Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

El joven de la vida errante

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Jiang Guangci. El joven de la vida errante.PortadaEljovendelavidaerrantebaja
Hermida Editores, 2014.
Edició Kindle.
Traductor: Blas Piñero Martínez.

Com en altres casos en què el llibre en sí es curt, aquest ve acompanyat d’una generosa introducció del traductor, en Blas Piñero Martínez, que ha fet una traducció directa del xinès.

Aquesta història de Jiang Guangci tracta sobre la vida d’un jove que marxa de casa (bàsicament, perquè no té alternativa), i se situa en l’època “d’interludi” i inestabilitat, de canvi entre el final de l’última dinastia imperial i els principis de la república xinesa. Escrivint en forma epistolar, l’autor fa servir els canvis de residència i de feina del protagonista per deixar-nos entreveure la Xina d’aquella època.

He de dir que m’han agradat les notes del traductor, molt completes. I la traducció també sembla encertada: tot quadra, tot flueix. Recordeu que són impressions causades per la lectura de la traducció, sense acarament amb l’original. Sí que hi he trobat alguna errada tonta, com ara errors de tecleig, que valdria la pena cuidar per millorar l’experiència de l’usuari. De tota manera, però, val la pena llegir-se’l.

Bé, ara que ja us he explicat força objectivament de què va el llibre, volia comentar-vos una cosa curiosa que m’ha passat: tenia la ressenya preparada fa un munt de dies, i no era gaire positiva. La versió electrònica que vaig comprar a Amazon estava molt mal maquetada: sense separació entre capítols, amb tot el contingut repetit… i just aleshores vaig rebre un missatge d’en Blas Piñero sobre un altre tema. Gràcies a ell, que va fer d’intermediari amb l’editorial, vaig poder aclarir què passava: hi havia hagut un problema de conversió al passar l’arxiu a epub que havia quedat sense detectar.

El “final feliç” de la història és que l’Alejandro Roque, d’Hermida Editores, em va enviar molt amablement un pdf amb una maquetació impecable (gràcies!) i ha posat fil a l’agulla per resoldre el problema que, repeteixo, només es dóna en el format electrònic comprat a Amazon. Si compreu el llibre en paper, segur que està correcte.

Conclusió: quan les errades són tan evidents, cal fer una mica d’investigació. Tant de bo s’apliquessin el “cuentu” alguns periodistes…

Leave me alone

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari
leave-me-alone

Murong Xuecun. Leave me alone. A novel of Chengdu.
Forty-six, novembre 2014.
Edició Kindle, equival a 324 pàgines en paper.
Traductor: Harvey Thomlinson.

Aquest llibre fa poquet que ha sortit en castellà, publicat per Kailas. Aquesta editorial fa una molt bona feina de difusió de la literatura xinesa i publica periòdicament obres diverses, com ara les de Mo Yan. De tota manera, com que sol fer traduccions indirectes via la versió anglesa, i de vegades he trobat algunes coses que “rasquen”, que poden ser errors atribuïbles al traductor a l’anglès (coses que passen quan la traducció no és directa), em vaig decidir a investigar per saber si la versió castellana era una traducció directa del xinès o no. I sembla que no ho era.

Total, que, tant per tant, vaig preferir llegir el llibre en anglès. I aquí el tenim. Una novel·la farcida de casos de corrupció a petita escala, com ara estafes menors i tractes ocults entre homes de negocis: jo et compro x cotxes i tu em passes una comissió del y%. I coses per l’estil. La novel·la comença amb força, i em va fer riure i tot en alguns casos, quan Murong Xuecun descriu escenes que estan al límit de l’absurd.

També és molt notable la hipocresia que podem veure, sobretot, en les relacions entre els participants d’un negoci i amb els caps jeràrquics. El protagonista és un hipòcrita sense escrúpols que no dubta a rebaixar-se tant com calgui per aprofitar l’ocasió de fer uns quants calerons “a banda”, ja que només li importa fer diners i tenir nòvia o acompanyant (digueu-ne com vulgueu).

Un parell de punts que no tenen res a veure amb la trama, però que m’han fet molta gràcia, són l’aparició de la cervesa San Miguel (diu que un dia se’n van prendre 23!) i la de l’omnipresent Volkswagen Santana, un cotxe que em vaig afartar de veure durant l’any que vaig passar estudiant a Pequín. Semblava que els regalessin.

Com deia més amunt, la novel·la comença amb força i, tot i que el ritme decau una mica un cop passat el primer terç, aconsegueix mantenir l’interès fins al final, amb la caiguda del protagonista. De tota manera, el que m’ha sorprès és l’aspecte poc cuidat de l’edició, ja que, de tant en tant, hi ha paraules duplicades i expressions mal escrites o errors de picatge. I això no hauria de passar, perquè pot acabar fent que dubtis de la qualitat del total de la feina (en aquest cas, la resta m’ha semblat correcta).

El diario de la señorita Sofía

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Ding Ling. El diario de la señorita Sofía / En el hospital.
Edicions Bellaterra, octubre 2014.
122 pàgines.
Traductora: Tyra Díez.

Llegir aquest llibre de la Ding Ling ha estat un exercici interessant. D’una banda, hi he trobat el famós Diario de la señorita Sofía, un relat de fama mundial que, sincerament, trobo que està sobrevalorat o que ha envellit malament. Pàgines i pàgines en què una noia jove, malalta de tuberculosi, dóna voltes i més voltes als seus sentiments per un home. No trobo que aporti gran cosa, francament. No descarto que en el moment en què es va publicar (1928) fos una cosa trencadora, però llegida amb ulls d’avui no passa de ser una historieta tirant a rosa, d’una dona que es limita a deixar-se visitar, que no té feina coneguda, ni aficions… si no hi esteu d’acord, deixeu un comentari!

En canvi, la narració “segundona” que trobem en aquest llibre, En el hospital, és un relat colpidor de la situació en una maternitat on no es compleixen les condicions mínimes d’higiene i seguretat necessàries per a la feina que s’hi ha de fer. Tot això, vist amb els ulls d’una noia a qui envien en aquesta mena d’hospital rural perquè hi faci de comadrona. Aquí sí que puc dir que m’ha semblat molt interessant poder veure la realitat d’aquell temps i que fins i tot, per exemple, he arribat a notar el fred que passa la protagonista, l’esforç, l’antipatia d’altres membres del personal del centre…

Tot plegat ve acompanyat d’una extensa presentació de Tani E. Barlow, traduïda de l’anglès. Una presentació profunda, que aporta molts punts interessants, però que és massa llarga comparada amb la minirecopilació. O la recopilació és massa curta comparada amb la presentació. Tot sovint es dóna el cas que les narracions vénen acompanyades d’una introducció més llarga o feixuga que la història en sí. Estaria bé aconseguir donar una mica més de contingut en aquest format, ja que quan has fet l’esforç de llegir-te un text àrid i que aporta molta informació trobes que només disposes d’una hora (tirant llarg) per aplicar tot el que has après.

Edicions Bellaterra ens ofereix una col·lecció impecable,  amb cobertes pràcticament de luxe i un paper que fa goig de tenir a les mans, que ja hem pogut apreciar en altres casos, com ara amb La ciudad fronteriza. I la pregunta és: algun dia podrem llegir aquests fantàstics textos en català? 🙂

Brasil, barba, Galera

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

barba-xopa-sangAvui toca parlar de Barba xopa de sang, de Daniel Galera, un autor brasiler. Aquest llibre m’ha deixat una barreja de gustos. Per una banda, trobo que descriu excepcionalment la vida en un poble de la costa brasilera (no és que jo ho conegui, però et fa la impressió de ser-hi de veritat). Per l’altra, m’ha faltat alguna cosa en la història de l’avi del protagonista, que és el que li fa iniciar el viatge. I la cosa que m’ha matat més és aquesta malaltia del personatge que no li permet recordar la cara de la gent: ho trobo forçat i innecessari.

Jo em quedo amb la descripció que en Galera fa del poble a on es trasllada el protagonista (no en sabem el nom) i de la vida que s’hi fa a l’hivern. És un “dolce far (quasi) niente” vora el mar, amb un poble a mig gas, botigues tancades, negocis fora de temporada, la casa que dóna directament a les onades, la gossa que el segueix a tot arreu… La gossa és la que més m’agrada de tot el llibre: fidel, valenta… En canvi, l’activa vida seductora del personatge se’m fa una mica carregosa: trobo que hi ha una tendència general a fer que els protagonistes, sobretot si són homes, tinguin molt d’èxit en la seva vida amorosa, i diria que se’n fa un gra massa i que no sempre és una aportació que valgui la pena.

Pel que fa als aspectes “tècnics” del llibre, la traducció i la presentació, he de dir que la presentació, de L’altra editorial, és absolutament impecable. Ja m’hi vaig trobar quan vaig llegir La nostra vida vertical: el llibre es fa agafar i és molt agradable de tenir a les mans. Tapa neta, lletra clara i dimensions adequades. Cap queixa possible, per aquí. Ara bé, pel que fa a la traducció, m’ha sobtat veure alguns articles mal concordats amb el substantiu que acompanyen, l’ús de “bueno” en un text que aparentment no reflecteix una manera de parlar que ho faci necessari i, sobre tot, l’ús de “només” en construccions com “ella només li truca a mitjans d’agost”. No tinc l’original portuguès al davant, però… no hauria de ser “ella no li truca fins a mitjans d’agost”?

De tota manera, aquesta deformació professional meva no m’ha impedit assaborir la història i passar una bona estona. Jo crec que val la pena que us el llegiu. No ens arriben gaires autors brasilers, i trobo que és important descobrir-los i, de passada, confirmar a l’editorial que la tria és bona i que esperem que ens facin arribar més. Endavant, L’altra!

Marina Lewycka, la pega i els avis estrafolaris

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

M’acabo de llegir We are all made of glue, de la Marina Lewycka. En aquest llibre, l’autora recupera el que tant em va fer riure a La petita història dels tractors en ucrainès: una persona gran estrafolària. I aquesta és la seva millor recepta: utilitzar com a protagonistes uns vellets que volen recuperar la joventut i que fan coses absolutament estrafolàries que ens fan posar neguitosos i riure al mateix temps.gluenew

Perquè, tot i que el personatge principal i narradora del llibre és la Georgie Sinclair, l’ànima de la història és la Naomi Shapiro, una velleta d’edat desconeguda que es pinta els ulls com un lloro, les galtes com la Heidi i els morros d’un vermell brillant i sense punteria. És un personatge nerviós, autoritari i molt decidit que no dubta a trucar a la Georgie a mitja nit o a primera hora del matí si té una emergència. És d’origen alemany, i veureu que l’autora ha retratat la manera de parlar, cosa que m’ha fet riure més perquè era com si la sentís: “Oh, zenk God you heff come, Georgie! […] Something is heppening to my voter”.

De fet, si no fos per les peripècies a què ha de fer front la Georgie per ajudar la Naomi, això podria ser una història més sobre una dona que se separa i que coneix altres homes. Hi ha hagut moments en què he pensat “Oh, no! 50 sombras de Grey a la vista!”, però aleshores ha reaparegut la Naomi o qualsevol dels altres eixelebrats i m’he reconciliat amb el llibre.

També volia destacar que, de fons, veiem passar el tema estrella d’aquest estiu: l’enfrontament entre israelians i palestins. Lewycka el fa servir com a base per a l’enfrontament entre alguns dels personatges i ens dóna alguns detalls sobre la història recent d’Israel, tant d’una banda com de l’altra de la paret. És informació que mai no sobra.

I la pega què hi pinta, en tot això? Doncs resulta que la Georgie és una freelance que es dedica a editar articles i altres materials escrits per a una revista que tracta de pegues, materials adhesius, etc. I alguna cosa he après, també, sobre aquest tema.

En resum, un llibre lleugeret i que es llegeix ràpid. Costa una mica entrar-hi, però quan t’enganxa ja no pots deixar-lo fins al final: Qui és la Naomi? Com ha arribat a la casa? Què passarà amb en Mark Diabello?

Només una cosa m’ha sobtat: Rioja blanc? Vosaltres n’heu begut mai?