I, al final, perden

M’he llegit Victus, de l’Albert Sánchez Piñol, i aquest cop us puc explicar el final: els meus perden.

Poques vegades hi ha hagut un llibre on el final fos més previsible. Setge de Barcelona, 1714. Com acaba? Tots en tenim una idea. Com s’hi arriba? Més o menys, també. Aleshores… com és que un senyor llibre de 600 pàgines, amb un final cantat, pot enganxar tant des de la segona ratlla? 

Potser la desimboltura amb què el narrador parla de catalans i castellans (sí, castellans, no espanyols), la manera en què ens retrata a uns i a altres (per al meu gust, quedem un pèl més afavorits nosaltres), els pocs escrúpols del protagonista, el carisma de Villarroel, el fet de saber que estàs llegint un tros de la teva història, la confiança de saber que en Sánchez Piñol s’ha documentat i que els fets són reals…

Mai ningú no m’havia proporcionat tantes dades sobre un fet històric i, al mateix temps, havia aconseguit crear una atmosfera tant pel·liculera. Perquè, apunteu-vos-ho, d’aquest llibre se’n farà una pel·lícula. Ho he dit avui, 28 de novembre de 2012. A veure quant tarden. 🙂

L’edició en paper és impecable, amb uns mapes i unes il·lustracions molt boniques, paper de qualitat, tipografia molt agradable a la vista i, per al meu gust, de la mida òptima. El que també és veritat és que pesa. O sigui que si sou dels que llegiu al metro i teniu un ebook, us el podeu comprar en versió digital (també és més barata, uns 8 € menys). A la web d’amazon trobareu tots dos formats.

De fet, l’única cosa que li puc retreure a Victus és que me l’he llegit massa ràpid.

Demaneu-lo als Reis o, si no us podeu esperar, compreu-lo ja. Val la pena!

Un llibre per al dessassossec

Una vegada més, la Zadie Smith aconsegueix recrear un paisatge urbà mestís, inquiet, conflictiu… en aquesta ocasió, ens porta a North Willesden, una barriada de Londres, i aconsegueix crear una sensació d’inquietud que es va fent més i més gran a mesura que avança el llibre.

El llibre explica una mateixa història des de la perspectiva de tres dels protagonistes, la Leah, la Keisha/Natalie i en Felix. I no acaba bé, no…

El final queda obert, en realitat. Però durant les 395 pàgines del llibre les sensacions i les ambicions dels personatges fan que pensis, que t’inquietis… és molt difícil d’explicar, però diria que l’autora aconsegueix remoure’t per dins…

Segueixo la Zadie Smith des del seu White teeth, i trobo que NW recupera la seva traça a l’hora de reflectir l’Anglaterra urbana. Aquest llibre el podeu trobar en format paper (tapa dura, tapa tova) i en format Kindle. Si no teniu una necessitat excepcional de veure el llom del llibre a les prestatgeries de casa, us recomano el format electrònic. Perquè al final no ens cabran tots els llibres, a casa nostra…

Deixo per a una propera entrada el comentari sobre si val més la pena llegir llibres en un Kindle (o ebook, en general) o a l’ipad… vosaltres què en penseu, d’això?

Visca el Campari!


M’acabo de llegir La col·laboradora, de la incisiva Empar Moliner. I, no ho sé, potser no sé llegir entre línies, però m’ha semblat un llibre molt més “tranquil·let” que les seves declaracions habituals. Després de saber que al seu DNI hi diu que caduca el 2014, trobo que la novel·la és massa suau… per més que diguin que “retrata” el món editorial i dels tertulians de tele i ràdio, trobo que li falta una punta de la mala llet que sabem que té… 🙂

A part del tema central del llibre, que són les aventures i desventures d’una dona que escriu “en negre” per a personatges de més volada que ella, podríem dir que la novel·la té un eix central molt marcat: les addiccions, sobre tot a l’alcohol. Cava, vi, combinats… la col·laboradora és capaç de beure’s 3 o 4 Camparis en un dia inspirat, i es veu que l’autora s’ha documentat sobre el tema.

D’altra banda, a mida que llegia, m’he quedat amb la sospita de si alguns dels personatges que surten al relat són caricatures de personatges de la vida real… si us mireu la Xus Soriguer amb atenció, no hi veieu rastres de la “ínclita” Pilar Rahola? I aquest Carlos Mochi, imitador… no serà algun humorista dels que volten pels teatres o les televisions de Catalunya? I la protagonista… pot ser que tingui alguna cosa en comú amb l’autora?

En definitiva, un llibre que, tot i no ser un gran què, és bo per passar l’estona. Segur que el trobareu a totes les llibreries.

El meu regne per un misto

Aquesta vegada us parlaré de Revolta, de Josep Pous i Pagès, un llibre que a tot arreu he vist que qualifiquen com a petita joia de principi del segle XX. I sí, està bé, però no n’hi ha per tant. És la història d’un fabricant de mistos que, quan el govern converteix en monopoli la fabricació i la venda de mistos, prefereix que el detinguin i el portin a la presó abans que deixar el negoci. Tot i que sí que hi puc intuir una mena de revolta del protagonista i una queixa contra el govern i les seves actuacions, trobo que queda reduït a l’àmbit personal. Hi falta una foguerada que posi en marxa les protestes del veïns i amics…

Aquesta novel·la em recorda  les de Josep Maria Folch i Torres, d’una època i unes característiques similars. Què? No us heu llegit La vida i els fets de Justí Tant-se-val i altres delícies com Marcel de Fortià o El drama de sota terra? Aquestes (i moltes altres) obres de Folch i Torres tenen en comú amb la de Pous i Pagès un cert aire de l’època, una clara divisió entre “bons” i “dolents” i, sobre tot, una fantàstica ortografia prefabriana (tot i que en l’edició que he llegit de Revolta està força suavitzada). La diferència és que, no sé ben bé per què, hi ha llibres que sembla que són clàssics i altres que sembla que quedin enquadrats en una meva de literatura pseudojuvenil.

Així, doncs, aquesta vegada seré original. Més que recomanar-vos el llibre que m’he llegit i que, en origen, havia de ser el tema d’aquesta entrada, us animo que us llegiu qualsevol dels llibres de Josep Maria Folch i Torres. En podeu trobar una bona pila a l’edició que es va fer de la Biblioteca Patufet, tots acompanyats d’il·lustracions d’autèntics reis del gènere com Junceda o Llaverias. Jo n’he trobat molts en fires de llibres vells.

Gens de Taipei

Bai Xianyong. Gens de Taipei.
Picquier poche, 2000.
275 pàgines.
Títol original: 台北人.
Traductor: André Levy.

El que té de peculiar aquest llibre és que és un recull d’històries sobre gent que va emigrar a Taipei. Relats que expliquen experiències o detalls de la vida d’antics soldats, prostitutes… de fet, el mateix autor va emigrar-hi.

En realitat, si hem de fer cas d’aquest llibre, sembla que la pràctica totalitat de la gent que va emigrar de la Xina després de la derrota dels nacionalistes fossin, bàsicament, dames de companyia i membres de l’exèrcit. I en aquestes petites narracions podem veure com van intentar refer la seva vida i com se la guanyaven.

Són històries que tracten aspectes concrets o períodes breus, que recorden una mica les de Yiyun Li (o potser hauria de dir que les d’ella recorden les de Bai Xianyong?), i el que les fa especials, potser, és que l’autor és un dels que va emigrar de la Xina després de la gran guerra.

En resum, us agradarà si us agraden els relats curts, però no us espereu res espectacular. Si voleu llegir alguna altra opinió, en trobareu una aquí.