Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Franzen i la puresa

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres3 comentaris

Franzen_puresaHem rentat la cara al bloc. Ara és encara més blanc, amb la lletra una mica més grossa, i amb una foto preciosa que, tot i que no és d’una illa deserta, dóna una imatge de pau i tranquil·litat que em va convèncer.

I encetem aquesta nova etapa amb Purity/Puresa, de Jonathan Franzen, que comença amb una de les converses telefòniques de ritme frenètic que em van fer fan d’aquest autor a The Corrections. Conversa entre mare i filla, és clar. Sempre hi ha una mare. Sempre és una histèrica, o un “bitxo raro” o alguna cosa pitjor. He arribat a la conclusió que Franzen té algun problema amb la figura de “la mare”.

I, fins aquí, el llibre que jo m’esperava. Puresa no és The Corrections i, afortunadament, tampoc és Freedom ni Strong Motion (molt fluixes, aquestes dues). Puresa és un senyor llibre que no s’està de res, amb set blocs que toquen temes i personatges diferents. Hi ha moments que, com deia més amunt, reprodueixen relacions entre mares i fills que recorden a les de The Corrections (és nota gaire, que em va entusiasmar?), mentre que altres són més sòbries, més ordenades, com ara la segona part, “The Republic of Bad Taste”, en què l’autor ens retrata, sense pietat, la difunta Alemanya de l’Est, amb una atenció especial a la caiguda del mur de Berlín. Altres capítols se centren més en la vida dels personatges, però tot i així Franzen troba temps per parlar dels Wikileaks, els personatges estranys que genera la fama i la contraposició entre el periodisme tradicional i els periodistes “no-professionals” que amollen la informació a Internet.

S’ha escrit molt sobre aquest llibre. Tant en Jordi Nopca com en Pere Antoni Pons ens n’han parlat al diari Ara. Estic d’acord amb el que diuen, i us recomano que us els llegiu perquè ho claven. Ara bé, jo voldria afegir-hi un tema que ja he comentat més amunt: les mares. Aquest llibre està ple de mares que, d’una manera o altra, marquen els seus fills. L’Anabel és la número 1 (com diu en Nopca, “és una torturadora psicològica de primer nivell”) i arriba a posar-nos nerviosos amb les seves manies i paranoies (jo l’hauria escanyat, en algun moment). Però no ens podem oblidar de l’estricta Clelia (mare d’en Tom), ni de la seva mare opressora, ni de la mare de l’Andreas Wolf, que té una relació d’amor-odi amb el seu fill. Totes apareixen amb força i ocupen una bona part del llibre.

Jo me llegit el llibre en anglès, però també s’ha publicat en català i en castellà. La traducció al català és de Ferran Ràfols, un professional de solvència contrastada que ja he llegit en altres traduccions, i la trobareu a Empúries Narrativa. No us espereu a Sant Jordi. Compreu-lo JA.

 

Reticència a l’integrisme?

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

integrista_reticent_hamidM’he llegit L’integrista reticent, de Mohsin Hamid, traduït per Carles Miró i publicat per Edicions del Periscopi. Jo m’havia llegit Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent i m’esperava una cosa similar. Però no. Com fer-se ric abunda en llum i colors, i el protagonista és un espavilat que ens fa somriure fins i tot en situacions patètiques.

L’integrista reticent, en canvi, és una història trista, fosca, que ens parla d’algú que havia aconseguit integrar-se en una altra cultura i aconseguir l’èxit professional més esclatant i que, poc a poc, abandona tot aquest món per replegar-se en el seu entorn d’origen, a Lahore, on poc li servirà tot el que ha après a Harvard.

Parlem del món de les finances i les aparences. De viatges en primera classe i de targetes d’empresa. Però parlem també del trencament que es pot produir arran d’un fet que aparentment té poca relació amb nosaltres però que ens acaba afectant.

L’atemptat de l’11S. Qui no n’ha vist les imatges? Qui no va pensar que era una pel·lícula? El coloso en llamas? Qui no va sorprendre’s que una cosa així fos possible? La precisió, la planificació, la sang freda… I el nostre protagonista, davant del drama humà, sent alguna cosa més: una espècie de sentiment de justícia divina, de compensació per totes les accions que els Estats Units duen a terme arreu del món en defensa de l’ordre establert.

A partir d’aquí, en Changez canvia i comença el replegament que comentàvem més amunt. Un temps després ens el trobem a Lahore, parlant tranquil·lament amb un desconegut i explicant-li tota la seva història. I aquest és, precisament, el seu error. Un error que, per a mi, és clau per fer que la història s’enlairi a pocs minuts del final i aconsegueixi fer-nos acabar la lectura amb un petit sotrac.

Festa, revolució, Daguestan

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

muntanya-festa-Alissa-GanievaAvui us comentaré un llibre força diferent del que estic habituada a llegir i que es diu La muntanya de la festa. Si repasseu el bloc, podreu veure que hi ha força literatura escandinava, britànica, americana o catalana. I també llegeixo força literatura xinesa, que podeu trobar a Caràcter xinès, el bloc que dedico exclusivament en aquest tema.

Però el que m’ha caigut a les mans aquesta vegada és un llibre que parla del Daguestan, escrit per una autora que va viure en aquest país des de ben petita. Una autora molt jove, l’Alissa Ganíeva, que ha escrit aquest llibre en un rus plagat de paraules i expressions de diverses procedències (àrab, àvar… ). Un llibre que ens situa al Daguestan, una república exsoviètica (o exrepública soviètica, sempre costa trobar la manera de dir-ho) que està abocada al mar Caspi, tocant a Geòrgia i l’Azerbaidjan (ho confesso: jo tampoc sabia on era, abans de llegir-me el llibre).

La història comença amb una celebració en una casa. Els homes xerren al menjador, les dones preparen el sopar a la cuina… i tot s’acaba de cop. A partir d’aquí, l’autora ens passeja per la història recent d’aquest lloc i anem veient com una societat que havia estat dominada plenament pel règim comunista rus va canviant, a poc a poc, per anar-se adaptant als símbols islàmics més extrems. Les dones es tapen el cap, no poden anar soles pel carrer…

I tota aquesta evolució la vivim a través dels ulls d’en Xamil, un periodista de Makhatxkalà (capital del Daguestan), que s’informa sobre tots aquests canvis, propiciats pel rumor que els russos estan construint un mur per separar el territori de la resta de Rússia.

El ritme, lent al principi, es va accelerant cap al final. Es tracta d’una història carregada de referents culturals que l’autora ens aclareix a peu de pàgina, conscient que això pot representar una dificultat, també per al lector de l’obra original. De fet, el traductor d’aquest llibre, Miquel Cabal, comenta en aquesta entrevista com ha estat el procés de traducció, força dur en aquest cas. Un bon aplaudiment, per a ell!

També vull aplaudir L’altra editorial, l’artífex de la publicació d’aquesta obra. Com sempre, ens ha fet arribar un llibre amb una presentació impecable, tot i que amb una tapa una mica més fosca del que és habitual i un glossari al final del llibre.

Dollari la mia passione

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Zhu Wen. Dollari la mia passione.
Traductores: Maria Gottardo i Monica Morzenti.
Metropoli d’Asia.
Versió Kindle, equivalent a 288 pàgines.
dollari-passioneAquest llibre conté sis relats, encapçalats per “Dollari la mia passione”, que és el que dóna nom al llibre. I, per a mi, és el més fluix. Es tracta de la història d’un noi que valora molt els diners i que rep la visita del seu pare, que vol anar a trobar el seu fill petit (germà del noi). Tot i el títol, però, no hi he trobat aquesta fam pels diners que fa preveure…
Afortunadament, però, a mida que anem avançant i canviant d’història, la cosa millora. El segon relat, que tracta sobre un viatge en vaixell per un riu xinès, ens transmet l’agobiament que implica tenir sempre algú a sobre, pendent de què fas i què deixes de fer. Millor que l’anterior, però la cosa encara pot millorar més.
Les històries centrals són les que porten el pes de la recopilació. A “Una nit a l’hospital” veiem el funcionament del sistema sanitari xinès, com els familiars s’han de fer càrrec dels ingressats 24 hores al dia, i, sobretot, veiem l’enfrontament entre el “sogre” i el “gendre”, l’odi, la ràbia… A “Rodes”, en canvi, el protagonista s’enfronta a la petita màfia que regeix el dia a dia de moltes ciutats xineses. Segueix la història sobre Xiao Xie, un noi que està fart de la feina, en una empresa estatal fallida, i no aconsegueix marxar-ne. Tanca la recopilació una història que arrenca quan una parella va a comprar carn i no es refien que els l’hagin pesat bé.
En resum, és un llibre que vaig començar pensant “Uix!” i que, a mesura que m’hi vaig endinsar, em va agradant més i més. Si us agraden els relats curts, és una bona opció. El trobareu en italià i, també, en anglès. Podeu trobar la versió en paper i electrònica a Amazon.

Son royaume

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Han Han. Son royaume.
Traductor: Stéphane Lévêque.
Editions Philippe Picquier.
Versió Kindle. 256 pàgines aproximadament.
Títol original: 他的国.

son-royaumeDesprés de la llarga pausa de l’estiu, tornem amb Son royaume, un llibre escrit per Han Han, un personatge curiós que, amb trenta pocs anys, ja s’ha fet conegut per ser conductor de cotxes de ral·li, cantant, blogger i… escriptor. Un cul inquiet molt famós.

El llibre tracta sobre la vida que porta un noi a qui li agrada poc treballar i molt voltar en moto. La seva moto és la seva estimada i passa pel davant de tot. I ell volta, volta per tot arreu gastant benzina i intentant enlluernar les noies. I, bàsicament, això és el llibre. Anades i vingudes en moto, la moto que s’espatlla, el noi que intenta anar a rodar món i no ho aconsegueix… la vida d’un ni-ni, quasi podríem dir.

Per a mi, la part més destacada és la que fa referència als vessaments i la contaminació de l’aigua, que fa que els animals augmentin de mida fins al punt que un simple ratolí pot semblar un conill, per exemple. Davant d’això hi ha reaccions diverses: des dels que no volen menjar aquests animals mutants fins als que volen treure’n profit i donar gat per llebre. Tot això, en un poble que no acaba de prosperar, on els joves no es volen quedar i marxen i que, al seu torn, rep immigrants que no sempre són ben rebuts, tot i que hi ha gent que es guanya la vida llogant-los habitacions.

En resum, m’hauria agradat que hagués aprofundit més en aquests aspectes (immigració interior, indústria, pol·lució), que no pas en les anades i vingudes poca-soltes d’en Xiaolong. I vosaltres… l’heu llegit, aquest? O heu llegit alguna altra cosa de Han Han? Quina opinió en teniu?