Un any mes, a L’illa deserta volem celebrar el Dia de la Traducció amb tots els nostres lectors, i volem fer-ho de la manera habitual: entrevistant un traductor literari. Aquest any hem volgut parlar amb en Ferran Ràfols Gesa, un dels traductors amb més presència en aquest blog.

En Ferran tradueix de l’anglès i el francès, i podreu trobar moltes obres seves als prestatges de les llibreries de Catalunya, ja que té una bibliografia espatarrant que inclou autors tan coneguts i diversos com Amélie Nothomb, Siri Hustvedt, Gabriel Josipovici, Dave Eggers, David Foster Wallace… la llista és molt llarga, i la trobareu sencera a la seva fitxa de Visat. Comencem les preguntes!

Ferran, hem fet una mica de recerca i hem trobat que, abans de dedicar-te a traduir a jornada completa, feies de professor de matemàtiques. Així, doncs, quins estudis vas fer? Com se’t va acudir passar al món de la traducció?

Vaig estudiar Enginyeria Industrial, que va ser un error, i Geografia i Història, que va ser un encert relatiu. Si hagués sabut triar potser hauria estudiat Física, però estic relativament segur que aleshores no hauria acabat traduint, o sigui que potser al final tot ha sigut a fi de bé.

Doncs potser sí, perquè sembla que la decisió ha donat els seus fruits: ets un traductor amb un gran nombre d’obres traduïdes, d’autors molt diversos. Parlem d’autors: n’hi ha algun que t’agradi especialment traduir? O algun que et cridi especialment l’atenció?

Hi ha molts autors que m’agrada traduir, i de fet sovint em queixo que n’hi hagi tants que he traduït només una vegada. L’experiència ajuda, sobretot amb autors complicats (penso en Conrad, ara), i a vegades et sap greu que quan tot just et sembla que has après com posar-t’hi ja no ho puguis aprofitar. De tota manera, sí que tinc un vincle especialment fort amb uns quants autors, sobretot amb David Foster Wallace i Gabriel Josipovici. Vaig traduir Moo Pak i L’escombra del sistema un rere l’altre en un moment important de la meva vida, i són llibres que em van marcar. D’una manera molt diferent, també tinc un afecte especial per Siri Hustvedt. I per Colm Tóibín. I m’hauria agradat poder dedicar-me més a fons a Pynchon o Waugh, per exemple. O continuar amb Robertson Davies i Patricia Highsmith. O amb un autor com William Kennedy: recordo la sensació, llegint la versió final de Roscoe, negocis d’amor i de guerra, que alguna cosa havia encaixat més bé del que em semblava mentre en feia la primera versió. D’altra banda, també he de dir que sempre és interessant descobrir autors nous: m’ha passat fa molt poc amb Ben Marcus, per exemple.

Continuem parlant d’autors. Veiem que la majoria del que tradueixes són obres de l’anglès, però hi ha una autora que escriu en francès de la qual no t’acabes de desprendre: l’Amélie Nothomb. Què fa que no la deixis acabar de marxar?

Gairebé cada any em proposen de traduir una novel·la seva, i no veig per què hauria de dir que no. És una autora molt prolífica, cosa que sempre implica una certa desigualtat, però al capdavall sempre m’ho passo bé traduint-la, i sempre deixa algun detall per al record. Sovint fa observacions molt lúcides enmig d’un argument molt rocambolesc, i té un sentit de l’humor que m’agrada. A més a més, i per mi això té una certa importància, va ser la primera autora que vaig traduir, i a hores d’ara gairebé puc dir que per saber quants anys fa només cal mirar l’apartat Nothomb de la lleixa dels llibres. Només hi he coincidit un parell de vegades, i molt poca estona, però a casa en parlem com si fos una amiga de tota la vida. Saps, diu l’Amélie que…

Tornem a l’anglès. En aquest idioma, hi ha una traducció que destaca per sobre de la resta, per la complexitat que desprèn: Ciutat de Bohane, de Kevin Barry, publicada per Raig Verd. El llibre està ple de descripcions acuradíssimes d’un vestuari extravagant, la llengua utilitzada és molt col·loquial, tirant a argot… Aquests van ser els dos problemes principals? N’hi va haver més? És la novel·la més difícil que has hagut de traduir?

És una de les més difícils, sens dubte, i és que l’anglès de l’original era tan extravagant (amb localismes extrems, paraules inventades i una cantarella molt peculiar) que gairebé vaig tenir la sensació que m’havia d’inventar un català ad hoc. A més a més, fins molt al final vaig dubtar de si no havia de ser més radical i fer un llibre encara més estrany. Però sovint traduir és una solució de compromís, i la resposta que m’ha arribat per part d’alguns lectors a qui respecto molt és prou bona com per no obsessionar-m’hi més. De tota manera, vull dir que la dificultat sempre té un component subjectiu: Foster Wallace és objectivament difícil de traduir, diria, però hi ha una afinitat que m’ha fet el camí molt més planer. En canvi, el primer llibre d’Anaïs Nin que vaig traduir em va fer passar moltes angúnies, segurament perquè em va obligar a escriure com no hauria escrit mai. Si n’hagués de dir un, però, mirant només la dificultat, seria Una qüestió elemental, d’Eliot Weinberger, un altre llibre fascinant que, com Ciutat de Bohane, sembla que no hagi llegit gairebé ningú.

Per a nosaltres, Ciutat de Bohane és una de les traduccions més complicades que t’hem llegit, però n’hi ha una altra que ha gaudit d’un ampli reconeixement. Parlem de Moo Pak, de Gabriel Josipovici, publicada per Raig Verd, que va aconseguir el Premi Núvol 2013. Per què creus que es va endur el gat a l’aigua?

D’una banda crec que va ser una mica casual, és un llibre que va agradar força i que tenia la peculiaritat d’estar escrit sense cap punt i a part, cosa que sempre dóna més la sensació que la traducció ha de ser un tour de force. Tant l’Albert Nolla com l’Arnau Pons, els altres dos finalistes, se’l mereixien tant o més que jo, i en realitat la votació del jurat va donar un empat que per criteris improvisats em va afavorir a mi. El que més em va satisfer va ser justament la composició del jurat, format per magnífics traductors. Aprofitaré per dir que m’ha sabut una mica de greu que el premi no hagi tingut continuïtat, era una iniciativa fantàstica.

Ara bé, sí que crec que hi ha un motiu concret que va fer que la traducció fos valorada, i me’n vaig alegrar perquè és d’aquelles coses que em pensava que no veia ningú. Des que vaig començar a traduir, un dels elements que més he treballat és el ritme de la prosa, i ho he fet a partir d’una estilització de la llengua oral, del que jo entenc que és la naturalitat en català. De fet, si rescato les meves primeres traduccions hi trobo coses que m’agraden, potser amb un punt més original que no ara que ja he traduït més de setanta novel·les i tinc moltes coses automatitzades, però alhora també hi trobo rigideses, llocs on faig servir solucions repetides de mil traduccions anteriors però que no he sentit dir mai a ningú. Parlo de coses molt petites, potser, però que ajuden molt a donar un cert to a una traducció. I bé, aquest llibre m’exigia justament això i només això, una certa cadència, un treball sobre el ritme, sobre l’oralitat culta, sense cap fragment descriptiu. La sensació d’afinitat amb el llibre va ser absoluta des del primer moment i, contra el que m’acostuma a passar, gairebé no vaig dubtar (sóc un revisor obsessiu, fins al punt de la paràlisi), de seguida vaig tenir la sensació que el llibre sortiria bé.

Posteriorment, també amb Raig Verd, vau publicar Era broma, del mateix autor. I no és l’únic cas en què repeteixes autor: Jonathan Lethem, David Foster Wallace, Amélie Nothomb… Què creus que aporta, el fet de “conèixer” els autors? És un avantatge realment rellevant per a les traduccions posteriors?

En alguns casos ajuda molt, en d’altres no tant. És important conèixer l’autor perquè hi veus recurrències, paraules clau, detalls, etc. Per posar un exemple fàcil, com que he llegit molt Amélie Nothomb, sé que he de mantenir el “vostè” molt més enllà del que ho faria espontàniament (els usos en francès i català no coincideixen), perquè l’autora abomina de la tendència actual a parlar amb tothom de tu. També hi ha casos, com el de Jonathan Lethem, en què gairebé no em va servir de res haver-lo traduït, i és que Els jardins de la dissidència és molt més exigent que no pas Pistola, amb música de fons.

Parlem d’editorials. Tot i que has traduït per a editorials de les grans i de tota la vida (Anagrama, Empúries, La Magrana, Edicions 62… ), també treballes tot sovint amb editorials més petites o de “nova generació” com ara Raig Verd, Edicions del Periscopi, Males Herbes, Angle, etc. Hi ha molta diferència en el funcionament i el tracte amb unes i altres?

Sí que hi ha diferència, esclar. Alhora de negociar, per exemple, o en la relació que estableixes amb els editors, molt més propera en el cas de les independents, cosa que també dona lloc a converses d’on poden sortir nous projectes. En aquest sentit, quan hi va haver el boom de les micro vaig tenir la sort de col·laborar de seguida amb moltes d’aquestes editorials, i tinc una mica la sensació que anem creixent junts. A la pràctica, potser la diferència fonamental és que es creuen més cada llibre que fan. Ara bé, també he de dir que a les editorials grans hi ha professionals boníssims que n’han vist de tots colors i que a vegades tenen una visió força pràctica de com resoldre certs problemes. Per exemple, he de dir que la persona amb qui acostumo a treballar dins del grup 62, l’Adriana Plujà, és una editora de taula fantàstica i amb molt de criteri.

Per tancar l’entrevista, ens agradaria saber dues coses. La primera és si hi ha algun llibre dels que has traduït que hagi sigut especial per a tu o si, per contra, te’ls estimes tots per igual. La segona és, segurament, un tòpic, però ens agradaria saber què és el que més t’agrada de la teva feina com a traductor.

No els estimo a tots per igual, no ens enganyem. En tinc uns quants de preferits, abans ja n’he dit un parell, però n’hi ha més. Per exemple, també m’estimo molt El bigoti, d’Emmanuel Carrère, i Principiants, de Raymond Carver. O el Nabokov que sortirà aviat. O La plenitud de la senyoreta Brodie, de Muriel Spark. O Últimes notícies, d’Evely Waugh. O, per dir-ne un de molt diferent, Així és la vida, Charlie Brown, una antologia de les millors tires de la sèrie Peanuts. Em vaig encarregar de la tria i la traducció, i va ser un plaer immens. El llibre va passar desapercebut, com era d’esperar, i ara amb la distància em sap greu no haver sigut més egoista: la tria era molt pensada, però no vaig fer cap pròleg per justificar-la ni reivindicar-la, per exemple. És un problema que sovint tenim els traductors: acostumats a la invisibilitat, a vegades ens costa reivindicar les coses que fem.

El que m’agrada més de l’ofici és la profunditat amb què m’obliga a llegir. A la vida adulta costa trobar espai per llegir amb la mateixa intensitat de quan érem més joves, però traduint hi estàs obligat. Sovint em passa que un llibre que ja m’agradava m’agrada molt més la quarta vegada que el llegeixo, quan ja fa moltes setmanes que hi convisc. Ara llegeixo menys que quan no em dedicava a la traducció, perquè sovint arribo al vespre amb el cap molt cansat, però almenys uns quants els llegeixo realment a fons. I això m’encanta, és un dels grans plaers de l’existència.

Sí, segurament una de les coses més boniques de traduir és les voltes que arribes a donar a les coses abans de traslladar-les al teu idioma. I t’agraïm molt que hagis compartit amb nosaltres un bon grapat de detalls sobre el tema, alguns de ben curiosos (per exemple, no sabíem que la Nothomb rebutjava el tu). Esperem que tinguis una bona diada, Ferran!

I a la resta… heu llegit algun d’aquests llibres que ha traduït en Ferran? Quin d’aquests autors us agrada més? Deixeu comentaris i compreu llibre traduïts, també.

Una vegada més, arriba el 30 de setembre, Dia de la Traducció. Els lectors habituals ja sabeu per què és avui i què se celebra, però si voleu fer memòria (o si sou lectors nous i no sabeu de què va el tema), podeu recuperar l’entrada de l’any passat.

Com en aquella ocasió, hem volgut celebrar el dia amb vosaltres entrevistant una traductora. Aquest cop es tracta d’algú que, com la qui escriu aquestes ratlles, diu que és una gran fan de Jo Nesbø. Es tracta de la Meritxell Salvany, que entre altres coses ens porta les aventures del policia més irrespectuós i inclassificable del món mundial: en Harry Hole.

Però la Meritxell, com altres traductors, no s’ha fet conèixer amb les llengües que primer va aprendre. De fet, les primeres van ser el francès i l’italià. I, com diu ella mateixa a Visat, quan semblava que havia d’estudiar filologia romànica va triar filologia anglesa… i es va haver de posar les piles amb l’anglès. Però tampoc es va decantar per aquesta llengua
com a instrument professional principal perquè, durant una estada a Montpeller, va entrar en contacte amb… el suec! I aquí comença la seva aventura escandinava.

Meritxell, la teva història professional és d’aquelles que no s’haurien pogut preveure quan vas començar a estudiar, ja que en la teva carrera com a traductora literària no has utilitzat els primers idiomes que vas aprendre. Els has fet servir en altres fases de la teva vida professional? O potser se’ns ha escapat alguna publicació teva en francès o italià?

I tant, que els he fet servir! Però, de moment, mai en la meva vessant de traductora literària. Tal com ja he explicat alguna vegada, fins no fa gaire he compaginat la traducció literària amb altres feines, com ara la docència, i, més endavant, la gestió científica, una activitat a la qual he dedicat molts i molts anys de la meva vida professional. L’anglès i el suec els he ensenyat, i totes les llengües estrangeres que conec (anglès, francès, italià, suec, noruec i danès) les he fet servir durant el temps que he dedicat a la gestió científica, en les comunicacions diàries, però, sobretot, quan he traduït documents científics i empresarials al català o del català (he traduït força del català a l’anglès, a l’italià i al suec).

Com a curiositat, us diré que l’italià el parlo a casa amb el marit i la filla, i que el francès, una llengua que adoro i que relaciono amb la infantesa i la joventut pels estius que passava a Montpeller i a Ginebra, sempre he procurat reservar-lo al terreny personal (m’agrada pensar-hi com en la meva «llengua de lleure»). No sé explicar per què, però és així: el francès és la llengua que em relaxa i que em permet passar estones magnífiques llegint novel·les sensacionals i veient bones pel·lícules. Tot i així, quan a la feina m’ha tocat fer alguna trucada en francès o redactar o traduir algun escrit en aquesta llengua ho he fet, és clar.

Sabem que cada llengua ens acosta a un món diferent, que ens obre els ulls a altres maneres de viure, a llocs diferents i paisatges desconeguts… i cadascú té les seves preferències. Què és el que et va atreure del suec, el primer idioma escandinau que vas aprendre?

El primer cop que vaig sentir parlar suec va ser durant un curs d’estiu que vaig fer a la Universitat de Montpeller l’any 1987. En aquella època (jo tenia 17 anys!!!!!), ja parlava el francès, l’anglès i l’italià i, francament, imaginava que voldria i que podria aprendre més llengües, però no tenia clar quines. M’atreien molt l’alemany i el japonès, perquè eren força diferents de les que ja sabia i perquè, ja llavors, semblaven llengües que podien donar un valor afegit important a una carrera professional –i que, tal com no parava de recordar-me un oncle que treballava en una multinacional japonesa, «obrien moltes portes». Però, tot d’una… Pam! Aterro en un campus universitari de França i em toca una habitació en un passadís d’una residència on gairebé tots els estudiants eren suecs! Jo no havia sentit mai res d’igual, i també és veritat que, sabent les llengües que ja sabia, no estava gaire acostumada a trobar-me en aquella mena de situacions en què un pensa: «Ai, mare! Però si no entenc res! Quin desastre…!».

Quan totes aquelles persones amb qui jo em relacionava en francès o en anglès, i amb qui de seguida vaig sintonitzar, es posaven a parlar en suec entre ells per instint, jo m’ho perdia tot, i allò em va picar. Durant el curs, que va durar quatre setmanes, vaig agafar una grip una mica virulenta, i, com que tenia febres altes, els metges francesos no em van deixar tornar a Barcelona. A partir d’aquell moment, i durant la setmana que vaig trigar a curar-me, els meus companys de residència accidentals em van cuidar i em van ensenyar una mica de suec… I jo em vaig enamorar d’aquella llengua per sempre, però no només de la llengua, sinó de la manera com em van tractar; s’organitzaven per portar-me entre tots el menjar i els preocupava molt que em prengués la medicació quan tocava… En fi! Em van tractar com si haguéssim fet junts tota la primària!

I què va passar, després?

Vaig tornar a Barcelona i vaig començar a estudiar suec tota sola en un època en què, ni Mankell, ni boom nòrdic, ni res de res. Només el fet de procurar-me algun llibre de text i una gramàtica sueca va ser una mena d’odissea. L’oncle de la multinacional japonesa es va empipar com una mona perquè trobava que perdia el temps. De fet, si sé tot el suec que sé ara, potser n’haig de donar les gràcies en bona part a la vehemència amb què l’oncle Pere em cantava les quaranta perquè no em decidia a estudiar japonès i a la meva rebel·lia adolescent… L’empenta decisiva me la va donar la fabulosa Deerie Persson, però; va ser ella qui va fer possible que, a partir de 1990, es pogués estudiar el suec a la Universitat de Barcelona.

I, del suec… al noruec i el danès! Com hi vas entrar en contacte?

Ui! A veure si me’n surto i això ho explico bé i sense embolicar-me gaire! Hem de tenir present que, per a algú amb coneixements sòlids de suec, noruec o danès, resulta senzill aprendre les altres dues, perquè són molt semblants. Si vols aprendre bé les que no saps t’hi has de posar i estudiar-ne bé les diferències, que n’hi ha i són importants, però són poquetes. Aquesta proximitat formal entre llengües fa que puguem parlar d’un fenomen conegut com a «interintel·ligibilitat» o «intercomprensió», és a dir, que dos parlants d’aquestes llengües poden tenir tranquil·lament una conversa llarga i enrevessada (un en suec i l’altre, en noruec, per exemple), i l’únic que potser passarà és que, de tant en tant, un o altre no entendrà una paraula concreta.

A nivell de lectura, algú que sap una d’aquestes llengües, pot llegir-ne una altra del grup i entendre què llegeix sense haver-la estudiat (això sí: cal tenir clares quines són les paraules que són diferents i els «falsos amics», que són pocs però punxeguts, i, si un no n’és conscient, poden generar errades de comprensió més o menys greus. Jo vaig començar així: llegint molt, molt i molt. Primer, em vaig centrar en el noruec. A força de llegir, em vaig començar a interessar pels escriptors noruecs, i així vaig descobrir en Nesbø i molts altres autors… Llavors, ja va estar! Vaig pensar que havia d’aconseguir llegir tots aquells autors tan bons amb seguretat! Va ser aleshores que m’hi vaig llençar de cap, i, quan vaig haver guanyat seguretat amb el noruec, em vaig posar amb el danès.

Parlem de les traduccions que tens publicades, que són moltes. Si repassem la teva bibliografia, veiem que, sempre dins del món escandinau, alternes encàrrecs infantils i juvenils amb novel·la policíaca de la bona. En quin d’aquests gèneres et trobes més còmoda?

És veritat que de llibres que no encaixin en aquestes dues categories, infantil i juvenil, o policíac, n’he traduït només un! Aquest «un» em va agradar moltíssim, però! Es tracta d’un assaig breu sobre el temps de què disposem i com el podem aprofitar millor que va escriure una física sueca, Bodil Jönson. El llibre es diu Deu reflexions sobre el temps i, mentre hi treballava, vaig aprendre un munt de coses sobre la gestió del temps que després vaig començar a posar en pràctica i que m’han anat d’allò més bé, i no exagero gens! Jo tradueixo tot el que m’ofereixen si no tinc cap altre encàrrec que m’impedeixi fer-ho quan l’editor m’ho demana, i, no sé perquè, però ha anat així, que gairebé sempre que m’han proposat traduir algun altre llibre fora d’aquestes dues categories, no l’he pogut fer perquè tenia el calendari ple… Però jo em trobo igual de còmoda traduint el que sigui.

Hi ha dues coses ben curioses, però: la primera és que, quan fa temps que tradueixo literatura per a adults i no tinc cap encàrrec d’infantil en perspectiva, enyoro traduir per a nens i joves, i a l’inrevés: si faig uns quants llibres infantils seguits, trobo a faltar traduir per a adults… És com si tingués una mena de balança a dintre que em demana equilibri. La segona cosa curiosa és que, si bé sempre m’he trobat còmoda traduint per a nens i joves, vaig notar un canvi molt gran després de ser mare. No sé si ho sabré explicar bé, però va ser com si, de sobte, tot es fes més natural, més fàcil… Ara no vull que ningú pensi que dic que els traductors que són pares o mares tradueixen millor aquesta literatura perquè no ho penso, però, en el meu cas personal, crec que sí que hi ha un abans i un després molt clar: la meva filla, el que sento per ella i el que he après d’ella, m’ha aportat molt en aquest sentit, o, si més no, aquesta és la percepció que tinc jo.

Diuen que el públic infantil és més exigent que l’adult. Com encares les traduccions en aquest àmbit? Creus que és una mena de traducció amb característiques especials?

Jo no m’atreviria a afirmar que els nens són més o menys exigents que el públic adult, però el que sí que crec és que tenen menys por. Menys por de preguntar, de qüestionar, d’admetre que no ho saben tot i que no ho entenen tot, i que per això necessiten lectures de qualitat però alhora entenedores i estimulants que puguin assimilar amb naturalitat. Tampoc no crec que puguem parlar ben bé de característiques especials. Tal com ho veig, quan un traductor treballa un text (literari o no, infantil i juvenil o no), el que ha de tenir clar és que no només ha de traduir QUÈ diu el text, sinó COM ho diu. En el cas dels textos infantils, el COM, o, en altres paraules, el to, és molt important, però també ho és a la literatura per a adults. Un altre factor important a la literatura infantil és que sovint hi ha rimes, cançons, jocs de paraules, acudits i endevinalles, però tots aquests elements també me’ls he trobat més d’un cop a la literatura per a adults que he traduït.

Dins de l’àmbit infantil, recentment has traduït El museu d’en Tronquet, escrit per Åshild Kanstad Johnsen i publicat per Nórdica Libros, que en realitat podríem dir que és una novel·la gràfica. Traduir un text que està vinculat tan íntimament a imatges facilita la feina o la complica?

Doncs la veritat és que hi ha de tot. En el cas d’El museu d’en Tronquet, tot era fàcil. El llibre és tot harmonia i equilibri… Kanstad Johnsen treballa a partir d’idees i valors molt bàsics, però alhora sap donar ritme i poesia a les històries que explica; les imatges estaven perfectament integrades al text.

Ara que parlem de llibres il·lustrats, però, no puc deixar de parlar d’una joia que vaig traduir al català per a COCO BOOKS l’any 2014, coincidint amb el centenari del naixement de la seva autora: El petit trol Mumin, la Mymlan i la petita My, de Tove Jansson. Tenir l’oportunitat de traduir aquest llibre al català seixanta-dos anys després que Tove Jansson l’escrivís, per a mi va suposar veure un somni de feia molts i molts anys fet realitat i alhora un gran honor. D’aquest llibre se’n poden dir moltes coses, com ara que és una mena de precursor del que, als nostres temps, és un llibre interactiu (l’autora fa preguntes al lector, li deixa espais en blanc i el convida a dibuixar-hi). El gran repte d’aquest text és que en suec està escrit tot en vers i les imatges van il·lustrant absolutament tot el que diuen els versos; havia de reproduir el text de manera que en català creés el mateix efecte i, alhora, casar-ho perfectament amb les il·lustracions. Però va ser una experiència inoblidable; difícil, però molt gratificant.

I com que he començat dient que hi ha de tot, acabo amb una anècdota divertida. Una vegada, mentre traduïa un conte infantil, em vaig trobar que el text deia que un dels personatges era ajupit a sota la taula i, en canvi, a la il·lustració que hi havia al costat mateix, apareixia dret a sobre la taula… Vaig llegir el text unes quantes vegades, perplexa, per assegurar-me que tot plegat no era producte del meu cansament.

En l’altre extrem, tenim les traduccions que fas de novel·les policíaques tan del noruec com del suec. Camilla Läckberg (suec), Jo Nesbø (noruec), Henning Mankell (suec)… Tot i que tradueixes altres temes, sembla que la novel·la policíaca és la teva especialitat. És casualitat, que hagis traduït tant d’aquest tema?

És casualitat, sí, però una casualitat relativa, perquè la majoria de novel·les que es tradueixen ara mateix de llengües nòrdiques al català són policíaques. Si parlem de traduccions al castellà, les coses són ben diferents, però els editors que publiquen en català s’hi rumien molt més a l’hora de traduir altres tipus de literatura menys comercial i, sobretot, els clàssics nòrdics. No ho critico, sinó que, ben al contrari, entenc que sigui així. Penso que, amb el temps, l’oferta en català s’anirà enfortint i diversificant.

Creus que, pel que fa a la traducció, la novel·la policíaca té característiques o dificultats específiques?

Si ets sensible i el sang i fetge et posa els pèls de punta, val més que ni ho intentis (no impressiona igual llegir certes atrocitats que traduir-les, perquè les has de visualitzar molt clarament per reproduir-les bé). Tampoc no va gens malament tenir nocions de temes com ara balística i armes de foc, medicina i, en especial, anatomia.

No he llegit res de Camilla Läckberg, però molt de Jo Nesbø. Què puc trobar en les novel·les d’aquesta autora? En recomanes alguna de concreta?

De la sèrie de Fjällbacka de Camilla Läckberg se n’han dit i se’n diuen moltes coses contínuament. La seva protagonista és l’Erica Falck, una escriptora que viu a Fjällbacka, una localitat pintoresca i agradable de la costa oest de Suècia que, de fet, és on va néixer l’autora. El marit de l’Erica, en Patrik Hedström, és policia, però qui tanca els casos és més aviat ella, l’Erica. A mi m’agrada i m’enganxa, però qui busqui noir d’ambientació urbana amb aroma de baixos fons, tempos frenètics i inspectors durs de pelar, no els trobarà pas en aquesta sèrie. Això no vol dir ni de bon tros que les peripècies de l’Erica Falck no valguin la pena. En el cas concret d’aquesta sèrie hi trobarem intriga esquitxada de rosa i de quotidianitat.

A Camilla Läckberg se l’ha criticat força per aquests esquitxos de rosa i de quotidianitat, però jo hi veig un tipus de literatura que enganxa un ampli sector de lectors, homes i dones. Les víctimes i els botxins d’aquestes novel·les solen ser individus de classe mitjana i alta, i la Läckberg ens obre una finestra al seu fur intern i a les seves tribulacions més recòndites. El que més m’impressiona de l’autora és la precisió amb què ens descriu els turments que poden arribar a causar l’enveja o un complex d’inferioritat, l’angoixa i l’amargor intensa amb què algunes dones viuen l’experiència de fer-se grans i la indiferència d’un marit infidel, o les fiblades de la malfiança… En aquest aspecte, jo trobo que Camila Läckberg sovint brilla fins a enlluernar.

Una altra cosa que sap fer molt bé és mantenir la intriga i la tensió de la història, fins i tot en aquelles ocasions en què decideix no amagar-nos gaire qui és l’assassí, i personalment, trobo que el que aconsegueix és molt i molt difícil d’aconseguir. A Camilla Läckberg se la compara sovint amb Agatha Christie, per la manera com totes dues barregen intriga i costumisme; la mateixa Läckberg ha explicat més d’un cop que aquesta escriptora és en gran part qui li va fer venir ganes d’escriure. La protagonista de la sèrie, l’Erika Falck, tal com també explica la mateixa Läckberg, funciona com una mena d’alter ego d’ella mateixa (totes dues són mares d’unes quantes criatures i escriptores). De les nou novel·les de la sèrie que Läckberg ha escrit fins ara, jo n’he traduït tres, i, amb relació amb l’agudesa i l’habilitat de l’autora per dibuixar psicologies, el que em roba el cor d’aquesta sèrie són alguns dels seus personatges secundaris, com la Louise, una mestressa de casa de mitjana edat alcoholitzada, i, sobretot, el vell policia Gösta Flygare, que, de mica en mica, sembla que va guanyant rellevància al conjunt de la sèrie.

Bé, ho hem guardat per al final, però està clar que no podem deixar passar l’oportunitat de parlar de Jo Nesbø amb tu, que estàs traduint gran part de la seva obra. Sembla que aquest autor té diverses “línies d’investigació”: infantil, policíaca amb en Harry Hole, intriga sense en Harry Hole… amb quina línia et quedaries, si haguessis de triar?

Si sóc una fan incondicional de Nesbø, no és perquè sigui un escriptor de novel·la negra, sinó perquè, tal com jo veig la seva obra, estem davant d’un escriptor integral. Abans de començar a explicar què en penso jo i què m’agrada dels seus llibres, vull recordar dues coses que n’ha dit ell mateix més d’una vegada tant a la premsa noruega com a la de casa nostra els darrers cops que ens ha visitat. La primera és el pes de la tradició oral en el seu bagatge. Nesbø sovint fa referència a les històries que li explicaven els seus pares de petit. Naturalment, també hi ha la seva passió per la música, de la qual, tal com ens demostra novel·la darrere novel·la, n’és un gran coneixedor. Des del meu punt de vista, aquesta és una de les coses essencials a la seva obra: aquesta mena de frescor pròpia de dues experiències auditives com són la música i la narrativa oral. Sovint, mentre el llegeixo o el tradueixo, he tingut la impressió que algú m’està parlant a cau d’orella.

La segona cosa que Nesbø ha explicat més d’un cop és que, quan escriu, ell no pensa en quina mena de literatura escriu, és a dir, si és o no novel·la negra, sinó que el seu objectiu és que, escrigui el que escrigui, tingui qualitat. Dit això, és evident que el negre que hi ha a les històries de Nesbø és un negre molt i molt negre, però, segons el meu parer, la millor manera de llegir aquest autor és fer-ho parant molta atenció a tots els altres colors que ens ofereix la seva obra, perquè, junt amb el negre, Jo Nesbø ens regala tot l’arc de Sant Martí.

De la mateixa manera que acabo de dir que quan l’autor escriu negre no només escriu negre, podria dir que, quan escriu per a nens, no només escriu per a nens, sinó també per als adults que envolten i acompanyen els lectors infantils, o per l’adult que sap que, encara que s’hagi fet gran, un bon llibre infantil o juvenil també li pot fer passar una bona estona i obrir-li noves perspectives. En aquest sentit, jo recomanaria molt als lectors entusiastes dels policíacs de Nesbø que facin una capbussada a la seva sèrie infantil, El doctor Proctor, perquè se sorprendran. Per començar, diré que, en un dels llibres de la sèrie, en Harry Hole es cola de puntetes a la trama de la història… A les novel·les infantils de Nesbø hi trobareu molt més que històries divertidíssimes i esbojarrades, de debò.

Pel que fa a les diferències entre les novel·les per a adults de la sèrie Harry Hole i les altres, la primera diferència evident és l’impacte brutal que produeix en el lector un personatge com en Harry, tan improbable i alhora tan creïble i intens. Quan llegim les altres novel·les, tenim la sensació que, més que tal o tal personatge, el que brilla són les atmosferes i les situacions. No fa gaire he acabat de traduir El fill i probablement es publicarà en català al llarg de l’any que ve. A mi m’ha agradat molt i el que més m’ha engrescat és precisament això: l’ànima i la força que traspuen els diferents ambients i les situacions úniques. He gaudit en particular amb el petit homenatge que aquesta història fa a Roman Polanski… No, no, amb Nesbø el millor és no triar i gaudir del pack complet.

Bé, Meritxell, t’agraïm molt el temps que ens has dedicat i tot el que ens has explicat. Esperem que tinguis un bon Dia de la Traducció i que ben aviat puguem llegir El fill. Mentrestant, recomanem a tots els lectors que estiguin al cas del bloc perquè la setmana que ve parlarem d’un dels grans clàssics de casa nostra: La plaça del Diamant.