Shen Congwen. La ciudad fronteriza.
Edicions Bellaterra, 2013.
201 pàgines.
Títol original: 边城.
Traductora: Maialen Marín Lacarta.
És un llibre primet, de tapa rasposa i il·lustracions amb mandarins, imprès en paper groguenc. Un regal per als sentits. L’obres i, després de llegir l’estudi preliminar sobre l’autor, comences la història. 
I aleshores és quan, després de sentir a dir que és un llibre tan bo i tan important, tan excel·lent, etc., penses que potser no n’hi ha per tant. No és la primera història d’amor que llegeixes, ni la primera història que passa en un poblet, ni la primera en què veus els costums de la gent… És un bon llibre, no em malinterpreteu, i el fet que la traducció sigui directa del xinès i de qualitat ja és motiu per comprar-lo, però, en realitat, podria ser una de les històries que s’expliquen en llibres més grans, com el Sueño en el pabellón rojo, que és una carcassa immensa on caben contes, relats i històries vàries.
La traductora es mereix una menció especial. És la Maialen Marín Lacarta, algú amb opinions clares sobre la traducció directa i indirecta, que podeu llegir en aquest article. Considero que la seva traducció es llegeix perfectament i és fluida, i que això és una part important a l’hora que un llibre t’agradi o no. Un aplaudiment per a ella, doncs.
En definitiva, he de dir que mai fa mal llegir un llibre (llevat que sigui horrorós, que no és el cas), però aquest, tot i que és molt agradable de llegir, no entrarà al meu top ten…
I, canviant de tema… ja us esteu preparant per a les vacances? Jo sí!
Etiqueta: segle XX
The valley of amazement
Tan, Amy. The Valley of Amazement.
Ecco, 2013.
613 pàgines reals (format Kindle).
M’acabo de llegir The Valley of Amazement, de l’Amy Tan. Una vegada més, ha estat un plaer llegir una obra seva. No solen decebre’m.
Feia molt de temps que no llegia res d’ella, des de Un lugar llamado nada, i la veritat és que les coses han canviat molt des d’aleshores. En aquella ocasió, em vaig comprar el llibre en paper, amb tapes dures i una edició molt acurada, i me’l vaig llegir sense saber pràcticament res de les opinions de les persones que se l’havien llegit abans que jo.
Aquesta vegada, en canvi, m’he comprat el llibre en versió original i en format Kindle. Amb el meu Kindle Paperwhite nou de trinca (us en parlaré a la propera entrada, perquè és un molt bon candidat per a la vostra llista de Reis). I l’experiència ha estat molt positiva. Però no em vull desviar: l’experiència Kindle us la documentaré a la propera entrada.
El llibre, tornem al llibre. Per fer-vos-en un resum sense explicar-vos gaire de què va, us diré que és una mena de muntanya russa. Hi ha moment en què la trama s’accelera i que no podeu deixar de llegir, d’hiperventilar, de pensar “ai mare, què passarà ara”, mentre que en altres moments l’acció es ralenteix, tot passa a poc a poc i t’aletargues una mica. No és que sigui dolent, això: l’autora només està agafant embranzida per fer-nos accelerar en la propera baixada del Dragon Khan que és The Valley of Amazement.
La història arrenca a Shanghai a principis del segle XX, en una “casa d’alterne”. No sé com definir-la ben bé. No és únicament un prostíbul, sinó que es tracta d’un negoci que combina un club per a homes de negocis, que parlen dels seus temes, i l’acompanyament d’aquests mateixos homes per part de dones joves, cortesanes, gueishes, no sé ben bé quina seria la paraula. Potser “senyoretes de companyia”. El gruix de la novel·la gira en torn d’això, i es combina amb la relació entre la protagonista, la Violet, i la seva mare, que tenen una relació amor-odi en un context, com a mínim, peculiar.
A partir d’aquí, la Violet passarà per diverses històries i dificultats, des del treball forçat (no us diré en què) fins a un matrimoni desgraciat, l’estada en una zona rural… i moltes altres coses que no us puc dir perquè us estaria fent l’spoiler del llibre, i suposo que no és això el que voleu.
El que sí que faré és remetre-us a les ressenyes que se n’han fet en mitjans fiables perquè, si voleu, en pugueu aplegar més informació. Aquí en teniu uns quants:
Comentari de The Guardian
NPR (National Public Radio)
Comentari de l’autora sobre com es documenta per als seus llibres
Washington Post, sobre el llibre i el món de les cortesanes
En definitiva, és un llibre que segueix molt la línia de l’autora i que podeu recomanar sense cap mena de por… o afegir a la vostra llista de Reis (sí, aviat toca).
Mr Ma and son
Lao She. Mr. Ma and son.
Penguin Books, 2013.
327 pàgines.
Títol original: 二马.
Traductor: William Dolby.
Feia molts anys que havia llegit Mr Ma and son, però la veritat és que era una traducció força artificial que no li feia justícia. I Lao She és un dels autors xinesos que més he llegit i amb qui més connecto, o sigui que tenia ganes de tornar a llegir la història d’aquest pare i fill. Per això vaig tenir una gran alegria quan vaig veure que algú tornava a publicar-la: Penguin China.
Si hem de fer cas de Twitter i de Internet en general, aquest llibre (i també Cat Country, del mateix autor i publicat per la mateixa editorial) ha tingut molt bona acollida i ha agradat molt. Per això me’l vaig començar a llegir amb moltes prevencions: quan una cosa agrada molt a tothom, tinc la mala sort que a mi no m’agrada. Segur que ja ho he comentat en alguna altra entrada.
Però no: el llibre és ben rodó, amb uns personatges molt ben dibuixats sobre un fons de principis de segle XX anglès que sembla que puguem veure i ensumar: la boira, el trànsit caòtic… La feina del traductor, William Dolby, és molt bona i la història t’enganxa des del principi. Comencem pel principi, doncs.
En aquest llibre hi trobareu una introducció de Julia Lovell, que també és traductora del xinès, en què ens presenta Lao She, un jove que durant la dècada de 1920 va viure a Londres i que, en aquest llibre, ens ofereix la seva visió de la societat anglesa. Un autor que, després, va tornar a la Xina i que va continuar produint obres de temàtica molt diversa, algunes de les quals s’han convertit en autèntics clàssics del segle XX: Rickshaw boy, Teahouse… (és una llàstima que no els tinguem traduïts al català).
Així mateix, ens ofereix també la visió que la societat anglesa té d’aquests immigrants xinesos que arriben al seu país i que són tan diferents d’ells (sí, tots som iguals… i tots som diferents): els pinten com a diables grocs, gent dolenta, amb males intencions. Això és una constant tot al llarg del llibre que podem apreciar tant en les actituts de la gent en general com en la de gent ben informada com el reverend Ely (que havia viscut a la Xina) i que considera que si els britànics no s’encarreguen dels xinesos, aquest, pobrets, no arribaran mai al cel.
De tota manera, al llibre hi ha més coses que la crítica de la sinofòbica britànica. El viatge del Sr. Ma i del seu fill a Londres per encarregar-se de la botiga que el difunt germà del Sr. Ma els deixa en herència serveix a Lao She per presentar-nos el xoc de cultures que viuen els protagonistes, la diferència entre costums i la incapacitat d’adaptar-se als nous (Sr. Ma), la capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies (Ma Wei i, sobretot, el dependent de la botiga, Li Tzu-jung) o l’alliberament incipient de les dones (la Mary i la filla del reverend Ely, la Catherine). Anem a pams.
D’una banda, tenim el Sr. Ma, que, per a mi, és el personatge principal de la novel·la. Un home que es nega a adaptar-se a la cultura d’arribada, que té deliris de grandesa, que creu que el fill li ha de fer cas en tot i per tot, que malgasta per comoditat (és més fàcil agafar un taxi que entaforar-se en la gentada dels autobusos), que no té gens de ganes de treballar i que posa traves a totes les accions que el seu fill i en Li Tzu-jung emprenen per tirar endavant el negoci familiar. És un personatge tirant a antipàtic, que és un llast per a tots els qui l’envolten i permet veure el perfil “antic”, del “señorón” que viu de la resta. Només cal que llegiu aquest fragment perquè us feu una idea del personatge: “Bearing a small valise, Mr Ma sauntered off the train, with the grand air of a Ch’ing dynasty circuit intendant alighting from his great palanquin”.
Per altra banda, tenim en Ma Wei, fill del Sr Ma. El noi arriba a Londres amb l’ambició d’estudiar una carrera, però es troba que la poca empenta del seu pare l’obliga a assumir un paper molt important en el negoci i no pot estudiar tant com voldria. Ma Wei és la imatge del dubte personificat, de l’enfrontament entre Orient i Occident. Ell es vol integrar en la societat anglesa, treballar i estudiar com tothom, establir una relació amorosa amb una noia anglesa (la Mary, la filla de la seva dispesera), però veu que tots els seus esforços són en va perquè tothom el continua percebent com un element exòtic i aliè a l’Anglaterra de l’època.
Per la banda xinesa, el tercer en discòrdia és en Li Tzu-jung, el dependent de la botiga que hereten amb el negoci. Un noi espavilat, molt treballador, que és capaç de moure’s entre els anglesos seguint els seus costums i treure’n profit. Optimista, sempre a punt per resoldre problemes i donar bons consells.
Podria continuar descrivint els personatges de la novel·la un per un (el reverend, la seva dona i els seus prejudicis racials, el germà alcoholitzat, el fill xenòfob… ), però crec que és millor que els aneu descobrint vosaltres. Us recomano que presteu una atenció especial a les dues noies, la Mary i la Catherine, que intenten independitzar-se, cadascuna a la seva manera.
Globalment, us voldria dir que és un llibre que no us podeu perdre, tant pel que diu com per com ho diu. No us perdeu la descripció d’un pub anglès de barri senzill que trobareu a la pàgina 123, ni la descripció del Sr. Ma, que trobareu a la 126. Senzillament excepcionals totes dues.
Puc confirmar, doncs, que Lao She, és un dels autors xinesos que més m’enganxen amb la seva obra. És una llàstima que se suicidés l’any 1996 després d’una “sessió” amb un grup de guardes rojos. Potser encara tenia coses per explicar-nos…
Una dona amb dos collons
Heus ací La novena viuda, una altra novel·la que repassa els moments “àlgids” de la Xina rural del segle XX: els japonesos, els nacionalistes, el gran salt endavant, la fam, la revolució cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre…
Podria ser una novel·la més, en la línia de les del benvolgut Novel Mo Yan. I, en certa manera, ho és: explica la vida en un poble i com es veu afectada pels canvis polítics i socials (sí, alguns ja sabeu que no sóc una gran fan de Mo Yan… ). De tota manera, trobo que la gràcia principal d’aquest llibre rau en la protagonista, la Putao, que és l’eix de la història i que, per a mi, té un magnetisme tan gran que no saps si t’ha de caure bé o si, al contrari, és tan tossuda que es mereix un parell d’hòsties. Quin personatge, redéu!
Està clar que la vida als pobles durant el període central del segle XX és un dels temes centrals dels escriptors xinesos d’avui dia, tant si viuen a la Xina com si viuen fora. Només cal veure la gran quantitat de llibres que el tracten. I fins i tots hi ha autors que pràcticament s’hi han especialitzat (sí, tornem a Mo Yan) i que en parlen des de diferents punts de vista i amb protagonistes ben diferents.
La traducció, l’he trobada impecable. I és directa del xinès. Un punt a favor d’Alfaguara, que repeteix autora i traductora després de Las flores de la guerra, que també vam comentar en aquest bloc. Si voleu més informació sobre el llibre i, sobre tot, voleu llegir una mostra abans de comprar-lo, podeu anar directament a la web d’Alfaguara, on hi ha la fitxa completa.
Potser no és el llibre que més m’hagi enganxat de l’any, però és un bon llibre i m’ha fet passar una bona estona.
Prepareu-vos: la propera entrada ja serà la llista de deures per a l’estiu… i una petita sorpresa!
Nits fredes
Ba Jin. Nits fredes.
Viena Edicions, 2013.
240 pàgines.
Títol original: 寒夜.
Traductor: Eulàlia Jardí.
Quin tros de llibre. Interès històric. Intensitat emocional. Profunditat en el tractament dels personatges. Traducció excel·lent. Edició superatractiva.
Ho té tot. Ba Jin es va poder lluir amb aquesta novel·la tan xinesa i occidental a l’hora, tan enganxosa a les mans que he sigut incapaç de fer res més que no fos llegir durant les última vint-i-quatre hores (ehem, vull dir en el temps lliure de les últimes vint-i-quatre hores). He esgarrapat temps d’on podia, perquè estava enganxada a la història, i en menys d’un dia me l’he llegida. Anem per parts.
L’interès històric ve de la situació que reflecteix: la ciutat de Chongqing durant les darreries de la invasió japonesa. Les restriccions de llum, la incertesa en l’ambient, el poc ambient de treball en algunes feines, l’enfrontament entre la vella generació, criada durant l’última dinastia, i la nova, que vol obrir-se a la joia de viure la vida…
La intensitat emocional en el diàleg entre sogra i jove. Les converses són tan àgils i reals que no pots deixar-les a mitges. La sogra (peus embenats i tossuderia per mantenir costums antiquats) odia la jove (sabates de taló i ampli cercle d’amics) perquè no vol sotmetre’s a un ordre social que ja no té sentit. La jove, que tampoc poc veure la sogra, porta a l’extrem la seva vida social i deixa de banda el marit i el fill.
La profunditat en el tractament dels personatges marca una diferència clara amb les obres xineses tradicionals, en què no es veu gaire què pensa la gent ni s’entenia per què. En aquesta novel·la, participem de l’angoixa i el patiment de Wang Xiaoquan i de la seva dona. “Per què faig això i no allò altre”, “Què he de fer”, “Sóc un inútil, no sé ni beure”… el llibre en va ple, de dubtes.
La traducció és excel·lent. Igual que a Família, l’Eulàlia Jardí ens ofereix una redacció impecable que, en aquest cas, ha sabut transmetre’ns l’angoixa i la intensitat de l’original. Perquè tots sabem que una novel·la pot ser bona, però si la traducció no ho és el producte acaba essent de segona fila. I m’hi trobo massa vegades, amb això.
L’edició és superatractiva. No te la pots treure dels dits. El tacte suau i una mica gomós de la coberta és impagable. El paper, amb un lleuger toc groguenc que li dóna un aspecte clàssic, és del gruix ideal. La lletra té la mida adequada… així, doncs, he de felicitar @Viena_Edicions per aquest magnífic llibre que ens posa a les mans i demanar-los que continuïn traduint obres xineses, que fa molta falta!
Com sempre, podeu trobar el llibre a Amazon o a qualsevol de les grans llibreries de Barcelona, com ara a La Central. I, tot i que sóc molt aficionada a les versions electròniques, aquesta novel·la val la pena comprar-la en paper!
L'illa deserta 