I el ressò de les muntanyes, Hosseini?

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

M’acabo de llegir And the mountains echoed, de Khaled Hosseini (la trobareu en català com a I el ressò de les muntanyes). Hosseini impecable, com sempre. Ara bé, he de dir que aquesta història, amb una trama i uns enllaços magistrals entre subtrames, no té la frescor i l’autenticitat de les anteriors: Mil sols esplèndids i El caçador d’estels.And_the_Mountains_Echoed

Trobo que en aquesta ocasió vol complicar-ho massa, vol demostrar-nos massa coses, massa coneixements sobre el món: Mallorca, París, Avinyó (és rellevant, que ens porti a Avinyó??), Kabul, Tinos, Estats Units… ens fa passejar per massa llocs, ens fa conèixer massa personatges. El resultat és que toca poc la vida a l’Afganistan, que ens va descriure esplèndidament a les dues novel·les anteriors, i deixa obertes les vides d’uns quants personatges que, en realitat, són secundaris.

Suposo que ja esteu familiaritzats amb la història: dos germans orfes de mare, que s’estimen molt, es veuen separats de ben petits. La noia, de tres anys i poc, no recordarà res de la seva infantesa abans de la separació, mentre que el germà no la oblidarà mai. I és precisament aquesta figura, la del germà, que queda molt desdibuixada, oblidada fins pràcticament al final. I és una llàstima, perquè crec que hauria estat un encert parlar-ne més: l’Abdullah infant té una força i un caràcter que trobo a faltar al llarg del llibre.

Per a mi, hi ha dues parts: la primera, que explica la infantesa al poblet de Shadbargh, la separació a Kabul, la vida de la nena fins que marxa a París, i una altra part, més dispersa, on toca la vida de diversos personatges sense saber ben bé per què. Clarament, aquesta segona part es podria subdividir en llibres més petits i vendre’s per separat. També trobo que en aquesta segona part anem d’una punta a l’altra del món i avancem en el temps una mica “a la tun-tun”.

En resum: és un bon llibre, però després d’haver llegit els dos anteriors m’he quedat amb ganes de més emocions. No he trobat el ressò de cap muntanya…

El do

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Mai Jia. El do.
Edicions 62, 2014.
Edició per a Kindle.
Títol original de la traducció que s’ha fet servir com a original: Decoded.
Traductora: Núria Parés i Ernest Riera.
Hauria hagut de fer cas de l’instint: traducció indirecta, dos traductors, massa propaganda… tot això feia preveure un desengany, que és el que ha passat al final. Hi he caigut de quatre potes.el_do
Per començar, algun dia m’agradaria que m’expliquessin perquè, quan es fan traduccions indirectes, per què no s’encarreguen a gent que tingui coneixements de la cultura original del llibre. O per què no se n’encarrega una revisió crítica a algun sinòleg. Entenc que hi ha motius perquè una editorial faci traduccions indirectes (temps, preu, falta de traductors de la combinació directa, el que vulgueu!), però el que no entenc és que no es digui clarament que és una traducció indirecta (no passa res, si està ben feta).
Tampoc entenc que, amb tot el bé de déu de novel·les que s’escriuen en xinès, ens venguin aquesta dient que és un thriller (ho vaig llegir bé?), quan en realitat és el repàs de la història d’un geni matemàtic tirant a autista, sense gaires misteris ni dolents de la película. I si no hi ha dolent, no hi ha emoció.
D’altra banda, he trobat coses que m’han enterbolit la lectura, com ara que diguin que la persona X és la mare del protagonista, quan era l’àvia, vacil·lacions entre vos i vostè en un mateix paràgraf, expressions temporals dubtoses (què comença abans, en general, la primavera o l’Any Nou xinès?), puntuacions una mica estranyes o detalls com dir “en Rong Lillie” quan ens referim a una dona. Tot plegat em fa pensar en, com a mínim, una revisió poc acurada.
Total, que entre una cosa i l’altra, no m’ha agradat gaire aquest llibre. No sé si la traducció en anglès està gaire millor, tot i que dubto que hi hagi prou diferència per enganxar el lector: si la història no és bona, no cal donar la culpa als traductors. Tot plegat em recorda L’esperit del llop, que també em va desagradar força i que ja hem comentat anteriorment. Casualment, també era una traducció indirecta. Ens haurem de plantejar on està en problema: en la primera traducció? en la segona? o, directament, eren històries no gaire bones i amb un excés de publicitat favorable?
Potser al final el que té més raó que un sant és l’autor, que evita dir que el llibre és un thriller:

El joc d’espionatge tan sols és una aparença: jo escric sobre les persones. Sobre la gent que pateix alienació laboral: el seu esperit, el seu destí, els seus dolors o desitjos més interns. Mai Jia, Time Out Beijing (tret de la web d’Edicions 62)

Per acabar, una pregunta capciosa que és una bona endevinalla: en una traducció indirecta feta per dos traductors que ve d’una traducció directa del xinès a l’anglès, quan ens diuen que hi ha una “nota del traductor”… de quin traductor ens parlen? El que ha fet la traducció a l’anglès o els que l’han fet al català?

 

En Morell passa per Islàndia

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

M’acabo de llegir Islàndia, somnis de riolita, d’en Jordi Morell. Es llegeix d’una tacada. Pim-pam. I és molt recomanable per a aquests dies calurosos d’estiu perquè, com el nom indica, passa a Islàndia, un lloc on, en principi, estan més fresquets.

Per on començo? Doncs pel principi. He de dir que el vaig comprar per la confiança que m’inspira Raig Verd (@Raig_Verd), que mai m’ha decebut amb els seus llibres. Uns m’han agradat més i altres menys, però això ja entra en el camp dels gustos personals, i mai no plou a gust de tots, oi?

Doncs això: que em vaig comprar el llibre basant-me en la reputació de l’editorial, ja que l’autor és força novell i no el coneixia. I no vaig tenir un bon principi, no. Per algun motiu, el paper no-blanc que sempre m’ha agradat tant em va semblar més groc del que és habitual, i confesso que el fet que tants catalans vagin a parar a l’hora a un lloc tan petit em va semblar una casualitat massa gran. Una manipulació excessiva. Però vaig continuar llegint. Poques vegades deixo un llibre a mitges, tot i que alguns s’ho mereixen.

Total, que em va costar entrar-hi. Acabava de tancar The luminaries, un llibrot espectacular, i sabia que tot el que em llegís a continuació ho tenia complicat per estar a l’altura. Però, al final, se n’ha sortit. Després d’un inici una mica “a trompicons”, m’he anat situant en el tema, he anat coneixent els personatges i m’he anat ficant en la història de cadascun. M’ha agradat, i trobo que en realitat són històries independents molt ben creuades: el músic viu amb l’Olaf, l’Olaf fa de guia turístic de l’Alain, etc. Com deia més amunt, l’única cosa que li puc recriminar és l’excés de “casualitats” (la trobada a Formentera), tot i que, en realitat, ja sabem tots que “el món és un panyuel”, oi?

Finalment, he de dir que m’han sorprès algunes decisions de tipus lingüístic, però que no enterboleixen gens la imatge global que m’he fet amb el llibre. I, com sempre, és un plaer llegir i descobrir un altre lloc. Jordi, si llegeixeis això, que sàpigues que has aconseguit els objectius: fer-me venir més ganes d’anar a Islàndia i fer-me venir ganes de llegir en Halldór Laxness.

Vaja, que us el podeu endur tranquil·lament de vacances… aneu-vos preparant, que aviat us posaré deures d’estiu!

The Luminaries, Man Booker Prize 2013

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres6 comentaris

Eleanor Catton va guanyar el premi Man Booker 2013, i els “mitjans Twitter” que segueixo en van parlar força. Me’l vaig posar a la llista de pendents i vaig llegir-me altres llibres abans de fer el pas: quan un llibre guanya premis o rep molt bones crítiques tinc tendència a mirar-me’l amb desconfiança.

The luminaries

Fem una ullada als altres finalistes:

La majoria els tinc a la llista de pendents (tot i que he llegit crítiques demoledores contra The Goldfinch, per exemple).

Total, que fa uns dies li va arribar l’hora. És un senyor totxo (848 pàgines), o sigui que vaig pensar: “Nena, més val que agafis la versió Kindle, que això pesa molt”. I això és el que vaig fer.

Al principi em va costar molt de situar-me (per això us passo un link). Vaig haver de fer servir el Google Maps per saber saber on passen les coses (Nova Zelanda, segle XIX, poca broma!) i situar-me en un món on les coses van “al revés”. Un detall, per exemple: la banda on toca el sol és el nord, i no el sud. Sembla poc important, però trobo que influeix força en la manera de veure les coses.

Un cop situada, però, el llibre em va enganxar totalment. L’autora va endavant i endarrere en el temps per muntar les diferents històries, totes entrelligades magistralment, i aconsegueix que no et perdis. Va endavant i endarrere (o de dreta a esquerra, segons com t’ho vulguis mirar), teixint la trama com en un teler d’aquells manuals: fils que van, fils que vénen i un estampat meravellós que va sorgint a mida que avances. Tot al voltant d’un mort, una càrrega d’or, una prostituta… i tot de subtemes que van apareixent i que, al final, resulta que estan tots lligats. És fantàstic veure com tot es va preparant, ens van donant informació, ens van preparant… i tot per arribar a un clímax clar situat una mica més enllà de la meitat, quan, després d’un judici, tot s’accelera, fins i tot els capítols són més curts i et fa accelerar la lectura fins que t’adones que el cor et va a cent. Molt ben aconseguit, tot plegat.

Una altra cosa destacable és que diuen que els personatges parlen com en aquella època, fa gairebé 200 anys. Això ho apreciarà millor un parlant nadiu anglès, però la veritat és que alguna cosa he pogut copsar, i sí que es veu que els personatges parlen com d’una altra època. Una mica Dickens (fantàstica, la traducció al català d’El casalot!).

En resum, si encara no hi ha ningú traduint aquest llibre, trobo que ja tarden!

 

La ciudad fronteriza

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Shen Congwen. La ciudad fronteriza.
Edicions Bellaterra, 2013.
201 pàgines.
Títol original: 边城.
Traductora: Maialen Marín Lacarta.
És un llibre primet, de tapa rasposa i il·lustracions amb mandarins, imprès en paper groguenc. Un regal per als sentits. L’obres i, després de llegir l’estudi preliminar sobre l’autor, comences la història. La ciudad fronteriza
I aleshores és quan, després de sentir a dir que és un llibre tan bo i tan important, tan excel·lent, etc., penses que potser no n’hi ha per tant. No és la primera història d’amor que llegeixes, ni la primera història que passa en un poblet, ni la primera en què veus els costums de la gent… És un bon llibre, no em malinterpreteu, i el fet que la traducció sigui directa del xinès i de qualitat ja és motiu per comprar-lo, però, en realitat, podria ser una de les històries que s’expliquen en llibres més grans, com el Sueño en el pabellón rojo, que és una carcassa immensa on caben contes, relats i històries vàries.
La traductora es mereix una menció especial. És la Maialen Marín Lacarta, algú amb opinions clares sobre la traducció directa i indirecta, que podeu llegir en aquest article. Considero que la seva traducció es llegeix perfectament i és fluida, i que això és una part important a l’hora que un llibre t’agradi o no. Un aplaudiment per a ella, doncs.
En definitiva, he de dir que mai fa mal llegir un llibre (llevat que sigui horrorós, que no és el cas), però aquest, tot i que és molt agradable de llegir, no entrarà al meu top ten…
I, canviant de tema… ja us esteu preparant per a les vacances? Jo sí!