Edicions del Periscopi ens porta Les generacions espontànies, un llibre de la Mar Bosch Oliveras que, prenent com a punt de partida una entrevista de feina, ens explica vida i miracles de la protagonista. És un llibre amb un estil fresc, que es llegeix pràcticament d’una tirada i que en alguns punts ens fa somriure perquè, en el fons, no estem tan lluny del que fa la protagonista.
La noia, que comença dient que no vol fills ni parella, va evolucionant al llarg del llibre, i la veritat és que hi ha escenes i explicacions molt bones, com ara l’escena de les portes que no s’obren (pàgina 49). Un altre punt brillant de la història és quan es presenta a l’entrevista i veu que toooootes les noies que hi ha a l’empresa o que vénen a buscar la feina són rosses. Quin espant, pobra noia! Es pensa que està fora de lloc!
La feina és estranya, però és que de totes les que ha fet no n’hi ha ni una que sigui “normal”, per dir-ho d’alguna manera. I llegint la seva història, a part riure una mica, veureu que en el món en què vivim, en plena crisi, hi ha gent disposada a fer pràcticament qualsevol feina per guanyar-se la vida. Per això trobo que el llibre és molt encertat: ens parla d’un tema molt actual però sense acritud.
Altres moments, per a mi, curiosos són quan parla del desgast de la pasta de dents i del matrimoni o quan dóna un telèfon que comença per 555, com a les pel·lícules americanes. O el manual de benvinguda a l’empresa, amb un contingut inesperat (tot i que l’alternança masculí/femení es fa pesada: no sé si l’autora ho ha fet exprés, però jo, en la vida real, hi estic totalment en contra, que ho sapigueu!).
Per tot això, us recomano que us el llegiu si voleu una lectura tranquil·la i agradable. Potser us ho dic perquè m’estic llegint La Storia, d’Elsa Morante, que és molt i molt dura, i, és clar, per comparació sembla que Les generacions espontànies sigui una cosa molt lleugera. Però és un bon llibre, i Edicions del Periscopi es manté en la seva línia de publicacions de qualitat. Només per això ja val la pena llegir-lo.
El llibre és preciós. Una portada en blanc i negre amb un dibuix magnífic de la Terra, la imatge corporativa de 
Fa molts i molts anys, abans que això de fer blogs es posés de moda i que existís L’illa deserta, em vaig llegir un llibre que es deia 
I és un gran llibre, indeed. El que semblava que havia de ser una simple investigació policíaca resulta que és un document molt més profund, un retrat pràcticament dickensià dels finals del segle XIX i principis del XX a Irlanda, de la gran fam que hi va haver i, en conseqüència, la importantíssima migració que hi va haver cap als Estats Units, el sofriment de la gent que es quedava a Irlanda perquè no podia pagar-se el bitllet en vaixells que transportaven més passatgers dels que era prudent assumir, que viatjaven en condicions infrahumanes, poc diferents de les condicions en què viatjaven els esclaus.
M’ha costat molt trobar el moment per escriure aquesta entrada. 
En general, però, crec que és un llibre molt llegible. Es tracta del primer que publica Rata Books, que neix amb la intenció de publicar en català i en castellà. El volum té una presentació molt maca, contundent, amb un paper lleugerament aspre, una imatge corporativa molt coherent (potser massa: no sé si calia introduir part de l’imagotip al peu de pàgina). Queda estrany que la foto de l’autora vagi a la contraportada, ja que m’ha fet agafar el llibre al revés alguna vegada. En definitiva, però, és un llibre que fa de bon agafar.
L'illa deserta 