Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

The Hound of the Baskerville, Arthur Conan Doyle

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Oh senyor, quants anys feia que sentia a parlar d’aquest gossot! Quantes entrades sobre Arthur Conan Doyle he llegit! Quantes vegades he vist el trailer de Sherlock!

Aquest octubre, finalment, m’he llegit The Hound of the Baskervilles“, protagonitzat per l’arxiconegut Sherlock Holmes i el seu fidel seguidor, el Dr. Watson. Ha estat una manera de participar en l’iniciativa d’Instagram #victober, que vaig veure una mica tard per (intentar) planificar les meves lectures (cosa altament difícil, com ja sabeu). Total, que aquí em teniu, amb aquesta meravellosa edició amb tapa dura folrada de tela de Penguin Classics Clothbound. Cosa més dark academia i més “britlit” no se m’acudia, ves. 

I és que trobo que l’estil d’aquest autor és lu més british que us pugueu tirar a la cara. Lluny de l’escriptura apassionada de les germanes Bronte, dels diàlegs àgils d’Austen o de la mugre que transpira dels escrits del meu estimat Dickens, m’ha semblat que Conan Doyle escriu com si fos membre honorari de la Reial Acadèmia Anglesa (si és que això ha existit mai). La manera en què escriu és d’una elegància absoluta, les estructures sintàctiques, ordenadíssimes. No sobra ni falta una coma, un adjectiu… tot està mesurat a la perfecció. Un exercici lingüístic impecable que no sé si es pot transmetre amb la traducció (per més bona que sigui).

Però jo soc una friqui de les llengües, i no només d’exercicis lingüístics s’alimenta el lector, oi? 

Tranquils. Aquesta història és envolvent i aconsegueix atrapar-te tot i no tenir el ritme trepidant a què ens han acostumat els nòrdics. En aquest llibre hi trobareu, primer, una fase de situació en què veureu els dos personatges principals: Holmes i Watson. A partir d’aquí, poc a poc, anirem entrant en matèria i descobrint les pistes que ens portaran fins al final apoteòsic en què coneixerem el gos dels Baskerville, un ésser misteriós del qual havia sentit a parlar pràcticament sempre. Molt ben narrat i evolucionat!

Pel que fa al duo Holmes-Watson, mai no havia sigut conscient de lu mandón i listillo que arriba a ser el primer. No em malinterpreteu: no se m’ha fet antipàtic, però trobo que disposa com li dona la gana del temps i les energies d’en Watson, ves. Per altra banda, les pistes les fa anar com li dona la gana (que també penso: clar que sí, si un escriu ha de poder escriure el que li peti).

En resum, un molt bon començament amb aquest autor que m’ha fet venir ganes de llegir-lo més. Sense arribar al grau de devoció que li tenen altres lectors, és una història que m’ha agradat molt!

I ara, què? Hauria de mirar-me la sèrie Sherlock? És que jo tinc un problema: per a mi en Holmes sempre serà en Jeremy Brett…

La imatge que tinc de Sherlock Holmes i de Watson

Sunset Song, Canción del ocaso

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Val, ho confesso: no havia sentit mai a parlar de Sunset Song fins que en Jan de l’editorial Trotalibros el va publicar en castellà com a Canción del ocaso. Últimament ja em passa: descobreixo llibres considerats clàssics a casa seva dels quals no havia sentit mai a parlar (l’altre és Middlemarch, del qual parlarem aviat).

En aquest cas, doncs, ens trobem amb un llibre escocès obra de Lewis Grassic Gibbon que ens porta al tombant del segle XX, moment de canvi per a la vida rural. Aquest és, doncs, el final del món tal com el coneixien els pagesos, és l’ocàs que l’autor ens mostra a través dels ulls de la Chris Guthrie, una noia escocesa que veu com la seva família es desintegra arran de la mort de la mare i que ha de triar entre seguir una educació acadèmica o tornar a casa per viure de la terra en un món bàsicament dirigit per homes. En aquesta història veurem amors i desamors, dubtes, canvis i la companyonia entre veïns davant dels desastres més inesperats. (Ja us dic que els veïns són adorables.)

En certa manera, ens pot recordar la trilogia de Holt de Kent Haruf, especialment el primer llibre. I és que Canción del ocaso també és la porta d’entrada a una trilogia, i es nota. Sí, és un llibre que m’ha agradat, però admeto que em va costar entrar-hi. Segurament hi té molt a veure que la vaig llegir en versió original i la llengua que utilitza l’autor està plena de particularitats de l’anglès d’Escòcia, des del vocabulari fins a les estructures i la manera de parlar. No me’n queixo, que en aquest jardí m’hi vaig posar sola, però és cert que les primeres 50-60 pàgines em van costar de fer passar, ja que havia de buscar algunes coses al diccionari. I quin luxe, senyors i senyores, poder fer cerques en diccionaris escocesos des del mòbil!

Així, doncs, si no teniu ganes de fer cerques i cerques en diccionaris, us recomano que llegiu la versió en castellà de l’editorial Trotalibros, amb traducció de Miguel Ángel Pérez. N’he llegit un tros i està molt ben escrita, i segur que us fa avançar millor que la versió original! 

La promesa, de Damon Galgut

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Feia molt de temps que em volia llegir La promesa, de Damon Galgut. Concretament, des que van anunciar-la com a finalista del Booker Prize de 2021, premi que va acabar guanyant. Era un dels eterns pendents. Ara, amb la publicació de l’editorial Les Hores en català, ha sigut el moment de llegir-me’l.

Com a cosa curiosa, diré que em va cridar l’atenció que la traductora és l’Àfrica Rubiés Mirabelt, que ja havia traduït La veïna del costat, situada també a Sud-àfrica. Us pot semblar una xorrada, però em fixo molt en la feina i la selecció de traductors, i en aquest cas considero que l’ús d’una traductora que ja està familiaritzada amb el context del llibre pot aportar una qualitat interessant.

Com ja deveu saber, La promesa és la història d’una família sud-africana blanca que té una granja als afores de Pretòria. Aquesta història s’allarga durant diverses dècades, i el sistema que emplea Galgut per cobrir aquest període tan llarg sense haver de passar de puntetes o escriure un totxo és dividir-la en quatre parts, cadascuna de les quals narra un moment en la història dels Swart en què es troben a la casa familiar i reprenen temes pendents.

Aquesta família té una criada, la Salomé, a qui se li diu que tindrà una casa pròpia, amb terra pròpia. És una casa vella i rònega, amb forats al sostre i tot. Aquesta és la promesa del títol. Tan senzilla i tan significativa alhora, oi? Serà l’Amor, filla petita de qui va fer la promesa (i de qui la va fer fer), qui anirà recordant i reclamant (suaument) els drets de la Salomé. Passa el temps, però, i la promesa no s’acaba de complir. Com acabarà, la cosa? S’arribarà a dur a terme?

Sí, confesso que m’esperava una cosa més combativa. Acostumada a pel·lícules com Cry Freedom, sobre la figura de Steve Biko, creia que en aquest llibre el tema de l’apartheid tindria una presència més evident i constant. No ho entenia. Per això vaig voler assistir a la presentació del llibre que feia el mateix autor a Barcelona, i allà vaig poder sentir de primera mà les experiències que ell ha tingut i té a Sud-àfrica, així com les impressions que l’atmosfera social li causava de jovenet. En el seu cas, més que un enfrontament directe, sentia un ambient sufocant, una pressió indirecta però constant, que Galgut relaciona amb la religió calvinista: observació, compliment.

Potser és això el que fa que aquest autor, blanc, fill de família de classe mitjana, prefereixi presentar-nos una història familiar que, enlloc d’atacar directament l’apartheid, el fa servir de rerefons mentre desenvolupa altres temes com ara l’enfrontament generacional. I això no és baladí, perquè aquest enfrontament també s’aplica a les actituds davant l’apartheid: només cal veure com reaccionen a la promesa la Salomé o el seu fill, en Lukas. Les noves generacions volen canviar la societat, i ho volen fer des de totes dues bandes. La pregunta és: en una societat amb una ferida tan profunda com la sud-africana, ho aconseguiran mai?

El meu germà, de Jamaica Kincaid

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Feia temps que volia conèixer l’obra de la Jamaica Kincaid, o sigui que quan vaig tenir l’oportunitat de llegir El meu germà no vaig dubtar a fer-ho. És un llibre curt, amb una narració directa i sense complicacions, que es llegeix en una tarda. Si la tarda és llarga, és clar.

En aquest llibre, l’autora utilitza la mort del seu germà, l’any 1996, com a pall de paller d’un seguit de temes que tracta de manera breu i eficaç. Així, per exemple, arran de la malaltia d’en Devon veurem com la gent d’Antigua, aquesta petita illa del Carib d’on és Kincaid, s’enfrontava a aquesta malaltia: et converties en un pària, i ni els teus amics no et venien a veure. No és gaire diferent a com vàrem viure els inicis d’aquesta malaltia en altres llocs, és clar, però en aquest cas cal afegir-hi el mal estat del sistema sanitari i la manca de medicació, que l’autora portava des dels Estats Units (on ella vivia des de ja feia un temps).

Però no només això. En aquest breu volum veurem també la relació amb la mare i, de fet, amb els seus germans (que només ho són de mare). Relacions que ara es trenquen i ara s’arreglen, però que, en general, estan sotmeses a la figura d’una mare dominant i, en certa manera, manipuladora.

I, evidentment, veurem el procés d’agonia de son germà, que amb només 33 anys va morir de sida. Si llegiu el llibre, veureu la seva actitud davant de la vida i com la seva germana, tot i viure molt lluny, intenta seguir el seu cas. Es tracta d’una història emotiva i un retrat social a parts iguals, que ens porta molt lluny però que, en realitat, podria passar al costat de casa.

Ha estat una lectura pausada i veloç alhora (sí, és difícil d’explicar), que m’ha permès descobrir una autora a qui voldré continuar llegint. En tot cas, és un bon llibre per viatjar sense moure-us de la butaca!

L’ordre de les coses, de Laura Tejada

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Havia vist passar L’ordre de les coses per Instagram i m’havia cridat l’atenció, però la veritat és que no el tenia a la llista de llibres “urgents”. Així, doncs, quan per Sant Jordi em vaig plantar a la paradeta de l’editorial Comanegra i vaig preguntar què em recomanaven, no pensava concretament en aquest. Vaig toquinejar-ne uns quants i, al final, vaig seguir la recomanació d’una de les paradistes i no només vaig agafar el llibre sinó que me’l vaig fer signar per l’autora, la Laura Tejada, que en aquell moment estava allà. Es veu que era un senyal.

Passada la voràgine de la Diada llibretera, doncs, vaig començar el llibre i me’l vaig llegir en un tres i no res.

L’ordre de les coses és una història feta d’històries. M’explico. Aquest llibre està farcit de personatges que viuen a Olot i que, tot i que estan relacionats d’una manera o altra, tenen les seves pròpies cabòries i no segueixen un únic fil. Així, tenim la Clàudia, una noia jove que s’encaparra amb el professor de música, i tot un seguit de gent jove com en Blai o en Quel, que volen muntar un grup de música per tocar a l’estiu. Fins aquí, podria semblar una novel·la juvenil, oi?

Doncs no, perquè l’autora els fa anar acompanyats d’altres personatges més madurs, que els són pares, veïns o coneguts i que, al seu torn, també tenen preocupacions. De fet, la nostra feina com a lectors consisteix a anar avançant pel text i intentar discernir quina és la font dels problemes de cadascun i, sobretot, quina relació hi ha entre els uns i els altres. Per a mi, ha estat un plaer fer-ho i anar fent connexions!

No, no és un llibre ple d’efectes i de giragonses. És més aviat una narració de coses normals que fa la gent normal i que, en alguns casos, poden reflectir les nostres vivències o les d’algun conegut o veí. En aquest sentit, pot recordar vagament l’exitosa I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian, publicada per la mateixa editorial no fa gaire. Tots dos llibres són novel·les corals, petits mosaics que s’omplen amb les anades i vingudes dels (nombrosos) personatges.

En definitiva, és un llibre per llegir amb calma, i potser seria un bon candidat per a les tardes xafogoses que estan venint.