La tristor de les flors de la perera

Les-pereres-fan-flor-blancaEl darrer llibre de Gerbrand Bakker que ha publicat Raig Verd es diu Les pereres fan la flor blanca, i l’ha traduït, com els dos anteriors, la Maria Rosich. Aquest té la portada més bonica de tots, és el més curt i és el més trist. Normal: parla del drama d’un nen que es queda cec i de com ho accepten ell, son pare i els seus germans (la mare no hi és). I el gos també és molt important. Per a mi, un dels personatges centrals de la història.

Com deia, és una història molt trista, però explicada amb la suavitat habitual d’en Bakker, sense explicar-ho tot amb pèls i senyals, perquè tu puguis emplenar els forats que et proporciona i fer-te una mica més teva la història. El primer capítol, “Negre”, és certament premonitori, tot i que quan comencem no ho sabem. I després de situar-nos en el context familiar del nen (en Gerson), patapam! La cleca. Es queda cec.

A partir d’aquí, el llibre canvia de color i veus com tots els elements de la història es van situant per encarar el final, un final que s’entreveu abans d’arribar-hi, com quan vas per una carretera de corbes i veus el lloc cap a on et dirigeixes però a la corba següent torna a quedar amagat.

I en aquesta última corba és quan realment veus on acabarà la història, amb el gos, en Daan, com a testimoni mut. Diu l’autor que aquest llibre és la seva reacció a la mort de la seva neboda per ofegament (ho va dir a la Setmana del Llibre en Català). Si és així, crec que és un dels millors recordatoris que li podia fer.

El llibre és curt, i no puc allargar-me gaire més sense explicar més coses de les que voldria. Si en voleu més informació, val la pena que feu un ull a altres comentaris, com els de les llibreries L’espolsada o No llegiu, i també aquest de Nació Digital. Veureu que és una història que no us podeu deixar escapar, i que heu de comprar, llegir o regalar.

 

 

La Setmana del Llibre en Català i en Gerbrand Bakker

Comença el curs i se’ns gira feina. Durant l’estiu hem aprofitat per llegir llibres que ja tenim a la cua dels llibres per comentar, però avui hem de parlar d’una altra cosa, perquè el mes de setembre conté dos esdeveniments importants: la Setmana del Llibre en Català i el Dia de la Traducció.

Del Dia de la Traducció, que se celebra el dia 30 de setembre, n’anirem parlant en altres entrades. Ara ens volem centrar en la SLC, que aquest any va del 4 al 13 de setembre (sí, és cert: això és més d’una setmana…).

Com sempre, és un plaer passejar-se per aquesta fira. El lloc triat, davant de la Catedral, és un marc perfecte per a les casetes de fusta, plenes a vessar de llibres. Per a mi, que tinc en compte l’editorial quan compro un llibre, és fantàstic que les editorials hi tinguin parada, ja que puc veure bona part del seu catàleg i, també, parlar amb els editors (m’agrada saber qui em prepara els llibres). Una altra cosa molt important és que, a diferència de Sant Jordi, aquí no hi ha excés de gent i et pots passejar tranquil·lament i fer les teves compres.

Compres de la SLC 2015
Compres de la SLC 2015

Finalment, la SLC és un bon moment per presentar novetats, i per això hi vaig anar. Si mireu la fotografia de la meva “pesca”, veureu que vaig agafar algunes novetats (que comentarem ben aviat aquí) i, si continueu llegint l’entrada, veureu que també vaig poder assistir a la presentació d’un d’aquests llibres: Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker, traduït per la Maria Rosich i publicat per Raig Verd.

Com deia, vam poder assistir a una conversa entre l’autor i l’Anna Guitart, en anglès i amb servei d’interpretació simultània. Va ser una experiència molt agradable, ja que es va crear una atmosfera informal, com si estiguéssim asseguts en un bar o al menjador de casa, i es van tocar una gran diversitat de temes que ens van permetre conèixer una mica l’autor.

Es va comentar que diuen que aquest és un llibre una mica obscur, ja que tracta sobre la ceguesa i com fer-hi front. De fet, segons Bakker, la seva mare considera que fa llibres massa tristos i, per això, no els llegeix. Si feu una ullada a les ressenyes sobre els dos llibres anteriors, A dalt tot està tranquilDeu oques blanques, veureu que, en certa manera, això és veritat, i també hi trobareu solitud i un cert lirisme.

IMG_7459Va ser curiós sentir com Bakker explicava la seva manera d’escriure: “to get in the zone”. Segons ell, igual que en el cas de l’esport, el que costa és posar-se en marxa, però quan arribes en aquell moment en què tot funciona la narració flueix i deixes de notar el cansament. Així mateix, ens va dir que escriure l’ajuda a capejar la seva tendència depressiva, però que quan acaba d’escriure un llibre se’n desconnecta i el veu des de la distància (aquest és un dels motius per no fer seqüeles, tot i que sembla que hi ha peticions perquè en faci una de A dalt tot està tranquil).

Tornant al llibre que ens ocupa, Les pereres fan la flor blanca, ens va comentar que segurament va ser la seva manera de reaccionar quan es va ofegar la seva neboda i de superar-ho. Pel que fa a l’aspecte del llibre, molt similar al dels altres que li hem vist, podeu apreciar que té capítols curts i que hi ha una presència generosa d’espais en blanc… diu que és així com li agraden els llibres, i que quan estan massa plens de text no els compra. També va parlar de la portada, preciosa, molt en línia de les que Raig Verd dissenya (només cal recordar les oques de Deu oques blanques).

També ens va parlar sobre els lectors. No ens té gaire en compte a l’hora de decidir què escriu i com, i ens fa treballar perquè no ens ho dóna tot mastegat: si t’ho expliquen tot, no té gràcia (hi estem d’acord). I va sortir un altre tema interessant: com s’ensenya la literatura als nens, sobretot als instituts. Segons Bakker, el problema no són els llibres, sinó la manera en què els professors intenten treure’n suc: com podem saber què pensava l’autor quan va escriure “tal cosa” quan ni ell mateix no ho sap? De fet, això m’ho he preguntat moltes vegades fent deures sobre el Quijote o sobre Góngora…

En definitiva, els llibres de Gerbrand Bakker parlen de la solitud. Ell mateix és un solitari. I la soledat pot ser una bona cosa, si aprens a acceptar-la. Els seus llibres, doncs, parlen de com acceptar-la. Ens va explicar la seva vida tranquil·la en una casa que té, ell i el seu gos. Un gos que va adoptar i que havia sigut maltractat. Un gos que, segurament per tot el que ha viscut, té un caràcter complicat. Un gos distant, solitari. Com ell, ni més ni menys. Un gos que, potser, veurem retratat en una propera obra.

Mentrestant, llegiu-vos Les pereres fan la flor blanca.

M’agradaria parlar de Mikhalopulu

MagradariaJa us vaig dir a l’entrada de Sant Jordi que hi havia un llibre que encara no havia pogut comentar però que valia molt la pena. És un llibre primet, de tons grisos, que es diu M’agradaria. L’autora és l’Amanda Mikhalopulu, la traductora es diu Mercè Guitart i l’editorial que el publica en català és Raig Verd.

Si el trobeu en un prestatge, vist pel llom, us passarà desapercebut. De fet, no me’l vaig comprar jo. Va ser un regal inesperat d’algú que em va assegurar que m’agradaria. I va tenir raó. Últimament he llegit uns quants llibres que són reculls de relats, i normalment quan n’acaba un en comença un altre i santes pasqües. En aquest cas, en canvi, cada relat, cada bocinet de llibre, reflecteix un tros d’una mateixa realitat. I això fa que t’ho llegeixis buscant connexions, coses en comú.

No puc explicar gaire més coses sense explicar-vos-ho tot. El que sí que us diré és que hi ha coses inesperades, coses que quan veieu direu, “ah, sí, ara ho entenc”, “ah, vet aquí per què deia allò…”.

Puc dir que és un petit gran llibre, i que m’agradaria poder llegir més coses d’aquesta autora en català, sobre tot si estan tan ben traduïdes i presentades com en aquest cas.

Com vaig dir en un altre cas, ja fa temps, “compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo”. Categoria 5 estrelles de luxe.

Bohane: l’univers propi d’en Kevin Barry

Ciutat-de-BohaneFa uns dies em vaig llegir Ciutat de Bohane, amb una traducció treballadíssima d’en Ferran Ràfols Gesa, correcció d’en Gerard Malet i edició de Raig Verd. Sí, això és nou: cito el corrector. I és que, mare meva, quina feinada que han hagut de fer tots plegats en aquesta novel·la!

Em vaig comprar el llibre en català per militància. Perquè m’agrada comprar en català. Perquè m’agrada donar suport a les editorials que treballen al meu gust. Perquè m’agrada que sàpiguen que valorem la seva feina. Perquè també m’agrada que ho sàpiguen els traductors. I això només ho sabran si comprem. I sort que me’l vaig comprar en català! N’he descarregat una mostra en anglès i, oh senyor, quina cosa més recargolada i complicada i rica de llegir! Quants matisos m’hauria perdut!

Jo llegeixo en altres idiomes. M’agrada fer-ho i disfruto molt llegint obres en el seu idioma original perquè em puc acostar més a l’autor. Però en casos com aquests és quan trobo que la traducció al nostre idioma té un valor especial, perquè us juro que el text en anglès és tan ric que mareja. Proveu-ho, si no em creieu!

Anem, però, a la història que explica en Kevin BarryCiutat de Bohane. Es tracta d’una història entre bandes en una ciutat fictícia, que podria ser perfectament Dublín. L’autor ens descriu meticulosament l’entorn perquè ens hi puguem situar, els personatges, les bandes… i quan ho té tot més o menys a lloc comença l’acció. La lluita per aconseguir el poder d’aquesta ciutat estranya, gairebé una fantasia, entre bandes que ocupen diversos territoris i que es desafien les unes a les altres. No és la típica novel·la de bandes, però, i presta tanta atenció als fets com a la descripció dels paisatges, la roba que porten els personatges o el llenguatge que fan servir (reproducció magistral en català) i ofereix una imatge bigarrada, tirant a Blade Runner… (em podeu replicar, els implicats en el projecte!). De veritat, no us perdeu les descripcions del vestuari dels personatges. Espectaculars!

Si ho he sentit bé, sembla que en Barry està preparant una segona part d’aquesta història, que ja va rebre el Premi IMPAC 2013 i el Premi de Literatura de la Unió Europea. Francament, no sé si podrà estar a l’altura de la primera, ja que l’abundància d’imaginació que hi ha en aquest llibre és difícil de superar. Bona tria!