Durrell i el lloro del vicari

lloro-vicari-durrellUn dels llibres que em vaig llegir l’estiu passat va ser Un lloro per al vicari i altres històries, de Gerald Durrell. Es tracta d’un recull de relats de temes molt diversos que ens ha preparat amb el bon gust habitual Viena Edicions, amb una traducció molt treballada de Jordi Arbonès.

Com deia, els relats tracten temes molt diversos, que van des d’una estada al Perigord, amb truja “trobatòfones” inclosa, fins a una vídua amb quatre fills que no sabem si es vol casar de nou o no, tot passant per històries més o menys passades de voltes, com ara la que dóna títol al llibre, que tracta sobre un lloro molt malparlat que és un regal per a un vicari una mica especial.

Per a mi, les dues millors són, precisament, aquestes dues últimes que us comentava. D’una banda, “Mare per merèixer” tracta la història d’una vídua amb quatre fills que viuen a Corfú i li proposen que es casi. A partir d’aquí, el riure està assegurat amb la reacció de la dona i la sorpresa que els dóna. D’altra banda, “Un lloro per al vicari” és absolutament delirant, tant pel lloro protagonista, que és capaç d’insultar a qui sigui en el moment menys adequat, com per la noia que el vol regalar al vicari, que és irritantment divertida i boja. El final de la història també té tela i no us el puc avançar, però és un bon repunt per acabar-la. També destacaria “Els vestits de la senyoreta Booth-Wycherly”, que tracta sobre una senyora gran molt peculiar.

És doncs, un llibre que us farà passar una bona estona. El contingut és molt bo, la traducció no rasca per enlloc i el llibre en sí, que és el que completa l’experiència lectora, és molt bonic, com tots els de Viena Edicions. Llegiu-lo i em donareu la raó.

Individuals

Lao Ma. Individuals.
Traductor: Martin Mertz.
Ed. Forty-six.
Versió Kindle equivalent a 192 pàgines.
Títol original: 个别人.
Individuals_LaoMa

Ho bategen com a flash fiction, i trobo que el nom és força encertat: aquest llibre inclou històries molt curtetes, algunes de poc més de dues pàgines, que retraten situacions quotidianes amb desenllaços poc habituals. Totes per sota de les 1.000 paraules (això diuen, jo no ho he comptat). Algunes són còmiques, mentre que altres parlen sobre la corrupció que podem trobar en diferents nivells de l’administració xinesa. Algunes són curioses i interessants, mentre que altres es fan pesades i no atrauen.

Diria que, potser, la clau del llibre és que els relats se centren excessivament en el món universitari i administratiu. Jo hauria agraït que els temes fossin una mica més variats. Tot i això, hi ha alguns relats que destaquen força per sobre de la resta, com ara “The Gift”, sobre un garrepa empedreït, “The death wish”, sobre el descontentament crònic d’una dona, “The swearing of oaths”, dedicat a la corrupció en l’àmbit de la construcció, o “A view of the hills”, sobre la contaminació. Per a mi, també destaquen “The Cough”, “Father Time”, “The Collapse” i “Mock Exam”, però potser a vosaltres us n’agradaran d’altres…

En tot cas, es tracta d’un llibre original, amb relats molt curtets, que es poden llegir en pocs minuts. Ideal per als qui feu viatges curts en metro, per exemple.

Nosaltres, els números

Zamyatin-nosaltresSi no fos que Ievgueni Zamiatin va escriure Nosaltres abans que

pensaria que se’ls ha copiat. Així, doncs, és veritat que Nosaltres va servir d’inspiració a autors que la fortuna ha fet molt més coneguts? Que autors tan coneguts com Orwell i Huxley no van inventar la roda de la distòpia?

Jo he llegit 1984 i Un món feliç, i tots dos em van agradar (el segon, més que el primer). Però us juro que si us llegiu Nosaltres trobareu tots els elements d’aquests dos llibres tan coneguts en un de sol. I, per postres, he de dir que no sembla que el llibre fos escrit fa gairebé cent anys: és igual d’actual que si l’haguessin escrit ara.

La base del llibre és que en D-503, un enginyer aeroespacial, viu en una societat totalitària i uniforme on ningú (en teoria) amaga res de ningú, viuen en edificis transparents, la gent no té iniciativa i no qüestiona les ordres del govern. Fins que, un dia, coneix una noia diferent, algú que no compleix sempre les normes. I, a partir d’aquí, en D-503 es planteja tota una sèrie de coses, deixa de ser el “número” que era (“tots som números”, diu al principi) i comença a actuar seguint la seva pròpia consciència. Però… serà capaç d’arribar fins al final?

Vist aquest argument, si tenim en compte que Zamiatin va escriure aquest llibre l’any 1920, a Rússia, poc després de la revolució de 1917, no us estranyarà que acabés essent marginat i castigat i que el llibre fos censurat. Ara, nosaltres el podem llegir gràcies a Males Herbes, que ens el porta amb el format verd habitual i amb traducció de Miquel Cabal Guarro, de qui també hem comentat La muntanya de la festa.

Les chroniques de Zhalie

Yan Lianke. Les chroniques de Zhalie.
Traductora: Sylvie Gentil.
Editorial: Philippe Picquier.
Versió Kindle, equivalent a 515 pàgines.

chroniques_zhalieUna vegada més, l’editorial Philippe Picquier ens ofereix una obra traduïda directament del xinès. La traductora, Sylvie Gentil. L’autor, Yan Lianke, per qui tinc una especial simpatia. La història, la d’un poble deixat de la mà de déu que creix fins arribar a metròpoli, amb tot el que això implica.

Yan Lianke és un gran autor, capaç de retrarar la realitat barrejant-la amb elements surrealistes (o màgics, segons com us ho mireu). Ja li havia llegit altres coses: Les jours, les mois, les années, Bons baisiers de Lénin, Dream of Ding Village, Les quatre livres o La fuite du temps. Cada un d’aquests llibres té la seva gràcia, i mentre uns són més poètics, d’altres retraren la realitat amb un estil gairebé periodístic i encara n’hi ha d’altres que porten fets històrics fins a l’absurd.

A Les chroniques de Zhalie hi trobem una narració que toca molts temes d’actualitat centrant-se en el creixement d’un poble i en l’enfrontament entre els dos personatges principals, en Kong Mingliang (el cap del poble, posterior alcalde, etc.) i la Zhu Ying (primer prostituta i després empresària del sector). Veiem com un poblet com tants altres, amb camins de terra i casetes de fusta i fang, comença a tenir carrers empedrats, carreteres asfaltades, edificis de rajola, fàbriques… i arriba la contaminació, com podem veure en aquest fragment:

“Les fumées noires et les flammes rouges qui s’échappaient des cheminées brûlaient l’air, jour et nuit l’odeur du caoutchouc et la puanteur des égouts agressaient le nez. Mais ils s’y étaient habitués, […]”. O en aquest: “Sur les arbres, les feuilles disparaissaient sous la poussière, les sacs plastique accrochés à leurs branches gonflaient le ventre et claquaient au plus petit souffle de vent.”

Com deia, Yan toca temes d’actualitat com la contaminació, la burocràcia o la corrupció a tots els nivells administratius, i els toca tots d’una manera clara i decidida, però ho fa amb elegància i sense excés, perquè la novel·la no s’acabi convertint en un panflet. I no es queda aquí. També ens presenta altres aspectes de la societat que no necessàriament vénen dels darrers temps. Veiem, per exemple, el domini que els sogres exerceixen sobre la dona dels fills, la suposada submissió de la dona a l’home, les noies joves que es venen com a dames de companyia, la gent jove que se’n va a ciutat amb una mà al davant i l’altra al darrera per trobar feina…

I tot això ens ho presenta amb una estructura original, com si es tractés realment d’alguna mena de crònica o de manual sobre el poble, amb capítols com ara “Evolució del territori”, “Economia general”, “Ecologia i naturalesa”, “L’era postindustrial”…

En definitiva, doncs, un llibre que val molt la pena de llegir i que, d’una banda, ens explica una història inventada i, de l’altra, reflecteix la realitat d’un país que es troba immers en un procés de creixement accelerat.

ATENCIÓ: a Caracter xinès aviat hi arribarà el SOL.

Un Nesbo lluminós

escarabats-nesboUs vull parlar d’Escarabats, el segon llibre de la sèrie d’en Harry Hole que va escriure en Jo Nesbo. Per dir-ho ras i curt, és el llibre més lluminós de la sèrie.

És una història clara, brillant i sense la gran quantitat de subtrames i personatges que caracteritzen els darrers volums de la sèrie. No és que no n’hi hagi cap, sinó que són molt lineals i no hi ha passes endavant i endarrere ni tants personatges que calgui tenir “vigilats”. El tret de sortida el dóna, com sempre, un assassinat: troben mort l’ambaixador de Noruega a Tailàndia i hi envien en Harry a resoldre el cas.

Quan en Harry arriba a Bangkok, el primer que es troba és la llum. I aquesta llum no ens abandona mai, ni quan plou. No sé què és el que ho fa, però tota la història, tots els personatges, sembla que flotin i avancin lleugers. Penseu que la majoria de les històries passen a Noruega, la Noruega hivernal, la fosca, els carrers estrets, ciutats petites (no, Oslo no és Manhattan), l’aigua freda… Suposo que la llum, el sol, les avingudes amples de Bangkok m’han fet pensar això.

La història és bona, i toca els temes que se solen tocar quan un parla de Tailàndia, turistes… em seguiu, oi? Si us el llegiu, veureu els carrerons estrets típics de la zona, els soi, que recorden els hutongs xinesos, veureu que els expats solen estar fora de la llei i viuen en un món apart (passa igual en països com la Xina), i fins i tot veureu alguna escena gore de les bones.

Algun comentari sobre coses estranyes, però, que potser em podeu aclarir els que us l’hagueu llegit: Indoxina no existeix com a país, tot i que aquí el citen; una de les protagonistes, que és americana, diu “Old Trafford a la nostra ciutat”, tot i que Old Trafford és un camp de futbol de Manchester (Anglaterra); es parla d’un “matón” xinès i l’anomenen Woo, quan hauria de ser Wu (transcripció del sistema pinyin, per a més informació, vegeu la guia sobre xinès de la qual sóc coautora).

No obstant el paràgraf que acabo d’engaltar, és un llibre que està molt bé i que, si voleu començar a llegir la sèrie d’en Harry, és molt adequat. Més complet que el primer, El ratpenat, però més fàcil de llegir que els següent (a partir de El pit-roig la cosa es complica).

Per cert: sembla que es farà una pel·lícula sobre El ninot de neu, una de les novel·les més enredades de la sèrie, i sembla que en Harry Hole serà en… Michael Fassbender! Crec que aquest actor pot quadrar-hi i que aquesta personatge afegiria un nou registre a la seva carrera (entre altres personatges, ja ha fet Steve Jobs i Macbeth). Només li faltaria fer de James Bond. 🙂