Categoria: Llibres

Daha o els mals esperits

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

daha-gundayNo són fantasmes, no. Són mals esperits. O malparits, més ben dit. Són traficants de persones, d’emigrants, de refugiats, de com en vulgueu dir. Ells en diuen “mercaderia”.

I no cal ser gaire gran, per participar en aquest negoci tan macabre. En Gazâ, protagonista del llibre, només té 9 anys quan es veu embolicat en el tràfic de persones.

Estem parlant de Daha!, publicat per Edicions del Periscopi; l’autor és Hakan Günday i el traductor és en Jordi Martín Lloret. I és per mitjà de la magnífica feina del traductor que arribem al cor de la història i del drama que es viu, dia a dia, en carreteres i llocs desconeguts.

Tots sabem que hi ha gent que fuig països com ara l’Afganistan, o Síria, o tants altres, buscant la relativa seguretat que sembla que els pot oferir Europa. Però el camí és llarg, dur i no està lliure de problemes i imprevistos. Els qui aconsegueixen arribar a Turquia ja tenen molt guanyat, però els queda heure-se-les amb gent com en Gazâ, que a més de treure profit econòmic de la fugida prestant els seus serveis com a “transportistes” s’entretenen a fer patir la gent: violar noies, maltractament psicològic… totes les maleses que se us acudeixin a vosaltres se li hauran acudit abans al protagonista. Només té 9, 10, 12, 13 anys, i ja és capaç de torturar els éssers humans que té sota la seva custòdia.

Però, és clar, això té un preu. Quan algú passa tant de temps fent el mal, d’alguna manera canvia, i no necessàriament a bé. En Gazâ farà tot el que calgui per sortir-se amb la seva i, al final, en pagarà un preu (que no us puc dir ara, evidentment).

Podríem dir, potser, que és una mena de documental sobre el tràfic de refugiats/fugitius, i que és colpidor i molt informatiu. Només hi ha una cosa que li podria criticar, i és que, en alguns casos, l’autor s’allarga i es recrea massa en determinades situacions, com ara la tortura psicològica al grup d’en Rastin o l’estada a la cova. És veritat, però, que aprofita moments com aquests per fer algunes reflexions molt lúcides, com ara que tothom que obeeix ordres és innocent.

En definitiva, aquest és un llibre que no us podeu llegir si voleu alguna cosa lleugereta perquè ens exposa una realitat que tenim davant dels nassos cada dia i que no sembla que hagi de desaparèixer.

Haddon en relats curts

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

haddon-the-pier-fallsMark Haddon va escriure El misteriós cas del gos a mitja nit, una novel·la tendra i divertida que va arribar a moltíssimes mans. I crec que eś el millor que ha escrit. Ni A spot of bother ni The red house no tenen el poder de la primera.

En aquesta ocasió, però, el que li he llegit és un recull d’històries curtes que es diu The pier falls. I, és clar, com en tots els reculls, hi ha relats que agraden més o menys. En aquest cas he de dir en favor de l’autor que, com a mínim, la varietat dels temes és espatarrant. Fem-hi una ullada:

  • “The pier falls”, que dóna nom al llibre, és una història ràpida, escrita amb frases de màxim 10 paraules, curta, que t’explica els fets en poc més d’un quart d’hora.
  • “The island”, el relat següent, és, per a mi, el més fluix de tots: ens parla d’una noia que era una princesa i va a parar a una illa deserta (no us ho explicaré tot!).
  • A “Bunny” veiem com un noi marginat i mig invaid (ja veureu perquè) coneix una noia i es fa esperances.
  • “Wodwo” és una història interessant en què un desconegut es presenta a casa d’una família que està celebrant el Nadal i el que semblava un assassinat acaba essent una mena de purgatori per a un dels fills.
  • A partir d’aquí tenim “Gun”, un relat de “petites coses” que està prou bé però no mata, i “The woodpecker”, una història de ciència ficció que vaig trobar força interessant (sort que és ciència ficció, perquè hi diu que el Brad Pitt es mor!!!!).
  • Tanca el llibre “Breath”, un relat que està bé però no tant com el primer o el de la ciència ficció.

En resum, podríem dir que està força bé, però que no està, encara, a l’altura del llibre que el va fer famós a casa nostra. Seguirem investigant…

 

De nens i guerres a Kenya

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Somnis-en-temps-de-guerraHa estat una delícia llegir-me Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o, traduït per la Josefina Caball i publicat per Raig Verd. Per què?

Segurament hi ha moltes raons per dir-ho, però a mi m’ha enganxat per dos motius. El primer és que m’agrada molt sentir les coses explicades per veus de nen. Per això em va agradar molt, per exemple, The fishermen, també situada a l’Àfrica (però que parla d’un tema totalment diferent). En el cas de Somnis en temps de guerra, el nen que havia estat l’autor ens explica tot de coses sobre els darrers temps de la Kenya colonial, sobre l’ambient prebèl·lic que hi havia, els estudis, i molts altres temes, però té la gràcia, com tots els nens, d’explicar-ho sense grans dramatismes, només dient-nos tal com és la vida, sense jutjar-la gaire.

Per altra banda, m’ha agradat molt perquè no sempre és fàcil trobar una veu autoritzada que ens parli de l’Àfrica, com deia, sense exageracions. I Thiong’o sap fer-ho la mar de bé. És un bon candidat al Nobel de literatura, i és una llàstima que no en fos el receptor (un altre dia ja parlarem dels premiats que no es dignen ni a donar les gràcies per un premi com aquest, ehem).

Thiong’o ens explica moltes coses, en aquest llibre, però segurament el que més em va arribar a l’ànima és la importància que dóna a l’educació, els quilòmetres que està disposat a fer per anar a escola, quan nosaltres preinscrivim els nens en escoles a les quals puguin anar a peu… en cinc minuts. Permeteu-me que us copiï una frase que em va impressionar especialment i que diu en relació amb la circumcisió:

“Per bé que el ritual de convertir-me en un home em deixa una profunda empremta dins meu, n’emergeixo meś convençut que mai que, en els nostres temps, és l’educació i el coneixement, i no pas una marca a la pell, allò que dóna pes i capacitat als homes i les dones.”

I el llibre es tanca amb un emotiu final al tren. Llegiu-vos-el.

POESÍA CHINA: del siglo XXII a.C. a las canciones de la Revolución Cultural

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

Marcela de Juan. POESÍA CHINA: del siglo XXII a.C. a las canciones de la Revolución Cultural.
Alianza Editorial
365 pàgines
Marcela-de-JuanAquest any s’ha convocat la primera edició del Premi de Traducció Marcela de Juan, que vol fomentar la traducció del xinès al català i el castellà donant un premi substanciós (4.000 €) al traductor de l’obra guanyadora. Així, doncs, m’ha semblat especialment oportú llegir alguna de les obres d’aquesta dona. L’elegida ha sigut aquesta antologia poètica que va des de mostres antiquíssimes fins a poemes de Mao i de la dècada de 1970.
El primer que m’ha agradat del llibre és que l’etapa que cobreix no es queda en la Xina clàssica, sinó que arriba fins ben ençà del segle XX. Si heu llegit poesia clàssica xinesa, veureu que el que apareix en aquest llibre és el que sol aparèixer habitualment: autors com Li Bai o Su Dongpo, temes típics com ara la pobresa del pagès, l’enyor del funcionari desplaçat, gent que beu constantment… També podreu apreciar-hi crítiques al sistema establert i queixes sobre la vida pobra del pagès, o sobre dones abandonades.
També és molt interessant la part en què podem llegir poemes de la República. Es veuen frescos, nous i moderns, molt diferents del clàssics. Valen molt la pena.
Així mateix, el llibre inclou uns quants poemes de Mao Zedong, que sempre és una cosa curiosa de veure. Quants dels nostres dirigents (electes o no) han escrit mai cap cosa que s’assembli mínimament a un poema?
Finalment, agraeixo molt la sinceritat de de Juan, que a la introducció ens comenta que, en el fons, aquestes antologies acaben incloent més o menys el mateix, i que ha considerat que calia afegir alguna cosa més moderna perquè els lectors no es morissin de l’avorriment… sembla una tonteria, però això m’ha fet mirar-me l’autora amb més simpatia.
Vull aprofitar l’ocasió per dir-vos que comencem un període molt marcat pel premi Marcela de Juan. Com alguns ja sabeu, formo part del jurat, i això vol dir que tenim molts llibres per llegir d’aquí al setembre, i que es redueix significativament el temps que queda per llegir llibres que us pugui comentar aquí (evidentment, no parlarem dels llibres que estan en concurs fins que no en sapiguem el resultat!). Per aquest motiu, és molt possible que la periodicitat de publicació sigui inferior. De tota manera, el blog continua!

Anys i anys, per molts anys!

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

… volem que súper t’ho passis,
bufis fort i les apaguis!
… I per molts aaaaanys!

Això és el que hauríem pogut cantar ja fa uns dijous als editors que celebraven el seu cinquè aniversari: Edicions del Periscopi, Males Herbes i Raig Verd (per ordre alfabètic) es van confabular per celebrar junts el seu primer quinqueni d’activitat editorial. Aquesta entrada se m’havia quedat enganxada, però més val tard que mai, oi? Som-hi!

Aniversari-editorialLa trobada va començar amb un bon pica-pica i va seguir amb breus parlaments de diverses persones que, d’una manera o altra, han estat implicats en els projectes o els han seguit de prop. Per anomenada i visibilitat mediàtica destacaven l’Anna Guitart, presentadora dels discursos, i Màrius Serra, que va trencar el gel fent el primer parlament. Hi havia altres editors, escriptors i gent coneguda, però jo voldria destacar la participació senzilla i fresca de tres persones: la Núria Iceta, editora, l’Anna Arranz, llibretera, i en Ferran Ràfols, traductor, que van parlar-nos de la seva relació amb els editors que celebraven festa. No sempre és fàcil fer un discurs de “felicitació” que sàpiga cantar les virtuds de la gent sense caure en l’exageració, i ells tres ho van aconseguir. Cal destacar la presència important de traductors: totes tres editorials reconeixen la importància de la seva feina, cosa que no fa tothom. Podríem dir que ells representen el col·lectiu ocult de professionals que contribueixen a la producció d’un llibre (correctors, dissenyadors, impressors i molts altres que em deixo).

Un cop acabats els parlaments començava la música, però servidora funciona en horari infantil i no s’hi va quedar, o sigui que la crònica l’haurà de fer un altre…

Només vaig trobar a faltar una cosa: alguna menció als lectors. Els humils lectors, els invisibles lectors, a qui també caldria recordar en ocasions com aquestes. Per una banda, els lectors també celebrem que les editorials que ens agraden facin anys i ens continuïn aportar teca per llegir. D’altra banda, però, sembla que ningú sigui conscient que som nosaltres, amb els nostres diners i les nostres compres, els qui mantenim viva la flama de la lectura. Oblideu-vos de l’ADMINISTRACIÓ, que tant va aparèixer durant les intervencions, i penseu més en qui us llegim i, en el fons, fem moure la màquina.

Per acabar, voldria fer un petit resum de les coses que més m’agraden de cadascun dels homenatjats. A veure si algú altre hi coincideix:

Col·lecció de Raig VerdRaig Verd

  • Aquesta editorial té les millors portades del panorama català, amb una menció especial a Les pereres fan la flor blanca. Felicitats al professional en qüestió!
  • Així mateix, m’ha permès accedir a Gerbrand Bakker, un dels escriptors de qui més he gaudit darrerament (Jo Nesbø a part, evidentment). De fet, trobo que el millor llibre que Raig Verd ha publicat és A dalt tot està tranquil, traduït per Maria Rosich.
  • Aplaudeixo la creació d’aquesta segona línia de no-ficció, Ciclogènesi, en què destaca l’obra de Svetlana Aleksiévitx.

Edicions del PeriscopiEdicions-Periscopi

  • Les seves portades són originals i trencadores: mai no havia vist el resum del llibre a la portada.
  • Dins de la tria que molts cops s’allunya del panorama europeu, jo em quedo amb Ànima, de Wajdi Mouawad, un dels primers llibres que vaig llegir d’aquesta editorial i que més m’ha afectat en els darrers anys.
  • Pel que fa als autors de casa, em quedo amb Albert Juvany i El silenci del far, un dels llibres que més bona puntuació han aconseguit en aquest blog.

Males-HerbesMales herbes

  • No em podeu negar que els seus petits llibres verds, com missals fora d’església, són un material addictiu i que fa de molt bon identificar i agafar.
  • De tot el que els hi he llegit d’autors catalans, em quedo amb Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora, del qual parlarem ben aviat.
  • Els estaré eternament agraïda per haver traduït al català El passat i els càstigs, de Yu Hua, un autor que fa olor a Nobel i que la Carla Benet va traslladar al català magníficament.

Com podeu veure a les fotos, aquesta gent m’omple les prestatgeries que dóna gust (no són els únics, però ocupen força espai). En resum, nois, continueu publicant… tot i que sou la meva ruïna.