Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Munro i la vida que estima

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

Quan Alice Munro va guanyar el premi Nobel, em vaig alegrar de la notícia i vaig fer quatre ratlles en aquesta illa. Després de molts mesos, finalment, per Sant Jordi vaig comprar-me Estimada vida, traduït per Dolors Udina i publicat per Club Editor.

Estimada vidaVa ser una bona compra. M’he llegit aquest recull de relats en poc menys d’una setmana. Ara bé, no m’ha arribat tan al fons com m’esperava. Si més no, una part.

Com ja he dit altres vegades, no sóc una gran lectora de relats curts. M’agraden les novel·les més aviat llargues, amb una densitat de trames que m’obligui a pensar i a concentrar-me en diverses històries al mateix temps. Per això normalment no sóc la crítica més favorable als reculls com el que m’acabo de llegir. I per això, tot i que en general Estimada vida m’ha agradat, hi ha coses que no m’han acabat de fer el pes. No critico el Nobel de l’autora, ja que aquest premi es dóna a tota una trajectòria i segurament se’l mereix, però potser no acaba de ser “del meu estil”.

En la majoria de relats, m’ha costat situar-me en el temps i en l’espai. I aquestes són dues coses que necessito tenir molt clares per disfrutar el que llegeixo (recordeu que moltes vegades llegeixo amb el Google Maps obert: sí, sóc una malalta!). Potser això té part de la culpa del meu poc entusiasme. Hi ha relats de tota mena: una família “alternativa” que viu en una mena de casa-rulot, soldats que tornen o van a la guerra, gent que fa viatges en tren… el tren, el tren, una presència important en aquest llibre… la neu, el fred, l’amistat, la convivència…

Per a mi, el llibre té dues parts: els relats en sí i el que l’autora anomena “Final”, quatre peces més de caire autobiogràfic que he trobat del tot excel·lents, molt millors que la resta. Quan ja encarava la recta final pensant que no em trobaria cap sorpresa, a la pàgina 279 comença un llibre totalment diferent, molt personal, que sí que m’ha arribat. Inclou la peça “Nit”, que l’editorial ens va regalar quan es va atorgar el Nobel i que va ser la que em va fer decidir a comprar alguna cosa d’Alice Munro.

Llegiu-vos el llibre. A veure si a vosaltres també us agrada més la segona part que la primera. Si per decidir-vos necessiteu veure una crítica més favorable, llegiu-vos aquesta.

 

El llenyater que no feia llenya…

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres1 comentari

Amb El llenyater (publicat per Raig Verd), Michal Witkowski ens ofereix una història estrambòtica, estranya i que avança a batzegades. Això és el que m’he trobat en aquest llibre: el protagonista, un penques que s’autoconvida a casa de gent que gairebé no coneix per acumular històries i informació per a les seves novel·les; el seu hoste, un personatge misteriós del qual poc a poc anem coneixent la història…

I la veritat és que m’ha agradat!

llenyataireL’autor ha sigut prou hàbil per saber enganxar lectors que, com jo, preferim històries menys estrambòtiques. Comença el llibre descrivint el seu viatge des de Varsòvia fins al lloc on es desenvoluparà la història, un petit poble de vacances de la costa polonesa, prop d’Alemanya. En aquesta primera part ha estat un plaer anar resseguint el trajecte amb el Google maps, veient per on passava i situant-me.

Després tenim una part una mica més lenta, en què el protagonista coneix el seu hoste, l’investiga discretament i va trobant altres personatges que, posteriorment, l’ajudaran a descobrir la veritat del cas que s’amaga a la casa de fusta on ha estat convidat. Destacaria especialment en Mariusz, el “xandaller”, un penques que, en llengua més col·loquial, podríem dir que és un ni-ni o un poligonero. M’encanta, aquest: és un caradura que no dubta a demanar diners, tabac o el que sigui. Un gorrer de manual (no m’ho invento: l’IEC accepta gorrer i gorrejar).

I quan ja començava a pensar que el ritme estava decaient i que entràvem en una espiral d’avorriment, resulta que la història es posa en marxa i s’inicia una vena estrambòtica amb un ritme desenfrenat i salts endavant i endarrere en el temps que et desperten de cop i et fan estar atent per no perdre’t ni un detall. Records i restes de l’època comunista, un crim no aclarit…

En definitiva, després de sentir que havia agradat tant a tothom, em feia por que no m’agradés a mi. Em sol passar. Però, tot i que per un moment vaig dubtar, al final el llibre aixeca el vol i et fa passar una bona estona. Pel que fa a la presentació, cal dir que l’edició de Raig Verd és, com sempre, impecable, des del tipus de paper al de la lletra, i que és un d’aquells llibres que ve de gust tenir a la mà. La traducció, tot i que no sé polonès, també sembla de bon nivell: si una traducció no està ben feta, “rasca”, i un traductor (encara que no sigui traductor literari) ho sol detectar. No és el cas, tot i que m’ha sobtat una mica la tria del terme llenyater en lloc del més habitual llenyataire (discrepància de criteris motivada per la deformació professional: no tinc remei).

Els qui heu llegit el llibre i us ha agradat potser trobareu que a la meva ressenya hi ha poc entusiasme, però heu de tenir en compte que esteu llegint l’opinió d’algú que li agraden les sagues familiars, la Zadie Smith, en Kim Leine… i la literatura xinesa. Poc a veure amb aquest relat tan original.

No patiu gens: us podeu comprar el llibre i llegir-vos-el tranquil·lament. Us agradarà.

Butten i els nens de 5 anys

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Doncs sí, finalment m’he decidit i m’he llegit Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, de Howard Butten, publicat per Blackie Books i amb traducció de l’Albert Folch. Fixeu-vos que a la seva web podeu trobar-hi una mostra del llibre.

BBB1CPersonalment, trobo que és un llibre maco, tendre, molt ben estructurat. He disfrutat (sisplau, que algú faci incloure el verb al diccionari!) molt el trajecte, però he de reconèixer que m’esperava  un final més sagnant. Algun crim d’aquells de pel·lícula. No us puc dir què passa, perquè us tiraria la incògnita enlaire, però crec que el càstig que se li aplica a en Burt és exagerat. De tota manera, no heu de patir per això: només és la meva opinió, i pel que he vist al twitter a la gran majoria de gent li agradat el llibre, o sigui que us el podeu llegir amb tota la tranquil·litat.

A més, vull destacar la frescor de la narració, la capacitat de l’autor per reproduir el que pensa un nen de vuit anys. I us puc garantir que se n’ha sortit molt bé: a casa en tinc un, de nen de vuit anys, i, tot i que no ha fet res digne de tancar-lo en un reformatori, el seu cervell funciona de manera força similar. Salta per les voreres sense tocar les vores de les rajoles i coses per l’estil. Potser això és el que més m’ha enganxat del llibre: les petites coses que fan els nostres nens i que no apreciem fins que ja és massa tard i se’ns han fet grans.

Pel que he llegit, aquest llibre no va ser profeta a la seva terra. Això passa tot sovint. Potser sí que, si a banda i banda de l’Atlàntic tenim gustos diferents, aquest llibre està més fet per triomfar a la nostra. I el que m’alegra MOLT és que Blackie Books hagi decidit fer el pas endavant de traduir, també, al català. Val la pena que ho continueu fent, nois: la combinació de l’estètica dels vostres llibres i de la selecció de títols ja era molt bona (em va agradar moltíssim Esquirlas, que tinc pendent de comentar), i si a sobre ens oferiu la possibilitat de triar idioma, serà fantàstic!

Endavant, doncs. Continueu sorprenent-nos amb les vostres publicacions.

Quatre générations sous un même toit

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Lao She. Quatre générations sous un même toit.
Gallimard-Folio, 1998.
706 pàgines.
Títol original: 四世同堂.
Traductor: Jing-Yi Xiao.


Quina història! Quants personatges! Quants embolics! I només m’he llegit el primer volum! Però crec que no em llegiré el segon ni el tercer. Ja me n’he fet una bona idea.

No és que el llibre no sigui bo, no. La història enganxa, coneixes els personatges, et sembla que veus les cases tal com són, el hutong, tot plegat. I, si coneixes una mica Pequín, és molt agradable reconèixer els llocs (Xidan, Beisanhuan… ). Però, per al meu gust, tot queda massa embolicat en una mena de panfleto nacionalista. Que no dic que no tingui raó de ser, però a mi m’ha sobrat. Potser a Lao She li sobraria segons què de Victus. Anem a pams.

Aquest llibre (en podríem dir “trilogia”, seguint els criteris d’avui dia) el va escriure Lao She entre 1940 i 1942, en plena ocupació japonesa de la Xina (1937-1945). L’autor, doncs, fa servir els habitants d’un hutong de Pequín per descriure una barreja de la vida diària en aquests petits barris amb la situació que es vivia arran de l’ocupació japonesa.

En la part inicial, ens presenta els personatges de la novel·la, encapçalats per la família Qi, la que té quatre generacions sota un mateix sostre i que és la més antiga del barri. Poc a poc, ens va presentant la resta de veïns, que cobreixen un ventall molt ampli de perfils: professionals de tota la vida, vividors, gent senzilla, artistes, “quiero-y-no-puedos”… hi ha una mica de tot.

Quan ja ens els té presentats, passem a l’acció: Pequín acaba de caure en mans dels japonesos, i ara cal veure com tota la gent que hem conegut reacciona davant d’aquest fet i com es posiciona. Alguns marxen d’amagat per unir-se a l’exèrcit de defensa del país, altres intenten treure profit de la situació tan convulsa per aconseguir feines amb una bona posició, encara que això impliqui convertir-se en col·laboracionista… i aquí és on ve la part que em sobra: una insistència gairebé obsessiva a parlar del caràcter xinès, exaltar el caràcter nacional propi per comparació amb el dels invasors, pàgines i pàgines en què un dels protagonistes, Ruixian, dóna voltes i més voltes al paper que ha de tenir ell, com a proveïdor de les necessitats de la família i com a patriota xinès.

No sé, potser no calia parlar-ne tant: “He de fer això? He de fer lu altre? He d’anar aquí? He d’anar allà?”. Hi ha un recargolament excessiu del pensament del noi (em recorda altres obres, com Crim i càstig, on el protagonista es pregunta constantment què ha de fer i per què li passa el que li passa). També entenc que, en el moment en què Lao She va escriure el llibre, devia estar profundament afectat per la situació, i suposo que quan es va publicar (1949) tenia tot el sentit veure per escrit totes aquestes reflexions. Però, és clar, el temps passa, i potser aquest llibre no ha envellit tan bé com altres llibres seus (no deixaré mai de recomanar Mr. Ma and Son).

En resum, crec que, tot i la part més pamfletària, és un bon llibre. La prova “del algodón” és que no me l’he desenganxat de les mans fins arribar al final. La descripció dels llocs i les situacions és impecable, i en pràcticament tot el llibre tens la sensació d’estar veient una pel·lícula. I, per a mi, això és molt bo. De tota manera, crec que amb 700 pàgines ja n’he tingut prou per fer-me una idea i, com deia més amunt, no crec que em llegeixi els volums següents. Hi ha tantes coses per llegir…

Algú de vosaltres l’ha llegit? Què li sembla?

Cat Country

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Lao She. Cat Country.
Penguin Books, 2013.
242 pàgines.
Títol original: 猫城记.
Traductor: William A. Lyell.

Com ja vaig dir al twitter, aquest llibre m’ha deixat amb una mena de cacau mental important (“mixed emotions”, vaig dir). D’una banda, trobo increïble que Lao She, l’any 1932, fos capaç d’inventar-se una història com aquesta (tot i que, no ho oblidem, aquell mateix any Aldous Huxley va publicar el fantàstic Brave New World: sembla que hi havia alguna mena de tendència). Imagineu-vos-ho: enmig d’una situació inestable al seu país, Lao She s’inventa una història sobre un home que arriba a Mart, va a parar a un país on tot són gats amb comportament humà i al final “patatam” (no us hi volia posar cap spoiler). Sembla que és la primera obra xinesa de ciència ficció i, potser perquè dóna prioritat a aquest aspecte, trobo que li falta una mica de “intriga”, que el protagonista és un simple observador i no s’implica en el que veu al seu voltant, com algú que sap que no val la pena fer res perquè no arreglarà la situació i, també, perquè acabarà marxant d’allà.

D’altra banda, per a mi, que fa molt poc que m’he llegit Mr Ma and son, aquesta història ha sigut com una bufetada a la cara. No hi queda res del realisme de l’altra novel·la, ni de la irona fina que hi havia, ni de les convencions socials, ni comentaris sobre el racimse, ni res… Res. A Cat Country ens trobem un protagonista del qual ni tan sols sabem el nom que es passeja lliurement pel país, observant, sense fer res per canviar el destí del poble dels gats. I els gats ens els pinta com a éssers sense cap mena de lògica (humana, si més no), sense ètica, bruts, desorganitzats, amb un govern despòtic i un sistema administratiu totalment corrupte… una mena de campi qui pugui on tot s’arregla prenent unes fulles d’arbre que “et col·loquen” (mireu-vos-ho com vulgueu: són el soma de Brand New World o l’opi de la Xina del canvi de segle). Ningú treballa, ningú fa res per fer avançar la societat i, és clar, les coses no van gaire bé. No us puc explicar el final.

Si busqueu altres ressenyes sobre aquest llibre, veureu que en molts casos es diu que Lao She hi amaga una crítica ferotge de la Xina dels seus dies: corrupció política, necessitat de contactes (els famosos guanxi), addició a substàncies psicotròpiques, incapacitat d’associar-se amb els compatriotes per aconseguir el bé comú de la nació, joventut alienada (alguns es comporten com els futurs guardes rojos)… Un bon lloc per començar és “China: when the cats rule”, de The New York Review of Books, on Ian Johnson ens resumeix el més destacat de la introducció que va preparar per al llibre.

En resum, voldria dir que, tot i que no és el meu llibre de l’any, potser sí que serà el vostre (no sóc especialment aficionada a la ciència ficció). És un llibre que s’ha de llegir per tot el que representa i implica (o pot implicar) i perquè és de Lao She, un dels millors autors de la literatura moderna que amb aquest llibre demostra una vegada més que és capaç de “retratar” una gran varietat de temes. I, des d’aquí, hem d’agrair la tasca dels editors que creuen en autors com ell i que en publiquen o re-publiquen obres.

Finalment, ara que parlem de creure en autors xinesos, us recomano que estigueu al cas del proper llibre de Yu Hua (potser algun dia, quan sigui gran, li donaran el Nobel) que es publicarà EN CATALÀ gràcies a Males herbes, que n’han encarregat la traducció al Carles Prado. Aviat el tindrem també aquí al bloc.