[Extret del meu perfil d’Instagram, @lilladeserta.]
Pim-pam-pum. Mentre feieu apostes per veure quin dels dos Documenta 2020 em llegiria abans, vaig posar fil a l’agulla i vaig començar a llegir. Com podeu veure a les stories, resulta que ha guanyat… Les closques!
Però…
Jo ja havia començat “Els desperfectes”. M’havien dit tant que tocaven a grolleria i l’humor negre, que no m’hi he pogut resistir. Jo diria que no és tan groller com diuen, però no és un mal llibre, al contrari. I, com sempre, la presentació de @laltraeditorial és preciosa. Anem a pams.
Per començar, és un llibre que es llegeix en un pim-pam. 130 pàgines de relats de temàtica diversa que es fan llegir. L’autora, la Irene Pujadas, té un estil àgil i força sintètic que propicia la lectura ràpida, tot i que us recomano que feu un esforç per llegir més a poc a poc i, així, pugueu disfrutar més a fons la lectura. Per altra banda, m’ha passat el que em passa sempre que llegeixo recopilacions de relats: alguns m’agraden molt i altres gens. Vinga, destaco els que més m’han agradat:
Recordo la Fanny: un relat interessant sobre aquella amiga una mica tòxica que tots hem tingut.
La malparida: narra tot un any en un poble, molt ben segmentat, tot i que l’he trobat un pel massa telegràfic.
Els homenets verds: aquest és original i està molt bé, una visió actualitzada dels àngels.
La purga: potser el millor del llibre; us dono una frase que NO endevinareu a qui fa referència si no us el llegiu: “Follar és una declaració d’intencions.” I no, no és una persona. 😬
Entrevista: tocant l’absurd, però podria ser realitat. Una entrevista a turistes, molt ben executada i amb punts molt bons, com ara Quindi i Magari com a déus!!😂😂
Els consells. Aquest és interessant, sobre com la gent opina sobre tot el que ens passa i ens dona consells.
L’època dels perquès: una gran conversa. A mi també m’han vingut ganes de fer-li tancar la boca!!!
I aquí s’acaba la ressenya perquè he acabat l’espai!!! Un bon candidat a Sant Jordi!
(Gata a la foto: Espurna, mirant de canto… ). #elreductecatalà #literaturacatalana #documenta2020 #relatscurts #lecturaencatalà #llibres #irenepujadas
Bé, ara sí que sí. A la segona va la vençuda i he pogut acabar “1793”, de Niklas Natt Och Dag (cognom curiós, si més no: Nit i Dia; és real?). Total, que està bé “però”. Anem a pams.
El llibre està molt ben escrit i té interès, però el problema és que me l’havien “venut” com a novel·la negra i, tot i que hi ha una investigació policial pel mig, jo més aviat diria que és novel·la històrica. Bé, ho dic jo i ho diu l’autor al postfaci que tanca el llibre.
Així, si l’entenem com a noir nòrdic, no arriba a l’altura de la sèrie de Harry Hole o de Sebastian Bergmann (per dir-ne un de suec), que per a mi són els dos super top de la novel·la escandinava d’acció. Hi ha sang, sí, però no hi ha tanta intriga com a les dues sèries que us comento, i no hi ha tantes giragonses. En aquest sentit, li sobrarien unes quantes pàgines i es fa lent d’entrar en matèria.
En canvi, si l’entenem com a novel·la històrica sí que té un què. És interessant el retrat que l’autor fa de l’Estocolm de l’època, que no té res a veure amb la magnífica ciutat que és avui dia, neta i, malgrat la foscor hivernal, lluminosa. La ciutat que veiem és coetània de la Revolució Francesa, plena de pobresa, decrepitud moral, abusos… una pena de societat, cosa que segurament era força comú a l’Europa de l’època.
Dit això, els protagonistes són Mickel Cardell i Cecil Winge, tots dos amb problemes físics: a un li falta un braç i l’altre és tísic amb un estat avançat de la malaltia. Això sí, és tossut com una mula!!!!
Com deveu suposar, al final aconsegueixen aclarir el misteri: qui és el tros de cos que es troben una nit d’hivern? qui l’ha mort?
A partir d’aquí, sou vosaltres qui heu de decidir si ho voleu esbrinar… o no. 😉
El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, ens porta a la Moldàvia soviètica, abans de la independència d’aquest petit país enquistat entre Romania i Rússia. Es parla molt de la part més personal d’aquest llibre, de com es retrata la infantesa d’una nena, però crec que també és important no perdre de vista la part més històrica, la transformació d’aquesta república soviètica.
La infantesa
Amb aquesta història Tibouleac ens explica què li passa a la Lastocika, una nena que sempre havia viscut en un orfanat i que és adoptada per una dona que es dedica a recollir vidre.
Com ja diu a la contracoberta del llibre, no sabem si la Tamara ha recollit la nena perquè volia una filla o perquè l’ajudi a recollir ampolles, tot i que veurem que se’n farà un bon fart. Al mateix temps, la Tamara, d’arrels russes, li farà aprendre el seu idioma a la petita, a hòsties, si cal. Així, doncs, som testimonis d’una infantesa dura, plena de feina i amb molt poc amor.
Tot i així, la vida de la Lastocika està acolorida per l’acollida i l’ajuda dels veïns de casa seva. Tibuleac ens presenta un vida comunal rica, on cada veí té una influència o altra sobre la noia. Des de prostitutes a velles desenfeinades, passant per veterans de guerra o gent que no hi és del tot, hi ha una mica de tot i aprenem a agafar-los carinyo.
El moment històric
Al principi, no sabem ben bé en quin moment se situa la història. A més, com que de tant en tant s’alternen passat i present sense massa referències, pot ser una mica complicat saber en quin moment històric ens trobem.
A mida que avancem, però, veiem que estem en els últims anys de la Unió Soviètica, i apareixen de fons personatges com Gorbatxov o fets com l’explosió de Txernòbil. I, com a guinda del pastís, veurem com es va forjant el moviment que va acabar amb el col·lapse soviètic i la creació de països com Moldàvia. Tot això acompanyat del paper de la llengua opressora (el rus) i l’oprimida (el moldau), que amb l’arribada de la independència… (no spòiler).
Conclusió
Com podeu veure, és un llibre que es pot llegir tenint en compte almenys dos punts de vista: el més personal o l’històric. A mi, personalment, m’ha agradat llegir-lo barrejant totes dues coses, tot i que vull destacar la perspectiva històrica, que en els comentaris que he vist a les xarxes queda una mica oblidada.
No vull acabar sense fer esment de la traducció d’Antònia Escandell Tur, a qui ja havia llegit en traducció de Mircea Cartarescu. No tinc ni idea de romanès, ni mitjans per acarar la traducció amb l’original, però he de dir que la versió catalana que tinc a les mans es llegeix perfectament i que em sembla que he detectat una o dues errades en tot el llibre. Aplaudiments, doncs, per als implicats! (La traductora i, també, els correctors!)
Finalment, cal destacar la tasca d’editorials com Les Hores, que ens demostren que no tot s’acaba amb les grans literatures (anglosaxona, francesa, etc.) i que estan fent lloc a casa nostra per a autors de llengües “petites”. Diria que aquest llibre, amb final emocionant inclòs, és un dels que més m’han agradat de la selecció que fan des de l’editorial (juntament amb L’últim amor de baba Dúnia i Amor).
Si em feu fer una llista per a Sant Jordi, o per Reis, o per a l’estiu, El jardí de vidre hi serà. Un cinc estrelles total.
Avui us vull parlar de Benvinguts a Amèrica, un llibre que, tot i ser molt breu, està carregat d’emocions. No havia llegit mai res de Linda Boström Knausgård, i m’hi estreno amb aquesta publicació de l’editorial Les Hores, traduïda per Carolina Moreno Tena, traductora que comença a tenir presència als meus prestatges.
He de dir que quan vaig rebre el llibre vaig pensar que era molt molt curt, i no tenia clar que amb tan poques pàgines em pogués arribar clar el missatge. Doncs sí que ha arribat.
I és que, a diferència de l’altre Knausgård, que necessita milers de pàgines per explicar-nos coses, l’autora de Benvinguts a Amèrica escriu de manera directa i concisa. No, el llibre no ofereix un argument recargolat ni dona mil voltes per fer-nos arribar a lloc. En 88 pàgines no hi ha espai per amagar-hi res, ni per allargar-se quan no cal. I això és un gran què, perquè hi ha llibres que no caldria que fossin tan llargs.
Què hi passa, al llibre?
Tornem a l’element que ens ocupa. La protagonista, l’Ellen, té 11 anys i no parla. No és que sigui muda, no: no parlar és una decisió conscient. És una reacció a la mort del seu pare, ja que creu que la seva mort és culpa d’ella: ho havia demanat a déu.
Així, ens trobem en una situació en què els tres membres restants de la família (mare, germà i Ellen) reaccionen a la mort del pare d’una manera o altra. O, més ben dit, continuen la seva vida sense el pare. Ara no us diré pas si estan contents o no, amb aquesta mort. Però sí que us he de dir que no us podeu quedar amb la mudesa de la nena, que, en realitat, diria que només és un pretext per fer-nos indagar què hi ha al darrere.
Perquè el que hem de veure és quins motius tenia la nena per demanar la mort del pare. Quina era la situació a casa mentre ell va ser viu. Com es comportava i què implicava per a la nena i per a la resta de la família. I veureu que, al final, el comportament de l’Ellen no és, ni de bon tros, el tema principal del llibre.
En definitiva, és una història molt ben tramada, amb frases no excessivament llargues que et fan avançar a batzegades i que et van colpejant fins que arribes al fons de la qüestió. Com quan els ferrers donen forma a un objecte sense sentit, fins que podem veure de què es tracta en realitat.
Vam acomiadar el 2020 amb l’esperança que el 2021 fos més tranquil i sense tants sotracs, però l’hem començat amb la invasió del Capitoli americà, onades i soques diverses del virus i tancament de llibreries i altres botigues en dissabtes, per no parlar de la supressió (diuen que temporal) de les extraescolars. Anem bé per anar a Sants.
Per acabar-ho de rematar, l’hivern convida a estar-se a casa i, és clar, a llegir. I l’altre dia vaig llegir al The Guardian un article en què ens presentaven les novetats que s’esperen aquest any al mercat britànic. Evidentment, són en anglès, però atesa la importància d’alguns dels autors que publiquen enguany és molt possible que els vegem aviat traduïts al català o al castellà, i també és possible que us els vulgueu/pugueu llegir en versió original.
Novetats interessants per al 2021
La llista és llarga i la teniu ben endreçada per mesos a la web de The Guardian, però volia compartir amb vosaltres l’alegria de veure que alguns dels meus autors preferits publicaran coses que fan molt bona pinta en aquest any. Us els he posat per ordre d’aparició. Som-hi!
The Living Sea of Waking Dreams, de Richard Flanagan.
The Republic of False Truths, d’Alaa Al Aswani.
The Rules of Revelation, de Lisa McInerney.
The Wife of Willesden, de Zadie Smith.
Hard like Water, de Yan Lianke.
The Magician, de Colm Toíbín.
Harlem Shuffle, de Colson Whitehead.
Crossroads, de Jonathan Franzen.
Comencem amb Richard Flanagan, un autor a qui he llegit sempre en català a través de Raig Verd. Llegir-lo és viatjar a les antípodes i veure la vida des d’un punt de vista força llunyà (per motius geogràfics) del nostre. Un autor molt interessant que us recomano molt i que en aquest cas ens porta a una Austràlia que crema, amb reflexions sobre extinció i antropocè. Mentrestant, podeu llegir tot el que n’ha traduït al català Raig Verd amb la veu de la Josefina Caball, com ara L’estret camí cap al nord profund o Desig.
Continuem amb Alaa Al Aswani, autor a qui vaig descobrir amb L’edifici Iaqubian, una obra meravellosa publicada en català per Edicions de 1984. En aquesta ocasió, ens porta The Republic of False Truths, una novel·la sobre la revolució egípcia de 2011. Peeeeerò ATENCIÓ!!!! AQUEST LLIBRE JA EL TENIM EN CATALÀ!!! Va sortir a principis de la pandèmia i el va publicar, com els anteriors, Edicions de 1984. El títol en català és Una república com si… i podeu veure’n un resum a la seva web. Una vegada més, el petit poble gal s’ha avançat als romans amb la traducció d’un llibre. 🙂
I, ara sí, dues de les meves tres autores (vives) preferides: Lisa McInerney i Zadie Smith. La primera és irlandesa i, tot i que no té una obra gaire llarga, em va captivar des de la primera, The Glorious Heresies, en què parlava sobre els baixos fons de la ciutat de Cork amb humor, argot local i tot de situacions hilarants i grotesques. Amb The Rules of Revelationsembla que continua explorant el món dels delinqüents de poca monta. Per altra banda, Zadie Smith ens porta una revisitació de Wife of Bath (aviso: no ho conec) situada al barri de North Willesden, que ja vàrem conèixer a N-W, i diu que és un monòleg!!! Se’m farà llarg, esperar fins al juny!
I també al juny sembla que surt Hard Like Water, de Yan Lianke, el meu autor xinès preferit i, per a mi, candidat ferm al Nobel. En aquest cas ens parla d’una parella que durant la Revolució Cultural torna al seu poble, però… són parella? De moment, el que tindrem en castellà aquest any no és aquest sinó Canción celestial de Balou, una història molt interessant que publicarà Automàtica Editorial amb traducció de Belén Cuadra Mora (que bé que tradueix!). Per cert, podeu aprofitar per fer una ullada al que publicarà aquesta editorial durant el 2021, fa molt bona pinta!
Tanco la llista amb un trio d’asos: Tóibín, Whitehead i Franzen. Magnífics tots tres, cadascun amb el seu estil. En aquesta ocasió, l’irlandès explora la vida i l’obra de Thomas Mann, o sigui que espero un altre llibre ple de sensibilitat com Nora Webster. Per la seva banda, Whitehead ens porta al Harlem dels anys 60 i sembla que investiga el món del crim. Segur que la seva prosa poderosa ens farà immergir en la història. Espero que Edicions del Periscopi la publiqui en català, tal com va fer amb The Underground Railroad i The Nickel Boys, que us recomano que llegiu si encara no ho heu fet. Finalment, Franzen ens porta el primer volum d’una trilogia que explorarà els mites i la realitat de la vida americana mitjançant una família a la dècada de 1970. Només que sigui la meitat de bo de The Corrections em tindrà enganxada a la cadira fins que me l’acabi.
“Y hasta ahí puedo leer”, que deia aquella. Si voleu saber quines són les meves tres (o cinc, o deu!) autores preferides, us haureu d’esperar una miqueta (però us ho diré). Mentrestant, llegiu com si el món s’acabés, per si de cas…
L'illa deserta 