Categoria: 4 estrelles

Molt bo. Val la pena!

Com més lluny, millor?

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

gegants_gelUna vegada més, m’ha sorprès la qualitat que hi ha a casa nostra. Ja em perdonareu, però jo vinc d’un pseudosilenci en què les millors novel·les sempre eren d’autors estrangers, amb traduccions més o menys afortunades. I si una novel·la era bona, tractava, bàsicament, “coses nostres”.

I m’alegra molt veure que hi ha autors d’aquí que estan trencant el motlle i que són capaços de recrear panorames molt llunyans, com ara Ushuaia o Islàndia, sense perdre ni un punt de credibilitat i aplom.

Què he llegit, doncs, aquesta vegada? Ha sigut Gegants de gel, de Joan Benesiu, publicat per Edicions del Periscopi. Si us llegiu el resum que hi ha a la portada, ja veureu de què va: històries entrellaçades al voltant d’una taula de bar. Fins aquí, tot normal. Però us he de dir que a poc a poc la història enganxa i que hi ha imprevistos (aix, no puc dir-vos quins perquè seria un spoiler!) i que m’he trobat buscant els llocs que hi surten al Google Maps (jo, la freak!). També podreu veure pinzellades històriques, com ara el periple d’una part dels refugiats polonesos de la Segona Guerra Mundial.

Potser el que m’ha sobrat una mica són les mencions de llibres i autors (que, diguem-ho clar, no conec), que en algun punt m’ha semblat que no eren necessàries. A part d’això, tot plegat és pràcticament perfecte: història, presentació, experiència sensorial…

Ah, i tinc una anècdota: el llibre està escrit en valencià. I aquí servidora no se’n va adonar i es va pensar que hi havia una falta a la portada (aaaargh!) i va escriure a Edicions del Periscopi i tot. Sort que tenen moooolta paciència i em van fer veure la llum.

En resum: un molt bon llibre, que podeu regalar tranquil·lament la setmana que ve. O quan sigui, en realitat.

Propera parada: recomanacions per a Sant Jordi.

Lila no és un color

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

LilaO sí. Pot ser el color de la pobresa, de la vida al marge de la societat, dels nens que no vol ningú, dels adolescents que fugen de casa, de l’alcoholisme, del perill, de les navalles amagades.

L’entorn en què se situa Lila, de Marilynne Robinson, no és gaire habitual per a nosaltres: els grans camps del centre dels Estats Units, la vida en petites comunitats rurals que no solem veure en les grans novel·les que ens arriben d’aquest país. Robinson és una autora coneguda al seu país i ha rebut premis i distincions diversos, com ara el premi Pulitzer (per una novel·la anterior, Gilead, on la Lila fa un cameo) i, també, el National Book Critics Circle Award amb Lila. Així, doncs, Edicions de 1984 ha tingut molt encert a l’hora de triar aquesta obra i de fer-nos-la arribar tan ràpid (en català, febrer-març del 2015; en anglès, tot just el 2014).

Com podeu llegir a l’article de la Marina Espasa publicat a l’Ara Llegim del dia 11 d’abril, la protagonista d’aquesta història, la Lila, és una dona que ha hagut de créixer, com deiem més amunt, al marge de la societat, espavilant-se com podia. La història comença amb el “rapte” de la Lila per part de la Doll, una dona que la vol cuidar i que veu que està molt desatesa, i a partir d’aquí anem avançant, saltem, tornem enrere, tornem endavant, tot de giragonses, fins que ens la trobem “ben situada” amb un pastor religiós. I tot això amb poques separacions entre paràgrafs, sense capítols, sense parts del llibre: tot va seguit, tot surt tal com raja, com si realment estiguéssim dins del cap de la Lila i veiéssim com ella va recordant les coses a estones, entre feina i feina.

És una obra que ja tenia a la llista abans que sortís en català, i que vaig estar a punt de comprar en anglès. Al final, però, se li van colar altres coses pel davant i va arribar la traducció de l’Esther Tallada. I vaig decidir donar un vot de confiança a la traducció, que trobo que és correcta i que flueix perfectament. Potser no s’ha pogut reflectir exactament l’anglès incorrecte o dialectal de determinats personatges (no he vist l’original), però era un risc que calia córrer i que ha valgut la pena. Un altre per a la llista de Sant Jordi, que us espera el dia 21 d’abril. 🙂

Bohane: l’univers propi d’en Kevin Barry

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Ciutat-de-BohaneFa uns dies em vaig llegir Ciutat de Bohane, amb una traducció treballadíssima d’en Ferran Ràfols Gesa, correcció d’en Gerard Malet i edició de Raig Verd. Sí, això és nou: cito el corrector. I és que, mare meva, quina feinada que han hagut de fer tots plegats en aquesta novel·la!

Em vaig comprar el llibre en català per militància. Perquè m’agrada comprar en català. Perquè m’agrada donar suport a les editorials que treballen al meu gust. Perquè m’agrada que sàpiguen que valorem la seva feina. Perquè també m’agrada que ho sàpiguen els traductors. I això només ho sabran si comprem. I sort que me’l vaig comprar en català! N’he descarregat una mostra en anglès i, oh senyor, quina cosa més recargolada i complicada i rica de llegir! Quants matisos m’hauria perdut!

Jo llegeixo en altres idiomes. M’agrada fer-ho i disfruto molt llegint obres en el seu idioma original perquè em puc acostar més a l’autor. Però en casos com aquests és quan trobo que la traducció al nostre idioma té un valor especial, perquè us juro que el text en anglès és tan ric que mareja. Proveu-ho, si no em creieu!

Anem, però, a la història que explica en Kevin Barry a Ciutat de Bohane. Es tracta d’una història entre bandes en una ciutat fictícia, que podria ser perfectament Dublín. L’autor ens descriu meticulosament l’entorn perquè ens hi puguem situar, els personatges, les bandes… i quan ho té tot més o menys a lloc comença l’acció. La lluita per aconseguir el poder d’aquesta ciutat estranya, gairebé una fantasia, entre bandes que ocupen diversos territoris i que es desafien les unes a les altres. No és la típica novel·la de bandes, però, i presta tanta atenció als fets com a la descripció dels paisatges, la roba que porten els personatges o el llenguatge que fan servir (reproducció magistral en català) i ofereix una imatge bigarrada, tirant a Blade Runner… (em podeu replicar, els implicats en el projecte!). De veritat, no us perdeu les descripcions del vestuari dels personatges. Espectaculars!

Si ho he sentit bé, sembla que en Barry està preparant una segona part d’aquesta història, que ja va rebre el Premi IMPAC 2013 i el Premi de Literatura de la Unió Europea. Francament, no sé si podrà estar a l’altura de la primera, ja que l’abundància d’imaginació que hi ha en aquest llibre és difícil de superar. Bona tria!

Nothomb i el seu barbablava

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres6 comentaris

Fa molts anys em vaig llegir Metafísica dels tubs, de l’Amélie Nothomb, i em va agradar tan poc que no havia tornar a llegir res més d’ella. La trobo pedant, estrambòtica i complicada. Tot i que alguns dels meus coneguts en parlen molt bé, no m’havia deixat convèncer fins ara. Em van deixar Barbablava, traduït per en Ferran Ràfols, i em vaig deixar arrossegar.ANGRM-barbablava_facing

I he de dir que, aquesta vegada, sí que m’ha agradat la història. Perquè sí. Perquè és estranya, improbable i peculiar. Perquè és curta, àgil i imprevisible. Perquè, si li he de reconèixer una cosa a l’Amélie, és que va a la seva i escriu el que li surt dels nassos. La història de Barbablava és una recreació hàbil i poc convencional del conte tradicional. Això ja ho deveu haver llegit en alguna altra banda. Que és la història d’una noia que lloga una habitació a la casa d’un aristòcrata sonat, també. Que l’aristòcrata està mig penjat d’ella, també. Jo hi vull afegir que els diàlegs són superàgils i molt ben trobats, que el llibre es llegeix d’una tacada i que trobo que la traducció és molt bona. Què és una bona traducció? D’això n’haurem de parlar un altre dia.

Vaja, que és un llibre molt recomanable que m’ha fet repensar l’opinió que tenia de l’autora. Llegiu-vos-el, que no us en penedireu.

Mitología de la China antigua

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Gabriel García-Noblejas. Mitología de la China antigua.
Alianza Editorial, 2007.
599 pàgines.

mitologia china antiguaAvui tenim una obra monumental. Això és el que és aquest llibre. Mare meva, quant coneixement acumulat, quanta recerca, quina densitat! No hi ha ni un paràgraf que no aporti informació. És un repte, llegir-te’l sencer. Jo vaig haver d’aprofitar les vacances de Nadal, ja que pesa tant que hauria estat molt incòmode haver-me’l d’endur a la bossa.

Comencem per l’edició, que és impecable. Paper groguenc, raspós, gruixut (res de paper de bíblia). Lletra de mida generosa. Reproduccions de dibuixos, quadres o esteles antigues que serveixen per il·lustrar el que s’explica i, al mateix temps, alleugerir una mica la densitat del contingut. Les notes, al final del llibre, i un avís de l’autor dient que, en realitat, les notes només són referències bibliogràfiques que no són necessàries per llegir el text. És la primera vegada que algú em diu que me les puc saltar.
Com podeu deduir del títol, el llibre tracta l’abundant panteó mitològic xinès, que possiblement no té una estructura tan clara com en la tradició grega o la romana (Zeus pare d’Atenea, etc.). És per això que García-Noblejas opta per estructurar el llibre en les tres parts següents:

  • Els textos. És a dir: d’on surten tots aquests mites i llegendes? En quins textos s’han trobat? Quina funció tenien, els textos?
  • Els mites. Quines són les figures més conegudes de l’imaginari xinès, que inclouen no només el típic personatge deitzat sinó també éssers zoomorfs, animals i plantes. Diria que aquestes tres últimes categories són més abundants a la Xina que no pas en el nostre context (admeto esmenes!).
  • Els cultes. En virtut de què se’ls rendia culte, en aquestes figures? Què es volia aconseguir amb això? En quina època van tenir més importància?

La segona i la tercera part tenen una abundància d’informació pràcticament impossible d’assumir si no és que et dediques a subratllar el text i a fer-ne un resum posterior. És pràcticament enciclopèdic. I tots tenim més o menys idea sobre algunes de les creences que s’hi documenten (Nüwa, Fuxi, l’emperador Groc… ), però n’hi ha d’altres que ni ensumàvem.

Ara bé, el que trobo molt interessant és la visió que ens ofereix en la primera part, en què no només ens parla dels textos on es troben les primeres referències (els famosos ossos de tortuga), sinó que ens explica, també, per a què es feien servir i com, en determinats casos, els creadors de textos (filòsofis, historiadors, etc.) no van dubtar a adaptar els mites i les llegendes a les seves creences per reforçar-les i implantar-les entre el poble.

En definitiva, un gran llibre (literalment) d’una exhuberància brutal que us heu de llegir amb calma pensant que, possiblement, no aconseguireu recordar tot el que s’hi diu. Però llegiu-lo. Segur que aprendreu alguna cosa. Val molt la pena.