Canale Mussolini, terra de ningú

A l’entrada d’El llenyater us comentava que m’agraden les sagues familiars. Doncs apa, aquí en teniu una: Canale Mussolini, publicada en castellà per Salamandra com a Tierra de nadie. En aquest llibre, Antonio Pennachi ens ofereix un repàs de la primera meitat del segle XX a Itàlia a través de les aventures i desventures d’una família de pagesos del nord d’Itàlia que han d’emigrar a la zona d’Agro Pontino, una zona pantanosa que en temps de Mussolini es va voler assecar i que va passar a ser cultivable.

Tierra de nadie_Pennacchi
Tierra de nadie

Els Peruzzi són una família supernombrosa (a veure com en dieu, d’una família que té 17 fills!) que viuen en una casa pairal fent de parcers. Quan se’ls acaba el contracte han de canviar de terres i d’amo, tot i que sempre intenten que sigui dins de la mateixa zona.

La història comença amb l’avi Peruzzi, un home que fa coneixença amb els qui seran membres de la cúpula feixista (Mussolini, Rossoni) i amb els quals la família mantindrà els vincles fins al final de la història. L’autor ens va presentant, a poc a poc, els fills de la família: és que en són tants, que si ens els presenta de cop serà difícil que els recordem. Així, tenim en Temistocle, el gran, en Pericle, el valent i “l’estrella” de la família, l’Iseo, l’Adelchi (el que no vol treballar els camps), la Bíssola (una llengua viperina mig boja), la Santapace… i podríem anar dient els noms fins a arribar al narrador de la història, que no sabem ben bé qui és fins al final de la novel·la. No us aixafaré la intriga.

Amb aquesta història, podem veure com van ser els inicis del feixisme italià, com es va consolidar i va convèncer a tothom, i com, al final, ja al final de la segona guerra mundial, els anglesos van arribar a Itàlia i van donar aliments a una població que ja no tenia pràcticament de res i que passava molta gana.

Cal destacar la riquesa de la descripció de la vida familiar al camp, les feines que s’hi fan, l’ambient al cafè (on només hi havien homes), les dones que quan es posaven de dol ja no se’l treien mai més (sempre es mor un o altre)… tot plegat, molt similar a l’ambient que podries haver trobat als nostres pobles en temps de postguerra i, fins i tot, força més endavant.

En definitiva, un llibre interessant si teniu curiositat per la vida a Itàlia, sobretot en les dècades de 1930 a 1950. Jo me l’he llegit en italià al Kindle i, francament, és un plus poder consultar el diccionari sense haver de fullejar cap totxo de llibre.

All we are saying… is give Kindle a chance!

Arran de l’article de la Núria Perpinyà a Núvol, hem estat parlant al Twitter sobre la gràcia i la desgràcia dels llibres electrònics, amb una atenció especial al pobre Kindle, d’Amazon, que s’ha endut pràcticament totes les bufetades. En Xavier Farré també ha publicat un text sobre el tema i, entre altres coses, trobo que té raó quan diu que no tot és culpa d’Amazon. I a mi, després de llegir tot això, els 140 caràcters dels tuits se’m quedaven curts o sigui que he pensat que us ho explicaria aquí, que tinc més espai.

Per posar-vos en situació, us diré que a casa hi tinc un prestatge de “llibres per llegir”. És aquest:

prestatge llibres

A l’esquerra del pot de retoladors hi ha els llibres que tinc pendents de llegir jo, i a la dreta hi ha els del meu fill gran. Si us fixeu en la meva part del prestatge, però, veureu que hi conviu pacíficament la Santíssima Trinitat de la lectura: llibres en paper, un Kindle i un ipad. Cada cosa té el seu lloc i el seu moment:

  • Edicions acurades: paper.
  • Edicions barates que no aporten res: format electrònic.
  • Llibres grossos i pesants: format electrònic.
  • Problemes de vista: format electrònic.
  • Llibres en altres idiomes: format electrònic.
  • El plaer de comprar en una llibreria: paper.
  • Recomanacions del llibreter: paper.

Anem per parts (l’ipad el deixo per a un altre dia, ja que no és únicament un lector de llibres).

Com diu la Núria, hi ha llibres tan ben editats que fan venir ganes d’agafar-los i no deixar-los anar. Jo també en tinc, d’aquests. No cal que siguin enquadernats en roba, no. Hi ha editorials com Raig Verd, Edicions del Periscopi o Males Herbes que publiquen llibres que m’entren per la vista i que no puc no comprar. Són llibres especials, que llegeixo pràcticament amb reverència i que poso a la prestatgeria dels “llegits” amb molta alegria.

Però no sempre és així. Jo no només llegeixo en català. Ni en castellà. I hi ha llibres que surten en el seu idioma original molt abans que en català o en castellà, si és que arriben a sortir-hi. Tots hem llegit edicions barates en anglès, els paperbacks, amb un paper tirant a infame, lletra que no sempre està ben impresa i portades patètiques. No ho negueu. Aquesta mena de llibres ja em va bé llegir-los al Kindle, que té una pantalla que no ofen a la vista, em permet posar la mida de lletra que vull i té un tacte força millor que el llibre barat de torn.

Perquè servidora és miop i, per postres, es passa moltes hores davant de l’ordinador i acaba el dia amb la vista cansada. O sigui que llegir segons quins llibres amb lletra petita i un paper tan prim que et permet llegir les dues cares del full a l’hora no em fa una gran il·lusió. Recordeu: els llibres electrònics no només “profanen els llibres” i canvien el tipus de lletra per fotre, sinó que també faciliten la lectura als qui no s’hi veuen gaire. O als qui, simplement, tenim manies i en agrada llegir amb un tipus de lletra concret.

D’altra banda, hi ha llibres que, per motius de pes, no faciliten la lectura. Us heu llegit Guerra i pau? És un exemple clar de llibre difícil de maniobrar. Per postres, en el meu cas, l’edició no era especialment bona. O sigui que segurament hauria agraït molt poder-me’l llegir en suport electrònic.

Un punt més a favor del format electrònic: el diccionari. No sé com funciona en altres ebooks, però el Kindle porta uns bons diccionaris que faciliten la lectura en altres idiomes. Poder llegir la Zadie Smith, la Yiyun Li, l’Antonio Penacchi, en José Saramago o en Yu Hua en la seva llengua original també té el seu què. No m’ho podeu negar. I també cal dir que no tot el que es publica en altres llengües es tradueix, o sigui que no trobo que sigui mala idea comprar el llibre en format electrònic i poder consultar el diccionari quan llegeixo en idiomes que no són el meu. Cas pràctic: acaba de sortir l’últim llibre de la Yiyun Li (autora, per exemple, de Noi d’or, noia maragda). Qui sap quan es traduirà al català? Es traduirà? M’he d’esperar? Puc comprar el llibre en paper a Barcelona? Massa incògnites. Ja me n’he descarregat una mostra, m’ha agradat i me l’he comprat per al Kindle.

De tota manera, no tot és Kindle, Kindle, Kindle. Si voleu llegir la meva apologia a favor d’aquest aparell, repasseu-vos l’entrada que li vaig dedicar fa un temps en aquest mateix bloc, que aquí ja n’hem parlat prou. He deixat per al final els casos en què, de totes totes, guanya el paper: les tardes passades a les llibreries, el bon servei del llibreter i el gloriós dia de Sant Jordi.

Tardes de llibreria: jo també disfruto anant per Barcelona, saltant de llibreria en llibreria i mirant què hi ha d’interessant. Si he tingut un mal dia, no hi ha res com entrar a botiga, triar i sortir amb el llibre sota el braç: amb això, no hi pot competir Amazon.

Servei del llibreter: poder trucar, encarregar un llibre abans que surti i poder-lo recollir a llibreria és un servei impagable. Un servei que et permet ser la primera a fer la ressenya d’un llibre. Un servei que, evidentment, no et poden oferir empreses com Amazon.

Sant Jordi: el millor dia de l’any. Sempre faig festa i, plogui o nevi, deixo els nens a l’escola i me’n vaig a voltar per la Rambla abans no s’ompli de gent. Em passo tot el matí triant, remenant i comprant llibres en paper. Per a mi, per als nens, per a la família, per als amics… Dia de gastar, de passar per la paradeta de l’Associació de Traductors (recordeu: sense ells no podríem llegir moltes coses!) i parlar amb tothom. Dia de sol, de passeig. De passar la tarda intentant que al caparró dels nens hi entri la idea que és un dia especial, que s’ha de llegir, que llegir eixampla les idees i que els farà grans. I amb això, evidentment, tampoc hi pot competir Amazon.

Bé, no sé si ho he acabat d’arreglar. És un debat viu, amb molta gent a favor i en contra d’una cosa i de l’altra. Paper o no paper: és aquesta, la qüestió? És evident que els llibres electrònics encara poden millorar. Han de millorar. I també és evident que una bona edició en paper no té preu (o sí). Però no podem tancar-nos en banda.

Parlem-ne. 🙂

 

Wajdi Mouawad, la potència de l’ànima

L’he acabat fa cinc minuts: Ànima, de Wajdi Mouawad. Bestial, immensa, rodona. Us l’heu de llegir. Si us reserveu per a Sant Jordi, aquesta és la primera candidata.

ànima

No me’l volia llegir. Com he dit altres vegades, quan un llibre li agrada molt a tothom, a mi sol no agradar-me. O, almenys, sol agradar-me menys del que esperava. Segur que també us ha passat, ja sigui amb llibres com amb pel·lícules de cine o obres de teatre. A mi em va passar amb Incendis, obra de teatre del mateix autor, que tot i la presència de dos actors potentíssims em va deixar una mica freda.

I un dia, passo per una llibreria, fullejo Ànima, i la compro pel plantejament tan original que té: el narrador no és un de sol, sinó molts animals que observen la història i ens descriuen el protagonista des del seu punt de vista. I alguns queden molt ben retratats: les aranyes, amagades en la foscor, els gats, que estimen els amos perquè els fan moixaines quan ells volen, els gossos (i cànids en general), amb la seva lleialtat a prova de bomba…

Realment a prova de bomba: fins al final del llibre. Un llop, que no deixa de ser un gos, és capaç de fer moltes coses pel seu amo. Aquest és un dels mantres que es van repetint al llarg de la història: gossos diferents, en situacions diferents, amb el mateix sentiment respecte l’amo (que no em deixi, que no m’abandoni, jo faria el que fos per ell).

Una història fosca. Una història que (això ho puc dir) comença amb un assassinat i la recerca de l’assassí. Però una de les coses més fantàstiques de la novel·la és com, poc a poc, va canviant de rumb i deixa de banda l’assassinat per convertir-se en la cerca dels orígens.

De l’argument, no se’n pot parlar més. M’agradaria que us llegissiu el llibre com jo, sense veure’n gaires ressenyes, perquè arribessiu al final sense saber ben bé què trobar-hi. El que sí que us puc dir és que la narració dels paisatges i la veu dels animals i el que expliquen (i com ho fan) és preciosa i encertada (heu sentit parlar mai un esquirol?). La traducció, esplèndida. Gràcies, Anna Casassas, per la gran feina que has fet. I gràcies, Edicions del Periscopi, per l’elecció de l’obra i de la traductora (i per la fantàstica presentació, habitual en les vostres publicacions).

Només un spoiler: cada capítol (de llargada irregular, que també s’agraeix!) porta el nom d’un animal en llatí. No feu com jo, que he anat mirant-los amb paciència a google (alguns són difícils d’endevinar). Aneu directes a la pàgina 437, on hi ha un fantàstic glossari amb la traducció dels noms al català. És fàcil saber què és un Felis Silvestris Catus, però el Larus Ridibundus no l’he pescat. També heu de tenir en compte que algunes parts estan en anglès, ja que se suposa que l’autor parla en francès (representat pel català) i que amb alguns personatges ha de parlar en anglès.

En resum, com vaig dir amb Chicago: compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo!

El llenyater que no feia llenya…

Amb El llenyater (publicat per Raig Verd), Michal Witkowski ens ofereix una història estrambòtica, estranya i que avança a batzegades. Això és el que m’he trobat en aquest llibre: el protagonista, un penques que s’autoconvida a casa de gent que gairebé no coneix per acumular històries i informació per a les seves novel·les; el seu hoste, un personatge misteriós del qual poc a poc anem coneixent la història…

I la veritat és que m’ha agradat!

llenyataireL’autor ha sigut prou hàbil per saber enganxar lectors que, com jo, preferim històries menys estrambòtiques. Comença el llibre descrivint el seu viatge des de Varsòvia fins al lloc on es desenvoluparà la història, un petit poble de vacances de la costa polonesa, prop d’Alemanya. En aquesta primera part ha estat un plaer anar resseguint el trajecte amb el Google maps, veient per on passava i situant-me.

Després tenim una part una mica més lenta, en què el protagonista coneix el seu hoste, l’investiga discretament i va trobant altres personatges que, posteriorment, l’ajudaran a descobrir la veritat del cas que s’amaga a la casa de fusta on ha estat convidat. Destacaria especialment en Mariusz, el “xandaller”, un penques que, en llengua més col·loquial, podríem dir que és un ni-ni o un poligonero. M’encanta, aquest: és un caradura que no dubta a demanar diners, tabac o el que sigui. Un gorrer de manual (no m’ho invento: l’IEC accepta gorrer i gorrejar).

I quan ja començava a pensar que el ritme estava decaient i que entràvem en una espiral d’avorriment, resulta que la història es posa en marxa i s’inicia una vena estrambòtica amb un ritme desenfrenat i salts endavant i endarrere en el temps que et desperten de cop i et fan estar atent per no perdre’t ni un detall. Records i restes de l’època comunista, un crim no aclarit…

En definitiva, després de sentir que havia agradat tant a tothom, em feia por que no m’agradés a mi. Em sol passar. Però, tot i que per un moment vaig dubtar, al final el llibre aixeca el vol i et fa passar una bona estona. Pel que fa a la presentació, cal dir que l’edició de Raig Verd és, com sempre, impecable, des del tipus de paper al de la lletra, i que és un d’aquells llibres que ve de gust tenir a la mà. La traducció, tot i que no sé polonès, també sembla de bon nivell: si una traducció no està ben feta, “rasca”, i un traductor (encara que no sigui traductor literari) ho sol detectar. No és el cas, tot i que m’ha sobtat una mica la tria del terme llenyater en lloc del més habitual llenyataire (discrepància de criteris motivada per la deformació professional: no tinc remei).

Els qui heu llegit el llibre i us ha agradat potser trobareu que a la meva ressenya hi ha poc entusiasme, però heu de tenir en compte que esteu llegint l’opinió d’algú que li agraden les sagues familiars, la Zadie Smith, en Kim Leine… i la literatura xinesa. Poc a veure amb aquest relat tan original.

No patiu gens: us podeu comprar el llibre i llegir-vos-el tranquil·lament. Us agradarà.

Pleco + epub = gran experiència

Finalment trobo el moment per dir-vos que, si encara no ho heu provat, ja és hora que ho feu: llegiu arxius EPUB amb el fantàstic diccionari Pleco.

Realment, la gent de Pleco no deixen mai de sorprendre’m. Aquesta aplicació és una de les millors compres que he fet amb l’ipad. Sí, he pagat. Sé que hi ha molta gent que es conforma amb accedir a la versió gratuïta, que inclou diccionaris d’una bona qualitat i alguna altra prestació, però la potència real d’aquesta aplicació va més enllà d’un simple diccionari i és un goig poder fer servir mòduls com aquests:
  • Consulta directa del diccionari amb la càmera del mòvil/tablet.
  • Consula directa del diccionari a partir d’una imatge fixa.
  • Lectura d’arxius txt, html, doc… i EPUB!
En una entrada anterior ja us vaig parlar per sobre d’aquesta fantàstica aplicació, i ja us anunciava que Pleco incorporaria la compabilitat amb arxius EPUB al mòdul de lectura. Doncs bé, ja la tenim aquí!
1. Lector epub
Enmig d’una actualització important, amb una posada al dia de l’aspecte de tota l’aplicació més adequada al look del iOS 7 (tots els meus comentaris fan referència a l’ecosistema apple), ha arribat la possibilitat de llegir arxius EPUB iamb el Pleco. Com?
Pas 1: per començar, hem d’introduir l’arxiu en el sistema Pleco. El més fàcil és enviar-se’l per correu i, quan l’aplicació del correu ens pregunta amb què volem obrir l’adjunt, indicar el Pleco. També podem obrir amb el Pleco els arxius que tinguem al Google Drive o en plataformes similars. Jo ho he provat amb el Google Drive i funciona perfectament.
Pas 2: ja tenim l’arxiu dins de la plataforma Pleco i el podem llegir. Ens apareix com a la pantalla 1. Fins aquí, no sembla gaire diferent de quan llegíem arxius txt o html amb aquest sistema, oi? Doncs sí però no. Hi ha dues diferències bàsiques:
  • Els arxius preparats per a la lectura electrònica (EPUB, MOBI, AZW) permeten modificar la mida i el tipus de la lletra, l’espai entre línies i altres aspectes que no podreu tocar en un txt o un pdf.
  • Amb aquesta mena d’arxius també teniu una noció més clara de en quin punt de la lectura esteu. En aquesta versió del Pleco, a la part inferior, el sistema us indica quantes pàgines té l’arxiu, en quina estàs i quantes te’n queden fins al final del capítol o del llibre. Aquesta funció ja l’iguala al Kindle, l’altre gran dispositiu/aplicació per a la lectura electrònica.
Pas 3: i ara com busquem les paraules o expressions al diccionari? Doncs toquem el caràcter que ens planteja dubtes. El Pleco fa saltar una finestreta amb la traducció del terme en qüestió i, si és una expressió de diversos caràcters, és capaç de detectar-la encara que només n’haguem marcat un. I això és el que el fa passar per sobre de Kindle, ja que el diccionari xinès del Kindle no sap reconèixer les paraules o expressions a partir d’un únic caràcter: hem de marcar sempre l’expressió completa que vulguem buscar.
Consulta senzilla Pleco
2. Consulta senzilla
A partir d’aquí, podem fer diverses coses. D’entrada, aquestes tres:
  • Incorporar el terme al sistema de flashcards.
  • Anar al diccionari per fer una consulta més a fons.
  • Continuar llegint.
En aquest cas, ho deixarem en “Continuar llegint”. Les altres dues entrades es mereixen una entrada cada una i estan relacionades amb les icones que veieu al peu de la pàgina (el símbol +, l’altaveu, les fletxetes, etc.). Estigueu pendents de les properes entrades i sabreu com continua la meva història amb el Pleco!
Ah, i si ja sou usuaris d’aquesta aplicació i teniu alguna informació més, no dubteu a comentar-la. Els dubtes i les preguntes també són benvinguts!