L’acrobàcia aèria de Confuci

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Dai Sijie. L’acobràcia aèria de Confuci.
Grup 62, gener 2011.
240 pàgines.
Títol original: L’acrobatie aérienne de Confucius.
Traductora: Anna Casassas.

lacrobacia-aeria-de-confuciUna vegada més, un autor que no m’acaba de convèncer. Vaig donar-li tres estrelles a Balzac et la petite tailleuse chinoise, però després, amb Una noche sin luna, Dai Sijie em va caure als peus…

Amb L’acrobàcia aèria de Confuci he tornat a tenir la sensació de llegir una cosa que comença bé, que promet, però que després cau en una mena d’explicació embolicada, sense caps ni peus, que no va enlloc. Al principi, l’autor ens explica les extravagàncies de l’emperador xinès, que té quatre dobles exactament iguals que ell i que sempre compareixen junts per tal que ningú no sàpiga qui és l’autèntic i no li puguin fer mal. La narració és àgil i interessant, però al cap de poc comença a divagar, a centrar-se en detalls i a compartir amb nosaltres extravagàncies cada vegada més innecessàries que acaben per fer que la narració sigui, també, innecessària.

Tot plegat em fa pensar, una vegada més, que en el món global en què vivim de vegades ens arriben les notícies, els autors, etc., massa poc filtrats. També em sembla que si un autor xinès emigra i és mínimament crític amb el règim, ja té bones crítiques i publicació assegurada. I trobo que no hauria de ser així. No és el primer cas en què inflem i lloem innecessàriament l’obra d’un autor amb dificultats per ser publicat a la Xina, potser per portar la contrària… només cal pensar en el Nobel atorgat a Gao Xinjian o els Anys de prosperitat de Chan Koonchung. Molt soroll…

Doble impacte, doble Fante

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres3 comentaris

fante_germandat_raimM’he llegit dos dels llibres de John Fante que Edicions de 1984 ens ha portat al català: La germandat del raïm i A l’oest de Roma. Així, pim-pam, seguits. Potser ha estat per això que m’ha semblat que trobava alguns paralel·lismes entre tots dos: comencen a la brava, amb un principi digne de comèdia italiana, amb crits i gesticulacions tan clars com si els estiguessis veient en pantalla, i van evolucionant com un riu que es va encalmant a mesura que avança.

I és quan arriba aquesta calma que veiem realment de què ens vol parlar l’autor: la nostra reacció quan els pares es fan grans, en un cas, la buidor que hi pot haver a casa quan els fills s’independitzen, en l’altre. en tots dos llibres, el que comença amb aire de comèdia acaba com a reflexió sobre la vida i sobre com ens va canviant.

No us sabria dir quin m’ha agradat més dels dos. Potser ha estat La germandat del raïm. En aquest llibre Fante parla del seu pare, de com es fa gran sense voler-ho reconèixer i dels amics que encara manté. Aquest grupet d’homes grans, que beuen vi sense parar i es comporten com criatures, són absolutament impagables i et fan riure sí o sí. Al final, però, la mort arriba i fa net…
fante_oest_roma
Per altra banda, A l’oest de Roma és una visió molt personal de la vida quan els fills es fan grans. Aquella fase en què els pares ja no són necessaris per als fills, quan aquests emprenen la seva pròpia vida. Retrobar-se amb la parella, sols, amb la casa buida… Igual que en el cas anterior, aquest llibre comença amb moviment, amb la troballa d’un gos tot peculiar, i després va canviant el panorama fins a encalmar-se i enfrontar-nos amb el tema central de la novel·la.

Com és habitual, Edicions de 1984 ens ofereix una edició molt acurada, amb uns llibres que ve de gust enganxar-se a la mà i amb traduccions impecables de Martí Sales.* Potser li discutiria un parell de comes, poca cosa més.

I perquè sigueu conscients de la importància del traductor, ja us avanço que aquest any aquest personatge serà el protagonista del nostre Sant Jordi. Que queden quatre dies. Avisats esteu.

* Us recordo que les meves opinions s’emeten sobre la base del text traduït i que, llevat que hi hagi sospita de gran desastre, no acaro amb l’original.

El suplicio del aroma de sándalo

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Mo Yan. El suplicio del aroma de sándalo.
Kailas, març 2014.
Edició Kindle, equivalent a 800 pàgines.
Títol original: 檀香刑.
Traductor: Blas Piñero Martínez.

ATENCIÓ: si sou fans de Mo Yan, podeu anar directament al paràgraf que diu “Com altres vegades, doncs, arribo a la conclusió…”.
AF Mo Yan suplicio

Una vegada més, m’he llegit un llibre d’en Mo Yan. Me l’havien recomanat, i aquesta vegada Kailas n’havia encarregat una traducció directa del xinès a Blas Piñero, de qui ja he llegit alguna altra traducció, i em vaig decidir a comprar-lo. El llibre prometia, la història era original, i també ho era el plantejament: una base històrica guarnida amb detalls d’una òpera xinesa. I començava bé, però…

No estic predestinada a ser “amiga” d’en Mo Yan. Em sap greu. Ho he intentat. Ho podeu comprovar mirant-vos totes les ressenyes que he fet de les seves obres en aquest bloc. No surt mai gaire ben parat. I excloc la possibilitat que sigui culpa de les traduccions, ja que no m’ha agradat en cap dels idiomes en què l’he llegit (que jo recordi, català, castellà, anglès i francès). Em sembla que tiro la tovallola.

Què puc dir de El suplicio del aroma de sándalo? D’entrada, diré que crec que amb 300 pàgines menys també faríem. Sóc dels que tenen la humil opinió que, en general, no cal allargar-se més del compte. Mo Yan, intentant crear una estructura original per al llibre, acaba repetint el retrat de les mateixes accions des de diversos punts de vista, i això m’ha creat una mica d’embolic a l’hora de saber qui parlava, o de què parlava.

La història en sí està bé: la rebel·lió d’un poble arran d’un acte de violència indiscriminada per part d’uns soldats alemanys a principis del segle XX. La recreació dels personatges, l’ambient o els vestits trobo que és força correcta. La història té interès tant pel que explica com per les relacions que estableix entre els personatges. De fet, la part del llibre en què s’explica clarament la trama central està força bé. El problema ve quan intenta retratar-ho des del punt de vista de cadascun dels protagonistes, perquè acaba essent un plantejament redundant.

Com altres vegades, doncs, arribo a la conclusió que és un llibre molt interessant per a qui sigui fan d’aquest autor, però a mi no m’acaba de convèncer. Pel que fa a la traducció, trobo que és bona i trasllada amb eficàcia el text xinès al castellà (i va acompanyada d’una bona quantitat de notes), però em sorprèn trobar de tant en tant alguna errada bàsica, de concordància o tipogràfica, que un revisor hauria de detectar. En resum: us agradarà si us agrada… Mo Yan.

Lethem: pistola i música

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

lethem_pistola_musicaUna vegada més, un petit “missal” de Males Herbes que és addictiu. I té mèrit perquè, aquesta vegada, m’he llegit una història que, d’entrada, no té cap ni peus: un gàngster cangur? una casa incrustada dins d’un turó? droga? Tot plegat és una mica difícil de pair.

Per a mi, Pistola amb música de fons, escrita per Jonathan Lethem i traduïda per Ferran Ràfols, ha estat un exercici de concentració i situació per no confondre personatges i capir la història. No, no us penseu que sigui una obra tan elevada que sigui difícil d’entendre. És que, a mi, a les històries rocambolesques em costa d’entrar-hi. Però ho he aconseguit!

Què hi trobareu, en aquest llibre petitó? Doncs hi ha condensada la història d’un crim, amb personatges antropomòrfics i notes que ens recorden Brave new world, d’Aldous Huxley, com ara les drogues que estan autoritzades per al consum i que modifiquen la conducta i l’humor de les persones (una mica, també, com a Terra inhòspita). Es tracta d’una història que podríem incloure en la línia distòpica que últimament flota en l’ambient: recordeu que fa un temps es va parlar molt del Pistola…, però també de La peixera, Terra inhòspita, Cat Country… totes pensant en un futur en què els governs són corporatius, es consumeixen drogues per millorar la conducta, convivim amb animals amb característiques humanes…

Per tot plegat, si us agraden les històries de detectius amb gotes de futurisme, us agradarà Pistola amb música de fons. Poseu-lo a la vostra llista de llibres pendents!

Mitología de la China antigua

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Gabriel García-Noblejas. Mitología de la China antigua.
Alianza Editorial, 2007.
599 pàgines.

mitologia china antiguaAvui tenim una obra monumental. Això és el que és aquest llibre. Mare meva, quant coneixement acumulat, quanta recerca, quina densitat! No hi ha ni un paràgraf que no aporti informació. És un repte, llegir-te’l sencer. Jo vaig haver d’aprofitar les vacances de Nadal, ja que pesa tant que hauria estat molt incòmode haver-me’l d’endur a la bossa.

Comencem per l’edició, que és impecable. Paper groguenc, raspós, gruixut (res de paper de bíblia). Lletra de mida generosa. Reproduccions de dibuixos, quadres o esteles antigues que serveixen per il·lustrar el que s’explica i, al mateix temps, alleugerir una mica la densitat del contingut. Les notes, al final del llibre, i un avís de l’autor dient que, en realitat, les notes només són referències bibliogràfiques que no són necessàries per llegir el text. És la primera vegada que algú em diu que me les puc saltar.
Com podeu deduir del títol, el llibre tracta l’abundant panteó mitològic xinès, que possiblement no té una estructura tan clara com en la tradició grega o la romana (Zeus pare d’Atenea, etc.). És per això que García-Noblejas opta per estructurar el llibre en les tres parts següents:

  • Els textos. És a dir: d’on surten tots aquests mites i llegendes? En quins textos s’han trobat? Quina funció tenien, els textos?
  • Els mites. Quines són les figures més conegudes de l’imaginari xinès, que inclouen no només el típic personatge deitzat sinó també éssers zoomorfs, animals i plantes. Diria que aquestes tres últimes categories són més abundants a la Xina que no pas en el nostre context (admeto esmenes!).
  • Els cultes. En virtut de què se’ls rendia culte, en aquestes figures? Què es volia aconseguir amb això? En quina època van tenir més importància?

La segona i la tercera part tenen una abundància d’informació pràcticament impossible d’assumir si no és que et dediques a subratllar el text i a fer-ne un resum posterior. És pràcticament enciclopèdic. I tots tenim més o menys idea sobre algunes de les creences que s’hi documenten (Nüwa, Fuxi, l’emperador Groc… ), però n’hi ha d’altres que ni ensumàvem.

Ara bé, el que trobo molt interessant és la visió que ens ofereix en la primera part, en què no només ens parla dels textos on es troben les primeres referències (els famosos ossos de tortuga), sinó que ens explica, també, per a què es feien servir i com, en determinats casos, els creadors de textos (filòsofis, historiadors, etc.) no van dubtar a adaptar els mites i les llegendes a les seves creences per reforçar-les i implantar-les entre el poble.

En definitiva, un gran llibre (literalment) d’una exhuberància brutal que us heu de llegir amb calma pensant que, possiblement, no aconseguireu recordar tot el que s’hi diu. Però llegiu-lo. Segur que aprendreu alguna cosa. Val molt la pena.