El lector fiel, de Max Seeck

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Avui parlem de El lector fiel, de Max Seeck, publicat per Maeva Noir. Quan el vaig començar no sabia ben bé què esperar-me perquè no havia llegit mai una novel·la negra finlandesa. Els meus antecedents més propers eren:

  • L’imprevisible i no sempre correcte Harry Hole, de la policia d’Oslo, que adoro.
  • El més aviat previsible i mai correcte Sebastian Bergmann, col·laborador de la policia sueca.
  • La força previsible i sempre correcta Camila Lackberg, també de la policia sueca.

I el dubte era: què puc esperar d’una inspectora finlandesa? Serà del tipus Harry/Sebastian o del de la Camilla?

Doncs al final, ni una cosa ni l’altra, tot i que hi veig uns tocs diferents dels altres tres que segurament són perquè l’autor és força més jove que els altres: hi ha més atenció a la diversitat racial, per exemple, i les tecnologies hi tenen un paper més important.

L’argument

La història és clàssica dins del que seria la novel·la d’aquest tipus, i tampoc us puc dir gaire cosa perquè us desmontaria la intriga: hi ha una sèrie d’assassinats que segueixen les pautes dels que es descriuen als llibres d’en Roger Koponen. Al principi, la policia no sap ni per on girar-se, i hauran d’avançar a poc a poc fins a anar recollint pistes i teixint teories.

Al mateix temps, anirem coneixent el passat de la Jessica Niemi, la inspectora protagonista, que al principi desconeixem. No sabem res de la seva família, no sabem de què es coneix amb el cap de policia… un misteri.

Fins aquí l’argument. Ara, passem a temes complementaris.

Complements

Crec que l’autor, a part de desenvolupar una trama típica, plena d’intrigues i pistes que hem d’anar lligant, ha volgut tocar diversos temes que ajuden a donar cos a la història. No els ha desenvolupat a fons, sinó que ens dona unes quantes pinzellades que incorporem a la resta.

Així, doncs, apareixen amb força les (ja no tan noves) tecnologies. Per escalfar motors, diré que hi ha una menció especial a la Wikipèdia, un recurs superutilitzat que poques vegades s’esmenta en les novel·les. Aquí, en canvi, és un dels recursos que es fan servir a la investigació i m’ha agradat molt veure com l’autor fins i tot comenta que hi ha entrades més llargues en uns idiomes que altres. Un altre aspecte que té presència important és la viralitat dels vídeos a les xarxes socials. Això sí que surt més sovint, però entre això i el comentari anterior em fa pensar que Max Seeck és més jove que altres autors de negra i que ho fa valer.

Un altre aspecte que apareix és el de les malalties mentals. En aquest cas, la perspectiva és molt interessant: no aprofundeix en les malalties en sí, sinó en el fet que segons quines persones amb problemes d’aquest tipus poden ser molt vulnerables davant de gent que se’n vol aprofitar per als seus propis fins. Ho veureu si us llegiu el llibre.

No puc especificar més perquè, precisament, la gràcia del llibre és com fa lligar tot de temes que, al principi, apareixen de manera dispersa i sembla que no tinguin relació. Veureu que la història avança a poc a poc, en dos fronts. Més endavant, però, la cosa s’accelera i el final és trepidant. He de dir que la protagonista, la Jessica, no m’és especialment simpàtica, però la història està ben trenada i val la pena. I el final, molt ben trobat!

East of Eden, magnífic Steinbeck

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Steinbeck és tan bo que no necessita ni el nom. Sí, també hi ajuda que no es diu Smith i que d’Steinbeck només n’hi ha un. Però és que ja porto dos dels seus llibres i entrar-hi és com… com… com entrar en una pel·lícula lenta però molt agradable. Fa un temps em vaig llegir The grapes of wrath (El raïm de la ira), que és absolutament brutal i molt, molt recomanable, i ara m’he enfrontat a les 700 pàgines i escaig de East of Eden, un altre llibre que ens porta l’Amèrica més autèntica i rural.

En aquesta ocasió, Steinbeck ens porta la història d’un teixit de gent. Sí, dic un teixit perquè no són una única família, ni un poble, ni un grup ben trabat. Es tracta de diversa gent que, per un motiu o un altre, emigren a California. D’una banda, tenim els Hamilton, una família procedent d’Irlanda, amb molts fills (9, si no m’he descomptat), un dels quals és la mare de l’autor. D’altra banda, tenim els Trask, una família de l’est dels Estats Units, part de la qual emigra cap a l’estat daurat.

El que fa Steinbeck és presentar-nos breument la història de Califòrnia des de temps antics. L’explicació és magnífica, gairebé poètica, i m’ha transportat a aquella terra tan llunyana amb una dolçor infinita. A continuació, ens presenta els Hamilton i ens situa en l’entorn: la terra és pobra, la casa és feta sobre la marxa, tenen tants fills… I quan et penses que la cosa ja està encarrilada i que es limitarà a explicar la història de la seva mare, pam! Ens fot un calbot i ens porta l’Adam Trask i la seva família. Així, doncs, volem a la Costa Est i veiem com van les coses per allà (aquí hi ha més moviment, ja ho veureu). I quan ho té tot a punt, inicia el teixit.

Un teixit, una trena… en podeu dir com vulgueu. El fet és que, un cop fetes les presentacions (que són uns quants capítols), l’autor va intercalant les històries fins que les fa convergir mitjançant l’amistat entre el patriarca Hamilton i l’Adam, que serà el pal de paller de tot plegat.

Califòrnia, sempre Califòrnia

Igual que a The Grapes of Wrath, l’entorn té un paper especial. En aquest cas, tenim Califòrnia a tocar dels dits: sembla que hàgim de poder passar la mà pels cereals ben rossos a l’estiu. Gairebé diria que m’ha recordat la meravellosa trilogia que Kent Haruf dedica al poble imaginari de Holt: espais oberts, narració tranquil·la i històries del dia a dia.

Espereu: narració tranquil·la? Sí, en general sí. Les coses passen seguint el ritme de les estacions, les converses plàcides entre veïns… però clar, són 700 pàgines i no pots fer-ho massa tranquil o la gent s’hi adorm! Així, doncs, el que fa Steinbeck és combinar aquesta placidesa amb alguns passatges més tensos i intrigues. I en sap un munt: quan et penses que la cosa comença a decaure, et fa un gir argumental o passa a una altra part de la trena que comentava més amunt i et deixa amb un pam de nassos. T’has de resituar i seguir llegint: no et deixa opció. Sí, en algun punt em vaig cansar, però va ser molt poques vegades i és un llibre que va guanyant intensitat a mida que avança.

En resum, Steinbeck no és Nobel per res, i aquest és un llibre molt atractiu al qual li dono 4 estrelles ben bones. Si el llegiu amb el Google Maps al costat, estareu a la glòria!

Crossroads, Cruïlles… Franzen!

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Van passant els dies i no m’hi acabo de posar, però és que llibres com Crossroads (Cruïlles) són un gust de llegir… i costen de comentar. A les seves 592 pàgines hi cap una comunitat sencera, als anys 70, vista a través dels ulls de la família Hildebrandt. Per postres, he llegit dos grans llibres (i llargs) pràcticament darrere d’aquest, el Tirant i East of Eden, tots dos mereixedors de bones entrades, i no sabia ni per quin començar.

No hi trobareu grans intrigues, a Crossroads, no és una història trepidant. És el dia a dia d’una família, i Franzen va teixint les relacions entre ells i el seu entorn a poc a poc, com l’aranya que va treballant amb paciència i espera el millor moment per activar-se. Aquest volum és el primer d’una trilogia, o sigui que, en el fons, podem pensar que tanta preparació serveix per presentar-nos els personatges i anar introduint-nos en la situació, com si féssim l’escalfament per als altres dos volums.

Què hi trobareu?

D’una banda, hi trobareu els membres de la família protagonista:

  • En Russ: pastor caigut en desgràcia en una església de Chicago; ronda els 50 i està en plena crisi personal i matrimonial.
  • La Marion: la seva dona, també en crisi existencial i, igual que el seu marit, plantejant-se si ha de separar-se o no. Qui pitjarà el botó vermell???
  • En Clem: el fill gran, en edat universitària i plantejant-se el futur amb opcions molt radicals.
  • La Becky: la segona de la família; centre d’atenció a l’institut i a punt de passar pantalla.
  • En Perry: petit traficant de marihuana, encara va a l’institut.
  • En Judson: el petit de la casa, passa pràcticament desapercebut durant el llibre (segurament tindrà més protagonisme en els següents).

La veritat és que tots són molt reals, tots amb problemes personals i dubtes. Podríem ser nosaltres. De fet, diria que això es descriu d’una manera tan real i propera que pràcticament oblides que està passant durant el nadal de 1971.

D’altra banda, tenim un teló de fons on l’autor retrata la societat del moment. Apareixen amb més o menys intensitat temes com la guerra del Vietnam, la relació amb els indis americans o el racisme (enfocat més aviat com a classisme).

Tot això està descrit amb la minuciositat i la precisió habituals de Franzen, especialista a disseccionar les relacions de la família americana (ja ho va fer a la genial The Corrections, que també podeu llegir en català com a Les correccions). No sé quin dels personatges té una angoixa existencial més gran (bé, sí, al final del llibre queda clar), però tots aconsegueixen portar-te al seu racó, ensenyar-te com és la seva vida.

És una lectura exigent, almenys en anglès, ja l’estil l’autor no escriu pensant en fer la vida fàcil a l’audiència (i jo que ho agraeixo: és una lectura estimulant). Tan aviat tenim frases llargues i complexes com breus i al punt. El vocabulari és d’un nivell mitjà tirant a alt. En aquest sentit, diria que em recorda Colson Whitehead, que té un estil envolvent que t’arrossega i et fa avançar com un tsunami, dominant-te amb la força de la seva narrativa. No, aquests autors no tenen res a veure amb les historietes senzilletes per passar el temps: amb ells sempre aprens alguna cosa, sigui d’història contemporània o de vocabulari.

En resum, un 4 estrelles tirant a 5, absolutament recomanable i que m’ha deixat amb ganes de llegir el segon volum de la trilogia. Visca Franzen!

Tirant lo Blanc i els seus amics

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres3 comentaris

Aquesta era la tercera vegada que em llegia Tirant lo blanc, “el Tirant” per als amics. I, independentment de les aventures, els amors i els desamors, que cada vegada he apreciat d’una manera diferent, sempre és un plaer i un goig llegir aquesta obra cabdal del patrimoni literari català, publicada l’any 1490. 1490. I encara és llegible. Aquest envelliment digne no l’han tingut tots els llibres que he llegit. Alguns “caduquen” amb pocs anys, mentre que el Tirant, igual que el Quijote, Sueño en el pabellón rojo o les obres de Shakespeare i Ibsen continuen tenint validesa. L’autor, Joanot Martorell, va fer molt bona feina i ens ofereix un llibre que beu de les fonts de l’època per narrar unes aventures que ens remeten, salvant les distàncies, al mític rei Artur.

Això sí, aquesta mena de llibres no els podem llegir com si fossin escrits ara mateix. Hi ha una qüestió de perspectiva històrica que és necessari tenir en compte per valorar-los degudament: els llibres s’escriuen per acontentar (o provocar) el públic del moment en què es publiquen. Si ens llegim un llibre 532 anys després de la seva publicació segurament hi haurà coses que no ens arribaran o que, fins i tot, ens molestaran. En parlarem més avall, recorrent als humils coneixements d’història d’una servidora. Hi ha estudiosos que us oferiran una visió molt completa de tot plegat, o sigui que jo em limitaré a comentar-ho des del meu punt de vista personal.

Sí, val, però… de què va?

Ah, de què va. Va de dos dels temes més antics del món: l’amor i la guerra. Com ja sabeu, el Tirant correspon a la categoria literària dels “llibres de cavalleria”, un tipus de llibre que consistia, bàsicament, a narrar les aventures de cavallers que recorrien Europa defensant els seus ideals. Aquests ideals eren la defensa de l’honor, tant el seu com d’altres persones, l’enfrontament bèl·lic amb enemics propis o d’aquell qui els pagués, l’amor cortesà i la defensa de la religió. Així, doncs, el protagonista de la nostra història es passeja des de les illes britàniques fins a la costa nord d’Àfrica, arribant fins i tot a l’imperi bizantí, defensant reis i nobles, escampant la religió i pensant en la seva aimada.

El personatge més important que l’acompanya en les aventures és el seu cosí Diafebus, que té una presència destacada durant pràcticament tota la història, però també hi ha n’Hipòlit, el seu servent, que anirà creixent a mesura que avança la narració. Per la banda femenina trobem la princesa Carmesina, filla de l’emperador bizantí, i l’Estefania, dama seva de companyia, juntament amb la Plaerdemavida (una criada molt decidida) i la Viuda Reposada (antiga dida de la princesa). Entre uns i altres ens amenitzaran la lectura amb escenes d’acció i sang i fetge que queden compensades per subtrames amoroses plenes de picardia i embolics.

Què deies de la perspectiva històrica?

Més amunt deia que aquesta mena de llibres no es poden llegir com si fossin publicats fa dos dies. Amb això vull dir que avui dia els autors busquen sorprendre’ns amb girs inesperats, o tocar-nos amb narracions tristes i personals, o oferir-nos personatges amb molta profunditat, que sembla que siguin reals.

En el cas del Tirant, tot això no hi és. En aquella època, els possibles lectors eren molts menys que ara i, segurament, l’objectiu dels autors era diferent dels que he dit. Buscaven entretenir, és clar, però suposo que els gustos dels seus coetanis eren força diferents dels nostres. Per això és força probable que els amors de Tirant i Carmesina us semblin infantils o molt bàsics, plans. El mateix serveix per a les escenes bèl·liques i els motius que tenen per desafiar un o altre oponent, sigui al camp de batalla o en tornejos: motius idealitzats, que avui dia ens semblen fora de lloc. Tot plegat fa que, a estones, me’ls imagini com uns putxinel·lis d’aquells que veia de petita: tot va a patacades, i tan aviat són amics com s’estomaquen.

Finalment, hi observo també una certa voluntat evangelitzadora i moralitzant, ja que els discursos religiosos tenen una presència important en tot el llibre. Déu els ajudarà a guanyar les batalles (ehem), Déu els indica què han de fer… fins i tot bategen conversos! Aquest és, potser, l’aspecte que se m’ha fet més enganxós.

Ja per tancar, una cosa que m’ha encantat és la gran quantitat de personatges que hi apareixen. Alguns entren i marxen, mentre que els principals tenen presència continua o, com en el cas d’alguns secundaris de luxe, apareixen i desapareixen per reaparèixer més endavant. En aquest sentit, cal destacar la capacitat de Joanot Martorell per no perdre el fil en les seves narracions, que ens porten d’un país a l’altre sense perdre mai pistonada!

Sí, és un llibre llarg. 971 pàgines en la versió de Marius Serra en català actual, que és la que m’he llegit aquesta vegada. N’havia llegit una versió juvenil abreujada fa molts anys. Després li va tocar el torn a la versió original, plena de notes. Com és lògic, la versió de Serra es llegeix molt més fàcilment que l’original, i el seu talent fa que es llegeixi d’una manera àgil i entenedora. No se m’ha fet gens pesat, llevat d’alguna parrafada molt i molt llarga sobre religió. A part d’això, és un bon llibre i sobta veure que encara, avui dia, fa de bon llegir. Si no us fan por els totxos, us el recomano plenament!

Yiyun Li: la visió externa

On Per sifuroIn Caràcter xinès, Llibres4 comentaris

Yiyun Li va néixer a Pequín el 1972 i hi va viure fins a acabar els estudis universitaris de ciències. Posterioment va marxar a un màster als Estats Units, i ja no en va tornar. Amb el temps, aquella estudiant de medicina es va formar com a escriptora i, per a joia dels seus lectors, va començar a publicar relats curts.

Com podeu veure, el seu perfil és diferent del de Yu Hua o Yan Lianke. El fet d’haver marxat del país fa que tingui dues característiques que la diferencien molt de la majoria d’autors que comento al blog:

  • Utilitza el seu nom amb l’ordre occidental: primer el nom de pila i després el cognom. Així, doncs, el seu nom és Yiyun i el cognom és Li.
  • Escriu en l’idioma del seu país d’adopció: l’anglès.

La seva escriptura és precisa i lleugera, sense ser superficial. En el seu cas, el contingut té més pes que la forma, i no li trobareu frases recargolades per fer-vos arribar els seus sentiments. Tampoc té una escriptura massa sentimental: potser encara li queda a dins alguna cosa de la seva formació científica.

Obra i evolució

Yiyun li ha destacat en l’àmbit de la narrativa curta i també en el de la novel·la. Fins i tot en el de la no ficció. Tot seguit fem un repàs per les seves obres més destacades.

Les primeres obres d’aquesta autora que es van publicar són relats més o menys breus que toquen diferents aspectes de la vida quotidiana en l’àmbit xinès, sigui al seu país d’origen o a la diàspora. Els teniu recollits en aquests dos llibres:

Posteriorment, Yiyun Li va entrar en el món de la novel·la. En les seves dues obres següents, va tractar temes relatius a la història de la Xina:

En el cas de Les portes del paradís, l’autora utilitza un element, l’execució de Gu Shan, antiga guarda roja, com a excusa per presentar-nos una sèrie de narracions que s’entrellacen però que podrien ser independents. Pel que fa a Kinder than Solitude, pren com a punt de partida l’estiu de 1989 i va i ve de la Xina als Estats Units. No és el seu millor llibre, i potser aquí va començar a virar interessos, cosa que es va confirmar en les dues obres següents:

En el cas del primer, es tracta d’un relat bàsicament autobiogràfic en què l’autora reflexiona sobre què fa que valgui la pena viure. Cal tenir en compte que es tracta d’un llibre escrit durant una època en què Yiyun Li va patir una crisi personal important que la va portar a les portes del suicidi. També dins d’aquest període negre va escriure Where reasons end, un llibre de no ficció que recorda el seu fill, que es va suicidar.

Finalment, pel que fa a Must I go, es tracta d’una història interessant però totalment diferent de les anteriors, ja que l’element xinès desapareix de l’argument. No el puc valorar a fons perquè el tinc a mitges, però em fa pensar que els temes que li interessen han evolucionat i s’han allunyat de la Xina, un dels elements que més m’atreien de les seves obres. Potser és un pas lògic després de la tràgica etapa anterior. Potser és lògic, quan un marxa de casa seva (en aquest sentit, li veig un cert paralelisme amb la Zadie Smith, autora anglesa emigrada als Estats Units).

En tot cas, caldrà estar atent a les seves obres, sempre delicades i totalment recomanables.