La pesca de Sant Jordi

Ho vaig intentar, però al final, per Sant Jordi, poca literatura xinesa vaig poder pescar…

Viena aposta per Ba Jin

De la llista que m’havia fet, ni un. Sí, ja ho sé: a les paradetes no hi cap tot. De tota manera, trobo que una petita representació del que en podríem dir “altres literatures” hi hauria de ser. No anava a controlar-ho tot, però hi vaig veure poca cosa d’autors asiàtics… o africans! (els grans oblidats).

Ara bé, sí que he de dir que vaig tenir una sorpresa agradable. Viena Edicions repeteix autor i traductora: les Nits fredes de Ba Jin eren en un lloc força visible d’una paradeta. En tot cas, el lloc era prou visible perquè el detectés i, xap!, directe a la bossa (previ pagament, és clar).

Pel que diu a la portada, la traducció s’ha fet del xinès, i l’ha feta l’Eulàlia Jardí, que ja va traduir Família d’una manera força reeixida i que trobareu també en aquest bloc.

Ja tinc el llibre sobre la taula. Ara falta trobar el moment de llegir-se’l.

I vosaltres, què? Vau trobar alguna cosa que us seduís entre tantes paradetes?

(Si voleu veure què més em vaig comprar, passeu per L’illa deserta, el meu bloc sobre altres literatures.)

Quan era petita…

anglada1Llegir literatura infantil quan ja no ets un infant et pot portar alguna petita desil·lusió. Aquest és el cas d’En Peret, de Lola Anglada, que vaig trobar en una nova edició. Es tracta d’una història dirigida clarament als més petits de casa i que, a més, ja té gairebé cent anys: és per això que, en llegir-la, l’he trobada tan llunyana a mi… També hi ajuda el vocabulari: clàssic, amb paraules que avui dia ja no es fan servir gaire i que estaria bé recuperar (rúfol, punyent… ).

Però això no vol dir que no la valori. Parlem-ne.

Aquesta reedició, que respecta l’aspecte i l’ortografia de l’original, és preciosa. Columna hi ha posat tot el cor. El paper, grogós, la tapa, una evolució de l’original. Els dibuixos… impagables! El millor del llibre! Si no coneixeu gaire l’autora, visiteu aquesta pàgina i sabreu què la fa especial. Dona, il·lustradora, escriptora… a principis del segle XX, en ple corrent noucentista.

Jo, que ja havia llegit aquest llibre a l’escola, us recomano que el feu llegir als nens i els intenteu fer entendre que aquest (i altres llibres de l’autora) es van escriure fa molts i molts anys, i que són fruit d’una situació cultural i política totalment diferent. Només així el podran assaborir plenament.

En resum: no m’ha apassionat la història, però sí que m’ha agradat molt tornar-la a llegir i intentar imaginar-me una altra realitat, la dels nostres avis, en un moment en què a Catalunya tot es posava en marxa…

Compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo!

Es diu Chicago, i és un llibre brillant. Emocionant. Ratllant la perfecció. Feia temps que no llegia una obra tan rodona, tan ben lligada.

El plantejament és senzill: narrar les vides de diversos emigrants egipcis que viuen a Chicago i entrellaçar-les. I l’autor ho fa de tal manera que, quan arribes al final d’un capítol que parla de la Carol necessites continuar llegint perquè no et pots quedar sense saber què li passa a continuació. I quan acabes un capítol que parla sobre la Marua has de continuar llegint perquè necessites saber què fa, i el mateix passa amb el Najid, en Danana… conclusió: en poc més de dos dies l’he tingut llegit, i és de les poques vegades que m’hauria agradat que el llibre fos més llarg.

No us puc donar gaires detalls més perquè, si no, us xafaria la sorpresa. El que sí que us diré és que la religió musulmana i la política hi tenen un paper destacat, però no embafador, que veureu què passa amb els estudiants de doctorat, amb algun activista polític, amb els professors…

Si us quedeu amb ganes de llegir més coses d’Alaa Al Aswani, us recomano que llegiu la seva novel·la anterior, L’edifici Iaqubian, traduïda, igual que Chicago, per Pius Alibek. També és una obra coral que s’articula al voltant d’una comunitat de veïns i que us recomano tant com Chicago, o més encara.

En definitiva, Al Aswani és un autor que cal tenir present. Aquí teniu les dades de Chicago i de L’edifici Iaqubian.

Sotanes italianes

Ahir em vaig acabar La sesta stagione, de Carlo Pedini. I sí, encara que pel títol no sembli, aquest va de capellans. O, per ser políticament correctes, diré que veiem la història de gran part del segle XX a Itàlia a través dels ulls d’un grup de capellans (comença a la dècada de 1930 i acaba a finals de segle).

En aquest llibre no només veiem l’evolució política i de la societat d’un petit poble (imaginari) de la Toscana, sinó que veiem també com l’avarícia i l’ambició tenen lloc entre els religiosos. En aquest sentit, l’enfrontament entre el “capellà bo” i el “capellà dolent” es manté tot al llarg de la novel·la.

És un bon totxo: gairebé 700 pàgines. No es fa pesat, tot i que en determinats punts els comentaris sobre música o església (i tota la parafernàlia que l’acompanya) m’ha desorientat una mica. El que m’ha agradat més és que, en certa manera, és com veure una d’aquelles pel·lícules de la Sofia Loren amb una Itàlia que, al final, he acabat mig inventant-me…

Al final del llibre, però, hi ha un comentari de l’autor que us podeu saltar. Trobo una mica pedant autocomparar-se amb Joyce i Mann…

En definitiva, no és el millor dels que he llegit, però si teniu curiositat per la història italiana i voleu descobrir-la des d’un punt de vista menys “suat”, us pot agradar. La referència completa la trobareu, per exemple, a amazon.

China in ten words

Yu Hua. China in Ten Words.
Pantheon, 2011
Títol original: 十个词汇里的中国
Traductor: Alan H. Barr
Llegit en versió e-book per a kindle

Bé, doncs. Mentre em vaig llegint el Sueño del pabellón rojo que tant us agrada (sí, a mi també!), us faig cinc cèntims d’aquest petit llibre de Yu Hua que se surt una mica de la línia a què ens té habituats. No és la típica novel·la sobre fets que ell ha viscut, sinó que parla d’aquests fets sense entretenir-se a teixir les trames que tant ens enganxen.

Dit això, us vull avisar: si esperàveu un recull d’assajos sobre la Xina d’avui dia, us heu equivocat. En aquest llibre, el que trobem és una sèrie de reflexions de l’autor sobre deu aspectes o conceptes que són especialment importants a la Xina, però són reflexions basades en les seves vivències, no un estudi ple de números i de referències a estudis o a altres autors. No hi busqueu conclusions ni un munt de dades.

Els conceptes que tracta són els següents: poble, líder, lectura, escriptura, Lu Xun, Revolució, desigualtat, arrels (les bases), les imitacions o còpies i el bamboozle (em rendeixo: sóc incapaç de traduir-vos-ho). Alguns ja estan força vistos, com ara la influència de Lu Xun o del Gran Líder (Mao Zedong) en el poble xinès, però altres són força innovadors, com ara el bamboozle mateix o el tema de les imitacions.

En resum, podem dir que aquest llibre no deixa de ser valuós com a visió de la Xina actual, però trobo que, en realitat, cada petit capítol podria acabar essent un relat novelat per l’autor. De fet, alguns passatges d’aquest llibre podrien aparèixer, tranquil·lament, a la seva novel·la Brothers.

Un llibre recomanable, però potser no imprescindible. Segons la meva opinió, Yu Hua ha fet coses millors, totes en el camp de la novel·la (continuo recomanant Viure i Brothers).