Bohane: l’univers propi d’en Kevin Barry

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Ciutat-de-BohaneFa uns dies em vaig llegir Ciutat de Bohane, amb una traducció treballadíssima d’en Ferran Ràfols Gesa, correcció d’en Gerard Malet i edició de Raig Verd. Sí, això és nou: cito el corrector. I és que, mare meva, quina feinada que han hagut de fer tots plegats en aquesta novel·la!

Em vaig comprar el llibre en català per militància. Perquè m’agrada comprar en català. Perquè m’agrada donar suport a les editorials que treballen al meu gust. Perquè m’agrada que sàpiguen que valorem la seva feina. Perquè també m’agrada que ho sàpiguen els traductors. I això només ho sabran si comprem. I sort que me’l vaig comprar en català! N’he descarregat una mostra en anglès i, oh senyor, quina cosa més recargolada i complicada i rica de llegir! Quants matisos m’hauria perdut!

Jo llegeixo en altres idiomes. M’agrada fer-ho i disfruto molt llegint obres en el seu idioma original perquè em puc acostar més a l’autor. Però en casos com aquests és quan trobo que la traducció al nostre idioma té un valor especial, perquè us juro que el text en anglès és tan ric que mareja. Proveu-ho, si no em creieu!

Anem, però, a la història que explica en Kevin Barry a Ciutat de Bohane. Es tracta d’una història entre bandes en una ciutat fictícia, que podria ser perfectament Dublín. L’autor ens descriu meticulosament l’entorn perquè ens hi puguem situar, els personatges, les bandes… i quan ho té tot més o menys a lloc comença l’acció. La lluita per aconseguir el poder d’aquesta ciutat estranya, gairebé una fantasia, entre bandes que ocupen diversos territoris i que es desafien les unes a les altres. No és la típica novel·la de bandes, però, i presta tanta atenció als fets com a la descripció dels paisatges, la roba que porten els personatges o el llenguatge que fan servir (reproducció magistral en català) i ofereix una imatge bigarrada, tirant a Blade Runner… (em podeu replicar, els implicats en el projecte!). De veritat, no us perdeu les descripcions del vestuari dels personatges. Espectaculars!

Si ho he sentit bé, sembla que en Barry està preparant una segona part d’aquesta història, que ja va rebre el Premi IMPAC 2013 i el Premi de Literatura de la Unió Europea. Francament, no sé si podrà estar a l’altura de la primera, ja que l’abundància d’imaginació que hi ha en aquest llibre és difícil de superar. Bona tria!

Nora Webster, Colm Toíbín

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres7 comentaris

NoraWebsterM’acabo de llegir un llibre excel·lent, que enganxa des de la primera pàgina. És Nora Webster, d’en Colm Toíbín, un escriptor que ja em va captivar amb Brooklyn (aquest sí que s’ha publicat en català) fa un temps i que també és autor de El testament de Maria i de Homage to Barcelona, entre altres coses. No he sabut veure si s’havia editat en català o en castellà, però estic segur que algú en deu estar preparant la traducció perquè, senzillament, és un llibre imprescindible.

En resum, la Nora Webster, que s’acaba de quedar vídua poc abans dels 50 i té quatre fills, s’enfronta a la mort abans d’hora de la seva parella. Ara bé, el tema del llibre no és la mort (de fet, costa arribar a trobar de què s’ha mort el seu home), sinó la vida que hi ha després: els fills, la tornada a la feina, la venda de la casa de vacances… i és curiós veure com el personatge evoluciona i, fins i tot dins d’un mateix dia, pot estar enfadada i ser mal educada o molt educada, pot tenir la situació controlada o estar desorientada i deixar algunes decisions importants en mans d’altres persones. I és això, el que ho fa interessant. Durant el llibre es va generant una tensió i un ambient opressiu (un poble no gaire gran, on tothom la coneix i li diu què ha de fer) que, al final, troba una via d’escapament.

Com a cosa curiosa, vull destacar les petites mencions que Toíbin fa de coses de casa nostra: quan es parla de música, es parla de Pau Casals i de Victoria dels Àngels (ok, en realitat diu “de los Ángeles”), quan la tieta de la Nora se l’emporta de vacances, van a Sitges, i quan són allà, una de les persones que treballa a l’hotel es diu Mercè (un nom ben nostrat). Són petites coses, però és bonic veure que es recorda de la temporada que va viure a Barcelona.

Per a mi, una de les coses que cal destacar d’aquest autor és el que en diuen al The Guardian: “Toíbín’s style is distinctive, though it’s the opposite of what is usually called “style” – there is no exhibition of cleverness, or highly ornamented manner, or any figurative or strenuously descriptive language”. És a dir: el que importa és el que passa o com passa, i no la manera d’explicar-ho. Toíbín no es recrea en el llenguatge, sinó que explica les coses com les podríem explicar nosaltres, i és el ritme que hi posa el que ens fa llegir sense parar i el que ens enganxa a les seves històries.

I tot plegat té més a veure amb la realitat de l’autor del que ens pensem. En el vídeo de The Guardian que podeu veure fent clic aquí, sentireu com en Toíbín explica que, de fet, ell també és fill d’una “Nora”.

 

 

Històries d’amor: senzilles i tendres?

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres12 comentaris

petruixevskaiaEs veu que quan passes dels 15 anys les històries d’amor perden la tendresa inicial i adquireixen uns tons foscos i durs, tirant a dramàtics. Almenys al món de Liudmila Petruixévskaia, que m’ha fet descobrir que 224 pàgines escasses donen per a molt.

Tot i que el subtítol del llibre és “Històries d’amor”, jo diria que més aviat són històries dramàtiques que tenen l’origen en un punt d’amor (de fet, en Yannick Garcia, autor i traductor, diu alguna cosa semblant al Cabaret elèctric, val molt la pena que ho escolteu). La majoria acaben malament (o s’intueix que acabaran malament) i és habitual veure-hi símptomes d’alcoholisme, violència masclista (hi ha frases del tipus “i es va casar amb un home que, de tant en tant, la pegava”), pressió social i dificultats per aconseguir un habitatge, tot molt bèstia. Tot com en una pel·lícula d’aquestes que retraten la pobresa soviètica, el drama de viure en un país que ha perdut el nord…

Sóc poc de relats curts, i llegeixo poca cosa d’aquest gènere, però confesso que Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre és una gran obra, i que cada relat que Petruixévskaia ens ofereix en aquest llibre és, en sí mateix, una història completa, un retrat cru d’un aspecte o altre de la societat que li ha tocat viure.

Com en altres casos, cal fer una menció especial al traductor, en aquest cas en Miquel Cabal Guarro, que trobo que ho ha fet moooolt bé (els meus coneixements de rus em permeten llegir la paraula “Pravda” i poca cosa més) perquè el to general de la traducció catalana és vívid i fresc. Ben bé com si s’hagués escrit en català. Chapeau, Miquel!

Aquest és un llibre que, sens dubte, estarà a la meva llista de recomanacions per a aquest Sant Jordi. Edicions del Periscopi continua encertant-la amb la seva selecció, i també amb la manera de presentar-nos-la. Si escolteu en Yannick Garcia a l’enllaç de més amunt, arribeu al final i veureu que estem d’acord: els llibres d’aquesta editorial ve molt de gust agafar-los… i no deixar-los anar fins al final!

A map of betrayal

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Ha Jin. A map of betrayal.
Pantheon Books, novembre 2014.
Edició electrònica (equivalent a 305 pàgines).

978-0-307-91160-5[1].JPG

Heus ací una història d’espies narrada, sobre tot, des del punt de vista de la família del doble espia. Afegiu-hi unes pinzellades exòtiques (l’espia és un xinès que se’n va a viure als Estats Units) i uns tocs didàctics sobre la societat xinesa. Sacsegeu-ho ben fort i, per rematar-ho, afegiu-hi unes llagrimetes de retrobament entre familiars. El resultat és A map of betrayal, una novel·la que, sense explicar cap gran intriga, aconsegueix arribar al final de la història d’una manera prou digna.

Com podeu llegir al resum del llibre que trobareu a tot arreu, tot comença quan la protagonista obre el diari del seu pare, un agent doble xinès que ha viscut durant molts anys als Estats Units i que, sense voler, ha acabat tenint dues famílies. A partir d’aquí, Ha Jin entrellaça la història de la filla, en temps actuals, amb la del pare, des del moment en què va començar a treballar per als serveis secrets xinesos fent d’espia. A poc a poc, va emplenant forats i anem entenent coses, fins que al final tot queda ben lligat.

A part de la història en sí, una cosa que m’ha cridat l’atenció són les “píndoles informatives” que l’autor deixa caure de tant en tant (sobre tot aprofitant la visita de la Lilian a la Xina) sobre aspectes de la societat o la història xinesa que considera interessants per al lector, com ara la denominació “Old Gold Mountain” per referir-se a San Francisco, el fet que tots els nois d’una mateixa generació tradicionalment tenien una part del nom igual (un caràcter) o els efectes de la col·lectivització al camp. I també aprofita aquestes “píndoles” per fer crítiques concretes i puntuals al sistema actual, com ara la migració interna forçada del boom econòmic o la queixa que si el pressupost militar no fos tant alt es podrien dedicar més diners a coses més útils. En alguns punts, fins i tot hi ha tocs periodístics similars als d’un documental. Cal destacar especialment l’explicació que fa del Gran Salt Endavant i les conseqüències que va tenir per als camperols.

Per tot plegat, podríem dir que la història de l’espia només és una excusa per il·lustrar-nos una mica. És un llibre que, tot i que no és imprescindible, fa de bon llegir i aporta informació sobre la història recent de la Xina. Si us interessa aprendre o refrescar coses, doncs, llegiu-vos-el.

Nothomb i el seu barbablava

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres6 comentaris

Fa molts anys em vaig llegir Metafísica dels tubs, de l’Amélie Nothomb, i em va agradar tan poc que no havia tornar a llegir res més d’ella. La trobo pedant, estrambòtica i complicada. Tot i que alguns dels meus coneguts en parlen molt bé, no m’havia deixat convèncer fins ara. Em van deixar Barbablava, traduït per en Ferran Ràfols, i em vaig deixar arrossegar.ANGRM-barbablava_facing

I he de dir que, aquesta vegada, sí que m’ha agradat la història. Perquè sí. Perquè és estranya, improbable i peculiar. Perquè és curta, àgil i imprevisible. Perquè, si li he de reconèixer una cosa a l’Amélie, és que va a la seva i escriu el que li surt dels nassos. La història de Barbablava és una recreació hàbil i poc convencional del conte tradicional. Això ja ho deveu haver llegit en alguna altra banda. Que és la història d’una noia que lloga una habitació a la casa d’un aristòcrata sonat, també. Que l’aristòcrata està mig penjat d’ella, també. Jo hi vull afegir que els diàlegs són superàgils i molt ben trobats, que el llibre es llegeix d’una tacada i que trobo que la traducció és molt bona. Què és una bona traducció? D’això n’haurem de parlar un altre dia.

Vaja, que és un llibre molt recomanable que m’ha fet repensar l’opinió que tenia de l’autora. Llegiu-vos-el, que no us en penedireu.