Categoria: Llibres

Aioua, Iowa, Roser Cabré-Verdiell

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres3 comentaris

Avui us parlo d’Aioua, de Roser Cabré-Verdiell. És una ressenya difícil de fer perquè hi ha moltes coses a dir sobre el llibre, i segur que me’n deixaré alguna. Què hi farem.

El llibre ens porta la història d’una noia, la Rut, que, bàsicament, marxa de casa per aclarir-se les idees. Aquest és el punt de partida i, al mateix temps, l’eix vertebrador de tot plegat. El motiu que se’ns dona és que “ha perdut les vocals” i que el trasllat li ha de servir per trobar-les. Com? On?

Aioua és l’espai on la Rut trobarà el que busca: combinació de present i passat, joc de creació, records propis i manllevats… tot això és el que us trobareu si llegiu aquesta història, molt treballada i intensa, en què l’autora juga amb les paraules, amb els sons, amb els llocs i els records, per construir una realitat on res no és el que sembla.

Estructura i llengua

Un cop vist l’argument, passem a parlar del que de veritat importa en aquest llibre. Perquè, d’històries en què algú escapa de la rutina per pensar i resituar-se, n’hi ha un munt. Què fa especial, doncs, Aioua?

D’una banda, l’estructura de la història. Trobem capítols en què la protagonista és una vocal i altres en què les lletres fortes són les consonants: les unes són suaus, les altres, fortes i amb un punt agressiu. Els capítols de vocals ens porten a Frankville, el poblet on la Rut s’acomoda en un motel rònec, que sembla tret d’alguna road movie americana, i serveixen de fil per seguir el periple mental de la protagonista. A mig camí entre realitat i món oníric, són els capítols que més m’ha costat processar. Pel que fa als capítols on les protagonistes dels títols són consonants, serveixen per recordar moments del passat, relacions familiars, viatges. Així, anem posant en context el present de la Rut i per què és com és. Tot plegat desemboca en un final que, per a mi, està molt ben trobat i embolica el regal que és tot el llibre.

D’altra banda, hi ha la llengua, l’estil. Cabré-Verdiell escriu amb passió, se li nota, i això fa que tingui un estil “marí”: onades que venen i van, un text que t’arrossega i et repel. Les pàgines es poden fer llargues o curtes segons el moment, segons si t’interpel·la més o menys el tema que toquen. Confesso que, en algun moment, la intensitat és tanta que em feia fora, que ho trobava empegalós. També hi ha els jocs de paraules, anagrames, relacions conceptuals, referències a paraules que comencen amb una lletra o una altra: un aspecte molt interessant que dona un aire diferent a tot plegat.

I, finalment, hi ha els personatges. L’Owen, amb un nom més simbòlic del que sembla, en Frank, líder d’una secta de “gent honesta” (nom ben trobat, no?), la Gladys, molt més important en la història del que sembla a primera vista.

Valoració global

És un llibre que m’he llegit amb molt d’interès. I és que el que publica Males Herbes rarament et deixa indiferent. Aioua es va publicar just després de Guilleries, que va ser el meu top 1 del 2022, i he deixat córrer molt de temps abans de posar-m’hi per si de cas.

Què diria sobre aquest llibre? Doncs diria que, independentment que la intensitat se m’hagi pogut fer farragosa en algun moment, és una història molt completa, sobretot des del punt de vista creatiu. I ara, la pregunta és: després d’escriure aquest tros de llibre, què ens prepararà la Roser?

Balanç de lectures del 2022

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

Fa uns dies us comentava a Instagram els llibres que més m’han agradat el 2022. Són els de la foto:

La classificació seria aquesta:

  1. Guilleries, de Ferran Garcia
  2. I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian
  3. Le ossa parlano, d’Antonio Manzini
  4. La trena de l’àvia, d’Alina Bronsky

Teniu el comentari complet d’aquests llibres en aquest post d’Instagram, però el que voldria comentar aquí és com o què he llegit durant el 2022.

Balanç i anàlisi

Les 1.031 pàgines del quartet triomfador de l’any són les millors de les 26.257 pàgines que he llegit enguany, una quantitat similar a la del 2021 (26.111), repartides en 93 llibres (exactament els mateixos que l’any passat). Si fem una ullada al nombre de pàgines, veurem que el meu “llibre mitjà” en té 287 i que la llargada es dispersa en tooots aquests puntets de la gràfica.

Sí, hi ha 5 totxos per sobre de les 700 pàgines, però la gran majoria de llibres estan per sota de les 500 i la mitjana és de 287 pàgines per llibre. El més llarg és de 1.188 i el més curt, de 44: són els breus de Camilleri, que han sigut 9. Parlant de Camilleri, ha estat el més llegit, i l’altre autor que he repetit és Ferran Garcia, de qui he llegit 2 històries; la resta són tots d’autors diferents.

Aquest any, tres dels quatre llibre que més m’han agradat els he llegit en català. Suposo que és normal, perquè és l’idioma en què llegeixo més. Si mireu la gràfica, veureu que a continuació, a força distància, hi ha l’italià. Us he volgut posar també la gràfica de l’any passat (la de l’esquerre) per comparar: català i italià han augmentat quota en detriment dels altres idiomes. Espero poder-ne afegir algun altre el 2023.

2021 (esquerra) vs. 2022 (dreta)

Igual que l’any passat, la manera de mantenir el català en pràcticament la meitat és seguir aquest patró de lectura:

  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • … i així ad eternum

Si en lloc de veure-ho per idiomes de lectura ho voleu veure des del punt de vista d’obres originals o traduccions, el resultat és aquest:

Són números molt similars als de l’any passat (la traducció estava en el 41,9%). Com ja comentava aleshores, intento llegir sempre en versió original, però està clar que hi ha obres que he de llegir traduïdes. En general, el castellà i el francès els faig servir per accedir a altres literatures mitjançant traduccions. En canvi, en anglès i italià bàsicament llegeixo obres originals. Finalment, en català llegeixo de tot.

Per acabar, us ensenyo un gràfic que il·lustra els idiomes d’origen (i per tant, la literatura d’origen) dels llibres llegits. Aquí hi ha més dispersió, tot i que continuo amb poques literatures asiàtiques i africanes i, en general, de l’hemisferi sud (hi haurem de posar remei).

Si us hi fixeu, veureu que italià, català i anglès són els idiomes originals que més he llegit, mentre que la resta queda molt repartida. Aquest any hi ha més idiomes i literatures representades: han sigut 17, mentre que l’any passat van ser tretze.

Objectius: repàs i proposta

L’any passat em vaig fer els propòsits següents:

  • Mantenir la ràtio català/la resta: fàcil.
  • Llegir més literatura xinesa: relativament fàcil.
  • Afegir idiomes de lectura (un us l’espereu, l’altre no): difícil perquè fa molta mandra!
  • Llegir una sèrie d’autors que és imperdonable que encara no hagi llegit:
    • Arthur Conan Doyle
    • Agatha Christie
    • Virginia Woolf
    • Maria Aurèlia Capmany

No és cap gran sorpresa: n’he complert molt pocs! He complert el primer, he llegit un llibre d’Arthur Conan Doyle i m’he estrenat amb Virginia Woolf, però no he fet res de la resta. Vist això, no sé si és bona idea marcar-se cap objectiu per a l’any que comença, però estic treballant en alguna mena de repte personal que espero penjar aviat a Instagram.

Espero que vosaltres compliu els vostres!

ACTUALITZACIÓ: m'acabo d'adonar que durant gairebé tres anys he participat en una lectura conjunta que no he computat. Es tracta de "Sueño en el pabellón rojo" i té 2.358 pàgines. Això vol dir que caldria afegir-hi entre 700 i 800 pàgines. Però bé, ara que ja ho tenim tot enllestit, no ho tocarem...

Les ombres fugaces, Christian Guay-Poliquin

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Tornem a tenir llibre d’un jove escriptor canadenc el cognom del qual no sé pronunciar correctament i que es va estrenar a casa nostra amb un llibre que ens explicava una història inquietant en un entorn opressiu. El llibre era El pes de la neu, i l’autor és Christian Guay-Poliquin. 

Avui us volia comentar Les ombres fugaces, que ens torna a portar Edicions del Periscopi amb traducció de Marta Marfany. Aquest és el tercer volum de la trilogia a la qual també pertany el llibre anterior i, com en l’altre llibre, la història se situa en un món en què el subministrament elèctric s’ha interromput, amb totes les limitacions que això implica (força més de les que hauria dit d’entrada). La vida als nuclis poblats és complicada i per això el protagonista, un noi jove que s’està recuperant d’un accident, intenta fer camí per dirigir-se al bell mig de la muntanya, on s’ha instal·lat la seva família (concretament els oncles i les ties materns). 

Així, comença el camí a peu, passant per enmig del bosc, per arribar al que ell anomena “el campament” familiar. Evidentment, haurà de fer marrada per esquivar la gent que, com ell, es busquen la vida al bosc o a “l’Estació”, i mentre va avançant es troba un noiet decidit i valent que també circula pel bosc. Tots dos junts s’esforçaran per arribar a aquesta mena d’Arcàdia que s’afigura el nostre protagonista.

És un bon llibre que m’ha enganxat bastant. Només té una pega: després de llegir El pes de la neu ja no hi ha element sorpresa i he entès aquesta història com a continuació de l’altra, que em va agradar molt pel seu ambient un pèl claustrofòbic i tot (continuo dient que els títols dels capítols eren genials). 

Tot i així, he de dir que és un gira-pàgines total i que me’l vaig llegir en aproximadament 36 hores. Frases curtes i sense complicacions que t’empenyen endavant, amb tocs de La carretera (jo només he vist la peli) i de El dia dels trífids (mítica sèrie de la BBC; el llibre, a l’Altra Tribu). Ah, i el campament dels tiets té un punt de 7 novias para 7 hermanos (més que res perquè tiets i tietes són tots germans) barrejat amb una sensació de “tot se’n va a la merda” que et deixa una mica pensarós. L’única cosa que li puc retreure al llibre és el final, que m’hauria agradat que fos diferent. Però clar: sóc pas escriptora, jo!

I és que podríem dir que si El pes de la neu és un llibre rodó, Les ombres fugaces és un llibre ovalat: no és tan perfecte com l’altre però no té cap cantonada que rasqui. Execució perfecta. I ara que ve l’època dels temuts amics invisibles, és un bon candidat a regal.

Sunset Song, Canción del ocaso

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Val, ho confesso: no havia sentit mai a parlar de Sunset Song fins que en Jan de l’editorial Trotalibros el va publicar en castellà com a Canción del ocaso. Últimament ja em passa: descobreixo llibres considerats clàssics a casa seva dels quals no havia sentit mai a parlar (l’altre és Middlemarch, del qual parlarem aviat).

En aquest cas, doncs, ens trobem amb un llibre escocès obra de Lewis Grassic Gibbon que ens porta al tombant del segle XX, moment de canvi per a la vida rural. Aquest és, doncs, el final del món tal com el coneixien els pagesos, és l’ocàs que l’autor ens mostra a través dels ulls de la Chris Guthrie, una noia escocesa que veu com la seva família es desintegra arran de la mort de la mare i que ha de triar entre seguir una educació acadèmica o tornar a casa per viure de la terra en un món bàsicament dirigit per homes. En aquesta història veurem amors i desamors, dubtes, canvis i la companyonia entre veïns davant dels desastres més inesperats. (Ja us dic que els veïns són adorables.)

En certa manera, ens pot recordar la trilogia de Holt de Kent Haruf, especialment el primer llibre. I és que Canción del ocaso també és la porta d’entrada a una trilogia, i es nota. Sí, és un llibre que m’ha agradat, però admeto que em va costar entrar-hi. Segurament hi té molt a veure que la vaig llegir en versió original i la llengua que utilitza l’autor està plena de particularitats de l’anglès d’Escòcia, des del vocabulari fins a les estructures i la manera de parlar. No me’n queixo, que en aquest jardí m’hi vaig posar sola, però és cert que les primeres 50-60 pàgines em van costar de fer passar, ja que havia de buscar algunes coses al diccionari. I quin luxe, senyors i senyores, poder fer cerques en diccionaris escocesos des del mòbil!

Així, doncs, si no teniu ganes de fer cerques i cerques en diccionaris, us recomano que llegiu la versió en castellà de l’editorial Trotalibros, amb traducció de Miguel Ángel Pérez. N’he llegit un tros i està molt ben escrita, i segur que us fa avançar millor que la versió original! 

Orgull i prejudici, de Jane Austen

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Confesso que tinc un problema amb Jane Austen: confonc els títols d’alguns dels seus llibres en català. El més normal és que digui Orgull i sentiment i coses per l’estil. Au, tireu-me pedres.

Veient la foto, però, es veu clarament que avui us parlo d’Orgull i prejudici, en la magnífica versió que La casa dels clàssics ha publicat amb traducció de Yannick Garcia. Aquest és un llibre que, en condicions normals, m’hauria llegit en anglès (Austen, Brontes, Dickens, en versió original!), però vaig veure aquest llibre, tan bonic, amb traductor de garantia, i vaig decidir llegir-lo en català. A mi ja em va semblar que era una traducció molt bona, i els entesos hi estan d’acord: ha rebut el I Premi Aurora Bertrana!

Sobre el llibre en sí, poca cosa us puc dir que no s’hagi dit encara. Com ja sabeu, la història ens porta a l’Anglaterra d’Austen i ens mostra la vida d’una família amb filles en edat de casar. Per a mi, a part de veure com era la vida en aquella època, la gràcies està en uns diàlegs que són una joia, i és la mena de llibre que llegeixo amb l’Emma Thompson al cap (ja sé que ella va fer “Sense and sensibility”, però no ho puc evitar). Com que no vull abundar més en la trama, el que faré és donar-vos quatre impressions personals:

  • La mare és un plom: xerra, xerra i xerra i només es preocupa de casar les filles.
  • Les noies instruïdes però pobres tenien poques sortides: una era casar-se, com en el cas de la Charlotte.
  • Lady Catherine de Bourgh és insuportable.
  • Les aparences i la reputació de la família pesen molt en les aspiracions de les noies.

I res més. Ah, sí, una cosa: sobretot, llegiu-vos l’epíleg del traductor, que és un bon punt i final de l’obra!