Aquesta no és una de les meves ressenyes habituals, sinó un text escrit per la Meritxell Salvany, que ha traduït Mirall, espatlla, intermitent, un llibre de Dorthe Nors publicat per l’editorial Les Hores. El text que teniu a continuació és una reflexió de la traductora sobre aquest llibre i el procés de traducció.

La Meritxell és una de les traductores habituals a la meva biblioteca, ja que tradueix diversos autors escandinaus: Jo Nesbø, Camilla Lackberg, Golnaz Hashemzadeh Bonde o la mateixa Dorthe Nors. Si voleu saber-ne més coses, llegiu-vos aquesta entrevista que li vaig fer amb motiu del Dia de la Traducció.

Espero que us agradi el text.

__________________________________

Mirall, mirall, mirall (per Meritxell Salvany)

«Deu haver llegit Mirall, espatlla, intermitent, Jodie Foster?»

Aquesta és una de les moltes preguntes que em vaig començar a fer poc després d’haver acabat de traduir Mirall, espatlla, intermitent. Curiositat pura i dura. Pura, dura i capriciosa, estem d’acord. I, en realitat, no m’importa gaire si algun dia hi dono resposta o no. El cas és que fer-me aquesta pregunta, i tantes altres que sembla que surtin rodolant de la novel·la de Dorthe Nors, em diverteix i em sorprèn alhora, de la mateixa manera que el fragment en què la Sonja i l’Ellie Arroway, la protagonista de Contact, es fonen en un autèntic batibull, em va sorprendre i em va divertir d’una manera inesperada. I –no rigueu–, però, un divendres al vespre, vaig agafar la família i, d’una manera més o menys subtil, els vaig obligar a seure amb mi al sofà per tornar a veure Contact.

Com ja us deveu imaginar, he llegit Mirall, espatlla, intermitent unes quantes vegades (unes quantes en danès i unes quantes en català). El primer cop va ser quan ni tan sols sospitava que l’arribaria a traduir. El segon cop, tampoc no ho sospitava. Però ho desitjava. Ho desitjava amb totes les meves forces. Després, quan vaig descobrir que Mirall, espatlla, intermitent, també havia despertat l’interès de l’editorial Les Hores, van venir moltes lectures més, ara sí, amb el fil i agulla de traductora a les mans. Dic fil i agulla? Sí, perquè, en molts sentits, la feina del traductor s’assembla a la del sastre o, si més no, jo ho veig una mica així: l’obra original és alhora el disseny i el patró que el traductor fa servir per mirar d’obtenir-ne una peça que ha de ser portable per al lector de la llengua final. Portable, però sense que perdi ni els colors, ni la forma, ni el tacte, ni la caiguda de la peça original. Avui ja no escriuré gaire més sobre què suposa traduir una obra literària, o si és difícil o no, perquè el que m’he proposat fer és transmetre unes quantes coses de les que aquesta novel·la m’ha dit a mi com a lectora i com a dona, així que, amb relació a la traducció, només diré que Mirall, espatlla, intermitent és una peça feta de sedes i gases fines, tan delicades que un agafa l’agulla amb una certa por i va dient per dins: «Ai, ai! Que no se m’esquinci la tela, sisplau!».

Dic que l’he llegit un munt de cops, i segur que ho tornaré a fer. Perquè, si més no a mi, la història de la seva protagonista, la Sonja, em parla i em pregunta coses sense parar. Les preguntes que em fa el text, de vegades es responen si les agafes, te les endus al cap i al cor i les hi passeges una estona. A l’entrevista que li fa Alexandra Pereira al Paris Review, Dorthe Nors explica que «De vegades, tinc la sensació que una part del que escric és una forma d’anàlisi, perquè intento esgranar les psiques dels meus personatges en un temps limitat». I jo hi afegiria que, les anàlisis precises i directes que fa l’autora d’individus, situacions i realitats socials, conviden el lector a continuar analitzant tant el seu voltant com el seu interior durant un temps il·limitat.

Apa! Il·limitat? Doncs sí. Perquè, a Mirall, espatlla, intermitent, no totes les preguntes tenen resposta, i, unes quantes de les que tenen resposta, no en tenen només una i prou. I aquesta manca i/o multiplicitat de respostes és, segons el meu parer, una de les qualitats que fa aquest llibre tan especial. El mirall del títol fa referència al mirall d’un retrovisor, però, quan jo reflexiono sobre la novel·la, estiro la imatge del mirall i hi veig una d’aquelles sales de miralls que hi ha en alguns parcs d’atraccions: cada imatge, cada motiu i cada escena té el potencial d’actuar com un mirall que allarga, eixampla, i, en definitiva, distorsiona o estilitza el que l’autora ens explica, i, alhora, també té el seu efecte en allò que cadascun de nosaltres hem viscut als nostres mons respectius. De vegades, aquests miralls són motius estètics o símbols que omplen el text d’una bellesa entre delicada i punyent, i que diran una cosa o una altra segons qui ho llegeixi. Cotxes, helicòpters, ocells i, sí, la nau espacial de la Foster, broden el text aquí i allà i ens suggereixen moviment, direcció, canvi, ganes d’anar més enllà. Però també repòs, moments en què un s’atura a rumiar abans de decidir quin camí agafarà –com l’aligot que «plana en l’aire, tremolós» per damunt dels camps de sègol. El resultat de l’amalgama d’imatges que trobem belles fins i tot quan són impactants o desagradables és un paisatge molt i molt danès i alhora molt i molt universal, un paisatge d’imatges que ens gravaran els seus colors molt endins. Colors com ara els blaus de cels i aigües, els grocs, verds i daurats dels camps sembrats, els rosats de les postes de sol i de les façanes de Copenhaguen, els marrons dels lloms i les banyes dels cérvols…

I… voleu que us expliqui un secret? De vegades, m’imagino que la Sonja existeix de debò i em pregunto si condueix gaire i si li van bé les coses. Però llavors penso que tant és, si condueix o no. I també penso que sí, que les coses li van bé.

_____________________________