Eclipsi, de Jo Nesbø

Ho ha tornat a fer: Jo Nesbø m’ha deixat amb un pam de nas amb Eclipsi, l’última novel·la d’en Harry Hole. És un llibre tirant a llarg, de 528 pàgines, que es llegeix ràpid ràpid. Si sou fans d’aquest escriptor-personatge, segur que ja m’enteneu.

Després de 4 anys de no saber res d’ell, trobem en Harry tirat en un bar de Califòrnia, on fa amistat amb una antiga glòria de Hollywood que li demana protecció a canvi d’allotjament i sou. La cosa s’embolica (és clar: si no, no seria en Harry!) i el poli més desquiciat del nord d’Europa es veu obligat a tornar a Noruega per resoldre un cas que la policia no acaba de mirar-se de bons ulls i que implica un magnat del sector immobiliari acusat d’assassinat. 

El principi és lent i no saps ben bé on et portarà el pàjaru d’en Nesbø (especialista del despiste), però quan entres en la història ja no te’n pots escapar i recorres el centre i els boscos propers a Oslo amb els protagonistes sense voler baixar del carro. Per aconseguir-ho, l’autor utilitza el patró habitual que ja he comentat en una entrada anterior. Us recupero el fragment:

​​”Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.” 

Aquest fragment correspon a l’entrada de Ganivet, i hi afegiré que les últimes 100 pàgines solen ser frenètiques i de no poder deixar el llibre. He de dir que, igual que en aquella ocasió, Nesbø ha aconseguit desorientar-me fins al punt de pensar que un personatge eren tres persones diferents i, també, que totes tres eren culpables dels assassinats. Un cacau mental que ha durat fins pràcticament última hora! 

Es tracta d’un llibre quasi perfecte en què, com en altres ocasions, em sobren una mica les referències musicals. Trobo que, segons com, els diàlegs en què es parla de música no queden tan naturals com la resta i que els personatges queden una mica com “de llestos”. Però potser és cosa meva.

Una cosa que fa diferent aquest llibre de la resta de la sèrie és que, mentre que fins ara anàvem “construint” un equip, creant un “ecosistema Harry Hole”, ara estem en fase de compressió. En el llibre anterior desapareixen personatges centrals, i en aquest alguns que ja hi eren els hi agafen el relleu, però també hi ha grans il·lustres que surten molt poquet, com l’inefable Mikael Bellman (l’he trobat a faltar donant per sac, què voleu que us digui) i altres que desapareixen definitivament. He llegit en alguna banda que l’autor ha dit que ens podríem estar acostant al final d’en Harry, i aquest relleu de personatges podria correspondre a un hipotètic acostament al final o a un canvi de fase. Perquè en Harry, com en Montalbano al seu dia o com tots nosaltres, també s’està fent gran.

Finalment, cal esmentar, un cop més, la gran feina de la Laura Segarra com a traductora d’aquest volum no gens curt. Com sempre, la seva escriptura és fluida i se li ha de donar part del mèrit de quedar-se enganxat a les pàgines del llibre.

Tanco, doncs, dient que és un llibre fantàstic que està a l’altura dels anteriors (El pit-roig, El lleopard, Ganivet…) i que val molt la pena llegir. El primer 5 estrelles de l’any. Totalment recomanable per a la vostra llista de Sant Jordi!

Colección de un errante, de Lu Xun

Lu Xun és un dels personatges més importants de la literatura xinesa. Aquest autor, que molts consideren pare de la literatura moderna del seu país, no acaba de trobar el camí per arribar al públic lector de casa nostra. Ni en català ni en castellà. Per això vaig voler aprofitar l’ocasió de llegir Colección de un errante, publicat fa un parell d’anys per Lamola Press, una editorial que està publicant en castellà obres d’alguns dels escriptors més importants de la primera meitat del segle XX.

Lu Xun és un autor molt complet que va escriure pràcticament de tot, des d’assaig fins a ficció, passant per la poesia. Dins de l’àmbit de la ficció, va escriure dos grans grups de narracions. El primer es va publicar amb el nom de Gritos i el podeu trobar en castellà i en italià (Sellerio editore). El conjunt de narracions de Colección de un errante és el segon d’aquests blocs, i també cal esmentar la publicació en català Diari d’un boig i altres relats, que inclou narracions del primer bloc i del segon. Però tornem al llibre que ens ocupa.

Els relats de Colección de un errante

Aquest llibre conté una sèrie de relats en què Lu Xun ens acosta a la realitat de la Xina del seu temps (primeres tres dècades del segle XX). Així, podem veure-hi com la societat, poc a poc, va canviant i malda per abandonar creences tradicionals de tota mena. Ens mostra la mentalitat de gent amb educació (lletrats i estudiants) i la contraposa a les idees encara antigues de la població rural. Tot seguit teniu quatre pinzellades sobre els temes que he pogut intuir en alguns dels relats:

  • El paper de la dona: la dona té poc a pelar en la societat rural i tradicional. D’una banda, si es divorcia, el sistema social la rebutja; d’una altra, si queda vídua, es considera que porta mala sort i no la deixen intervenir en ritus socials.
  • Situació política i econòmica del país: l’autor retrata què passa al carrer i com creu que pot evolucionar la situació.
  • Amor fraternal: germans que s’estimen, però… fins a quin punt? La por a haver de carregar la família d’un germà que mor és més forta que l’estimació?
  • Medicina tradicional vs. medicina occidental: segons el nivell educatiu, desconfiança d’una o altra.
  • El canvi: a favor o en contra? què portarà el futur? por al desconegut?

Com en tots els llibres de relats, n’hi ha hagut alguns que m’han agradat força i altres que m’han avorrit o que no he entès. Així, “Ofrenda de año nuevo”, que parla sobre una vídua i el rebuig que pateix, m’ha agradat força perquè ens presenta la vida rural i la sort i la dissort d’aquesta dona. També m’ha agradat “Divorcio”, on primer no entenia per què la dona no es volia divorciar. Així mateix, és interessant “El maestro Gao”, que toca el paper de la dona en la revolució i la preocupació pels estàndards morals. O “Jabón”, un altre relat en què el protagonista està contra el canvi.

En canvi, no he connectat gens amb “Espectadores en la calle”, que directament no he entès, i “Una familia feliz” no m’ha semblat res de l’altre món. És normal: quan un sent a parlar de Lu Xun pensa que tot el que escrivia ha de ser perfecte, i suposo que això no sempre passa. O que està molt lluny en el temps. O que la manera de presentar les coses, pensada com a narració exemplificant, no ha envellit bé.

En general, però, he de dir que trobo positiu que es publiqui obra d’aquest escriptor i que, tot i algunes errades, el conjunt s’entén prou bé. Com que és el primer llibre d’aquesta editorial que em llegeixo, també l’he valorat com a objecte. En aquest sentit, sempre des de la subjectivitat, diria que la tapa, senzilla i sense grans floritures, compleix l’objectiu (potser hauria posat el nom dels traductors a la coberta). La mida és perfecta: una mica més ample del que solen ser els llibres, el paper té un to grogós molt agradable i una tipografia rodona i fàcil de llegir, ni massa grossa ni massa petita. També s’agraeixen les notes dels traductors, que aclareixen algun concepte de fons interesant. En resum: continuaré atenta a les publicacions que facin.

Submarino en la noche, de Chen Chuncheng

Amb Submarino en la noche m’estreno amb la lectura de l’autor Chen Chuncheng. Es tracta d’un autor jove, nascut el 1990, i el que veiem en aquest llibre és un recull de les seves publicacions. Sembla que aquest volum ha guanyar diversos premis, inclòs el de Millor Ficció Xinesa atorgat per Douban, una plataforma xinesa de llibres amb molta implantació.

El que trobem en aquest llibre, però, no són els típics “relats breus”. Algunes d’aquestes històries són força llargues i tenen entitat suficient per qualificar-les de “novel·la curta”. Un exemple clar és “El músico”, de 76 pàgines, que és la peça més llarga del llibre. Altres són més curtes i ronden les 20 pàgines, però no hi trobareu res super curt.

Crec que un dels aspectes clau d’aquest volum és que les narracions presenten històries dins d’històries. Això demana una lectura atenta, ja que és fàcil perdre’s, sobretot si no estàs acostumat als noms en xinès. No és res que no s’arregli anant a poc a poc o tornant una mica enrere, però en algun cas cal fer un exercici de concentració (tampoc està malament que els autors ens exigeixin una mica d’esforç lector, no?).

Com sempre que llegeixo un recull d’històries, n’hi ha que m’arriben més o menys bé. En aquest cas, el que més m’ha agradat és “El músico”, que ja citava més amunt. Potser perquè la seva extensió permet aprofundir més en la història, potser perquè cita un entorn soviètic molt creïble, ha sigut un text que he trobat molt interessant i que només m’ha costat de seguir quan ha passat a un àmbit més oníric (que és el que em sol costar més de seguir, sempre).

Un altre relat que m’ha semblat molt interessant és “Submarino en la noche”. Aquí sí que he seguit (crec) la connexió entre somni i realitat i m’ha agradat molt la manera de resoldre l’argument. També té el seu què “Podador de nubes”, amb pinzellades del que podria ser una administració absolutista, i “El vinatero”, un conte d’estil més clàssic en què un vinater s’esforça per crear un vi cada vegada millor. Diria que l’únic que se m’ha escapat un amica és “El boli mágico”, que per a mi és massa dens i elevat. 

En tot cas, és un llibre que ha passat la prova amb una nota prou satisfactòria. Crec que pot ser interessant per a qui vulgui llegir literatura xinesa contemporània sense massa tocs exòtics. És un llibre fresc, escrit per un autor jove que, tot i que manté característiques xineses, és molt proper a la nostra literatura. Pel que fa a la traducció, de Teresa Tejeda i Tyra Díez, es llegeix perfectament i de manera fluida. El llibre, una magnífica publicació d’Aristas Martínez, és preciós i de qualitat, i fa molt de goig de tenir a les mans (i farà molt bonic al prestage). Té una imatge molt coherent amb Hojas rojas, que vaig llegir el mes passat, i això també ajuda a crear una bona imatge de la col·lecció. Esperem que aquesta editorial ens porti més coses de literatura xinesa!

Moscú 2042, de Vladímir Voinóvich

Moscú 2042 és un llibre genial. Punt. Atenció, fans de la distopia, perquè ens porta a un hipotètic Moscú del futur en què el comunisme s’ha desenvolupat fins a extrems inimaginables o, més ben dit, fins a extrems que només es poden imaginar des de la crítica més càustica del sistema. Només us diré que l’autor, Vladímir Voinóvitx, es va convertir en un dissident tan molest que va ser expulsat de la Unió Soviètica.

La història arrenca amb Vitali Nikítitx Kártsev, que viatja al Moscú del futur i ens mostra el punt al qual ha arribat el comunisme extrem. Les seves aventures tan aviat són patètiques com hilarants, i tot això ve amanit amb un sarcasme i un humor “descacharrante” (no, no hi ha paraula en català que retrati tan bé aquest concepte) que retrata una societat perfectament absurda. 

No he pogut parar de riure en determinats passatges, com ara en el capítol dedicat al WC i al “producte secundari”, però no cal perdre de vista que, com deia al principi, aquesta història és bàsicament una crítica al sistema soviètic i a la deriva que podia prendre. 

En resum, un llibre que enganxa molt i que sembla molt ben traduït. No, no he acarat la versió en castellà amb l’original, però fa molts anys que llegeixo traduccions i la feina de Fernando Otero Macías s’intueix completa: no hi ha res que rasqui o que em faci pensar que hi ha conceptes estranys. Les notes del traductor també ajuden, i n’hi ha la quantitat justa i necessària. Vull destacar també la tasca d’Automática Editorial, que té una selecció d’autors de l’antic bloc soviètic molt completa i variada.

Perquè, si voleu llegir russos, també podeu saltar-vos els clàssics més tradicionals.

Les muses, de Jordi Cussà

Avui parlem de “Les muses”, un llibre que em vaig llegir… el novembre de l’any passat!!!

No és res de nou: em fa més mandra escriure que llegir, o sigui que hi ha tot de ressenyes que queden pendents, sobretot les de llibres que han estat àmpliament llegits i comentats a Instagram, ja que l’anàlisi em costa més de fet (condicionada per ressenyes prèvies, per exemple, o perquè m’agradaria aportar alguna cosa de nou).

En aquest cas, hi havia una mica de les dues coses.

Anem al gra!

En aquestes alçades, pràcticament tothom sap que Les muses és un llibre escrit per Jordi Cussà i publicat per l’editorial Comanegra. També deveu saber que es tracta de tot d’històries entrellaçades que toquen moments i personatges importants de la història, amb una atenció especial a dones properes a aquests personatges que no han arribat a ser conegudes. Què serveix d’enllaç? Doncs una mena de beuratge que, si te’l prens, por desembocar en bogeria o en inspiració, segons com vagi (i segons la dosi).

I fins aquí la trama. Puc desenvolupar-la més, però ja ho ha fet altra gent (i ho ha fet molt bé)!

Jo prefereixo centrar-me en la meva experiència lectora. Així, us diré que, tot i que no va arribar al top 5 de l’any 2022, va ser un llibre que vaig llegir molt de gust i que em va tenir força enganxada. D’entre tots els personatges que hi surten, destacaria la interessant visió de Leonardo da Vinci i la seva conversa amb Miquel Àngel (sempre els italians, aix), i una expressió fantàstica: “em va preguntar sense meandres”, que em va captivar. Una altra frase molt bona és “El concert, més improvisat que un pet que fuig”. 

Diria que, en general, els diversos capítols i personatges estan força ben enllaçats i que hi ha una feinada immensa de documentació per part de l’autor (desconfiada que soc, em vaig dedicar a comprovar noms i llocs i fets, i tot el que vaig mirar quadrava). De fet, el que menys em va atraure són els capítols situats en el nostre present i, sobretot, no em va agradar que m’avancés quins altres personatges tocaria. També hi vaig trobar alguna errada (algun typo, més que res), però els que tinc apuntats són poquíssims, tenint en compte la llargada del llibre.

En resum, un llibre que enganxa i que m’ha agradat força!

Us l’heu llegit? Ho voleu fer?