Edicions del Periscopi ens porta Les generacions espontànies, un llibre de la Mar Bosch Oliveras que, prenent com a punt de partida una entrevista de feina, ens explica vida i miracles de la protagonista. És un llibre amb un estil fresc, que es llegeix pràcticament d’una tirada i que en alguns punts ens fa somriure perquè, en el fons, no estem tan lluny del que fa la protagonista.
La noia, que comença dient que no vol fills ni parella, va evolucionant al llarg del llibre, i la veritat és que hi ha escenes i explicacions molt bones, com ara l’escena de les portes que no s’obren (pàgina 49). Un altre punt brillant de la història és quan es presenta a l’entrevista i veu que toooootes les noies que hi ha a l’empresa o que vénen a buscar la feina són rosses. Quin espant, pobra noia! Es pensa que està fora de lloc!
La feina és estranya, però és que de totes les que ha fet no n’hi ha ni una que sigui “normal”, per dir-ho d’alguna manera. I llegint la seva història, a part riure una mica, veureu que en el món en què vivim, en plena crisi, hi ha gent disposada a fer pràcticament qualsevol feina per guanyar-se la vida. Per això trobo que el llibre és molt encertat: ens parla d’un tema molt actual però sense acritud.
Altres moments, per a mi, curiosos són quan parla del desgast de la pasta de dents i del matrimoni o quan dóna un telèfon que comença per 555, com a les pel·lícules americanes. O el manual de benvinguda a l’empresa, amb un contingut inesperat (tot i que l’alternança masculí/femení es fa pesada: no sé si l’autora ho ha fet exprés, però jo, en la vida real, hi estic totalment en contra, que ho sapigueu!).
Per tot això, us recomano que us el llegiu si voleu una lectura tranquil·la i agradable. Potser us ho dic perquè m’estic llegint La Storia, d’Elsa Morante, que és molt i molt dura, i, és clar, per comparació sembla que Les generacions espontànies sigui una cosa molt lleugera. Però és un bon llibre, i Edicions del Periscopi es manté en la seva línia de publicacions de qualitat. Només per això ja val la pena llegir-lo.
L'illa deserta 
No menciones la segona part del llibre, el desenllaç. L’has descrit bé, es passa molt bé llegint-lo, per com explica la seva vida i les moltes situacions estrafolàries que viu, però precisament per això, per com ho explica tot, el final del llibre és com una baixada de pantalons a l’estil i a l’argument. La veritat és que li fa perdre molts punts, al meu entendre. Si no fos per això, jo també el recomanaria molt.
Hola, XeXu!
Doncs mira, tens raó. No en parlo i ho hauria hagut de fer. Jo també trobo que el final és una mica així-així. Trobo que s’acaba una mica pim-pam i que és millorable. De tota manera, crec que és un llibre força acceptable i que no fa mal de llegir. M’he llegit coses força pitjors que venien molt recomanades… com en aquest cas:
https://lilladeserta.cat/2016/11/09/de-vegades-la-culpa-es-dels-critics/
Vinga, continuem llegint i continuem comentant!
Carai doncs me l’apunto! Sobretot si es llegeix ràpid i d’una tirada.
Sembla tot el què em podría passar a mi!
Gràcies per la recomenació i em quedo pel blog! 🙂
Anna
M’alegro que ens visitis. I, si et llegeixes aquest llibre o qualsevol altre dels que comentem, m’agradarà saber què en penses.