Autor: sifuro

Soc traductora, de Barcelona.

Quartet de tardor, amb Barbara Pym

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Ens trobem davant d’un llibre, Quartet de tardor, que no ve acompanyat dels cants de sirena habituals en altres llibres més mediàtics: l’autora, ja morta, no és gaire coneguda a casa nostra, el tema que tracta és… normal, sense els “bells and whistles” que prometen altres lectures sobre raça, minories desprotegides, gent desvalguda o, en general, persones al marge de la societat. Però és que també hi ha gent que viu en una zona tranquil·la, sense grans sotracs, i això no vol dir que llegir les seves històries no hagi de ser interessant.

Desconeixia totalment l’escriptora, Barbara Pym, i no tenia grans referències abans de començar la lectura. Bé, això no és ben bé veritat. La traductora del llibre és la Dolors Udina, nom que, ja d’entrada, dona tranquil·litat pel que fa a la qualitat de la traducció i la qualitat de l’original: la Dolors no tradueix qualsevol cosa. Per altra banda, el llibre el publica l’editorial Les Hores, cosa que també em donava una certa garantia que la tria fos del meu gust (en general, connecto força bé amb els seus llibres).

No en vaig tenir prou, però, i vaig fer una petita investigació sobre l’autora i el llibre. Així, vaig arribar a la conclusió que seria una lectura molt british i, és clar, aquesta filla del New Wave, New Romantics i Brit Pop que és una servidora no s’hi va poder resistir.

“Let’s all meet up in the year 2000

… won’t it be strange when we’re all fully groooown” (amb 4 Os, proveu a cantar-la), ja ho deien els Pulp a Disco 2000, una cançó que parlava de com serien quan fossin grans i proposava de retrobar-se amb els companys d’escola l’any 2000 (aleshores encara quedava lluny). Sí, llegir aquest llibre et fa venir una sensació estranya perquè els quatre protagonistes d’aquest llibre, als quals l’autora segueix en conjunt i per separat, podrien ser una mena de projecció de nosaltres mateixos (o dels Pulp) en una edat en què, avui dia, no ets jove ni vell: l’edat propera a la jubilació. I és per això que la lectura, aparentment sense grans girs argumentals, t’enganxa i t’embolcalla fins que no pots parar de passar pàgines per veure què passa amb l’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia, que treballen junts i, a punt de jubilar-se, veuen com la vida està a punt de fer un canvi.

Tan british com “Sí, ministre”

Les cases de maó fosc en rengleres, els autobusos, la tassa de te, la roba que porten… la ploma de Pym ens porta a un entorn que hem vist en mil sèries, començant per Sí, ministre o Els joves. Sí, la novel·la se situa uns anys abans, a la dècada de 1970, però els més grans de la sala ja us feu una idea de què vull dir.

Com deia més amunt, l’autora recrea brillantment aquest entorn i ens porta la història de quatre companys de feina que estan a punt de fer “el pas”. Cap dels quatre té una família pròpia, i es comencen a plantejar què passarà quan deixin de treballar. Amb què ompliran les hores, amb qui es veuran, si es voldran tornar a veure entre ells… Les primeres a jubilar-se són la Letty i la Marcia, i aquí és on la història agafa cos. A poc a poc, les coses canvien, i anem descobrint els plans de jubilació que tenien. Hi haurà canvis inesperats que enviaran en orris alguns d’aquests plans, i també hi haurà altres històries que propiciaran canvis més immediats. Finalment, caldrà estar atent a qui està preparat per a aquesta “nova vida” i qui no.

No us puc explicar gaire coses més sense fer spòiler. Només puc dir, reprenent el que he dit al principi, que és un llibre més profund del que sembla d’entrada i que, potser pel fet de no haver creat un excés d’expectatives, l’he disfrutat molt. Una novel·la en què no passa res i passa de tot, sobre gent normal que fan coses normals… però que també fa bo de conèixer. Diria que és la història més diferent respecte de la col·lecció de Les Hores, a qui agraeixo molt el llibre. En tot cas, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Barbara Pym.

Eileen Chang: lluny de la Xina de Mao

On Per sifuroIn Caràcter xinès2 comentaris

Aquest mes parlarem d’Eileen Chang, una autora xinesa molt estimada, especialment, entre la diàspora xinesa i els aficionats a la literatura d’arreu del món. Aquest és un dels exemples en què un xinès es canvia el nom per occidentalitzar-lo i l’aprofitaré per posar-vos en context de cara a futurs autors. Som-hi!

Els xinesos posen el cognom davant del nom

A la Xina és costum anomenar la gent pel cognom, llevat que tinguin molta molta confiança. El que fan tot sovint, perquè l’apel·latiu sigui més proper, és afegir Xiao (petit, jove) o Lao (gran, vell) davant del cognom. Així, doncs, si un veí nostre és un senyor gran que es diu Yan Lianke, li podem dir Lao Yan, però no li direm Lianke. I, per tant, el president de la Xina es diu President Xi, i no es diu President Jinping (igual que al nostre president no li diem Pere).

En el cas de l’Eileen Chang, el seu nom en xinès és Zhang Ailing (escrit amb el sistema pinyin) o Chang Ai-ling (segons el sistema Wade-Giles). No patiu, que sona igual!

Bé, ara que us he clavat el rotllo i us he situat, passarem a veure la seva vida i obra. Si voleu més info sobre això de les transcripcions i els noms, podeu consultar la Guia d’estil de mots xinès, que vàrem elaborar amb les companyes del Grup de Recerca de Traducció del Xinès (UAB), que podeu consultar gratuïtament a la web de Política Lingüística.

Vida i obra d’Eileen Chang

Chang va néixer a Shanghai l’any 1920, en una família de classe alta. La seva infantesa va estar marcada per la mala relació entre els pares, que es van acabar divorciant, i la seva mare va decidir canviar-li el nom: de Zhang Ying (nom de naixement) va passar a Zhang Ailing i Eileen Chang. Després d’estudiar a Anglaterra, va tornar a Shanghai, on va tenir una certa rellevància durant l’ocupació japonesa de la ciutat (1943-1945). Quan el Partit Comunista va assolir el poder, Chang va marxar del país i va emigrar als Estats Units, on es va establir definitivament i va escriure, també, en anglès.

Tot i que no és la meva autora xinesa preferida, he de dir que hi ha una cosa que la fa especial, i és que les seves històries retraten la realitat del temps de guerra des d’un punt de vista poc habitual, el de la gent del seu estrat social. En aquest sentit, s’allunya de les històries de “salvació del poble” i sacrifici en nom dels altres a les quals ens té tan acostumats l’entorn del Partit Comunista. La seva poca adherència al règim va fer que durant força temps la seva obra no gaudís de gaire reconeixement a la Xina de Mao, i no va ser fins que aquest va morir que la seva figura va ser “restaurada” a l’Olimp dels escriptors xinesos.

En català tenim dos dels seus llibres:

Tots dos els ha publicat en català Club Editor amb traducció de Carla Benet (sí, la traductora de El somni del poble Ding, de Les Altres Herbes). Veureu que la ressenya de l’Amor la tinc en castellà, ja que me’l vaig llegir abans que sortís en català. Igualment, Brasers està traduït al castellà, i aquest són els dos únics llibres que trobareu en aquests dos idiomes. Si podeu llegir en anglès, us recomano els següents:

  • The Golden Cangue, la novel·la curta més coneguda d’Eileen Chang. En aquesta història, l’autora explica la història d’una dona casada amb un fumador d’opi i humiliada pels seus sogres.
  • Lust, Caution, una història que ha servit de base per a la pel·lícula homònima d’Ang Lee.
  • Naked Earth, un llibre escrit per encàrrec com a atac propagandístic a Mao.

Bé, no és poca cosa! Durant el mes aniré penjant informació sobre Chang als meus comptes de Twitter i d’Instagram.

Harlem Shuffle, de Colson Whitehead

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres4 comentaris

No sé com s’ho fa aquest home, però les seves novel·les són la barreja perfecta entre ficció i realitat. La seva habilitat per documentar la realitat d’un moment concret és extraordinària, i a Harlem Shuffle ens torna a enlluernar. No és gens estrany, doncs, que Colson Whitehead hagi guanyat dues vegades el Pulitzer a obra de ficció: el 2017 amb The Underground Railroad (El ferrocarril subterrani) i el 2020 amb The Nickel Boys (Els nois de la Nickel). I són premis ben guanyats, en la meva opinió.

Qui no ha sentit a parlar mai de Harlem, a Nova York? L’hem vist en mil pel·lícules i sèries, i en molts casos se’ns presenta un barri conflictiu i perillós. Amb el llibre que comentem avui, Colson Whitehead ens hi porta i il·lustra la vida en un barri que no sempre ha sigut un mal lloc per viure. En aquesta zona, amb una població majoritàriament afroamericana, en el moment de la novel·la hi conviuen famílies d’un bon nivell adquisitiu, en bones cases, i d’altres que van més justes i s’han de conformar amb viure a tocar el tren elevat i aguantar-ne el soroll.

Harlem Suffle porta el nom d’una cançó que nosaltres hem conegut a través dels Rolling Stones, però que originalment és una canço R&B del duet Bob & Earl. Aquest llibre és una porta a la Nova York de la primera meitat de la dècada de 1960, on entrarem veient la vida d’en Ray Carney, que té una botiga de mobles (part honrada) i, al mateix temps, té contactes amb petits delinqüents del barri (part no tan honrada, que manté en secret). Ell va fent, i intenta progressar seguint la via legal, però té un cosí que sempre es fica en embolics i que l’acaba implicant en un atracament d’un hotel. A partir d’aquí, en Ray entrarà en contacte amb personatges de la mala vida i desenvoluparà dues facetes que, en determinades ocasions, el faran triar una banda o altra.

Com un documental

Fins aquí, la trama. Ara bé, la trama no és tot el que hi ha en aquest llibre. De fet, el més important del llibre no és l’atracament ni la vida d’en Ray, sinó com aquestes dues coses es barregen i s’incrusten en la realitat del barri entre 1959 i 1964.

A diferència dels dos llibres que he comentat més amunt, llegir Harlem Suffle implica un esforç addicional de documentació per a qui no coneix Nova York. Al principi, vaig haver d’investigar moltes coses, com ara el nom de les estacions del metro, els carrers, els noms de determinats grups, el metro elevat (que ara ja no hi és)… Tot això fa que la lectura de les primeres pàgines sigui més lenta i feixuga del que és habitual. També cal tenir en compte que hi apareixen paraules i expressions que no pertanyen a l’anglès estàndard i que també vaig haver de buscar (sarna con gusto no pica!). Un exemple? Els protagonistes prenen “a cup of joe”, que és una tassa de cafè.

Per altra banda, també cal estar atent a les referències històriques, que no són poques. És molt interessant com Whitehead va deixant anar molletes de pa perquè coneguem la situació dels afroamericans en aquell moment. Així, per exemple, veiem que els soldats negres rebien un tracte diferent dels blancs i també veiem els del Ku-Klux-Klan en acció, però també aprenem coses no tan òbvies, com ara el moviment “Buy where you can work”, que va aparèixer durant la Gran Depressió i es basava en no comprar en llocs que no contractessin negres. Finalment, la novel·la reprodueix la batalla campal que hi va haver a Harlem amb motiu de la mort d’un noi a mans d’un policia. Us sona, això? Doncs ve de lluny.

No us espereu un llibre amb una acció trepidant, ni amb l’emoció que hi ha en els altres dos publicats en català. És una lectura que enganxa, però que és treballada i que podríem qualificar d’educativa. A mi m’ha semblat un llibre molt interessant i atractiu, la prosa de l’autor m’ha embolcallat i la riquesa de detalls me l’ha fet llegir com si estigués veient una pel·lícula. Si hi ha el concepte de “literatura envolvent”, aquesta és la literatura de Colson Whitehead.

Un últim apunt: de moment, només està en anglès. Si podeu llegir-lo en versió original, endavant. Com deia, és una lectura àrdua però gratificant. Si no podeu, no patiu: Edicions del Periscopi el publicarà!!! Serà ja l’any que ve, i no al principi, però segur que teniu molts llibres per llegir i l’espera se us farà lleugera.

Crec que, amb tres llibres llegits i valorats amb 4-5 estrelles, ja puc dir que són #teamwhitehead.

La moglie del mercante, de Xu Dishan

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Avui us porto un llibre de literatura xinesa… traduït a l’italià. I per què? Doncs perquè l’ha traduït Antonio Paoliello i m’ha semblat un llibre de molta qualitat. Es diu La moglie del mercante e altre donne cinesi, i hi trobareu quatre relats de Xu Dishan i una presentació àmplia i molt didàctica sobre l’autor, escrita pel mateix traductor.

Literatura “perifèrica”

A l’entrevista del Dia del Traductor vàrem parlar amb l’Antonio sobre la literatura sinòfona, és a dir: literatura escrita en xinès per autors que no són de la Xina, sinó de països on hi ha presència xinesa i l’idioma té presència oficial o, tot i ser d’ús minoritari, té prou pes per generar una literatura pròpia. En aquesta mena de llibres, com en el cas que ens ocupa, les històries no passen necessàriament a la Xina continental i els temes que s’hi tracten poden ser diversos dels que estem acostumats a veure en els llibres dels autors xinesos (en el sentit més estricte de la paraula). Xu Dishan és un exemple d’això que dic.

No és que me n’hagi adonat sola, no. Aquest cop m’he llegit la introducció, cosa que no sempre faig (n’hi ha que són massa llargues), i vaig veure que Xu no havia tingut gaire èxit en vida, i no entenia ben bé per què. Després de llegir-me el llibre, sí que ho vaig entendre. Bona part de les seves històries passen en llocs exòtics per a un xinès: Singapur, l’Índia… i el contingut també s’allunya del que es publicava en aquella època: tenim una dona que viu amb dos homes, una altra que emigra a la recerca del seu marit, una altra que…

Així, doncs, no és d’estranyar que no agradés als seus coetanis perquè, per dir-ho d’alguna manera, la seva obra era “poc xinesa”. Segurament, això s’explica pel fet que Xu Dishan va néixer a Taiwan i va viure a Singapur, Bangkok i Cantón, entorn dels “mars del sud”. A més, va estudiar en universitats del món occidental, com ara Oxford. Així, doncs, el seu entorn era força diferent del d’altres autors que van tenir més fortuna quan van publicar.

En resum, La moglie del mercante e altre donne cinesi és un recull de relats que fan de molt bon llegir, on les protagonistes són dones que afronten els problemes amb actitud i esperit resolutiu. No dubten a marxar on calgui per trobar el marit, o a acollir gent a casa seva, encara que això trenqui l’equilibri i l’harmonia familiar. Pel que fa a la traducció, l’he trobat molt àgil i agradable. És la primera que llegeixo d’Antonio Paoliello, però no serà l’última!

Lena al descobert, de Carolina Montoto

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Avui parlem del primer llibre d’una autora d’aquí que ha publicat l’editorial Les Hores, i a fe de déu que han sabut començar amb bon peu! Es tracta de Lena al descobert, de Carolina Montoto, un llibre que enganxa i que sap combinar diverses coses amb un bon equilibri. Comencem!

Coses que m’han cridat l’atenció

Comencem pel nom de la Lena. No és Helena, ni Elena, sinó un nom molt més clàssic que ni m’havia vingut al cap. No és cap misteri fonamental del llibre, però com que em va fer gràcia arribar-ho a descobrir i veure que estava equivocada, us ho deixo “tancat” per si us llegiu el llibre.

Seguim per la ubicació. Tot i que una part del llibre transcorre a Barcelona, la història ens porta també a Menorca, el lloc d’on és originària la família paterna de la protagonista. Ella mateixa hi anava de vacances de petita, i a través de flashbacks que ens porten en aquesta època anirem coneixent els seus avis paterns i la reputació i el paper que van tenir a l’illa.

I això és important, perquè estirant aquesta veta anirem enrere en el temps i veurem quin paper va tenir la seva família en la Menorca de la Guerra Civil i dels temps del dictador. Així, tenim una mena de corrent temporal que flueix endavant i endarrere per lligar present i passat. Estigueu tranquils: l’autora no ens deixa anar mai la mà i el resultat és que podem seguir perfectament les anades i vingudes en el temps i l’espai.

Al mateix temps, l’autora aprofita el temps present per presentar-nos la Barcelona d’avui i fer una mica de crítica social sense esprémer-ho al límit (vegeu el proper paràgraf). La Lena és un personatge amb molt mala fortuna: de família pràcticament no en té, i mentre l’ha tingut era un desastre; té una feina i un sou precaris i li costa arribar a final de mes, i tampoc tinc clar que tingui una gran vida social. I la mare, per què la va abandonar?

Detall puntual: m’ha fet molta gràcia que la Lena sigui correctora perquè jo també en soc (bé, tradueixo i corregeixo). I una de les parts que més m’han agradat és el capítol “Lectura opcional: sobre les novel·les romàntiques”, on parla d’aquest tipus de llibres i en fa una reflexió molt bona. Sobretot, llegiu-vos els exemples de les pàgines 26 i 27! Impagablessssss! (una vegada vaig traduir un tros d’una novel·la d’aquestes i… mai més!).

Impagable també la carta a la Elena Francis i la descripció i reflexió sobre la feina de la correctora (en capítols diferents, tranquils que no està lligat). Si voleu més info, us l’haureu de llegir. Hahahahaha!

Sí, val, però… quina gràcia té el llibre?

Per a mi té la gràcia que aporta informació històrica (segurament hi va haver molts casos com aquest) sense arribar a fer-ne un mer documental. Ja sigui aquí al blog o a Instagram, ja he comentat altres vegades que hi ha autors que es limiten a abocar contingut, sobre tot en el cas de la crítica social, i no es preocupen de vestir una mica la història. En aquest cas, això no passa. Montoto aconsegueix saltar entre passat i present amb gràcia i “salero” i la història es llegeix molt bé, i fa crítica de passat i present sense que sigui l’únic element de la història.

També vull destacar que la novel·la segueix un fil, endavant i endarrere, però un fil, val?, un camí. I, de tant en tant, l’autora hi intercala un capítol de “lectura opcional” (com el que us he comentat més amunt) que matisa o aprofundeix algun tema o concepte que ha sortit al capítol anterior, com en aquells passatemps que et mostren un laberint i si agafes el camí que no toques has de tornar enrere. No sé si m’explico: és a dir, fa una mena de breus desconnexions de la història per després tornar a atacar amb el tema central. Ho he trobat original i molt aconseguit!

En resum, és un llibre totalment recomanable i un bon encert de l’editorial, que espero que continuï publicant autors de casa nostra, i de l’autora, que té molta traça a elaborar històries. Ja feia dies que me l’havia llegit i no havia pogut fer l’entrada (i encara en tinc més d’acumulades), i ara que m’he assegut i he repassat mentalment els temes que tracta, el valoro encara més que quan el vaig acabar.