Categoria: 4 estrelles

Molt bo. Val la pena!

Les chroniques de Zhalie

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Yan Lianke. Les chroniques de Zhalie.
Traductora: Sylvie Gentil.
Editorial: Philippe Picquier.
Versió Kindle, equivalent a 515 pàgines.

chroniques_zhalieUna vegada més, l’editorial Philippe Picquier ens ofereix una obra traduïda directament del xinès. La traductora, Sylvie Gentil. L’autor, Yan Lianke, per qui tinc una especial simpatia. La història, la d’un poble deixat de la mà de déu que creix fins arribar a metròpoli, amb tot el que això implica.

Yan Lianke és un gran autor, capaç de retrarar la realitat barrejant-la amb elements surrealistes (o màgics, segons com us ho mireu). Ja li havia llegit altres coses: Les jours, les mois, les années, Bons baisiers de Lénin, Dream of Ding Village, Les quatre livres o La fuite du temps. Cada un d’aquests llibres té la seva gràcia, i mentre uns són més poètics, d’altres retraren la realitat amb un estil gairebé periodístic i encara n’hi ha d’altres que porten fets històrics fins a l’absurd.

A Les chroniques de Zhalie hi trobem una narració que toca molts temes d’actualitat centrant-se en el creixement d’un poble i en l’enfrontament entre els dos personatges principals, en Kong Mingliang (el cap del poble, posterior alcalde, etc.) i la Zhu Ying (primer prostituta i després empresària del sector). Veiem com un poblet com tants altres, amb camins de terra i casetes de fusta i fang, comença a tenir carrers empedrats, carreteres asfaltades, edificis de rajola, fàbriques… i arriba la contaminació, com podem veure en aquest fragment:

“Les fumées noires et les flammes rouges qui s’échappaient des cheminées brûlaient l’air, jour et nuit l’odeur du caoutchouc et la puanteur des égouts agressaient le nez. Mais ils s’y étaient habitués, […]”. O en aquest: “Sur les arbres, les feuilles disparaissaient sous la poussière, les sacs plastique accrochés à leurs branches gonflaient le ventre et claquaient au plus petit souffle de vent.”

Com deia, Yan toca temes d’actualitat com la contaminació, la burocràcia o la corrupció a tots els nivells administratius, i els toca tots d’una manera clara i decidida, però ho fa amb elegància i sense excés, perquè la novel·la no s’acabi convertint en un panflet. I no es queda aquí. També ens presenta altres aspectes de la societat que no necessàriament vénen dels darrers temps. Veiem, per exemple, el domini que els sogres exerceixen sobre la dona dels fills, la suposada submissió de la dona a l’home, les noies joves que es venen com a dames de companyia, la gent jove que se’n va a ciutat amb una mà al davant i l’altra al darrera per trobar feina…

I tot això ens ho presenta amb una estructura original, com si es tractés realment d’alguna mena de crònica o de manual sobre el poble, amb capítols com ara “Evolució del territori”, “Economia general”, “Ecologia i naturalesa”, “L’era postindustrial”…

En definitiva, doncs, un llibre que val molt la pena de llegir i que, d’una banda, ens explica una història inventada i, de l’altra, reflecteix la realitat d’un país que es troba immers en un procés de creixement accelerat.

ATENCIÓ: a Caracter xinès aviat hi arribarà el SOL.

Un Nesbo lluminós

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

escarabats-nesboUs vull parlar d’Escarabats, el segon llibre de la sèrie d’en Harry Hole que va escriure en Jo Nesbo. Per dir-ho ras i curt, és el llibre més lluminós de la sèrie.

És una història clara, brillant i sense la gran quantitat de subtrames i personatges que caracteritzen els darrers volums de la sèrie. No és que no n’hi hagi cap, sinó que són molt lineals i no hi ha passes endavant i endarrere ni tants personatges que calgui tenir “vigilats”. El tret de sortida el dóna, com sempre, un assassinat: troben mort l’ambaixador de Noruega a Tailàndia i hi envien en Harry a resoldre el cas.

Quan en Harry arriba a Bangkok, el primer que es troba és la llum. I aquesta llum no ens abandona mai, ni quan plou. No sé què és el que ho fa, però tota la història, tots els personatges, sembla que flotin i avancin lleugers. Penseu que la majoria de les històries passen a Noruega, la Noruega hivernal, la fosca, els carrers estrets, ciutats petites (no, Oslo no és Manhattan), l’aigua freda… Suposo que la llum, el sol, les avingudes amples de Bangkok m’han fet pensar això.

La història és bona, i toca els temes que se solen tocar quan un parla de Tailàndia, turistes… em seguiu, oi? Si us el llegiu, veureu els carrerons estrets típics de la zona, els soi, que recorden els hutongs xinesos, veureu que els expats solen estar fora de la llei i viuen en un món apart (passa igual en països com la Xina), i fins i tot veureu alguna escena gore de les bones.

Algun comentari sobre coses estranyes, però, que potser em podeu aclarir els que us l’hagueu llegit: Indoxina no existeix com a país, tot i que aquí el citen; una de les protagonistes, que és americana, diu “Old Trafford a la nostra ciutat”, tot i que Old Trafford és un camp de futbol de Manchester (Anglaterra); es parla d’un “matón” xinès i l’anomenen Woo, quan hauria de ser Wu (transcripció del sistema pinyin, per a més informació, vegeu la guia sobre xinès de la qual sóc coautora).

No obstant el paràgraf que acabo d’engaltar, és un llibre que està molt bé i que, si voleu començar a llegir la sèrie d’en Harry, és molt adequat. Més complet que el primer, El ratpenat, però més fàcil de llegir que els següent (a partir de El pit-roig la cosa es complica).

Per cert: sembla que es farà una pel·lícula sobre El ninot de neu, una de les novel·les més enredades de la sèrie, i sembla que en Harry Hole serà en… Michael Fassbender! Crec que aquest actor pot quadrar-hi i que aquesta personatge afegiria un nou registre a la seva carrera (entre altres personatges, ja ha fet Steve Jobs i Macbeth). Només li faltaria fer de James Bond. 🙂

 

 

Hamsun i la terra promesa

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

bendicion_tierra_hamsun.jpgM’he llegit La bendición de la tierra, de Knut Hamsun, amb una magnífica edició de Nórdica Libros, com ha de ser, traduïda pel duet Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, que ja he llegit en altres ocasions. Després de llegir-me algun altre llibre en versió anglesa (The Seducer, de Jan Kjærstad), vaig decidir que si Nórdica oferia la versió traduïda, era millor llegir-se aquesta.

Es tracta d’una novel·la dura i seca, bàsicament descriptiva, que ens porta a territoris pocs transitats de Noruega, a la meitat nord i a prop de la frontera amb Suècia, on el país es fa estret i està ple de muntanyes i muntanyetes.

Allà és on arriba l’Isak, un home que, portat a la tele, seria una mena de Charles Ingalls (remember, la “Casa de la pradera“). A diferència d’en Charles, però, l’Isak comença la història sol, enfrontant-se a la natura des d’una humil cabana. Amb el temps, aconsegueix roturar el terreny, fer bancals, cultivar la terra i criar bestiar. Amb l’ajuda de la Inger, una dona amb llavi leporí que es converteix en la seva dona, aconsegueixen tenir una propietat important i tenen quatre fills que arriben a la maduresa.

Que arriben a la maduresa.

Però… i el qui no hi arriba? Per què no hi arriba? Què li passa pel cap, a la Inger?

Si voleu saber això, i molt més, us recomano que us llegiu aquest llibre ara, per Nadal, quan el nostre clima s’assembla més al dels llocs on passa la història. No espereu una narració trepidant ni l’anàlisi psicològic dels personatges: ens enfrontem a una història escrita fa cent anys, i la manera d’enfocar els temes era diferent, està clar. Tot i així, he de dir que podria passar per una obra escrita no fa gaire, escrita per un autor poc amant de complicar la narració. Cal destacar que aquest llibre li va valdre el Nobel de Literatura a Knut Hamsun, un dels autors noruecs més importants (atenció a la biografia d’aquest personatge, que va ser afí al règim pro-nazi de Noruega).

Ara bé, sabeu què no ha canviat en tot aquest temps? La preocupació dels noruecs per observar les diferències dialectals. En aquest cas, l’autor hi fa referència dues vegades, una de les quals fa esment del dialecte de Bergen. Curiosament, cent anys després, Jo Nesbø, probablement l’autor més popular de Noruega (i el més citat en aquest bloc, hahahaha), continua esmentant les diferències dialectals i fa referències especials, també, al dialecte de Bergen.  

Per acabar-vos de convèncer, us copio l’eslogan de Nórdica Libros, que trobo que reflecteix plenament el que ens ofereix aquesta editorial a la col·lecció LetrasNórdicas: “Se acerca el invierno; puede sentirse en el aire”.

I això és, justament, el que trobareu a La bendición de la tierra.

Quatre petits pescadors

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres6 comentaris

Chigozie Obioma-The FishermenChigozie Obioma, un autor de només 28 anys, ha estat un dels finalistes de The Man Booker Prize 2015 amb l’obra The Fishermen, la història d’un drama que sacseja una família de classe mitjana de Nigèria.

Per a mi, és una història més intensa que la que finalment va guanyar el premi, A brief history of seven killings, de Marlon James. The Fishermen té el punt d’emoció que li afegeix la veu d’un narrador infantil, en Benjamin, que ens explica com l’aventura d’anar a pescar al riu acaba desencadenant un drama imprevisible que afectarà els quatre germans grans de la família, en Ikenna, en Boja, en Obembe i en Benjamín.

La figura clau del llibre és un boig, en Abulu, que és qui posa en marxa el procés destructiu que viu la família. A partir d’aquí, veurem com les relacions entre els nens es van enrarint fins arribar a diversos punts culminants (jo diria que un per a cada nen). Els pares tenen un paper secundari, aquí, i cedeixen el protagonisme a les quatre criatures, que es mengen (metafòricament) la resta de personatges. Pel que fa a l’aspecte estrictament formal, cada capítol comença fent referència a un animal o una figura concreta (un falconer, un fong, una pitó… ) i l’associa a un dels personatges del llibre (en Boja era un fong…) i a partir d’aquí desenvolupa la història.

Barrejats amb la història personal hi trobem també bocins de la realitat nigeriana, com ara les campanyes electorals, l’assistència a l’escola, les escaramusses dels militars, la por a sortir de casa de nit…

El llibre en sí es preciós, amb tapes dures i una funda vermella i verda amb lletres de colors que em va cridar des del prestage. El paper és aspre i tirant a gruixut, amb una lletra rodoneta i ben fosca que ajuda a llegir. Tot plegat fa que sigui un d’aquells llibres que llegeixes a gust i que no tens pressa per acabar. Aquest, compreu-vos-el en versió impresa.

Desposseïts a Hongria

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Desposseits_borbelyM’he llegit Els desposseïts, de Szilárd Borbély. És un dels llibres més tristos que mai he llegit. La brutícia, la foscor, la pobresa, el desamor… tot suma. I el més trist de tot és pensar que, pel que diuen, Borbély va conviure d’una manera o altra amb tot el que explica. Molt trist.

En aquest llibre, l’autor ens narra la infantesa d’un nen d’11 anys que passa fred i gana. Amb una mare que està superada per les circumstàncies i un pare que beu i no té una feina que els permeti tenir el mínim. Tot ho veiem des del punt de vista del nen, que és el narrador, i que amb les seves observacions i la seva manera de parlar fa que la història sigui encara més trista i dramàtica. Com explica els cops que rep el gat, com ens diu que encara es pixa al llit, com descriu la galleda plena d’aigua bruta i el drap (re-brut) que la mare fa servir per “netejar” la taula…

El poble on viuen és petit, com tots els pobles petits. La fantàstica foto que hi ha a la portada, de l’arxiu familiar de Tono Cristòfol (el maquetador), podria ser de qualsevol dels pobles on han crescut els nostres pares. L’àmbit que es recrea a la novel·la podria ser de postguerra a casa nostra. El dialecte que han triat els traductors és molt pròxim al del poble d’on ve la meva família. El que em queda més lluny és aquesta pobresa i marginalització extremes, però el fet que la resta d’elements sigui comuns amb part de la meva infantesa ha fet que em submergís en la narració de principi a final. Ha estat una lectura molt intensa.

També vull destacar els aspectes que acompanyen la història: la traducció, el disseny… Com sempre, Edicions del Periscopi ens ofereix una “experiència de l’usuari” total, amb aquestes portades tan característiques seves que porten el resum al davant. Com deia més amunt, la fotografia de la portada és preciosa, amb un nen petit, en blanc i negre, davant d’un galliner i un cobert. La traducció, magnífica. No deu ser fàcil traduir de l’hongarès, i el tàndem format per Jordi Giné i Imola Nikolett Szabó ha optat per transmetre’ns la part més col·loquial mitjançant l’ús d’un dels nostres dialectes més identificables per escrit, el català nord-occidental (en algun lloc he llegit que és català de la Seu d’Urgell, ho podeu confirmar?). Trobo que això dóna molta força als diàlegs, que ja de per si són forts per tots els temes que toquen.

En definitiva, doncs, aquest és un llibre que et remou les entranyes a fons. Però ja és això, el que busquem, quan llegim, no? Si, com jo, busqueu històries que no us deixin indiferents, proveu Els desposseïts. No us en penedireu.