Comença el curs i se’ns gira feina. Durant l’estiu hem aprofitat per llegir llibres que ja tenim a la cua dels llibres per comentar, però avui hem de parlar d’una altra cosa, perquè el mes de setembre conté dos esdeveniments importants: la Setmana del Llibre en Català i el Dia de la Traducció.

Del Dia de la Traducció, que se celebra el dia 30 de setembre, n’anirem parlant en altres entrades. Ara ens volem centrar en la SLC, que aquest any va del 4 al 13 de setembre (sí, és cert: això és més d’una setmana…).

Com sempre, és un plaer passejar-se per aquesta fira. El lloc triat, davant de la Catedral, és un marc perfecte per a les casetes de fusta, plenes a vessar de llibres. Per a mi, que tinc en compte l’editorial quan compro un llibre, és fantàstic que les editorials hi tinguin parada, ja que puc veure bona part del seu catàleg i, també, parlar amb els editors (m’agrada saber qui em prepara els llibres). Una altra cosa molt important és que, a diferència de Sant Jordi, aquí no hi ha excés de gent i et pots passejar tranquil·lament i fer les teves compres.

Compres de la SLC 2015

Finalment, la SLC és un bon moment per presentar novetats, i per això hi vaig anar. Si mireu la fotografia de la meva “pesca”, veureu que vaig agafar algunes novetats (que comentarem ben aviat aquí) i, si continueu llegint l’entrada, veureu que també vaig poder assistir a la presentació d’un d’aquests llibres: Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker, traduït per la Maria Rosich i publicat per Raig Verd.

Com deia, vam poder assistir a una conversa entre l’autor i l’Anna Guitart, en anglès i amb servei d’interpretació simultània. Va ser una experiència molt agradable, ja que es va crear una atmosfera informal, com si estiguéssim asseguts en un bar o al menjador de casa, i es van tocar una gran diversitat de temes que ens van permetre conèixer una mica l’autor.

Es va comentar que diuen que aquest és un llibre una mica obscur, ja que tracta sobre la ceguesa i com fer-hi front. De fet, segons Bakker, la seva mare considera que fa llibres massa tristos i, per això, no els llegeix. Si feu una ullada a les ressenyes sobre els dos llibres anteriors, A dalt tot està tranquil i Deu oques blanques, veureu que, en certa manera, això és veritat, i també hi trobareu solitud i un cert lirisme.

Va ser curiós sentir com Bakker explicava la seva manera d’escriure: “to get in the zone”. Segons ell, igual que en el cas de l’esport, el que costa és posar-se en marxa, però quan arribes en aquell moment en què tot funciona la narració flueix i deixes de notar el cansament. Així mateix, ens va dir que escriure l’ajuda a capejar la seva tendència depressiva, però que quan acaba d’escriure un llibre se’n desconnecta i el veu des de la distància (aquest és un dels motius per no fer seqüeles, tot i que sembla que hi ha peticions perquè en faci una de A dalt tot està tranquil).

Tornant al llibre que ens ocupa, Les pereres fan la flor blanca, ens va comentar que segurament va ser la seva manera de reaccionar quan es va ofegar la seva neboda i de superar-ho. Pel que fa a l’aspecte del llibre, molt similar al dels altres que li hem vist, podeu apreciar que té capítols curts i que hi ha una presència generosa d’espais en blanc… diu que és així com li agraden els llibres, i que quan estan massa plens de text no els compra. També va parlar de la portada, preciosa, molt en línia de les que Raig Verd dissenya (només cal recordar les oques de Deu oques blanques).

També ens va parlar sobre els lectors. No ens té gaire en compte a l’hora de decidir què escriu i com, i ens fa treballar perquè no ens ho dóna tot mastegat: si t’ho expliquen tot, no té gràcia (hi estem d’acord). I va sortir un altre tema interessant: com s’ensenya la literatura als nens, sobretot als instituts. Segons Bakker, el problema no són els llibres, sinó la manera en què els professors intenten treure’n suc: com podem saber què pensava l’autor quan va escriure “tal cosa” quan ni ell mateix no ho sap? De fet, això m’ho he preguntat moltes vegades fent deures sobre el Quijote o sobre Góngora…

En definitiva, els llibres de Gerbrand Bakker parlen de la solitud. Ell mateix és un solitari. I la soledat pot ser una bona cosa, si aprens a acceptar-la. Els seus llibres, doncs, parlen de com acceptar-la. Ens va explicar la seva vida tranquil·la en una casa que té, ell i el seu gos. Un gos que va adoptar i que havia sigut maltractat. Un gos que, segurament per tot el que ha viscut, té un caràcter complicat. Un gos distant, solitari. Com ell, ni més ni menys. Un gos que, potser, veurem retratat en una propera obra.

Mentrestant, llegiu-vos Les pereres fan la flor blanca.