Diari d’un boig

On Per sifuroIn Caràcter xinès, Llibres5 comentaris

Lu Xun. Diari d’un boig i altres relats.
Traductor: Carles Prado.
Edicions de 1984.
224 pàgines.
diari_boig

Feia temps que tenia pendent llegir-me aquest llibre. Per què me’l volia llegir? Doncs perquè conté els relats més coneguts de Lu Xun, que encara avui dia és considerat el pare de la literatura xinesa moderna. Hi trobareu “Diari d’un boig”, “La veritable història d’A Q” i “Kongyiji”, però també hi ha relats no tan famosos que són veritables perles, com ara “Tempesta passatgera” o “Sabó”.

En aquest recull, tot i que es toquen diversos temes, trobo que el que més destaca és el retrat que l’autor fa d’uns temps de canvis en la societat xinesa. Recordem que Lu Xun va viure la caiguda de l’imperi Qing i els inicis de la república xinesa, i que en aquesta època es van produir grans canvis, no només pel que fa al govern, sinó també en el si de la societat. En els relats podem veure la inseguretat de determinats personatges sobre com s’han de comportar en el nou ordre, per exemple, veiem com els homes no saben si han de conservar la cua o no.

No negaré que el relat més eficaç des del punt de vista “sensitiu” és “Diari d’un boig”. En molt poques pàgines, l’autor aconsegueix que ens posem dins la pell del protagonista, totalment tocat de l’ala. Però també cal destacar “Sabó”, un relat modest i que no gaudeix de tan reconeixement, però que també és molt eficaç i conté quatre pinzellades en favor de les dones (“les dones tenen futur”, diu). El tema del masclisme-feminisme també apareix en algun altre relat, fent-nos veure que l’actitud de Lu Xun marca un canvi clar respecte de la majoria d’autors clàssics, que en les seves històries no toquen aquest tema.

La traducció, de Carles Prado, és impecable i funciona perfectament. Per al meu gust, aconsegueix trobar l’equilibri entre el llenguatge d’època i l’actual (tingueu en compte que aquests relats van ser escrits fa gairebé 100 anys!). L’edició, per altra banda, és també molt reeixida, en la línia de les que ens ofereix Edicions de 1984 en la seva col·lecció Mirmanda.

En definitiva, aquest és un llibre que, si el regaleu, us farà quedar molt bé!

Hamsun i la terra promesa

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

bendicion_tierra_hamsun.jpgM’he llegit La bendición de la tierra, de Knut Hamsun, amb una magnífica edició de Nórdica Libros, com ha de ser, traduïda pel duet Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, que ja he llegit en altres ocasions. Després de llegir-me algun altre llibre en versió anglesa (The Seducer, de Jan Kjærstad), vaig decidir que si Nórdica oferia la versió traduïda, era millor llegir-se aquesta.

Es tracta d’una novel·la dura i seca, bàsicament descriptiva, que ens porta a territoris pocs transitats de Noruega, a la meitat nord i a prop de la frontera amb Suècia, on el país es fa estret i està ple de muntanyes i muntanyetes.

Allà és on arriba l’Isak, un home que, portat a la tele, seria una mena de Charles Ingalls (remember, la “Casa de la pradera“). A diferència d’en Charles, però, l’Isak comença la història sol, enfrontant-se a la natura des d’una humil cabana. Amb el temps, aconsegueix roturar el terreny, fer bancals, cultivar la terra i criar bestiar. Amb l’ajuda de la Inger, una dona amb llavi leporí que es converteix en la seva dona, aconsegueixen tenir una propietat important i tenen quatre fills que arriben a la maduresa.

Que arriben a la maduresa.

Però… i el qui no hi arriba? Per què no hi arriba? Què li passa pel cap, a la Inger?

Si voleu saber això, i molt més, us recomano que us llegiu aquest llibre ara, per Nadal, quan el nostre clima s’assembla més al dels llocs on passa la història. No espereu una narració trepidant ni l’anàlisi psicològic dels personatges: ens enfrontem a una història escrita fa cent anys, i la manera d’enfocar els temes era diferent, està clar. Tot i així, he de dir que podria passar per una obra escrita no fa gaire, escrita per un autor poc amant de complicar la narració. Cal destacar que aquest llibre li va valdre el Nobel de Literatura a Knut Hamsun, un dels autors noruecs més importants (atenció a la biografia d’aquest personatge, que va ser afí al règim pro-nazi de Noruega).

Ara bé, sabeu què no ha canviat en tot aquest temps? La preocupació dels noruecs per observar les diferències dialectals. En aquest cas, l’autor hi fa referència dues vegades, una de les quals fa esment del dialecte de Bergen. Curiosament, cent anys després, Jo Nesbø, probablement l’autor més popular de Noruega (i el més citat en aquest bloc, hahahaha), continua esmentant les diferències dialectals i fa referències especials, també, al dialecte de Bergen.  

Per acabar-vos de convèncer, us copio l’eslogan de Nórdica Libros, que trobo que reflecteix plenament el que ens ofereix aquesta editorial a la col·lecció LetrasNórdicas: “Se acerca el invierno; puede sentirse en el aire”.

I això és, justament, el que trobareu a La bendición de la tierra.

Quatre petits pescadors

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres6 comentaris

Chigozie Obioma-The FishermenChigozie Obioma, un autor de només 28 anys, ha estat un dels finalistes de The Man Booker Prize 2015 amb l’obra The Fishermen, la història d’un drama que sacseja una família de classe mitjana de Nigèria.

Per a mi, és una història més intensa que la que finalment va guanyar el premi, A brief history of seven killings, de Marlon James. The Fishermen té el punt d’emoció que li afegeix la veu d’un narrador infantil, en Benjamin, que ens explica com l’aventura d’anar a pescar al riu acaba desencadenant un drama imprevisible que afectarà els quatre germans grans de la família, en Ikenna, en Boja, en Obembe i en Benjamín.

La figura clau del llibre és un boig, en Abulu, que és qui posa en marxa el procés destructiu que viu la família. A partir d’aquí, veurem com les relacions entre els nens es van enrarint fins arribar a diversos punts culminants (jo diria que un per a cada nen). Els pares tenen un paper secundari, aquí, i cedeixen el protagonisme a les quatre criatures, que es mengen (metafòricament) la resta de personatges. Pel que fa a l’aspecte estrictament formal, cada capítol comença fent referència a un animal o una figura concreta (un falconer, un fong, una pitó… ) i l’associa a un dels personatges del llibre (en Boja era un fong…) i a partir d’aquí desenvolupa la història.

Barrejats amb la història personal hi trobem també bocins de la realitat nigeriana, com ara les campanyes electorals, l’assistència a l’escola, les escaramusses dels militars, la por a sortir de casa de nit…

El llibre en sí es preciós, amb tapes dures i una funda vermella i verda amb lletres de colors que em va cridar des del prestage. El paper és aspre i tirant a gruixut, amb una lletra rodoneta i ben fosca que ajuda a llegir. Tot plegat fa que sigui un d’aquells llibres que llegeixes a gust i que no tens pressa per acabar. Aquest, compreu-vos-el en versió impresa.

Festa, revolució, Daguestan

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

muntanya-festa-Alissa-GanievaAvui us comentaré un llibre força diferent del que estic habituada a llegir i que es diu La muntanya de la festa. Si repasseu el bloc, podreu veure que hi ha força literatura escandinava, britànica, americana o catalana. I també llegeixo força literatura xinesa, que podeu trobar a Caràcter xinès, el bloc que dedico exclusivament en aquest tema.

Però el que m’ha caigut a les mans aquesta vegada és un llibre que parla del Daguestan, escrit per una autora que va viure en aquest país des de ben petita. Una autora molt jove, l’Alissa Ganíeva, que ha escrit aquest llibre en un rus plagat de paraules i expressions de diverses procedències (àrab, àvar… ). Un llibre que ens situa al Daguestan, una república exsoviètica (o exrepública soviètica, sempre costa trobar la manera de dir-ho) que està abocada al mar Caspi, tocant a Geòrgia i l’Azerbaidjan (ho confesso: jo tampoc sabia on era, abans de llegir-me el llibre).

La història comença amb una celebració en una casa. Els homes xerren al menjador, les dones preparen el sopar a la cuina… i tot s’acaba de cop. A partir d’aquí, l’autora ens passeja per la història recent d’aquest lloc i anem veient com una societat que havia estat dominada plenament pel règim comunista rus va canviant, a poc a poc, per anar-se adaptant als símbols islàmics més extrems. Les dones es tapen el cap, no poden anar soles pel carrer…

I tota aquesta evolució la vivim a través dels ulls d’en Xamil, un periodista de Makhatxkalà (capital del Daguestan), que s’informa sobre tots aquests canvis, propiciats pel rumor que els russos estan construint un mur per separar el territori de la resta de Rússia.

El ritme, lent al principi, es va accelerant cap al final. Es tracta d’una història carregada de referents culturals que l’autora ens aclareix a peu de pàgina, conscient que això pot representar una dificultat, també per al lector de l’obra original. De fet, el traductor d’aquest llibre, Miquel Cabal, comenta en aquesta entrevista com ha estat el procés de traducció, força dur en aquest cas. Un bon aplaudiment, per a ell!

També vull aplaudir L’altra editorial, l’artífex de la publicació d’aquesta obra. Com sempre, ens ha fet arribar un llibre amb una presentació impecable, tot i que amb una tapa una mica més fosca del que és habitual i un glossari al final del llibre.

Desposseïts a Hongria

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Desposseits_borbelyM’he llegit Els desposseïts, de Szilárd Borbély. És un dels llibres més tristos que mai he llegit. La brutícia, la foscor, la pobresa, el desamor… tot suma. I el més trist de tot és pensar que, pel que diuen, Borbély va conviure d’una manera o altra amb tot el que explica. Molt trist.

En aquest llibre, l’autor ens narra la infantesa d’un nen d’11 anys que passa fred i gana. Amb una mare que està superada per les circumstàncies i un pare que beu i no té una feina que els permeti tenir el mínim. Tot ho veiem des del punt de vista del nen, que és el narrador, i que amb les seves observacions i la seva manera de parlar fa que la història sigui encara més trista i dramàtica. Com explica els cops que rep el gat, com ens diu que encara es pixa al llit, com descriu la galleda plena d’aigua bruta i el drap (re-brut) que la mare fa servir per “netejar” la taula…

El poble on viuen és petit, com tots els pobles petits. La fantàstica foto que hi ha a la portada, de l’arxiu familiar de Tono Cristòfol (el maquetador), podria ser de qualsevol dels pobles on han crescut els nostres pares. L’àmbit que es recrea a la novel·la podria ser de postguerra a casa nostra. El dialecte que han triat els traductors és molt pròxim al del poble d’on ve la meva família. El que em queda més lluny és aquesta pobresa i marginalització extremes, però el fet que la resta d’elements sigui comuns amb part de la meva infantesa ha fet que em submergís en la narració de principi a final. Ha estat una lectura molt intensa.

També vull destacar els aspectes que acompanyen la història: la traducció, el disseny… Com sempre, Edicions del Periscopi ens ofereix una “experiència de l’usuari” total, amb aquestes portades tan característiques seves que porten el resum al davant. Com deia més amunt, la fotografia de la portada és preciosa, amb un nen petit, en blanc i negre, davant d’un galliner i un cobert. La traducció, magnífica. No deu ser fàcil traduir de l’hongarès, i el tàndem format per Jordi Giné i Imola Nikolett Szabó ha optat per transmetre’ns la part més col·loquial mitjançant l’ús d’un dels nostres dialectes més identificables per escrit, el català nord-occidental (en algun lloc he llegit que és català de la Seu d’Urgell, ho podeu confirmar?). Trobo que això dóna molta força als diàlegs, que ja de per si són forts per tots els temes que toquen.

En definitiva, doncs, aquest és un llibre que et remou les entranyes a fons. Però ja és això, el que busquem, quan llegim, no? Si, com jo, busqueu històries que no us deixin indiferents, proveu Els desposseïts. No us en penedireu.