Categoria: Caràcter xinès

Categoria sobre literatura i llengua xinesa. Recull les entrades provinents del blog “Caràcter xinès”, que el setembre de 2018 es va fusionar amb “L’illa deserta”.

Literatura xinesa essencial

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Com potser ja sabeu, soc traductora. Tot i que també tradueixo de l’italià i el francès, les meves llengües “oficials” de treball són l’anglès i el xinès (no tradueixo gaire d’aquesta última). Per això tinc molt interès per tota la literatura que ens arriba des d’aquesta llengua.

L’origen d’aquesta entrada és un post d’Instagram on intento, en molt poc espai, donar quatre orientacions per a qui vulgui endinsar-se en la literatura xinesa. La manca d’espai complica la vida, però també és veritat que m’ha obligat a triar els llibres i els autors que considero realment essencials per introduir-se en aquesta literatura. També cal dir que, tot i que és una tria amb la qual suposo que estarien d’acord molts experts en la matèria, alguns aspectes poden ser més personals (sobretot, els comentaris que faig sobre un autor o un altre) perquè, al final, els gustos lectors són una cosa molt subjectiva.

Per facilitar la guia, he creat tres grans categories. Crec que són tres divisions bastant clares, pensades per facilitar la tria del lector. No m’he esplaiat gaire en les explicacions perquè en aquest mateix blog ja tinc entrades sobre la majoria d’escriptors i de llibres, o sigui que he preferit posar-vos els enllaços que us portaran a les entrades que us interessin més i així no carreguem aquest article amb informació redundant. Som-hi!

Grans clàssics

Llibres d’abans de la caiguda del règim imperial a la Xina, que han tingut molta influència la seva cultura i que són citats a tot arreu. Dels dos primers, se n’han fet la tira de sèries i adaptacions, i Viaje al Oeste, concretament, és l’origen de la sèrie Bola de Drac (no és broma: Son Goku = Sun Wukong). Tots són totxos amb traduccions boníssimes al castellà i, tot i que tenen una edat, continuen essent vàlids i interessants avui dia:

Clàssics de la primera meitat del segle XX

A partir d’aquí canviem de perspectiva i fem referència a autors, no a llibres concrets: entrem en èpoques en què els escriptors diversifiquen la producció i tenim diversos llibres per elegir en cada cas. Parlem, doncs, de tres dels principals autors de la primera meitat del segle XX. Van viure el canvi de règim de la Xina i la renovació dels gèneres literaris, fins al punt que el primer, Lu Xun, és considerat el pare de la literatura xinesa moderna. Tots tres tenen entrada pròpia en aquest blog, o sigui que us deixo l’enllaç i alguna proposta de llibre:

  • Lu Xun: Diari d’un boig i altres relats (Edicions de 1984)
  • Lao She: Cat Country (ci-fi distòpica), Mr. Ma and Son (cap dels dos està en català ni en castellà)
  • Ba Jin: Família, Nits fredes (tots dos a Cercle de Viena)

Contemporanis imprescindibles

Els dos primers d’aquesta categoria tenen qualitat, varietat i producció suficients per ser nòbel: Yan Lianke és més formal (tot i que també es marca unes històries que poden arribar a l’absurd), mentre que Yu és més “gamberro” i té un gran sentit de l’humor. Yiyun Li és meravellosa i escriu en anglès des de la diàspora (i crec que brilla especialment amb els relats), mentre que Bi Feiyu és llàstima que no publiqui més i que no se’l tradueixi gaire al català ni al castellà. Incloc també Can Xue, que acaba d’aterrar al mercat literari de casa nostra: surrealisme pur no apte per a tots els gustos. Finalment, tanco la llista amb la revelació dels darrers temps en català: Wu Ming-yi, representant de la literatura taiwanesa.

  • Yan Lianke: El somni del poble Ding (Les altres herbes), Crónica de una explosión (@automatica_editorial)
  • Yu Hua: El passat i els càstigs (Les males herbes), Brothers (Seix Barral)
  • Yiyun Li: Noi d’or, noia maragda (Bromera), A la natura les coses simplement creixen (L’altra editorial)
  • Bi Feiyu: Trois soeurs (crec que en castellà seria Las feroces hermanas Wang, però no és traducció directa del xinès)
  • Can Xue: La balada dels ocells de muntanya (Gata maula), Hojas rojas (Aristas Martínez)
  • Wu Ming-yi: L’home dels ulls compostos, La terra de la pluja amarga (tots dos amb l’editorial Chronos)

I fins aquí (de moment)

Com he dit al principi, la llista podria ser més llarga: això només és un petit tastet per a qui vulgui entrar en el meravellós món de la literatura xinesa i sinòfona. Per altra banda, jo no soc cap acadèmica del tema, o sigui que el que hi ha aquí tampoc va a missa. Preneu-vos-ho com una petita contribució personal a l’intent de difondre aquesta literatura a casa nostra. Si teniu curiositat per algun autor en concret, no dubteu a posar-ho als comentaris (així ens serveix a tots) o a enviar-me un mail directe (si teniu dubtes més personals).

A la natura les coses simplement creixen, amb Yiyun Li

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres2 comentaris

Només té 15 anys, i ja té els dits més llargs que jo. No, a la foto no es veu, però em passa gairebé un pam. Té les seves idees, i la seva manera de vestir. I té un germà cinc anys més gran, que ja ha passat pantalla i és a la universitat. Tots dos s’han d’ajupir per fer-me una abraçada. Són en Jordi i en Guillem, i no són tan diferents d’en James i en Vincent, els fills de la Yiyun Li. O sí, que són diferents: els meus fills continuen amb la seva vida mentre que els d’ella ja no hi són. Per decisió pròpia, a més.

Com et quedes quan, de dos fills que tenies, no te’n queda cap? Quan només et queden les habitacions plenes de records? Quan el gos no sap on anar a buscar el seu amo?

Els fills es moren, els pares continuen vivint

No hauria de ser així. La “llei de vida” és una altra. La mateixa autora ho diu, que estadísticament és un cas molt rar, però el fet és que, amb sis anys de diferència, els dos fills de la Yiyun Li es van suicidar. I ella va voler escriure un llibre per a cadascun d’ells. El que va dedicar a en Vincent el tinc a casa, i no el vaig poder acabar. Potser ara, que he llegit el que ha dedicat al James, en reprendré la lectura.

Sabent de què anava el llibre, he de dir que vaig agafar A la natura les coses simplement creixen amb un paquet de kleenex a la mà. I no, no ha calgut fer-lo servir gaire. Per què? Doncs perquè Yiyun Li és capaç de transmetre la tristesa, la perplexitat, el patiment, i tota mena de sensacions, sense haver de recórrer a la llagrimeta fàcil. Té una ploma deliciosa, amb la qual és capaç de retratar l’escenari que ella vol sense recórrer un text enfarfegat, sense haver d’omplir el llibre d’adjectius i expressions complexes. Amb una escriptura planera, és capaç de comunicar-se sense que la seva producció sigui de poc nivell. No tothom sap fer-ho, això. 

A Instagram tot sovint llegeixo afirmacions com ara “és un llibre dur però necessari” aplicades a llibres que, tot sovint, considero que no ho són tant. Aquest cop seré jo la que digui que és un llibre dur. Aquest ho és, El diari d’Anna Frank ho és. Perquè expliquen fets reals, coses a les quals es pot posar dia i hora. És un llibre necessari? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Crec que és molt necessari per a l’autora, que escriu amb una senzillesa i enteresa al·lucinants sobre un tema extremadament trist i, en alguns llocs, tabú: el suïcidi de dos fills (i els intents d’ella mateixa). En aquest sentit, el trobo molt necessari com a vehicle perquè ella, la persona que ho ha patit, pugui fer-nos arribar el seu missatge, i aquest missatge segurament és necessari, o útil, per a persones que hagin estat en la seva mateixa situació i que, possiblement, no saben expressar-ho tan bé. Potser les farà sentir-se acompanyades i compreses.

En tot cas, és una lectura que m’ha anat bé per resituar-me i poder reprendre el llibre que va dedicar al seu fill gran, en Vincent. I, ara que l’entenc millor a ella, podré reprendre el camí lector pel qual m’ha guiat sempre amb un gran èxit. Per això agraeixo molt a L’altra editorial que me l’hagi enviat i, sobretot, que s’hagi decidit a publicar-lo.

Si us crida l’atenció aquesta autora i en voleu més informació, feu una ullada a la xerrada sobre dones escriptores que vam fer a l’Institut Confuci fa un temps (el 2018!!!). Parlem d’ella a partir del minut 56 (enllaç a la bio), i toquem altres autores com la Sanmao, l’Amy Tan i altres. No dubteu a llegir aquest o qualsevol altre llibre d’ella, que trobareu ressenyats en aquest blog.

“Taiwan Travelogue”: ficció, traducció i memòria sota el jou colonial

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Costa classificar Taiwan Travelogue, de Yang Shuang-zi. No és només una novel·la ambientada en el Taiwan ocupat del 1938, ni tampoc una història de viatges, ni una obra sobre relacions de poder. És tot això i més: un artefacte metaliterari que juga amb la noció de traducció, amb la figura de l’autora absent i amb la fragilitat de la memòria històrica. I, per si no fos prou, la traducció a l’anglès de Lin King va rebre el National Book Award for Translated Literature 2024, fet que ha contribuït a projectar internacionalment la veu d’aquesta autora.

La novel·la (fictícia) que llegim és, en realitat, una suposada traducció d’una obra japonesa escrita per Aoyama Chizuko, una jove autora japonesa enviada pel govern colonial a fer una gira de conferències per l’illa. Allà coneix O Chizuru (o Wang Chien-ho en xinès mandarí), una mestra taiwanesa que fa d’intèrpret. El relat s’articula a partir de la relació (força tòxica) que s’estableix entre elles, marcada per una forta asimetria: d’una banda, Chizuko, egocèntrica, capriciosa i consentida; de l’altra, Chizuru, prudent, reservada, gairebé submisa.

Però el que converteix aquesta obra en un projecte tan singular és la seva construcció narrativa. El text s’obre amb una “introducció” signada per Hiyoshi Sagako, una acadèmica fictícia que afirma ser wansheng (japonesa de sang però nascuda a Taiwan sota el règim colonial). Ella ens diu, sense embuts, que les wānshēng són “fantasmes sense casa ni casta” i que només els fantasmes tenen accés a certes perspectives. Aquesta introducció, que fa de paratext, ens indica com hauríem de llegir l’obra: no com un testimoni directe, sinó com una ficció a mitges, probablement farcida de mentides, escrita anys després per una autora que va voler reescriure’s a si mateixa i donar sentit a una experiència que l’havia superada.

En aquest sentit, Taiwan Travelogue connecta amb altres obres de la literatura taiwanesa contemporània que aborden la memòria colonial des de la ficció (potser Wu Ming-yi?), però amb una capa suplementària: el joc de miralls entre autora, traductora, intèrpret i protagonista. L’acte de traduir (i de reescriure) esdevé aquí una eina de poder, però també una forma de revenja simbòlica. Si Chizuko representa la veu colonial que parla (i sedueix), Chizuru és la veu que interpreta, que negocia.

Literàriament, la novel·la destaca per la seva atenció al detall, especialment en l’àmbit culinari: plats taiwanesos i japonesos es comparen, es descriuen, i fins i tot s’hi colen algunes receptes. La gastronomia esdevé un altre espai de tensió i intercanvi cultural. Però més enllà del menjar, el que realment impacta és el to ambigu, la manca de certeses i el qüestionament constant del que llegim.

Una novel·la intel·ligent i incòmoda, recomanada per a lectors avesats a llegir entre línies i a transitar els marges de la ficció. Si us interessa la literatura que interroga la història des de la invenció, Taiwan Travelogue és una bona lectura.

Taipei People: nostàlgia i identitat amb Pai Hsien-yung

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Llegir Taipei People de Pai Hsien-yung ha estat un repte interessant. Vaig tenir la sort de compartir aquesta lectura amb un petit grup d’experts en xinès, i les seves aportacions van ser molt enriquidores. Vaig sortir una mica de la meva zona de confort (tinc una gran relació ambivalent amb els relats) i, si l’hagués llegit sola, potser no l’hauria acabat. Aquest llibre, un recull de catorze relats, ens endinsa en la vida d’un conjunt de personatges marcats per l’exili i la pèrdua, tots ells xinesos que, després de la Guerra Civil, es van establir a Taipei, intentant refer la seva vida en un entorn que no els acaba de pertànyer.

La nostàlgia és un element central d’aquestes històries. Els protagonistes són intel·lectuals, aristòcrates caiguts en desgràcia, dones de companyia, antics soldats i burgesos desplaçats que miren enrere amb una barreja de malenconia i resignació. Taipei és per a ells un refugi, però també un espai de desconnexió, on les seves arrels queden en suspens, atrapades en una terra que mai podran tornar a habitar plenament. L’autor retrata aquesta realitat amb una prosa detallista, capaç de transmetre tant la decadència del món que deixen enrere com la dificultat per trobar el seu lloc en el present.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta obra és la seva capacitat per construir ambients i recrear atmosferes amb una riquesa de detalls que gairebé es poden respirar. Pai Hsien-yung sap com fer sentir la humitat dels carrers de Taipei i l’elegància apagada d’aquells que alguna vegada van ser poderosos i ara sobreviuen en un món que ja no els pertany. Però, alhora, he de confessar que cap al final m’ha arribat a cansar una mica. Els personatges comparteixen un mateix tipus de melancolia, una sensació de pèrdua que es repeteix en cada relat, i això ha fet que no hi acabés de connectar del tot. És una experiència que m’ha recordat a la literatura d’Eileen Chang, on sovint es repeteixen temàtiques i sensibilitats que, a estones, poden fer que la lectura sigui monòtona.

L’autor i el seu llegat

L’autor, fill d’un alt comandant del Kuomintang, va viure en pròpia pell aquest desplaçament i la seva obra està profundament influenciada per aquesta experiència. Format a Hong Kong i després als Estats Units, Pai Hsien-yung és una de les veus més importants de la literatura xinesa contemporània. De fet, un dels relats d’aquest recull va acabar servint d’embrió per a la seva novel·la més coneguda, Crystal Boys, una obra pionera en el retrat de la vida dels joves homosexuals a Taipei.

En definitiva, Taipei People és un llibre profundament evocador que ens transporta a un món ple de matisos i ens fa reflexionar sobre la fragilitat de la identitat quan aquesta es veu sacsejada per l’exili. És una lectura que recomano, sobretot, a aquells que busquen una literatura que explori la memòria i la pèrdua des d’una prosa bella i detallista.

“Después de Mao”, antologia de literatura xinesa

On Per sifuroIn Caràcter xinèsDeixa un comentari

Feia dies que no publicava res sobre literatura xinesa. O res, en general. Avui, doncs, toca parlar de Después de Mao, una antologia de relats escrits per autors xinesos nascuts entre 1960 i 1980. La compilació i traducció és obra de Miguel Ángel Petrecca, i la publicació és de Adriana Hidalgo Editora, una editorial argentina que està publicant obres traduïdes del xinès. Cal estar pendent de com avança!

En aquest recull trobarem obres d’alguns dels autors joves de més anomenada d’una fornada que té la difícil tasca de donar relleu a la generació de gegants literaris com Yu Hua, Yan Lianke o el Nobel Mo Yan. Això no és fàcil, i les comparacions són odioses, o sigui que me n’abstindré.

Lògicament, aquests autors més novells deixen enrere els temes més habituals en els autors precedents i entomen el repte de ser cronistes de la seva època. Això fa que explorin un món xinès que deixa enrere el lirisme (o el drama) rural i se centrin en ambients més urbans, amb una economia que evoluciona a tota marxa cap a un capitalisme controlat.

Com sempre que llegeixo un recull de relats, n’hi ha hagut que m’han encaixat com un guant i altres que no m’han acabat de fer el pes. Ja sabeu que això em passar amb tots els reculls, i és especialment lògic en aquest cas perquè Petrecca ha fet un recull que cobreix perspectives i estils molt diferents per, suposo, facilitar-nos l’entrada a la narrativa xinesa contemporània.

Tot i que no m’hagin agradat tots, sí que puc dir que és un bon lloc per començar a tibar fils i explorar la literatura xinesa. Aquí trobareu obres d’autors com ara Lu Nei, Lu Min o Sheng Keyi, dels quals ja havia llegit llibres que havia comentat aquí al blog:

Coneixeu algun d’aquests llibres o autors? Teniu curiositat per conèixer-los?