Points of origin

Diao Dou. Points of origin.
Traductor: Brendan O’Kane.
Ed. Comma Press, octubre 2015.
Versió Kindle equivalent a 192 pàgines.
Títol original: 出处.

Points of originAvui parlem d’una recopilació de relats que van des d’una invasió d’escarbats fins als típics torracollons que tenen tot el temps del món per adreçar-se a l’ajuntament demanant millores. Sí, no només n’hi ha a Barcelona: també n’hi ha a la Xina.

Com podeu veure, en aquest llibre tot hi té cabuda, i Diao Dou, l’autor, ens ho presenta amb una certa dosi de sarcasme i imaginació. El primer relat, “Cocroaches” ratlla d’absurd, el surrealisme més salvatge, amb un home obsessionat per la invasió d’escarbats que hi ha al seu poble, mentre la resta de paisans s’acostumen a la presència d’aquests animals i n’acaben treient profit. El segon, “Vivisection” és, en realitat, un compendi de relats més curts, cadascun dels quals narra una història relacionada amb una part del cos. Després passem a una altra història, potser la més surreal de totes, sobre una gata que es transforma (sí, ho heu encertat, aquest capítol es diu “Metamorphosis”). “An old fashioned romance” és, potser el més fluix, però just després arriba “Squatting”, que és simplement brillant, el dels torracollons que anunciava més amunt, en què el nivell de papanatisme que assoleixen els protagonistes, obsessionats amb millorar la vida al seu barri, és absolutament delirant.

Els dos següents, “Imagining the possibilities” i “The Last Shot” queden una mica a part de la resta. Són dos relats més centrats, més reals, i més durs. El primer parla de l’experiència de ser pare (i del paper del germà del pare en la història) i el segon és com un mirall que reflecteix el que passa en un mirall: veiem la història des dels ulls del protagonista i des de fora. Tot seguit tenim “Going to Zhangji”, una mena d’autoconfessió de l’autor que ens parla d’una mena de groupie i del poble imaginari de Zhangji, el “refugi” virtual de l’autor.

L’últim bloc és “Points of origin”, que en realitat és un grup de relats que estan entrellaçats. On acaba un comença el següent i els personatges poden tenir alguna relació entre ells, i la veritat és que en aquesta part apareixen tot de temes i històries molts diferents, des de la d’una dona que queda embarassada i se’n va a tenir la criatura en un altre lloc fins a un estudiant de doctorat deprimit perquè qualsevol amb diners es pot comprar el títol, passant per un policia que fa el torn de nit o un pare que va a comprar llibres amb la filla.

És curiós de notar que, com altres autors (Yan Lianke, Mo Yan), Diao té el seu propi poble referent i imaginari. Tal com diu ell, és un poble inventat on fa que passin les coses, i així ningú no s’hi reconeix i s’enfada per res. Aquest poble és Zhangji, i apareix en diversos dels relats d’aquest llibre. Fins i tot n’hi ha un en què una de les protagonistes vol anar-hi de visita, i és alehosres que l’autor ens confessa que el poble no exiteix…

En definitiva, es tracta d’un recull molt encertat, amb moments tristos, tendres i divertits, que us poden agradar força. L’autor parla de tot d’aspectes de la societat xinesa, i sap trobar el punt adequat per criticar-los sense fer-se pesat. Hem llegit molts altres llibres que algú ha decidit fer-nos arribar pel simple motiu que critiquen l’statu quo xinès o perquè allà són censurats, i no tots són bons.

Aquest, si em voleu fer cas, sí que n’és, de bo. Es mereix un 4,5 a la meva escala d’estrelles, i la traducció, de Brendan O’Kane, també en té part de culpa.

Individuals

Lao Ma. Individuals.
Traductor: Martin Mertz.
Ed. Forty-six.
Versió Kindle equivalent a 192 pàgines.
Títol original: 个别人.
Individuals_LaoMa

Ho bategen com a flash fiction, i trobo que el nom és força encertat: aquest llibre inclou històries molt curtetes, algunes de poc més de dues pàgines, que retraten situacions quotidianes amb desenllaços poc habituals. Totes per sota de les 1.000 paraules (això diuen, jo no ho he comptat). Algunes són còmiques, mentre que altres parlen sobre la corrupció que podem trobar en diferents nivells de l’administració xinesa. Algunes són curioses i interessants, mentre que altres es fan pesades i no atrauen.

Diria que, potser, la clau del llibre és que els relats se centren excessivament en el món universitari i administratiu. Jo hauria agraït que els temes fossin una mica més variats. Tot i això, hi ha alguns relats que destaquen força per sobre de la resta, com ara “The Gift”, sobre un garrepa empedreït, “The death wish”, sobre el descontentament crònic d’una dona, “The swearing of oaths”, dedicat a la corrupció en l’àmbit de la construcció, o “A view of the hills”, sobre la contaminació. Per a mi, també destaquen “The Cough”, “Father Time”, “The Collapse” i “Mock Exam”, però potser a vosaltres us n’agradaran d’altres…

En tot cas, es tracta d’un llibre original, amb relats molt curtets, que es poden llegir en pocs minuts. Ideal per als qui feu viatges curts en metro, per exemple.

El diario de la señorita Sofía

Ding Ling. El diario de la señorita Sofía / En el hospital.
Edicions Bellaterra, octubre 2014.
122 pàgines.
Traductora: Tyra Díez.

Llegir aquest llibre de la Ding Ling ha estat un exercici interessant. D’una banda, hi he trobat el famós Diario de la señorita Sofía, un relat de fama mundial que, sincerament, trobo que està sobrevalorat o que ha envellit malament. Pàgines i pàgines en què una noia jove, malalta de tuberculosi, dóna voltes i més voltes als seus sentiments per un home. No trobo que aporti gran cosa, francament. No descarto que en el moment en què es va publicar (1928) fos una cosa trencadora, però llegida amb ulls d’avui no passa de ser una historieta tirant a rosa, d’una dona que es limita a deixar-se visitar, que no té feina coneguda, ni aficions… si no hi esteu d’acord, deixeu un comentari!

En canvi, la narració “segundona” que trobem en aquest llibre, En el hospital, és un relat colpidor de la situació en una maternitat on no es compleixen les condicions mínimes d’higiene i seguretat necessàries per a la feina que s’hi ha de fer. Tot això, vist amb els ulls d’una noia a qui envien en aquesta mena d’hospital rural perquè hi faci de comadrona. Aquí sí que puc dir que m’ha semblat molt interessant poder veure la realitat d’aquell temps i que fins i tot, per exemple, he arribat a notar el fred que passa la protagonista, l’esforç, l’antipatia d’altres membres del personal del centre…

Tot plegat ve acompanyat d’una extensa presentació de Tani E. Barlow, traduïda de l’anglès. Una presentació profunda, que aporta molts punts interessants, però que és massa llarga comparada amb la minirecopilació. O la recopilació és massa curta comparada amb la presentació. Tot sovint es dóna el cas que les narracions vénen acompanyades d’una introducció més llarga o feixuga que la història en sí. Estaria bé aconseguir donar una mica més de contingut en aquest format, ja que quan has fet l’esforç de llegir-te un text àrid i que aporta molta informació trobes que només disposes d’una hora (tirant llarg) per aplicar tot el que has après.

Edicions Bellaterra ens ofereix una col·lecció impecable,  amb cobertes pràcticament de luxe i un paper que fa goig de tenir a les mans, que ja hem pogut apreciar en altres casos, com ara amb La ciudad fronteriza. I la pregunta és: algun dia podrem llegir aquests fantàstics textos en català? 🙂

The noodle maker

Ma Jian. The noodle maker: a novel.
Farrar, Straus and Giroux, 2006.
Edició per a Kindle (equivalent a 193 pàgines).
Traductora: Flora Drew.

Un llibre fluixet. Sí, Ma Jian és un escriptor moooolt conegut. Però ja sabem que quan un porta l’etiqueta de “dissident” queda inclòs automàticament en la categoria de “gran escriptor”. I no n’hi ha per tant. El llibre és una agrupació de relats curts absolutament estrambòtics que il·lustren situacions molt diferents. the noodle maker

Admeto que les històries tenen una certa gràcia, i que també està ben pensat que siguin independents i que, al mateix temps, comparteixin personatges: la protagonista de la història del tigre és l’exnòvia de l’escriptor de la història del gos, l’escriptor de carrer fa una carta per a la mare de la noia suïcida, etc. Tot i així, trobo que l’estil és força pobre i que les històries són excessivament extravagants: tornant a la història del tigre, per exemple, trobo que suicidar-se en públic deixant-se menjar per un tigre queda fora del que jo puc digerir. Massa coses rares en tan poques pàgines.

Dit això, us comento alguns detalls que hi he trobat. Són curiositats o coses que m’han xocat:

  • A la història del crematori privat, diu: “he always gave an extra seven minutes to anyone over the standard one hundred and thirty kilogram weight”. Algú té la versió xinesa i pot confirmar aquest pes? Trobo que per ser estàndard és una mica exagerat… o potser no ho he entès bé?
  • És una de les poques novel·les que he llegit en què es parla dels (difunts) FEC, la moneda per a estrangers que es va fer servir a la Xina fins a la dècada de 1990, i explica ben clar què són i què eren les Friendship Stores: “a permit to buy goods at the Friendship Store, which was generally reserved for foreign visitors”.
  • Té punts de “guiño al lector” com ara aquesta gran frase: “How can you expect a girl who has grown up reading Selected Writings of Mao Zedong to be cultivated, elegant or refined?”.

En resum, tot i que les històries, com us he dit, són massa rocambolesques per al meu gust, és un llibre on podreu veure situacions reals de la Xina de finals de segle XX, com ara els FEC, la picaresca a l’hora d’establir negocis, els suborns… per acabar, us deixo amb un fragment que m’ha semblat especialment bo i que, segurament, reflecteix la manera de pensar de molts xinesos:

“We grew up in a spiritual vacuum, cut off from the rest of the world. A wasted generation. When the country started to open up, we were the first to fall. Foreign culture is the only religion now, but we have no means to understand it, or appreciate its worth. Half a century has gone by, and suddenly we find ourselves in the forest of modern life without a map or a compass. How can a society numbed by dictatorship ever find its way in the modern world? We are unable to think things through for ourselves, we have no reference points, we feel lost and out of our depth.”

En resum: si sou fans de Ma Jian, no us deixeu influir per la meva opinió negativa.

La flor de la prunera

Heu estat mai a la Xina? Voleu fer-vos una idea de com hi viuen els estrangers? La flor de la prunera serà la vostra guia. En aquest llibre, en Joan Ramon Armadàs retrata a la perfecció la vida que es pot arribar a portar en un lloc on els estrangers hem gaudit tradicionalment d’una situació privilegiada: la Xina ens ha permès viure millor que molts xinesos i ens hi hem pres llibertats que serien impensables en altres llocs.
la flor de la prunera
Jo també vaig viure a la Xina. Va ser fa molts, molts anys: érem quatre estudiants estrangeres al Yuyan Xueyuan de Pequín (avui dia, Beijing Language and Culture University), quatre representants de la Barcelona olímpica que només havien de dir “Som de Barcelona” per rebre compliments i bon tracte. Llegint aquesta novel·la, he vist passar davant dels meus ulls moltes persones amb qui vaig conviure, moltes situacions que es van produir. Veig, doncs, que la vida de l’expat no ha canviat gaire.

Però tornem al llibre. La meva experiència és similar però no igual a la que s’hi explica, i en aquest bloc parlem de llibres, no d’experiències meves.
Com deia, el llibre retrata de manera molt fidel el que es pot veure a la Xina com a estranger. Hi ha gent que s’hi adapta més o menys, però el fet és que, en general, els europeus i americans hi anem amb una bossa suficient per poder viure amb calma (s’admeten discrepàncies!). El protagonista de la novel·la va a la Xina, entre altres coses, per trobar els orígens de la seva germana adoptiva. En aquest sentit, l’autor ens ofereix una mirada sobre un tema que no se sol tocar gaire, o que es toca en documentals (de vegades) molt dramàtics a la televisió. A través d’aquest fil conductor, tindrem una bona pinzellada sobre com funcionen els orfanats… i també veurem com el protagonista s’espavila, com troba allotjament, com desenvolupa una amistat amb un americà (en John) arran del fet que són dos nois estrangers en un país que no acaben de conèixer (tot i que en John està més ben situat que ell). Només hi ha una cosa que puc retreure a l’autor, i és no haver fet corregir la versió catalana (em consta que a la segona edició ho arreglarà).

En aquest cas he pogut parlar amb l’autor, cosa que no sempre és possible (no sé pas com m’ho faria per arribar a en Mo Yan, per exemple!). Ha estat un intercanvi d’opinions interessant, i en Joan Ramon m’ha comentat que l’objectiu de la novel·la és doble, ja que volia explicar una història que ens transmeti emocions i, al mateix temps, intentar explicar-nos què és la Xina i com són els xinesos (tot i que, com diu ell mateix: “amb una novel·la no arribes ni tan sols a explicar la punta de l’iceberg de la realitat xinesa”). Jo diria que ha complert tots dos objectius.

En definitiva, si us agrada veure com es viu en altres llocs i, concretament, com viuen els estrangers a la Xina, en aquest llibre podreu veure una, només una, de les maneres en què hi podem viure. És un llibre molt interessant d’un autor en creixement, que ja ens ha ofert altres obres, com ara La cicatriu del fill i La cicatriu de la mare, que podeu trobar aquí.

No us penedireu de llegir-lo!