En Hole busca ratpenats a Austràlia

el_ratpenatM’acabo de llegir El ratpenat, d’en Jo Nesbø. Us he de dir que es nota que és el primer de la saga, però que està a l’altura de la resta.

Aquí veiem que en Harry apunta maneres i ja és el policia buscabregues, alcohòlic i irrespectuós (quan cal) que ens trobarem a la resta de la saga. En aquest llibre, que va rebre la qualificació de millor novel·la negra noruega el 1997 i millor novel·la negra escandinava el 1998, en Harry actua fora del seu hàbitat natural: l’envien a Austràlia a investigar la mort d’una noia noruega. I és aquí on desplega tots els seus “encants” i aconegueix que l’estomaqui bona part del lumpen de Sydney fins que, evidentment, aconsegueix resoldre el cas. Tot això ve amanit amb informació abundant sobre els aborígens australians, el tracte a què els van sotmetre els nouvinguts europeus, llegendes… un bon al·legat en defensa d’aquest poble que ha acabat marginat.

Cal dir que en aquest llibre en Nesbø ja marca el ritme que és habitual a la resta de llibres de la sèrie d’en Harry Hole, tot i que en aquest cas li costa una mica arrencar. Qui sap, potser encara no hi tenia la pràctica que ja havia adquirit quan va escriure les magistrals El pit-roig o El redemptor, on la traça de l’autor brilla esplendorosament i en Hole ja és el personatge totalment torturat que coneixem.

També diria que veure’l actuar fora de Noruega m’ha descol·locat una mica, ja que estic acostumada a veure’l córrer per Oslo i entorns, en un ambient fosc i força més íntim. Els grans espais d’Austràlia, les dimensions de Sydney i la gran quantitat de gent que hi ha xoquen frontalment amb les novel·les posteriors, que passen principalment al seu país (bé, sembla que la segona, Escarabats, que acaba de sortir en català, passa a l’Àsia).

El més curiós de tot, però, ha estat conèixer en Harry “de jove”, tot just per sobre de la trentena, i tenir accés a la seva història personal i familiar. Com és lògic, el primer llibre posa la base sobre la qual s’han anat creant la resta de novel·les de la sèrie, i alguns dels fets més importants de la seva vida ja es donen per explicats en històries posteriors. En definitiva, un bon començament d’aquest autor que, al final, hem conegut en ordre invers.

No volia acabar sense fer notar que hi ha hagut un canvi de traductora. Ara és Meritxell Salvany qui ens ofereix una traducció fluïda i sense pràcticament errades (tot just alguna cosa de puntuació… digueu-me perapunyetes), aparentment traducció directa del noruec (algú ho pot confirmar?). Esperem que Proa no deixi de traduir les novel·les d’aquest autor i que no ens faci esperar gaire per llegir en català les dues últimes d’en Harry (Phantom i Police). Jo, ho sento, no m’he pogut esperar i els he fet el salt amb una…

La mort més divertida, la de l’Skippy

Skippy_DiesAvui us vull presentar un llibre que té de tot: escenes patètiques, divertides, tendres… és Skippy dies, d’en Paul Murray, una novel·la que no he sabut veure si s’ha traduït al català o castellà. És una novel·la absolutament recomanable, tan addictiva que em vaig saltar la parada del metro. I, atenció, no em vaig saltar una parada sinó dues! Un senyor es va preocupar i tot quan em va veure desorientada a la Línia 4 de Barcelona. 🙂

No m’havia passat mai, però és que realment l’escena en què estan fent el casting per a un festival que commemora l’aniversari de l’escola on estudien els protagonistes i un alumne fa una actuació que consisteix a tirar-se un pet i posar-se un encenedor per encendre el gas no té preu. Encara ric ara.

La novel·la comença amb la mort de l’Skippy en una “donuteria”. A partir d’aquí, l’autor tira enrere i ens va presentant els personatges, tota una colla de nois que estudien interns en una escola irlandesa. Hi ha moments absolutament delirants, com quan fan una màquina del temps, i també hi ha moments tristos i tendres, com quan pensen en l’Skippy. Un no sap mai que trobarà faltar algú fins que no hi és, oi?

En definitiva, és un llibre molt bonic i divertit a l’hora. Si podeu llegir en anglès us recomano que no us el deixeu perdre. I al juliol en Murray treu una altra novel·la, The Mark and the Void. Si és la meitat de bona que aquesta, ja em conformo!

Si voleu veure què en pensa altra gent, visiteu Desierto: opinió sobre Skippy Dies. Un gran llibre per a les tardes d’estiu…

 

Tots a can Nopca

Puja-a-casa-JORDI-NOPCAEn Jordi Nopca ens convida a pujar a casa. Bé, no a casa seva, sinó a casa de la protagonista d’un dels relats que ens ofereix com si fossin un pom de flors al seu llibre Puja a casa, premi Documenta 2014, publicat per L’Altra Editorial amb el format que ens ofereix habitualment: una tapa amb una il·lustració en tons suaus (preciosa!), toc suau, paper amb el grau just de rugositat, lletra rodona i marges amplis.

A diferència del que us vaig comentar a l’entrada de M’agradaria, aquests relats sí que segueixen el patró habitual: històries independents que parlen de gent amb perfils diferents. Podríem dir que un dels pocs trets que tenen en comú és l’alcohol: o en consumeixen o en venen als altres, com els xinesos que porten un bar.

Hi ha relats tendres, com aquell en què un noi coneix una noia i li porta xocolata desfeta. I històries tendres però patètiques, com la d’en Fèlix i l’Àngels, que tenen problemes seriosos amb l’alcohol. O recargolades, com la de l’home que es vol venjar de la dona. O tristes, com la de la Rosa que va al bar d’en Jia i la Liang…

Personalment, la que més m’ha agradat és “Anell de compromís”, la història d’una parella i d’un gos. I, d’aquesta història, el que m’ha captivat ha sigut l’Elvis (el gos) i l’última frase, la de l’àvia. Ella sola ja val mig relat.

En resum, doncs, podem dir que n’hi ha per a tots els gustos i, precisament per això, us agradarà: podreu assaborir moltes realitats diferents que, de fet, podrien ser vostres. I si un relat us agrada menys, un altre us agradarà més. Segur.

Ara que ve l’estiu, poseu-vos-el a la maleta i llegiu-vos-el, a l’ombra, amb una beguda refrescant a l’abast de la mà…

Morrison estima els nens. I Déu?

God help the childToni Morrison és una grandíssima escriptora. Té una capacitat fora del normal per fer-te canviar, literalment, de pell. És la gran narradora de l’Amèrica negra i és igual d’hàbil explicant-te una història que passa avui com fa 100 anys. Per a mi, és un dels nobels més ben donats (l’any 1993), tant per l’escriptora excel·lent que és com pel que representa.

God help the child no és Song of Solomon. No té el to èpic d’aquesta segona, no tens el sentiment de drama. Però el que sí que pots notar és la pena, la injustícia de ser discriminat i menystingut pels teus propis pares pel fet de tenir la pell més fosca que ells. I, parlant d’això, és fascinant com descobrim un món en què la diferència entre poder comprar en una botiga o no ve marcat per si la gent pot veure que ets negre o no. Perquè hi ha negres que no ho semblen. Perquè n’hi ha que són foscos com la nit. I això és el que passa en aquest llibre: la Sweetness, que és pràcticament blanca (high yellow), té una filla, la Lula Ann/Bride, negra com el carbó (midnight black, Sudanese black). I no ho pot suportar. I el pare, menys: després de dir-li a la seva dona que és culpa seva i de posar en dubte que la nena sigui filla seva, fot el camp.

El primer capítol és duríssim. La Sweetness ens parla en primera persona i ens explica els seus sentiments quan neix la nena. El rebuig. La incredulitat. La duresa. I, tal com diu ella mateixa, tot el que fas als fills compta, i ells no ho obliden:

“What you do to children matters. And they might never forget.”

Així, doncs, el llibre és, en realitat, una història que és un cercle, ja que principi i final es donen la mà. Morrison ens el presenta en forma de capítols narrats per cadascuna de les protagonistes: la mare, la filla i una amiga de la filla, que va intercalant. Jo he llegit l’edició en tapa dura i, sincerament, és un plus: el paper és gruixut i ve tallat a mà (o ho sembla).

És un llibre que val la pena de llegir. I la Toni Morrison continua sent la reina de la novel·la negra (en el sentit estricte de la paraula), per més que li intentin fer ombra noves generacions (com ara Chimamanda Ngozi Adichie, que segur que ens oferirà millors coses que Americanah…).

M’agradaria parlar de Mikhalopulu

MagradariaJa us vaig dir a l’entrada de Sant Jordi que hi havia un llibre que encara no havia pogut comentar però que valia molt la pena. És un llibre primet, de tons grisos, que es diu M’agradaria. L’autora és l’Amanda Mikhalopulu, la traductora es diu Mercè Guitart i l’editorial que el publica en català és Raig Verd.

Si el trobeu en un prestatge, vist pel llom, us passarà desapercebut. De fet, no me’l vaig comprar jo. Va ser un regal inesperat d’algú que em va assegurar que m’agradaria. I va tenir raó. Últimament he llegit uns quants llibres que són reculls de relats, i normalment quan n’acaba un en comença un altre i santes pasqües. En aquest cas, en canvi, cada relat, cada bocinet de llibre, reflecteix un tros d’una mateixa realitat. I això fa que t’ho llegeixis buscant connexions, coses en comú.

No puc explicar gaire més coses sense explicar-vos-ho tot. El que sí que us diré és que hi ha coses inesperades, coses que quan veieu direu, “ah, sí, ara ho entenc”, “ah, vet aquí per què deia allò…”.

Puc dir que és un petit gran llibre, i que m’agradaria poder llegir més coses d’aquesta autora en català, sobre tot si estan tan ben traduïdes i presentades com en aquest cas.

Com vaig dir en un altre cas, ja fa temps, “compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo”. Categoria 5 estrelles de luxe.