No es tradueix suficient del xinès al català. Ni al castellà. Per això, quan vaig veure que aquest llibre sortia en italià, vaig decidir-me a comprar-lo en aquesta llengua. Es tracta de La città che non c’è, de Yu Hua.

El punt fort d’aquest autor és el retrat de la vida al camp, i això és el que ens porta una vegada més. En aquest cas, tenim la història d’un home que té una filla amb una dona, i aquesta dona desapareix. I, és clar, ell la vol anar a trobar.

Però el llibre no comença justament aquí, sino que l’autor ens porta més enrere en el temps, ens introdueix en el poble on viu el protagonista, en la seva vida, i va avançant fins que apareix la que serà la mare de la seva filla, acompanyada d’un home que continua viatge pocs dies després. Uns mesos després del naixement de la nena, la dona també marxa.

A partir d’aquí, comença el viatge a la recerca de la dona, i durant aquest procés el protagonista viurà també un procés de recreació interior, de cria de la nena, i s’haurà d’espavilar com pugui perquè a aquesta nena no li falti aliment. 

Per altra banda, Yu Hua situa la història a finals de la dinastia Qing (finals del segle XIX, principis del XX) i aprofita per mostrar, com a rerefons, la situació de l’èpòca. Això és molt interessant perquè és una època que no se sol retratar massa en les obres que ens arriben a nosaltres.

Així doncs, viurem la caiguda de l’imperi xinès i de l’antic règim, així com l’arribada de la República. Tot vist des de la vida rural, i amb una perspectiva una mica bèstia, pessimista i fosca que m’ha fet pensar en Víctor Català (us en parlo en la propera ressenya) i les desgràcies que sol pintar aquesta autora. Per exemple, hi ha un parell de moments del llibre que són el que jo en diria “moments Yu Hua”, en què es pot pensar que traspassa la frontera del mal gust, com quan uns que es defensen a mossegades acaben arrencant les orelles dels contrincants, o bé gent que fa tan fred que es moren congelats i, com que plou, l’aigua se’ls congela a sobre.

És tot bastant gore, però és que ell és una mica així, i encara trobo que hi ha pocs moments d’aquests al llarg d’aquell llibre. També diré que en algun moment, quan parla de bandits, m’ha fet pensar en el gran clàssic xinès “A orillas del agua”.

En tot cas, és un llibre molt recomanable i interessant que us pot sorprendre sobretot si no heu llegit gaire coses d’aquest autor. 

N’heu sentit a parlar, de Yu Hua? Sabeu quin dels seus llibres és font d’una pel·lícula molt coneguda? Us escolto!

Sempre és bonic llegir un llibre que ha traduït algú a qui coneixes personalment (com més propera la persona, millor). És com sentir la seva veu acompanyant la de l’autor original, donant-se la mà totes dues per fer-te arribar una única història. Així, doncs, va ser un plaer llegir, ja fa unes quantes setmanes, Il professore e la ballerina del carillon, de Dorothy Tse, amb traducció d’Antonio Paoliello.

Tot plegat passa en una ciutat fictícia (que recorda sospitosament Hong Kong, d’on és l’autora). Q és un professor universitari que no acaba de prosperar a la feina. La vida familiar amb la seva dona és força ordinària, i l’única passió que té són les nines: en té una col·lecció de totes les mides. Ell va fent, va fent, fins que un dia en descobreix una (que en el meu cervell és de mida humana) que és una ballarina, l’Eilis, amb la qual comença una relació molt absorbent. 

Sembla estrany, oi, però és que Tse és especialista a pintar-nos quadres molt surrealistes, on la realitat i la ficció es barregen i de vegades costa distingir què és què. Així, tot i que està clar que la ballarina pren vida, a estones l’ambient és tan oníric que costa saber si no està passant tot plegat dins del cap del professor. Està tan enamorat de la noia, que pràcticament només viu per ella i les trobades que tenen. Això fa que li passin desapercebuts els canvis i moviments de la vida real, com ara les confrontacions entre estudiants i govern de la seva ciutat (repeteixo: ciutat fictícia que recorda Hong Kong). 

Així, doncs, diria que al llibre hi tenim una primera part on ens centrem en la vida personal del protagonista, la seva dona i la nina, mentre que arriba un punt, quan ell està més desconnectat de la societat, en què l’autora fa un canvi de direcció i ens posa davant dels nassos els conflictes socials de la seva ciutat. Disfressats, sí, però d’una vericitat més enllà del llibre totalment palpable: hi trobareu manifestacions, enfrontaments entre policia i gent “en samarreta”, deixant clara la desprotecció del poble, maltractes i violència policial… tot plegat sembla molt real i em recorda algunes imatges que hem vist per la tele.

Diuen que el llibre va de la vida en un règim totalitari, però jo crec (humilment) que això només és un dels temes que toca, i que també hi ha molt de la soledat i la falta de connexió entre persones, les obsessions que podem tenir… no sé, és un llibre més complex del que sembla.

Com deia al principi, l’autora d’aquest llibre és Dorothy Tse, autora de Hong Kong nascuda el 1977. Havia llegit algun relat d’ella i, pel que veig (i pel que llegeixo en fonts de referència), és habitual que els seus escrits toquin temes aparentment estranys o inventats que pot enllaçar amb fets reals, i que tot plegat ens ho presenta amb una barreja de surrealisme i fantasia que li és molt pròpia. Pel que fa a les seves obres, jo només he trobat una altra publicació en castellà (res en català, evidentment), que es diu La cabeza i que podeu trobar al projecte Hjckrrh amb traducció de Juan José Ciruela.

Haurem d’esperar que es tradueixi aquesta autora a casa nostra, però no sé quan serà això. Si podeu llegir en altres llengües, us recomano les traduccions al francès i a l’italià (com aquesta que us comento avui). Jo seguiré buscant obres seves per anar-la descobrint.

No havia sentit parlar mai sobre aquest llibre, però si en Carles Prado l’ha traduït i diu que val la pena llegir-se’l, servidora se’l llegeix. A més, aquest mes hem parlat amb ell al podcast L’any de la rata, o sigui que m’ha semblat bon moment per parlar de René Leys, un llibre que s’aparta del que habitualment incloc a l’apartat “Caràcter xinès” d’aquest blog perquè no està escrit per un autor xinès, sinòfon ni de la diàspora.

L’autor de René Leys és Victor Segalen, un francès que va viure al Pequín de principis de segle XX, on va anar a treballar com a metge naval. Va quedar fascinat per la cultura xinesa i va aprofitar coneguts i contactes per absorbir coneixements sobre el país i desplegar les diverses habilitats: arqueòleg, escriptor, músic…

Durant aquesta estada a la capital imperial va conèixer un noi belga anomenat Maurice Roy, per qui va sentir una profunda fascinació i que va acabar essent la inspiració del llibre que ens ocupa avui: de fet, el personatge que dona nom a l’obra és un reflex d’aquest Roy real.

Es tracta d’un llibre peculiar, una mena de barreja de vivències pròpies de l’autor i de ficció. I no sempre he tingut clar què era real i què era inventat. La narració, molt atractiva, ens porta la vida del narrador, un home francès que arriba a Pequín i que coneix en René. Aquest últim ja fa temps que hi viu, i l’autor/narrador, al·lucinat per tot el que veu, se’n fa amic i l’acull a casa seva.

En René, però, és un personatge captivador i difícil de definir. Explica coses de la vida a la cort que el narrador es beu a cegues i que jo, com a lectora, no acabava de creure’m. És amic de la família imperial? És un espia? És un mentider? Qui és, René Leys?

A la web de l’editorial, Lleonard Muntaner, diuen que és una “obra híbrida, a cavall entre la novel·la i el dietari, que reflecteix les peripècies de l’autor a la Xina”, i la veritat és que no se m’acut una manera millor d’explicar-ho. Té forma de diari, sí, però el text està redactat com a novel·la. Per altra banda, és molt interessant veure l’evolució de la relació entre tots dos homes, però també és molt interessant veure, com en una pel·lícula, com l’autor retrata el Pequín de l’època i, fins i tot, parla de llocs concrets que podeu resseguir amb el Google Maps.

A mi em va agradar especialment quan fa menció a la pluja estival, que diu que és cada dia a la tarda. I sí, ho certifico: jo hi vaig anar gairebé un segle més tard i durant tot el juliol va ploure pràcticament cada dia cap a les quatre de la tarda. Una altra cosa que vaig trobar molt reeixida és la descripció que fa de l’òpera xinesa: llegint-la em va venir la mateixa sensació de mal de cap i lleuger mareig que vaig tenir l’única vegada que vaig anar a veure una representació en persona.

Ja per tancar, vull fer esment de la traducció, que han fet Olga Curell i Carles Prado a quatre mans. El resultat és una obra que, tal com em van ensenyar a la universitat, es llegeix com si s’hagués redactat originalment en català, i hi veig una molt bona combinació de les habilitats de tots dos, ja que han pogut combinar l’alt nivell de traducció del francès amb els coneixements profunds de la Xina i la seva cultura. Bona feina!