I del cel van caure tres pomes, Nariné Abgarian

On Per sifuroIn 5 estrelles7 comentaris

Aquest és un llibre petit, en el sentit que explica històries menudes, del dia a dia, però és un llibre gran, immens, en el sentit que et transporta a lloc i et fa sentir molt a prop del que explica. Podem dir, doncs, que I del cel van caure tres pomes és un èxit de la seva autora, Nariné Abgarian, però també de la traductora, la Marta Nin. Sense traducció no ens arriben les històries, per més bones que siguin.

És, també, un èxit i un encert de Comanegra, una editorial que no he llegit gaire fins ara i que, amb aquest llibre, m’ha vingut ganes de conèixer millor. Ja tinc al cap un parell de llibres que segurament cauran per Sant Jordi, i n’hi ha d’altres que vaig veient passar per Instagram, tots amb molt bona acollida entre els lectors.

Però anem al gra: de què va, aquest llibre? per què m’ha agradat tant?

Una història, moltes històries

Comencem per fer un breu resum de què explica I del cel van caure tres pomes: amb aquest llibre viatgem a un poblet perdut a les muntanyes d’Armènia i veiem com hi viuen una colla d’avis, ja que els joves han marxat o han mort a la guerra o amb una gran fam. Així de senzill.

La bellesa d’aquest llibre, però, és que una cosa que, en principi, podria semblar totalment banal, quotidiana, se’ns explica amb detall, dolçor i estimació. D’una banda, les descripcions hi són molt importants: podem veure les cases de pedra, mig enrunades (com, de fet, en alguns pobles de ca nostra), els paisatges, les muntanyes… tot és com si hi fóssim. D’altra banda, però, l’autora no es conforma amb explicar-nos el dia a dia dels protagonistes d’una manera plana i lineal, sinó que ens farà anar endavant i endarrere en el temps, ens farà centrar en un o altre personatge i, a partir d’això, ens explicarà les relacions que hi ha entre ells, les seves famílies i, en definitiva, des de la seva perspectiva, part de la història d’aquest poblet i del país on s’emmarca. Confesso que, per situar-me, vaig fer un parell de quadres de personatges amb la relació que hi havia entre ells, ja que a estones tira enrere i enrere fins arribar a l’àvia o el besavi del personatge que ens ofereix perspectiva en aquell moment.

Ja n’hi ha prou, amb tot això, per donar-li 5 estrelles, amb lu rància que soc jo? Doncs sí. Els personatges són entranyables. La recreació del poble és magistral (la meva família ve d’un poble petit, i m’ha semblat trobar-hi ecos), incloses les relacions de veïnatge i parentiu entre uns i altres. Els fragments d’història armènia que afloren entre una cosa i altra també me’ls he begut amb ànsia. I, per què no dir-ho, ha estat una excusa magnífica per trastejar amb el Google Maps, ja que aprofito qualsevol excusa per entrar-hi i viatjar, gratis, a altres llocs.

En resum, m’he quedat amb ganes de llegir més coses de l’autora i us el recomano molt. Directe a la llista de propostes per a Sant Jordi!

Enquesta sobre hàbits lectors

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

Fa uns anys vaig fer una enquesta sobre autors que agraden i autors que no, i també tocava algun altre aspecte com ara traducció o original i alguna altra cosa. Teniu els resultats en aquesta entrada. Va ser una experiència divertida i enriquidora, o sigui que he pensat que podríem fer una altra enquesta, però canviant de tema. A mi m’agrada llegir a tot arreu, però també tinc els meus moments i racons preferits, i tinc curiositat per saber quins són els vostres.

Així, doncs, he preparat aquest petit formulari perquè l’ompliu. El deixaré obert unes setmanes i aleshores analitzaré resultats i en faré el comentari aquí al blog i a Instagram, i si us identifiqueu al final del formulari participareu en el sorteig d’un llumet de lectura similar al de la foto.

Per trencar el gel, començo jo amb els meus hàbits.

Com m’agrada llegir?

Sí, llegir al sofà amb manteta i gat a la falda és un must, però crec que no és la manera òptima i no sempre hi ha sofà a la vista. Aquí teniu el meu retrat robot:

Temps que dedico a llegir

Cada dia llegeixo entre una hora i una hora i mitja. Això em dona unes 400 pàgines de lectura a la setmana, tot i que pot variar en funció de la llengua i del llibre. Això fa que sigui una mala companya de lectures conjuntes i que no sempre sàpiga esperar…

Els meus moments

Aprofito tots els raconets que m’ofereix el dia. El millor moment per a mi és el matí, a primera hora. Llevar-se i anar directa a barraca, llegir abans no es comenci a llevar la tropa, esmorzant acompanyada dels gats. Feina feta no fa destorb. El dia que treballo a l’oficina, també aprofito per llegir dinant o després de dinar. Un moment kit-kat merescut i que recarrega piles. A la tarda, si acompanyo els nens a extraescolars, també aprofito. I quan vaig a dormir, és clar, però si estic molt petada no aguanto gaires pàgines…

Llocs per llegir

Tots i a tot arreu!!! L’únic lloc on no puc llegir és el bus, cotxe i similars. Per això prefereixo el metro o el tren. Si soc a casa, el millor lloc és a la cuina, asseguda en cadira + taula: és la manera d’avançar més ràpid. I, és clar, llegir en una cafeteria amb els auriculars posats sense música també és un top!

Suport de lectura

Jo combino els llibres en paper i la lectura amb el meu fantàstic Kindle. Sé que el paper té un encant especial, però els llibres “lletjos” no cal tenir-los al prestatge. El llibre electrònic també va perfecte per comprar llibres en altres idiomes i un munt d’altres coses que comentava en aquesta entrada.

Idiomes en què llegeixo

Tots els que puc. El meu mètode és: un llibre en català – un en un altre idioma (i així anar fent). Així, doncs, aproximadament el 50% dels llibres els llegeixo en català. La resta els reparteixo entre anglès, italià, francès i, en menor mesura, castellà. Llengües pendents: xinès i danès. Si puc, sempre llegeixo en versió original.

Activitats complementàries

Segons quin llibre llegeixo, m’agrada anar mirant al Google Maps les coses que hi surten. També em documento quan surten personatges històrics o fets (per exemple, amb Harlem Shuffle, de Colson Whitehead, ho vaig fer a fons). En alguns casos, escolto música del país o de l’època.

Participa en l’enquesta!

Jo ja he explicat quins són els meus hàbits, i ara us toca a vosaltres.
Empleneu el formulari i, si us identifiqueu, participareu en el sorteig.

Guilleries, de Ferran Garcia

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres4 comentaris

Guilleries és un carrer, un massís muntanyós i… un llibre. I crec que val la pena examinar la relació entre les tres accepcions de la paraula. Com a carrer, és un carrer de Gràcia, a Barcelona, on té la seu l’editorial Les males herbes, que és qui publica el llibre. Com a massís, és l’escenari de rerefons del llibre de Ferran Garcia. Com a llibre…. com a llibre és un cinc estrelles gran luxe amb terrassa, sauna i jacuzzi a l’habitació. I ús gratuït del minibar.

Normalment, quan acabo un llibre i he de triar el següent tinc alguns dubtes però tampoc tinc grans dificultats per fer-ho. Com a molt, quan llegeixo un cinc estrelles trio el llibre següent pensant que, pobret, passarà desapercebut (o sigui que en trio un en què tingui poques expectatives). Aquest cop, però, he acabat el llibre tan absorbida per la història que no he sabut què havia de triar a continuació. Porto dos dies amb bloqueig lector, i no m’havia passat mai. Tinc sort de les lectures conjuntes que tinc en marxa, perquè no sabria pas què triar.

Entrem en matèria.

Una història enredada

Si arribeu al llibre sense llegir-ne cap comentari a les xarxes o a la web de l’editorial, no està clar en quina època passa tot plegat, però sabem que estan posant les vies del tren a Osona, o sigui que hem de suposar que és en algun moment del segle XIX, amb les carlinades també de fons. El lloc, sí: els entorns de Taradell i comarca, amb el rerefons de les Guilleries. I tot plegat està embolicat per una atmosfera onírica, però també fosca, sinistra. Es tracta d’una història molt intensa i plena de trampes, nusos i bifurcacions, en què cal estar molt concentrat per poder seguir les ziga-zagues que Ferran Garcia ens fa fer. Estàs llegint en present i, de cop i volta, tornes al passat. Estàs anant en una direcció i l’autor et porta un element inesperat que afegeix informació a l’argument.

La lectura va guiada en tot moment pel protagonista, un nen que es diu Boi. Serà ell qui ens portarà amunt i avall de plana i muntanya, enmig de la boira, esquivant els darrers pistolers de la comarca. Podem dir que és una mena de western, però també podem dir que és una novel·la de formació (bildungsroman) o, fins i tot, d’intriga. Però és més que això, ja que amb el personatge de l’àvia recuperem el paper de les remeieres i també veiem part de la vida al poble.

Trobarem personatges clau com en Joan Tur, o el Noi, o la Noia, o l’àvia. Cadascun serveix per descobrir un aspecte de la història: bandolers, problemes familiars, misteris… Heu d’estar atents a l’entramat familiar del protagonista perquè és complicat i l’anireu descobrint poc a poc, com si peléssiu una ceba.

El llibre està dividit en fragments que no estan formalment constituïts en capítols, tot i que ho podrien ser. Són de longitud diversa, des d’un paràgraf llarg a unes quantes pàgines, i diria que això t’empeny a llegir i et fa accelerar o frenar segons la voluntat de l’autor. Són com gotes que van aportant informació a miquetes, no sempre linealment, i cal avançar força en el llibre per agafar les regnes de la narració i situar-se. És una lectura exigent, però us prometo que si us la llegiu ben concentrats us recompensarà.

Inquiets, de Linn Ullmann

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Inquiets és un llibre diferent dels que llegeixo habitualment, això no ho negaré, però el fet que el publiqués l’editorial Les Hores amb traducció de la Meritxell Salvany era un factor a favor de la lectura d’aquesta obra estranya, a mig camí entre unes memòries, la reflexió sobre fer-se gran i les xerreries sobre dos personatges famosos: Liv Ullmann i Ingmar Bergman.

Abans d’entrar en matèria, però, un apunt important: Ingmar Bergman i Ingrid Bergman no eren família. Em vaig tornar boja per escatir-ho perquè resulta que el Sr. Bergman va tenir una dona que es deia Ingrid i al llibre apareix al principi i jo ja no sabia el què.

Bé, deixem estar l’anècdota i passem al tema.

Un llibre que és un patchwork

Doncs justament això és el que us trobareu a les mans: un llibre fet de peces, una història fragmentada. Si el llegiu, veureu que tan aviat parla de la seva infantesa com de la relació amb son pare ja gran. Tot són com peces d’un patchwork que hem d’anar combinant i cosint fins a aconseguir una perspectiva general.

En realitat, Linn Ullmann comença a escriure Inquiets set anys després que mori Ingmar Bergman. El motor d’arrencada són les gravacions que havia fet amb ell, en què intentaven recuperar la vida del cineasta i, al mateix temps, preguntar-se sobre la vellesa i la degradació física i mental. Al llibre, però, no hi trobareu la transcripció íntegra d’aquestes cintes, sinó que l’autora les fa servir en una part i completa el volum recordant escenes de quan ella era petita.

Així, el que hi veiem és com es viu amb persones tan especials com Ingmar Bergman i Liv Ullmann. Cadascú al seu país (es van separar quan l’autora era ben petita), crien la nena a la seva manera. La major part del temps viu amb la seva mare, que viatja tot sovint i la deixa amb multitud de mainaderes. I trobo que Ullmann (sènior) en surt força mal parada, d’aquest retrat de la infantesa de la seva filla: diria que la pinta com una dona una mica inestable, indecisa, que dona prioritat a la seva carrera per davant de la filla. Com si son pare no fes el mateix!

Amb el pare hi passa els mesos d’estiu, a l’illa de Farö. M’ha agradat molt tot el que ha sortit en aquests capítols: l’estiu, la llum, el mar… a diferència del dia a dia amb la mare, aquí tenim els records més bonics de la nena. Com quan recordem les vacances de quan érem petits i pensem en el poble, els avis… És també aquí on coneixem una mica com era Bergman, un home que podríem definir com a preocupat per l’ordre i la puntualitat. La relació que té amb la Linn és més distant que la d’un pare i una filla, ja que només es veuen a l’estiu i es porten molts, molts anys.

Finalment, també hi trobarem el retrat de la vellesa i el declivi del cineasta, del pare. És, potser, aquest aspecte el que més m’ha cridat l’atenció. Tots ho sabem, que ens fem grans, però no pensem (o no volem pensar) que els nostres pares se’n faran i que, un dia, marxaran. I és aquí on crec que el llibre fa l’aportació més gran sense tampoc fer-hi massa voltes. Les converses davant la gravadora amb un home que ja no ho recorda tot i que es perd o repeteix coses són d’una força esborronadora, sense guarnir-les: són converses en què el pare es converteix en nen, mentre que la filla és qui té el cap a lloc, i és el que més m’ha colpit de tot el llibre. En aquest punt, s’agraeix la feina de la traductora, absolutament brillant.

En resum, aquesta obra us servirà si voleu conèixer dos grans astres del cinema, o si voleu saber com és viure amb gent tant famosa, o com són els records d’infantesa de l’autora o, simplement, si voleu reflexionar sobre la vellesa i com ens fa dependents dels altres. En tot cas, aplaudeixo la traducció de la Meritxell Salvany, que sempre, sempre, està a l’altura. Així mateix, si voleu aprofundir en la societat sueca de l’època, us recomano que llegiu La vida a qualsevol preu, també de l’editorial Les Hores.

Lao She: múltiples punts de vista

On Per sifuroIn Caràcter xinès2 comentaris

Si algú em preguntés quins són els autors de la primera meitat del segle XX que més m’han agradat, serien, sens dubte, Lu Xun, Ba Jin i… Lao She. Si algú em preguntés quin d’aquests tres retrata amb més habilitat la vida quotidiana de la gent normal, diria Lao She. Si algú em preguntés amb quin d’aquests tres connecto més, segurament també diria Lao She. Per què?

No ho podria explicar ben bé, però diria que toca més diversitat de temes que els altres dos. En certa manera, podríem dir que és una mena de Yu Hua abans de Yu Hua, una mena de camaleó que és capaç d’entendrir-nos amb històries de gent senzilla però també escriu ciència ficció o fa servir la seva experiència com a estudiant estranger per parlar del tractament dels xinesos a l’exterior i la relació entre pares i fills. Un autor molt complet.

Situació històrica i personal

Lao She va néixer a Pequín el 1899, a les darreries de l’última dinastia xinesa, la Qing. El seu pare, que era soldat, va morir en enfrontaments durant la Rebel·lió dels boxers, i la família de l’autor les va passar magres per tirar endavant. Tot i això, va aconseguir acabar els estudis i anar a Anglaterra, on va ensenyar xinès a l’Escola d’Estudis Africans i Orientals de Londres, un centre de gran prestigi encara avui dia. La seva experiència a l’estranger i la tornada a la Xina les trobareu documentades àmpliament a Regresar a China, un llibre interessantíssim de Carles Prado-Fonts.

Com molts altres intel·lectuals xinesos, Lao She es va posicionar contra la invasió japonesa de la Xina, i quan es va instaurar el règim comunista va gaudir d’una bona posició. Desgraciadament, l’arribada de la mal anomenada Revolució Cultural va significar l’inici d’una persecució política que el va anar encerclant fins que, finalment, es va suicidar.

Una obra molt diversa

Com dèiem a l’entrada, una de les característiques de Lao She és la seva capacitat per reproduir entorns i situacions molt diversos. Així, entre les seves obres més destacades trobem temes molt diferents:

  • La verdadera historia del camello Xiangzi, una història que ens porta a les capes més desafavorides del Pequín de principi del segle XX a través dels ulls d’un portador de rickshaws.
  • La casa de te, una obra cabdal de la literatura xinesa moderna on veiem els canvis de la societat a través d’una casa de te i els seus clients.
  • Mr. Ma and Son, on un pare i un fill emigren a Londres; aquí veurem les seves dificultats per inserir-se en una societat on són estranys i, també, la diferència entre les dues generacions.
  • Quatre générations sous un même toit, novel·la coral on podem veure la vida en un barri tradicional xinès. Personatges, embolics… hi ha de tot!
  • Cat Country, una novel·la de ciència ficció que ens porta a Mart, en un país on (aguanteu-li el cubata!) viuen i manen els gats. Absolutament delirant.

Tanco la llista amb relat que vaig traduir de l’autor, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Va ser tota una experiència i recordo amb gratitud la família de l’autor, que va donar permís per fer la traducció.

Ja ho veieu, oi? Temes i espais molt diferents, tots retratats amb precisió i fina ironia. Com podeu apreciar, no en tenim cap en català. Aquest seria un buit que convindria omplir com abans millor. Algun valent a la sala?