Categoria: Llibres

Literatura xinesa essencial

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Com potser ja sabeu, soc traductora. Tot i que també tradueixo de l’italià i el francès, les meves llengües “oficials” de treball són l’anglès i el xinès (no tradueixo gaire d’aquesta última). Per això tinc molt interès per tota la literatura que ens arriba des d’aquesta llengua.

L’origen d’aquesta entrada és un post d’Instagram on intento, en molt poc espai, donar quatre orientacions per a qui vulgui endinsar-se en la literatura xinesa. La manca d’espai complica la vida, però també és veritat que m’ha obligat a triar els llibres i els autors que considero realment essencials per introduir-se en aquesta literatura. També cal dir que, tot i que és una tria amb la qual suposo que estarien d’acord molts experts en la matèria, alguns aspectes poden ser més personals (sobretot, els comentaris que faig sobre un autor o un altre) perquè, al final, els gustos lectors són una cosa molt subjectiva.

Per facilitar la guia, he creat tres grans categories. Crec que són tres divisions bastant clares, pensades per facilitar la tria del lector. No m’he esplaiat gaire en les explicacions perquè en aquest mateix blog ja tinc entrades sobre la majoria d’escriptors i de llibres, o sigui que he preferit posar-vos els enllaços que us portaran a les entrades que us interessin més i així no carreguem aquest article amb informació redundant. Som-hi!

Grans clàssics

Llibres d’abans de la caiguda del règim imperial a la Xina, que han tingut molta influència la seva cultura i que són citats a tot arreu. Dels dos primers, se n’han fet la tira de sèries i adaptacions, i Viaje al Oeste, concretament, és l’origen de la sèrie Bola de Drac (no és broma: Son Goku = Sun Wukong). Tots són totxos amb traduccions boníssimes al castellà i, tot i que tenen una edat, continuen essent vàlids i interessants avui dia:

Clàssics de la primera meitat del segle XX

A partir d’aquí canviem de perspectiva i fem referència a autors, no a llibres concrets: entrem en èpoques en què els escriptors diversifiquen la producció i tenim diversos llibres per elegir en cada cas. Parlem, doncs, de tres dels principals autors de la primera meitat del segle XX. Van viure el canvi de règim de la Xina i la renovació dels gèneres literaris, fins al punt que el primer, Lu Xun, és considerat el pare de la literatura xinesa moderna. Tots tres tenen entrada pròpia en aquest blog, o sigui que us deixo l’enllaç i alguna proposta de llibre:

  • Lu Xun: Diari d’un boig i altres relats (Edicions de 1984)
  • Lao She: Cat Country (ci-fi distòpica), Mr. Ma and Son (cap dels dos està en català ni en castellà)
  • Ba Jin: Família, Nits fredes (tots dos a Cercle de Viena)

Contemporanis imprescindibles

Els dos primers d’aquesta categoria tenen qualitat, varietat i producció suficients per ser nòbel: Yan Lianke és més formal (tot i que també es marca unes històries que poden arribar a l’absurd), mentre que Yu és més “gamberro” i té un gran sentit de l’humor. Yiyun Li és meravellosa i escriu en anglès des de la diàspora (i crec que brilla especialment amb els relats), mentre que Bi Feiyu és llàstima que no publiqui més i que no se’l tradueixi gaire al català ni al castellà. Incloc també Can Xue, que acaba d’aterrar al mercat literari de casa nostra: surrealisme pur no apte per a tots els gustos. Finalment, tanco la llista amb la revelació dels darrers temps en català: Wu Ming-yi, representant de la literatura taiwanesa.

  • Yan Lianke: El somni del poble Ding (Les altres herbes), Crónica de una explosión (@automatica_editorial)
  • Yu Hua: El passat i els càstigs (Les males herbes), Brothers (Seix Barral)
  • Yiyun Li: Noi d’or, noia maragda (Bromera), A la natura les coses simplement creixen (L’altra editorial)
  • Bi Feiyu: Trois soeurs (crec que en castellà seria Las feroces hermanas Wang, però no és traducció directa del xinès)
  • Can Xue: La balada dels ocells de muntanya (Gata maula), Hojas rojas (Aristas Martínez)
  • Wu Ming-yi: L’home dels ulls compostos, La terra de la pluja amarga (tots dos amb l’editorial Chronos)

I fins aquí (de moment)

Com he dit al principi, la llista podria ser més llarga: això només és un petit tastet per a qui vulgui entrar en el meravellós món de la literatura xinesa i sinòfona. Per altra banda, jo no soc cap acadèmica del tema, o sigui que el que hi ha aquí tampoc va a missa. Preneu-vos-ho com una petita contribució personal a l’intent de difondre aquesta literatura a casa nostra. Si teniu curiositat per algun autor en concret, no dubteu a posar-ho als comentaris (així ens serveix a tots) o a enviar-me un mail directe (si teniu dubtes més personals).

A la natura les coses simplement creixen, amb Yiyun Li

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres2 comentaris

Només té 15 anys, i ja té els dits més llargs que jo. No, a la foto no es veu, però em passa gairebé un pam. Té les seves idees, i la seva manera de vestir. I té un germà cinc anys més gran, que ja ha passat pantalla i és a la universitat. Tots dos s’han d’ajupir per fer-me una abraçada. Són en Jordi i en Guillem, i no són tan diferents d’en James i en Vincent, els fills de la Yiyun Li. O sí, que són diferents: els meus fills continuen amb la seva vida mentre que els d’ella ja no hi són. Per decisió pròpia, a més.

Com et quedes quan, de dos fills que tenies, no te’n queda cap? Quan només et queden les habitacions plenes de records? Quan el gos no sap on anar a buscar el seu amo?

Els fills es moren, els pares continuen vivint

No hauria de ser així. La “llei de vida” és una altra. La mateixa autora ho diu, que estadísticament és un cas molt rar, però el fet és que, amb sis anys de diferència, els dos fills de la Yiyun Li es van suicidar. I ella va voler escriure un llibre per a cadascun d’ells. El que va dedicar a en Vincent el tinc a casa, i no el vaig poder acabar. Potser ara, que he llegit el que ha dedicat al James, en reprendré la lectura.

Sabent de què anava el llibre, he de dir que vaig agafar A la natura les coses simplement creixen amb un paquet de kleenex a la mà. I no, no ha calgut fer-lo servir gaire. Per què? Doncs perquè Yiyun Li és capaç de transmetre la tristesa, la perplexitat, el patiment, i tota mena de sensacions, sense haver de recórrer a la llagrimeta fàcil. Té una ploma deliciosa, amb la qual és capaç de retratar l’escenari que ella vol sense recórrer un text enfarfegat, sense haver d’omplir el llibre d’adjectius i expressions complexes. Amb una escriptura planera, és capaç de comunicar-se sense que la seva producció sigui de poc nivell. No tothom sap fer-ho, això. 

A Instagram tot sovint llegeixo afirmacions com ara “és un llibre dur però necessari” aplicades a llibres que, tot sovint, considero que no ho són tant. Aquest cop seré jo la que digui que és un llibre dur. Aquest ho és, El diari d’Anna Frank ho és. Perquè expliquen fets reals, coses a les quals es pot posar dia i hora. És un llibre necessari? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Crec que és molt necessari per a l’autora, que escriu amb una senzillesa i enteresa al·lucinants sobre un tema extremadament trist i, en alguns llocs, tabú: el suïcidi de dos fills (i els intents d’ella mateixa). En aquest sentit, el trobo molt necessari com a vehicle perquè ella, la persona que ho ha patit, pugui fer-nos arribar el seu missatge, i aquest missatge segurament és necessari, o útil, per a persones que hagin estat en la seva mateixa situació i que, possiblement, no saben expressar-ho tan bé. Potser les farà sentir-se acompanyades i compreses.

En tot cas, és una lectura que m’ha anat bé per resituar-me i poder reprendre el llibre que va dedicar al seu fill gran, en Vincent. I, ara que l’entenc millor a ella, podré reprendre el camí lector pel qual m’ha guiat sempre amb un gran èxit. Per això agraeixo molt a L’altra editorial que me l’hagi enviat i, sobretot, que s’hagi decidit a publicar-lo.

Si us crida l’atenció aquesta autora i en voleu més informació, feu una ullada a la xerrada sobre dones escriptores que vam fer a l’Institut Confuci fa un temps (el 2018!!!). Parlem d’ella a partir del minut 56 (enllaç a la bio), i toquem altres autores com la Sanmao, l’Amy Tan i altres. No dubteu a llegir aquest o qualsevol altre llibre d’ella, que trobareu ressenyats en aquest blog.

“Un, ningú i cent mil” de Pirandello: reflexions sobre la identitat

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Un, ningú i cent mil, de Luigi Pirandello, és una novel·la molt singular de l’autor italià, i la podem llegir en català gràcies a edicions de la ela geminada, amb traducció de Marina Laboreo. Es tracta d’una novel·la filosòfica que posa sobre la taula un tema universal: la identitat i la percepció que els altres tenen de nosaltres.

El punt de partida és sorprenentment banal. El protagonista, Vitangelo Moscarda, s’adona que té el nas guerxo. Quan la seva dona li ho confirma i, de pas, li afegeix tota una llista de defectes que ell mai havia vist, la seva vida es capgira. De cop s’adona que la imatge que té de si mateix no coincideix amb la que tenen els altres, i encara més: cadascú el veu d’una manera diferent.

Aquest descobriment desencadena un seguit de reflexions sobre la identitat. Som qui pensem que som, o som el que els altres projecten en nosaltres? Podem ser la mateixa persona per a tothom? O som “un” per nosaltres, “ningú” quan intentem reconciliar totes les versions, i “cent mil” perquè cada mirada ens recrea d’una forma diferent?

Pirandello: entre la narrativa i el teatre

Llegir Un, ningú i cent mil és una experiència peculiar. Tot i que es presenta com una novel·la, en molts moments sembla més aviat un monòleg teatral. Pirandello, que també va ser dramaturg i va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1934, sap traslladar al text el ritme i la intensitat de la paraula dita a escena.

Això pot desconcertar el lector (a mi em va desconcertar, vaja). Més que una trama plena de diàlegs i acció, trobem un discurs llarg i ple de cabòries. Però quan entres en el joc, el llibre té una força indiscutible.

Una lectura que fa pensar

He de reconèixer que en alguns moments m’ha despistat, però també m’ha atrapat la seva capacitat de fer-me reflexionar. Al cap i a la fi, és una obra que sacseja la manera com ens entenem a nosaltres mateixos. Què som, realment? La nostra pròpia imatge? El reflex que projectem? O una suma de totes les percepcions? El final (tranquils, no us faré espòiler) és coherent amb tot aquest viatge i dona sentit a la trajectòria del protagonista.

Un, ningú i cent mil no és una lectura fàcil ni ràpida. Si busqueu una trama clàssica amb acció i personatges, potser us descol·locarà. Si, en canvi, us atrauen les obres que qüestionen la identitat i us agrada deixar-vos interpel·lar per la filosofia, aquesta és una lectura molt recomanable.

James, de Percival Everett

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Quan vaig començar James, no sabia exactament què m’hi trobaria. Sabia que era un retelling de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, però com que no n’he llegit mai l’original (només recordo vagament aquella sèrie d’animació amb en Tom Sawyer i en Huck com a protagonistes), vaig decidir que llegiria James com a obra independent. I funciona perfectament.

En James (o en Jim, com l’anomenen els altres) és un esclau que, al llarg de la novel·la, va esdevenint molt més que un personatge secundari en la història d’algú altre. En aquest llibre, el protagonisme és seu: de la seva veu, la seva mirada, la seva intel·ligència i la seva voluntat de sobreviure. I sí, també del seu enginy, perquè en James és molt més hàbil del que la societat esclavista que l’envolta pot imaginar-se.

La novel·la comença amb un ritme àgil, gairebé de novel·la d’aventures: som a la vora del riu Mississippi, amb barques, cabanes, esclaus i senyors, i una atmosfera tensa que es palpa. El retrat del poble esclavista i les seves dinàmiques està molt ben fet. Però he de dir que, cap al mig, va tenir una petita baixda. Potser massa pes de les aventures del Huck, o potser perquè la història semblava que anava repetint patrons. Ara bé, quan es va tornar a centrar en en James, quan la seva veu agafa força i es desplega de ple, el llibre remunta i t’arrossega fins al final.

I quin final. Sense fer espòilers: és un final d’aquells que valen la pena.

Una cosa que m’ha agradat molt és com l’autor juga amb la llengua i la consciència que té en James sobre el llenguatge. De fet, ell fa veure que no sap parlar ni escriure correctament, però comença a escriure cartes per practicar, i descobrim que és molt més llest i articulat del que mostra. És aquí on l’humor i la crítica social d’Everett brillen més: quan juga amb les expectatives racistes de l’entorn i les desmunta des de dins.

Tot i això, si m’heu llegit abans a Instagram, ja sabeu que Els arbres em va semblar un llibre més potent. Més directe. Més macarra. Amb un humor molt negre (literalment) que aquí trobem només de forma més suau. A James, Everett juga més a fer novel·la històrica amb consciència contemporània, amb una estructura més clàssica i un to més contingut. També té moments brillants, però no té aquella sacsejada constant que m’havia agradat tant a Els arbres.

En resum, James és una novel·la sòlida, ben escrita i amb un personatge central que val molt la pena descobrir. I, si bé potser no és el llibre que millor representa l’estil més radical d’Everett, sí que és una bona porta d’entrada a la seva obra, especialment si us interessen els temes de raça, identitat i revisió històrica. Coi, que va ser premi Pulitzer!

Si només heu de llegir-ne un… jo em quedo amb Els arbres. Però si podeu, llegiu-los tots dos. En català, els trobareu a Angle Editorial, amb traducció de Jordi Martín Lloret.

Els nostres infinits dies comptats: infantesa perduda?

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Amb Els nostres infinits dies comptats, Claire Fuller entra definitivament en el grup de les autores que m’agrada seguir. Aquest és el tercer llibre seu que llegeixo (tots tres publicats en català per l’editorial Les Hores), i un cop més m’ha deixat amb aquella sensació d’inquietud i fascinació que tant m’agrada trobar en una lectura.

Una de les coses que més valoro de Fuller és la seva capacitat per explorar, sense estridències però amb profunditat, la vulnerabilitat dels infants davant els adults. Tant en aquest llibre com en el primer que li vaig llegir, Terra inestable, l’autora retrata com els nens poden ser manipulats, ensinistrats, enganyats… tot amb la millor de les intencions (o no). I, sovint, sense que el nen (o el lector) se n’adoni fins que és massa tard.

A Els nostres infinits dies comptats, la història comença amb una premissa senzilla: un pare decideix emportar-se la filla a viure al bosc. El que sembla una aventura, gairebé un joc, un anar de campaments prolongat, es va fent cada cop més estrany. De mica en mica, Fuller ens va mostrant les esquerdes d’aquesta nova vida “lliure” i autosuficient. L’aïllament, la rutina extrema, la por al que ens és desconegut… tot plegat va prenent una forma que inquieta.

La gràcia està, també, en com ens ho explica. La novel·la alterna passat i present, i és justament aquest anar i venir en el temps el que ens permet construir la història a poc a poc. Anem confirmant sospites, descartant teories, descobrint noves veritats que ens fan repensar tot el que ens pensàvem que sabíem. Fuller no té pressa per resoldre els misteris: ens convida a caminar amb ella, a poc a poc, per dins d’aquest bosc carregat de símbols i silencis.

És una lectura que recomano molt. Per la història, per la manera com està construïda, i per la força amb què la veu narrativa (una filla que estima, confia, obeeix) ens interpel·la. Hi ha una barreja de tendresa i tristesa, de llum i ombra, que m’ha semblat molt equilibrada. No és un llibre d’acció, ni de grans girs argumentals, però sí d’aquells que et deixen pensant. Què vol dir protegir? Què vol dir estimar? Fins on pot arribar la influència d’un pare sobre la seva filla?

La traducció, de Josefina Caball, aconsegueix que la veu de la protagonista soni natural, creïble i emotiva. És d’aquelles traduccions que no distreuen, però que ajuden a gaudir plenament del text.

En resum: si busqueu una lectura que us remogui per dins i que us faci mirar amb nous ulls les relacions familiars, aquest llibre pot ser una molt bona opció. Jo, per part meva, seguiré llegint el que publiqui Claire Fuller.