The Luminaries, Man Booker Prize 2013

Eleanor Catton va guanyar el premi Man Booker 2013, i els “mitjans Twitter” que segueixo en van parlar força. Me’l vaig posar a la llista de pendents i vaig llegir-me altres llibres abans de fer el pas: quan un llibre guanya premis o rep molt bones crítiques tinc tendència a mirar-me’l amb desconfiança.

The luminaries

Fem una ullada als altres finalistes:

La majoria els tinc a la llista de pendents (tot i que he llegit crítiques demoledores contra The Goldfinch, per exemple).

Total, que fa uns dies li va arribar l’hora. És un senyor totxo (848 pàgines), o sigui que vaig pensar: “Nena, més val que agafis la versió Kindle, que això pesa molt”. I això és el que vaig fer.

Al principi em va costar molt de situar-me (per això us passo un link). Vaig haver de fer servir el Google Maps per saber saber on passen les coses (Nova Zelanda, segle XIX, poca broma!) i situar-me en un món on les coses van “al revés”. Un detall, per exemple: la banda on toca el sol és el nord, i no el sud. Sembla poc important, però trobo que influeix força en la manera de veure les coses.

Un cop situada, però, el llibre em va enganxar totalment. L’autora va endavant i endarrere en el temps per muntar les diferents històries, totes entrelligades magistralment, i aconsegueix que no et perdis. Va endavant i endarrere (o de dreta a esquerra, segons com t’ho vulguis mirar), teixint la trama com en un teler d’aquells manuals: fils que van, fils que vénen i un estampat meravellós que va sorgint a mida que avances. Tot al voltant d’un mort, una càrrega d’or, una prostituta… i tot de subtemes que van apareixent i que, al final, resulta que estan tots lligats. És fantàstic veure com tot es va preparant, ens van donant informació, ens van preparant… i tot per arribar a un clímax clar situat una mica més enllà de la meitat, quan, després d’un judici, tot s’accelera, fins i tot els capítols són més curts i et fa accelerar la lectura fins que t’adones que el cor et va a cent. Molt ben aconseguit, tot plegat.

Una altra cosa destacable és que diuen que els personatges parlen com en aquella època, fa gairebé 200 anys. Això ho apreciarà millor un parlant nadiu anglès, però la veritat és que alguna cosa he pogut copsar, i sí que es veu que els personatges parlen com d’una altra època. Una mica Dickens (fantàstica, la traducció al català d’El casalot!).

En resum, si encara no hi ha ningú traduint aquest llibre, trobo que ja tarden!

 

Wajdi Mouawad, la potència de l’ànima

L’he acabat fa cinc minuts: Ànima, de Wajdi Mouawad. Bestial, immensa, rodona. Us l’heu de llegir. Si us reserveu per a Sant Jordi, aquesta és la primera candidata.

ànima

No me’l volia llegir. Com he dit altres vegades, quan un llibre li agrada molt a tothom, a mi sol no agradar-me. O, almenys, sol agradar-me menys del que esperava. Segur que també us ha passat, ja sigui amb llibres com amb pel·lícules de cine o obres de teatre. A mi em va passar amb Incendis, obra de teatre del mateix autor, que tot i la presència de dos actors potentíssims em va deixar una mica freda.

I un dia, passo per una llibreria, fullejo Ànima, i la compro pel plantejament tan original que té: el narrador no és un de sol, sinó molts animals que observen la història i ens descriuen el protagonista des del seu punt de vista. I alguns queden molt ben retratats: les aranyes, amagades en la foscor, els gats, que estimen els amos perquè els fan moixaines quan ells volen, els gossos (i cànids en general), amb la seva lleialtat a prova de bomba…

Realment a prova de bomba: fins al final del llibre. Un llop, que no deixa de ser un gos, és capaç de fer moltes coses pel seu amo. Aquest és un dels mantres que es van repetint al llarg de la història: gossos diferents, en situacions diferents, amb el mateix sentiment respecte l’amo (que no em deixi, que no m’abandoni, jo faria el que fos per ell).

Una història fosca. Una història que (això ho puc dir) comença amb un assassinat i la recerca de l’assassí. Però una de les coses més fantàstiques de la novel·la és com, poc a poc, va canviant de rumb i deixa de banda l’assassinat per convertir-se en la cerca dels orígens.

De l’argument, no se’n pot parlar més. M’agradaria que us llegissiu el llibre com jo, sense veure’n gaires ressenyes, perquè arribessiu al final sense saber ben bé què trobar-hi. El que sí que us puc dir és que la narració dels paisatges i la veu dels animals i el que expliquen (i com ho fan) és preciosa i encertada (heu sentit parlar mai un esquirol?). La traducció, esplèndida. Gràcies, Anna Casassas, per la gran feina que has fet. I gràcies, Edicions del Periscopi, per l’elecció de l’obra i de la traductora (i per la fantàstica presentació, habitual en les vostres publicacions).

Només un spoiler: cada capítol (de llargada irregular, que també s’agraeix!) porta el nom d’un animal en llatí. No feu com jo, que he anat mirant-los amb paciència a google (alguns són difícils d’endevinar). Aneu directes a la pàgina 437, on hi ha un fantàstic glossari amb la traducció dels noms al català. És fàcil saber què és un Felis Silvestris Catus, però el Larus Ridibundus no l’he pescat. També heu de tenir en compte que algunes parts estan en anglès, ja que se suposa que l’autor parla en francès (representat pel català) i que amb alguns personatges ha de parlar en anglès.

En resum, com vaig dir amb Chicago: compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo!

Pleco + epub = gran experiència

Finalment trobo el moment per dir-vos que, si encara no ho heu provat, ja és hora que ho feu: llegiu arxius EPUB amb el fantàstic diccionari Pleco.

Realment, la gent de Pleco no deixen mai de sorprendre’m. Aquesta aplicació és una de les millors compres que he fet amb l’ipad. Sí, he pagat. Sé que hi ha molta gent que es conforma amb accedir a la versió gratuïta, que inclou diccionaris d’una bona qualitat i alguna altra prestació, però la potència real d’aquesta aplicació va més enllà d’un simple diccionari i és un goig poder fer servir mòduls com aquests:
  • Consulta directa del diccionari amb la càmera del mòvil/tablet.
  • Consula directa del diccionari a partir d’una imatge fixa.
  • Lectura d’arxius txt, html, doc… i EPUB!
En una entrada anterior ja us vaig parlar per sobre d’aquesta fantàstica aplicació, i ja us anunciava que Pleco incorporaria la compabilitat amb arxius EPUB al mòdul de lectura. Doncs bé, ja la tenim aquí!
1. Lector epub
Enmig d’una actualització important, amb una posada al dia de l’aspecte de tota l’aplicació més adequada al look del iOS 7 (tots els meus comentaris fan referència a l’ecosistema apple), ha arribat la possibilitat de llegir arxius EPUB iamb el Pleco. Com?
Pas 1: per començar, hem d’introduir l’arxiu en el sistema Pleco. El més fàcil és enviar-se’l per correu i, quan l’aplicació del correu ens pregunta amb què volem obrir l’adjunt, indicar el Pleco. També podem obrir amb el Pleco els arxius que tinguem al Google Drive o en plataformes similars. Jo ho he provat amb el Google Drive i funciona perfectament.
Pas 2: ja tenim l’arxiu dins de la plataforma Pleco i el podem llegir. Ens apareix com a la pantalla 1. Fins aquí, no sembla gaire diferent de quan llegíem arxius txt o html amb aquest sistema, oi? Doncs sí però no. Hi ha dues diferències bàsiques:
  • Els arxius preparats per a la lectura electrònica (EPUB, MOBI, AZW) permeten modificar la mida i el tipus de la lletra, l’espai entre línies i altres aspectes que no podreu tocar en un txt o un pdf.
  • Amb aquesta mena d’arxius també teniu una noció més clara de en quin punt de la lectura esteu. En aquesta versió del Pleco, a la part inferior, el sistema us indica quantes pàgines té l’arxiu, en quina estàs i quantes te’n queden fins al final del capítol o del llibre. Aquesta funció ja l’iguala al Kindle, l’altre gran dispositiu/aplicació per a la lectura electrònica.
Pas 3: i ara com busquem les paraules o expressions al diccionari? Doncs toquem el caràcter que ens planteja dubtes. El Pleco fa saltar una finestreta amb la traducció del terme en qüestió i, si és una expressió de diversos caràcters, és capaç de detectar-la encara que només n’haguem marcat un. I això és el que el fa passar per sobre de Kindle, ja que el diccionari xinès del Kindle no sap reconèixer les paraules o expressions a partir d’un únic caràcter: hem de marcar sempre l’expressió completa que vulguem buscar.
Consulta senzilla Pleco
2. Consulta senzilla
A partir d’aquí, podem fer diverses coses. D’entrada, aquestes tres:
  • Incorporar el terme al sistema de flashcards.
  • Anar al diccionari per fer una consulta més a fons.
  • Continuar llegint.
En aquest cas, ho deixarem en “Continuar llegint”. Les altres dues entrades es mereixen una entrada cada una i estan relacionades amb les icones que veieu al peu de la pàgina (el símbol +, l’altaveu, les fletxetes, etc.). Estigueu pendents de les properes entrades i sabreu com continua la meva història amb el Pleco!
Ah, i si ja sou usuaris d’aquesta aplicació i teniu alguna informació més, no dubteu a comentar-la. Els dubtes i les preguntes també són benvinguts!

El passat i els càstigs

Yu Hua. El passat i els càstigs.
Les males herbes, 2013.
Títol original: 往事与刑罚.
Traductor: Carla Benet.

Que bèstia que pot arribar a ser Yu Hua quan escriu. És la primera vegada que, enganxada al llibre, en plena Diagonal, m’he hagut de controlar: em van venir ganes de vomitar mentre llegia l’escena on un boig s’autolesiona. Brutal.

Ja m’ho havien dit: vigila, que és un llibre molt fort. I ho és. Violència, mals tractes, situacions desesperades, desgràcies imprevistes. I tot en menys de 200 pàgines. M’ha deixat totalment fora de combat, i ara m’estic recuperant llegint un llibre més tranquil·let (però no menys interessant). De fet, no em queixo. Al contrari, estic contentíssima d’haver-me’l llegit! Jo, quan llegeixo un llibre o veig una películ·la, espero que em faci sentir alguna cosa, ja sigui bona o dolenta. Si em deixen indiferent, senyal que no m’ha agradat gaire. I, en aquest sentit, aquest llibret minúscul, que gairebé sembla un llibret de missa, ha complert de sobra les meves expectatives.

Què hi trobareu? Doncs hi trobareu quatre relats. Els que més m’han agradat (o, en aquest cas, potser seria millor dir “colpit”) són “1986” i “Una realitat una mica diferent”. El primer explica el cas d’un home que pateix de ple la Revolució Cultural i que es torna boig, i també veiem quin efecte té això en la família. Pel que fa al segon, gira al voltant de la mort d’un nen a mans d’un altre nen, i de com això genera una espiral de violència que fa que tot acabi molt malament. No us puc explicar gaire res més sense fer-vos un spoiler.

Pel que fa a la traducció, de la Carla Benet, molt bona, també. Si els relats m’han arribat a tocar tant a fons, és just i lògic pensar que la traducció hi ha ajudat. Frases ben estructurades, amb una redacció molt adaptada a la nostra llengua, cosa que no sempre et trobes en traduccions d’idiomes tan llunyans. Només li qüestionaria l’ús que fa dels caràcters xinesos al principi del llibre, sense transcripció en pinyin perquè el lector es faci una idea (o, directament, la traducció del concepte). Però que consti que no és un error de traducció, sinó una qüestió de criteri.

Pel que fa a l’edició, de l’editorial Les males herbes, també m’ha agradat molt. És un llibre petitó, fàcil de portar, amb un preu molt assequible i que ve de gust tocar. Crec que l’encàrrec d’aquesta traducció ha estat molt encertada, ja que Yu Hua és, per a mi, un dels escriptors xinesos més capaços i brillants i crec que, amb el temps, pot ser un bon candidat al premi Nobel de literatura. No exagero: l’amplitud de temes que toca en les seves obres, la capacitat per emocionar-te i fer-te entrar en la història que explica, l’amplitud de registres que té, etc., fan que, per a mi, sigui un autor molt més complet que altres que han rebut el Nobel.

En la part més emotiva del tema, no volia acabar aquesta entrada sense dir-vos que m’ha agradat molt saber que tinc una editorial a Gràcia, just al darrere de casa (literalment, menys de 100 metres), Les males herbes, que ha estat capaç de detectar una gran obra i d’acostar-nos-la traduint-la directament del xinès. Una aposta que espero que mantinguin en el futur. També vull aprofitar l’ocasió per dir-vos que si voleu trobar el llibre al nostre barri, el llibre el podeu trobar a Espai literari una nova adquisició del nostre assortiment de llibreries que aposta per les editorials petites i per les obres autoeditades.

I tot plegat, ho podeu rematar venint a la conferència que Yu Hua farà a Barcelona dimarts dia 5 de novembre al CCCB. Espero que l’entrada us n’hagi fet venir ganes.

A la granja d’en Bakker… tranquils…

Em va costar decidir-me a comprar aquest llibre: quan hi ha tanta gent que diu que un llibre o una pel·lícula estan bé, les expectatives són tan altes que l’objecte del desig no sempre està a l’altura. Però aquest cop, igual que amb Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, la jugada m’ha sortit bé. A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker, és una senyora novel·la que et té l’ai al cor fins al final, que et rosega per dins i que, tot i que et pots imaginar com s’acaba, t’empeny a llegir-la fins al final.dalt-tot-esta-tranquil

I de què va, aquest llibre?

Doncs parla d’un home que sempre ha viscut a l’ombra del seu germà bessó i, quan aquest mor, passa a ocupar el lloc d’aquest i les seves responsabilitats a la granja, un camí ben diferent del que volia emprendre ell. I sempre més viu pendent de què vol el seu pare, un éssser que, ja vell, sembla que governi la vida dels altres des del llit d’on ja no es pot moure. Que es mori, que es mori, penses. Que el fill pugui marxar i fer la seva vida. Però li costa, morir-se, al vell.

I, al mateix temps que la història et rosega i et fa imaginar-te el que passarà més endavant, vull destacar que no és el típic llibre que té trames dins de trames i dins de trames amb sorpreses i giragonses (com us podríeu esperar, per exemple, de les novel·les de Jo Nesbø, especialitzat en “l’art del despiste” del lector). Tot passa en un entorn rural, plàcid. Pocs personatges i encara menys sorpreses. T’enganxa perquè sí, perquè parla de com, de vegades, hi ha situacions incòmodes que voldries que s’acabessin però no acaben de tenir punt i final. I t’enganxa perquè això ens ha passat a tots.

En definitiva, un doble encert de Raig Verd (@Raig_Verd). Doble perquè l’obra que han triat és magnífica i perquè la tria de la traductora també ha estat excel·lent: la Maria Rosich ens posa a les mans una versió catalana que, segur, no desmereix gens l’original neerlandès. I tot això ve acompanyat d’una edició fantàstica en un paper que fa goig de tocar, amb una tapa que enamora i -molt important- una lletra a la mida justa.

No volia acabar sense fer un parell d’apunts que, com a traductora que sóc, m’han semblat molt importants per al reconeixement de la nostra feina:

  • La web de Raig Verd inclou una fitxa per a cada traductor, amb foto i dades. Gràcies!
  • En Gerbrand Bakker ha guanyat l’Independent Foreign Fiction Prize 2013 amb la versió traduïda a l’anglès per David Colmer. Autor i traductor compartiran aquest premi (10.000 lliures, poca broma!).

Bé, gent. Espero que us llegiu aquest llibre i que em digueu si també us ha agradat. Per part meva, ja m’estic fregant les mans pensant en quan agafi per banda [Deu oques blanques], del mateix autor, mateixa editorial i mateixa traductora.