Categoria: Llibres

Svetlana o el drama soviètic

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

M’acabo de llegir Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. És de les poques obres de no-ficció que m’he llegit últimament, i la veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi: estic acostumada a una història que va avançant, encara que tingui alts i baixos o que hi hagi diverses veus implicades.

En aquest cas, en canvi, l’autora ataca un únic tema des de diversos punts de vista i ens fa arribar a una conclusió final: quin drama, Rússia i companyia. No hi ha pràcticament res que funcioni, els nostàlgics del règim soviètic l’enyoren, els “moderns” ho tenen complicat per fer prou diners per viure, els habitants de països ex-URSS que volen emigrar a Rússia són rebuts a patades… Només una minoria aconsegueix fer diners i viure dignament o, directament, en el luxe.

La fi del règim soviètic, la desaparició del sistema organitzat que tan havia controlat la vida dels soviètics, fa que la gran majoria no sàpiguen què poden fer per sobreviure. Un dels entrevistats diu: “Volieu tots el capitalisme, no? Somiaveu! Ara no rondineu dient que us han enganyat.” I és ben bé així: de vegades volem coses que, quan tenim, no sabem utilitzar. L’entrada del capitalisme descontrolat a Rússia fa que només els més espavilats pugin menar una vida com la nostra. La gran majoria malviuen fent-se favors, rebuscant menjar on no n’hi ha…

I tot això va acompanyat d’un odi entre pobles realment impressionant. Després del desmembrament de la Unió Soviètica, molts habitants de les noves repúbliques veuen com se’ls apaga el somni d’anar a les grans ciutats russes com Moscú, ja que no hi són ben rebuts: l’amor entre pobles propugnat pel règim sovètic ha mort. Rússia per als russos. Només cal veure què diu un policia sobre el mal tracte que donen als immigrants que arriben a la capital russa: “Li seré sincer… Els fem la vida insuportable expressament perquè toquin el dos al més aviat possible del nostre país. A Moscou hi ha dos milions de treballadors immigrants i la ciutat no pot absorbir la quantitat de persones que li cau al damunt de cop i volta. Són massa.”

Afegiu-hi l’abundància de màfies i grups enfrontats, que no dubten a matar a qui faci falta pel motiu més absurd. Màfies que s’aprofiten de la desgràcia de la gent per fer-los fora del pis (la mare i la filla que acaben pràcticament segrestades per un grup mafiós després d’acceptar ajuda per pagar l’enterrament de l’àvia, per exemple) i deixar-los perduts en qualsevol poble on “nostru” senyor va perdre l’espardenya, morts que et trobaves al matí, quan et llevaves…

Definitivament, és un llibre dur que no presenta cap aspecte amable de la Rússia dels darrers anys. Un llibre ple d’històries recollides a cop de magnetòfon o, directament, amb notes preses a mà. Una narració periodística que li ha valgut el Nobel a l’autora, que ens presenta la realitat del seu país a través d’un vidre molt, molt negre. No dubto que el col·lapse comunista hagi estat un desastre, però també costa de creure que això sigui pitjor que les purgues estalinistes, els desterraments a Sibèria, i tantes altres perles del règim comunista. Alguna cosa bona deu tenir Rússia…

Pel que fa al suport físic de totes aquestes declaracions, és un llibre impecablement presentat per Raig Verd, en la seva col·lecció de no-ficció, Ciclogènesi. La traducció és de la Marta Rebón, que deu haver tingut una bona feinada a traduir totes aquestes històries amb tocs orals i que, veient que els narradors procedeixen de diverses repúbliques exsoviètiques, segur que estan carregades de dialectalismes.

En resum, un llibre que frapa.

Durrell i el lloro del vicari

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

lloro-vicari-durrellUn dels llibres que em vaig llegir l’estiu passat va ser Un lloro per al vicari i altres històries, de Gerald Durrell. Es tracta d’un recull de relats de temes molt diversos que ens ha preparat amb el bon gust habitual Viena Edicions, amb una traducció molt treballada de Jordi Arbonès.

Com deia, els relats tracten temes molt diversos, que van des d’una estada al Perigord, amb truja “trobatòfones” inclosa, fins a una vídua amb quatre fills que no sabem si es vol casar de nou o no, tot passant per històries més o menys passades de voltes, com ara la que dóna títol al llibre, que tracta sobre un lloro molt malparlat que és un regal per a un vicari una mica especial.

Per a mi, les dues millors són, precisament, aquestes dues últimes que us comentava. D’una banda, “Mare per merèixer” tracta la història d’una vídua amb quatre fills que viuen a Corfú i li proposen que es casi. A partir d’aquí, el riure està assegurat amb la reacció de la dona i la sorpresa que els dóna. D’altra banda, “Un lloro per al vicari” és absolutament delirant, tant pel lloro protagonista, que és capaç d’insultar a qui sigui en el moment menys adequat, com per la noia que el vol regalar al vicari, que és irritantment divertida i boja. El final de la història també té tela i no us el puc avançar, però és un bon repunt per acabar-la. També destacaria “Els vestits de la senyoreta Booth-Wycherly”, que tracta sobre una senyora gran molt peculiar.

És doncs, un llibre que us farà passar una bona estona. El contingut és molt bo, la traducció no rasca per enlloc i el llibre en sí, que és el que completa l’experiència lectora, és molt bonic, com tots els de Viena Edicions. Llegiu-lo i em donareu la raó.

Nosaltres, els números

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres8 comentaris

Zamyatin-nosaltresSi no fos que Ievgueni Zamiatin va escriure Nosaltres abans que

pensaria que se’ls ha copiat. Així, doncs, és veritat que Nosaltres va servir d’inspiració a autors que la fortuna ha fet molt més coneguts? Que autors tan coneguts com Orwell i Huxley no van inventar la roda de la distòpia?

Jo he llegit 1984 i Un món feliç, i tots dos em van agradar (el segon, més que el primer). Però us juro que si us llegiu Nosaltres trobareu tots els elements d’aquests dos llibres tan coneguts en un de sol. I, per postres, he de dir que no sembla que el llibre fos escrit fa gairebé cent anys: és igual d’actual que si l’haguessin escrit ara.

La base del llibre és que en D-503, un enginyer aeroespacial, viu en una societat totalitària i uniforme on ningú (en teoria) amaga res de ningú, viuen en edificis transparents, la gent no té iniciativa i no qüestiona les ordres del govern. Fins que, un dia, coneix una noia diferent, algú que no compleix sempre les normes. I, a partir d’aquí, en D-503 es planteja tota una sèrie de coses, deixa de ser el “número” que era (“tots som números”, diu al principi) i comença a actuar seguint la seva pròpia consciència. Però… serà capaç d’arribar fins al final?

Vist aquest argument, si tenim en compte que Zamiatin va escriure aquest llibre l’any 1920, a Rússia, poc després de la revolució de 1917, no us estranyarà que acabés essent marginat i castigat i que el llibre fos censurat. Ara, nosaltres el podem llegir gràcies a Males Herbes, que ens el porta amb el format verd habitual i amb traducció de Miquel Cabal Guarro, de qui també hem comentat La muntanya de la festa.

Un Nesbo lluminós

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

escarabats-nesboUs vull parlar d’Escarabats, el segon llibre de la sèrie d’en Harry Hole que va escriure en Jo Nesbo. Per dir-ho ras i curt, és el llibre més lluminós de la sèrie.

És una història clara, brillant i sense la gran quantitat de subtrames i personatges que caracteritzen els darrers volums de la sèrie. No és que no n’hi hagi cap, sinó que són molt lineals i no hi ha passes endavant i endarrere ni tants personatges que calgui tenir “vigilats”. El tret de sortida el dóna, com sempre, un assassinat: troben mort l’ambaixador de Noruega a Tailàndia i hi envien en Harry a resoldre el cas.

Quan en Harry arriba a Bangkok, el primer que es troba és la llum. I aquesta llum no ens abandona mai, ni quan plou. No sé què és el que ho fa, però tota la història, tots els personatges, sembla que flotin i avancin lleugers. Penseu que la majoria de les històries passen a Noruega, la Noruega hivernal, la fosca, els carrers estrets, ciutats petites (no, Oslo no és Manhattan), l’aigua freda… Suposo que la llum, el sol, les avingudes amples de Bangkok m’han fet pensar això.

La història és bona, i toca els temes que se solen tocar quan un parla de Tailàndia, turistes… em seguiu, oi? Si us el llegiu, veureu els carrerons estrets típics de la zona, els soi, que recorden els hutongs xinesos, veureu que els expats solen estar fora de la llei i viuen en un món apart (passa igual en països com la Xina), i fins i tot veureu alguna escena gore de les bones.

Algun comentari sobre coses estranyes, però, que potser em podeu aclarir els que us l’hagueu llegit: Indoxina no existeix com a país, tot i que aquí el citen; una de les protagonistes, que és americana, diu “Old Trafford a la nostra ciutat”, tot i que Old Trafford és un camp de futbol de Manchester (Anglaterra); es parla d’un “matón” xinès i l’anomenen Woo, quan hauria de ser Wu (transcripció del sistema pinyin, per a més informació, vegeu la guia sobre xinès de la qual sóc coautora).

No obstant el paràgraf que acabo d’engaltar, és un llibre que està molt bé i que, si voleu començar a llegir la sèrie d’en Harry, és molt adequat. Més complet que el primer, El ratpenat, però més fàcil de llegir que els següent (a partir de El pit-roig la cosa es complica).

Per cert: sembla que es farà una pel·lícula sobre El ninot de neu, una de les novel·les més enredades de la sèrie, i sembla que en Harry Hole serà en… Michael Fassbender! Crec que aquest actor pot quadrar-hi i que aquesta personatge afegiria un nou registre a la seva carrera (entre altres personatges, ja ha fet Steve Jobs i Macbeth). Només li faltaria fer de James Bond. 🙂

 

 

Franzen i la puresa

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres3 comentaris

Franzen_puresaHem rentat la cara al bloc. Ara és encara més blanc, amb la lletra una mica més grossa, i amb una foto preciosa que, tot i que no és d’una illa deserta, dóna una imatge de pau i tranquil·litat que em va convèncer.

I encetem aquesta nova etapa amb Purity/Puresa, de Jonathan Franzen, que comença amb una de les converses telefòniques de ritme frenètic que em van fer fan d’aquest autor a The Corrections. Conversa entre mare i filla, és clar. Sempre hi ha una mare. Sempre és una histèrica, o un “bitxo raro” o alguna cosa pitjor. He arribat a la conclusió que Franzen té algun problema amb la figura de “la mare”.

I, fins aquí, el llibre que jo m’esperava. Puresa no és The Corrections i, afortunadament, tampoc és Freedom ni Strong Motion (molt fluixes, aquestes dues). Puresa és un senyor llibre que no s’està de res, amb set blocs que toquen temes i personatges diferents. Hi ha moments que, com deia més amunt, reprodueixen relacions entre mares i fills que recorden a les de The Corrections (és nota gaire, que em va entusiasmar?), mentre que altres són més sòbries, més ordenades, com ara la segona part, “The Republic of Bad Taste”, en què l’autor ens retrata, sense pietat, la difunta Alemanya de l’Est, amb una atenció especial a la caiguda del mur de Berlín. Altres capítols se centren més en la vida dels personatges, però tot i així Franzen troba temps per parlar dels Wikileaks, els personatges estranys que genera la fama i la contraposició entre el periodisme tradicional i els periodistes “no-professionals” que amollen la informació a Internet.

S’ha escrit molt sobre aquest llibre. Tant en Jordi Nopca com en Pere Antoni Pons ens n’han parlat al diari Ara. Estic d’acord amb el que diuen, i us recomano que us els llegiu perquè ho claven. Ara bé, jo voldria afegir-hi un tema que ja he comentat més amunt: les mares. Aquest llibre està ple de mares que, d’una manera o altra, marquen els seus fills. L’Anabel és la número 1 (com diu en Nopca, “és una torturadora psicològica de primer nivell”) i arriba a posar-nos nerviosos amb les seves manies i paranoies (jo l’hauria escanyat, en algun moment). Però no ens podem oblidar de l’estricta Clelia (mare d’en Tom), ni de la seva mare opressora, ni de la mare de l’Andreas Wolf, que té una relació d’amor-odi amb el seu fill. Totes apareixen amb força i ocupen una bona part del llibre.

Jo me llegit el llibre en anglès, però també s’ha publicat en català i en castellà. La traducció al català és de Ferran Ràfols, un professional de solvència contrastada que ja he llegit en altres traduccions, i la trobareu a Empúries Narrativa. No us espereu a Sant Jordi. Compreu-lo JA.