Canteu esperits canteu: l’odissea de Jesmyn Ward

canteu esperits canteu

Canteu esperits canteu és una història aparentment senzilla que toca diversos temes. Jesmyn Ward ens acosta a una família desestructurada, amb el pare a la presó, la mare drogoaddicta i poc preocupada pels nens, uns nens que queden bàsicament sota la vigilància de l’avi.

Al principi, veiem que la mare i els nens viuen a la casa dels avis. L’àvia està malalta, al llit, i l’avi fa el que pot per cuidar-la a ella i suplir la seva filla, la mare dels nens, que no atén gaire en Jojo i la Layla, els seus fills.

La cosa s’activa quan reben una trucada de la presó estatal: el pare ja surt de la presió i, per tant, l’han d’anar a buscar. La mare, la Leonie, el vol anar a busca en cotxe amb els nens, i a partir d’aquí és quan veiem temes. Repassem-los.

Què trobem a Canteu els esperits canteu?

Els nens són conscients que la mare no és de gaire ajuda. Ni tan sols no s’endú menjar per a la petita, tot i que el viatge serà llarg. Per això la petita rebutja sa mare i busca en Jojo quan té un problema. És el seu punt de suport. Així, doncs, veiem com els dos nens es fan costat, veient que sa mare no es preocupa d’ells.

Al mateix temps, però, en aquest viatge la Leonie s’adona que els seus fills no es refien d’ella i que intenten resoldre els seus problemes sense haver de demanar-li res. I es mor de gelos quan veu que la Layla, directament, la rebutja. No li vol pujar a coll, no vol que la consoli. «Jojo, Jojo», diu sense parar. I ella es veu incapaç ni que sigui de preocupar-se d’ella quan no es troba bé durant el viatge.

Un altre aspecte que veiem és la droga. La preocupació per consumir. I també els negocis a petita escala i tripijocs que els hi estan a punt de costar una detenció.

I la necessitat. La necessitat que la Leonie té d’estar amb en Michael, la seva parella. Sense ningú més. Ni nens, ni pares ni res. La seva proritat, ara que l’ha recuperat, és el seu home, i això fa que es despreocupi de la resta.

Finalment, ens trobem el Pa, l’avi. Ell és el pal de paller d’aquesta història. El que cuida l’àvia agonitzant, el que es preocupa dels nens, el que deixa que la seva filla visqui amb ells, a casa seva. El que introdueix la història que ens portarà els esperits.

I els esperits?

No espereu que apareguin a la primera pàgina, no. Ara bé, els trobareu més endavant. A mi m’ha frapat més la part de la relació (o no relació) entre mare i fills, però és veritat que els esperits hi tenen un paper destacat, sobretot perquè també ens permeten tornar enrere i veure un últim tema: la injustícia contra els negres a mitjans del segle XX. No és tan fort com El ferrocarril subterrani, però alguna cosa hi ha, sí.

Com sempre, una bona tria d’Edicions del Periscopi i una magnífica portada de Tono Crisfòtol. Si voleu saber quines novetats tenen aquesta i altres editorials del panorama català, feu una ullada a la nostra entrada sobre les novetats editorials que ens porta el 2019. I mentre les esperem, si voleu llegir una ressenya molt interessant sobre aquest llibre, feu una ullada a aquesta de la llibreria L’espolsada.

4 respostes a “Canteu esperits canteu: l’odissea de Jesmyn Ward

  1. M.Dolors

    He acabat de llegir el llibre fa uns dies. M’ha agradat molt. Tant que n’estic buscant altres de l’autora.
    Tinc una crítica amb la que no voldria pas molestar…crec que l’explicació que feu de l’argument és massa extensa. Gairebé no cal comprar el llibre.

  2. sifuro

    Hola, M. Dolors,

    Gràcies pel comentari. No molesta gens, el que dius de l’argument. De vegades costa trobar l’equilibri entre explicar molt i poc. Si explico poc, no cal que fes l’entrada. Si explico molt, com dius tu, de vegades ja coneixes tota la història… però no dic com acaba, eh? 🙂

    Segurament aquesta és una de les entrades més explícites del blog. Prova la propera i potser serà menys completa. Estaré encantada de rebre més comentaris teus.

    I, sobretot, moltes gràcies per llegir-te aquesta entrada!

  3. XeXu

    A mi em va agradar força aquest llibre, segurament més difícil d’entendre i d’empatitzar amb ell que el ‘Ferrocarril’, però és una bona obra que cal reivindicar i que insistiré que no li van fer prou propaganda en el seu moment, o no va agafar la volada que es mereix.

    1. sifuro

      Hola, Xexu!
      Tens raó, aquest és més difícil que el del Ferrocarril, però també és prou bo. El que passa és que a mi, quan apareixen esperits, em desorienten una mica… 🙂
      Però continuaré llegint Jesmyn Ward, si en tinc l’ocasió!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada