Feng Tang. Beijing, Beijing.
Traductora: Michelle Deeter.
Amazon Crossing, març 2015.
Versió Kindle, equivalent a 380 pàgines.

Què voleu que us digui? Beijing, Beijing és un llibre fluix. Molt fluix. De vegades em pregunto què fa que la gent es decideixi a fer traduir un llibre com aquest i a compartir-lo amb la resta del món.

Bàsicament, aquest llibre tracta les peripècies de l’autor, Feng Tang, quan era estudiant de medicina. Ell, els seus amics i les seves borratxeres. Ja sabem que quan un relat és autobiogràfic no hi ha trames secundàries, ni intriga ni res d’això, però com a mínim esperem que la vida de “l’autobiografiat” sigui interessant, o traumàtica, o diferent de la nostra,  o alguna cosa per l’estil… Doncs no, això no és el que trobareu aquí. Només les històries d’un noi normal que es dedica a passejar-se per Pequín.

De fet, la distracció principal durant aquestes 380 pàgines ha estat passejar-se per aquesta ciutat. Wangfujing, Dongdan, Haidian… tots han anat passant per davant dels meus ulls i m’han fet recordar altres temps, altra gent. Sí que és veritat que hi ha petites espurnes de la realitat de l’època (anys noranta), com ara eslògans sobre guanyar diners, la visita obligada al mercat de la seda, etc., però això és practicament l’única cosa de bo que té el llibre.

Al final del llibre, l’autor ens explica que aquest és el tercer llibre d’una trilogia sobre la seva vida. Potser no calia dedicar tantes pàgines a explicar-nos-la. Francament, no cal que us el llegiu si no és que us interessen especialment les històries d’estudiants. Jo me l’he llegit sencer perquè volia parlar-vos-en a vosaltres, que si no…

Dai Sijie. L’acobràcia aèria de Confuci.
Grup 62, gener 2011.
240 pàgines.
Títol original: L’acrobatie aérienne de Confucius.
Traductora: Anna Casassas.

Una vegada més, un autor que no m’acaba de convèncer. Vaig donar-li tres estrelles a Balzac et la petite tailleuse chinoise, però després, amb Una noche sin luna, Dai Sijie em va caure als peus…

Amb L’acrobàcia aèria de Confuci he tornat a tenir la sensació de llegir una cosa que comença bé, que promet, però que després cau en una mena d’explicació embolicada, sense caps ni peus, que no va enlloc. Al principi, l’autor ens explica les extravagàncies de l’emperador xinès, que té quatre dobles exactament iguals que ell i que sempre compareixen junts per tal que ningú no sàpiga qui és l’autèntic i no li puguin fer mal. La narració és àgil i interessant, però al cap de poc comença a divagar, a centrar-se en detalls i a compartir amb nosaltres extravagàncies cada vegada més innecessàries que acaben per fer que la narració sigui, també, innecessària.

Tot plegat em fa pensar, una vegada més, que en el món global en què vivim de vegades ens arriben les notícies, els autors, etc., massa poc filtrats. També em sembla que si un autor xinès emigra i és mínimament crític amb el règim, ja té bones crítiques i publicació assegurada. I trobo que no hauria de ser així. No és el primer cas en què inflem i lloem innecessàriament l’obra d’un autor amb dificultats per ser publicat a la Xina, potser per portar la contrària… només cal pensar en el Nobel atorgat a Gao Xinjian o els Anys de prosperitat de Chan Koonchung. Molt soroll…

Yan Ge. White horse.
Hope Road, octubre 2014.
Edició per a Kindle (equivalent a 39 pàgines).
Traductora: Nicky Harman.

Bé, ja està. White horse es llegeix en una sessió, si tens prou estona. Una novel·la curta, molt curta. I, poca broma, té mèrit: en només unes 39 pàgines (segons Amazon) Yan Ge ens explica tot el període que abraça des del cursos superiors de l’escola primària fins a la secundària de la protagonista, i aconsegueix donar-nos molta informació: sobre el seu pare, la seva mare, la seva tieta, la seva cosina… alguns autors hi haurien dedicat 700 pàgines. O sigui que, per aquesta banda, té mèrit i trobo que està força bé.

Ara bé, la part negativa és que hi ha algun aspecte que trobo que s’hi ha inclòs una mica amb calçador, com ara el cavall blanc del títol. Per començar, no només n’hi ha un. Apareixen en moments diversos de la narració, i la veritat és que no sempre trobo que apareguin per un bon motiu. Mira, ara faré aparèixer un cavall blanc. O dos. Flop! Aquí va!

De tota manera, aquesta crítica no és “motiu de cesse”, que deia aquell. La història és maca, tendra a estones i dura de vegades, i hi podem veure, com deia més amunt, com la Yun Yun es va fent gran i entra, poc a poc, en el món dels adults. Així, doncs, al principi del llibre no és capaç de captar els senyals que emeten els grans, les relacions que estableixen d’amagat d’ella i, a mida que avança la narració, veiem que es va espavilant, comença a fixar-se en els nois, en la conducta del seu pare, en la de la seva cosina, que va uns quants cursos per davant d’ella…

En resum, crec que és una obra honrada que no intenta omplir fulls i fulls allargant-se innecessàriament si pot explicar les coses en un parell de paràgrafs, però si s’hagués allargat una mica més tampoc no hauria passat res. Si voleu saber més coses sobre aquesta autora, aneu a la pàgina del Club de lectura de la Universitat de Leeds, que el mes de novembre tractarà una altra novel·la de la Yan Ge. És una activitat molt interessant, en línia, que us permet llegir en xinès o en anglès l’obra que escullen cada mes i, després, comentar-la en un fòrum virtual.