La vida a través d’una entrevista de feina

bosch-oliveras-generacions-espontaniesEdicions del Periscopi ens porta Les generacions espontànies, un llibre de la Mar Bosch Oliveras que, prenent com a punt de partida una entrevista de feina, ens explica vida i miracles de la protagonista. És un llibre amb un estil fresc, que es llegeix pràcticament d’una tirada i que en alguns punts ens fa somriure perquè, en el fons, no estem tan lluny del que fa la protagonista.

La noia, que comença dient que no vol fills ni parella, va evolucionant al llarg del llibre, i la veritat és que hi ha escenes i explicacions molt bones, com ara l’escena de les portes que no s’obren (pàgina 49). Un altre punt brillant de la història és quan es presenta a l’entrevista i veu que toooootes les noies que hi ha a l’empresa o que vénen a buscar la feina són rosses. Quin espant, pobra noia! Es pensa que està fora de lloc!

La feina és estranya, però és que de totes les que ha fet no n’hi ha ni una que sigui “normal”, per dir-ho d’alguna manera. I llegint la seva història, a part riure una mica, veureu que en el món en què vivim, en plena crisi, hi ha gent disposada a fer pràcticament qualsevol feina per guanyar-se la vida. Per això trobo que el llibre és molt encertat: ens parla d’un tema molt actual però sense acritud.

Altres moments, per a mi, curiosos són quan parla del desgast de la pasta de dents i del matrimoni o quan dóna un telèfon que comença per 555, com a les pel·lícules americanes. O el manual de benvinguda a l’empresa, amb un contingut inesperat (tot i que l’alternança masculí/femení es fa pesada: no sé si l’autora ho ha fet exprés, però jo, en la vida real, hi estic totalment en contra, que ho sapigueu!).

Per tot això, us recomano que us el llegiu si voleu una lectura tranquil·la i agradable. Potser us ho dic perquè m’estic llegint La Storia, d’Elsa Morante, que és molt i molt dura, i, és clar, per comparació sembla que Les generacions espontànies sigui una cosa molt lleugera. Però és un bon llibre, i Edicions del Periscopi es manté en la seva línia de publicacions de qualitat. Només per això ja val la pena llegir-lo.

Dancing through red dust

Murong. Dancing through red dust.
Trad.: Harvey Thomlinson
Ed. Make-Do Publishing, 2015.
416 pàgines.

red-dust-murong

Murong és especialista a retratar les desgràcies i els “trapicheos” de la Xina més corrupta, i ho demostras clarament a Dancing through red dust. Des de la pàgina 1, en Wei Da, advocat de professió i pseudomafiós per obligació, no perd pistonada i s’embolica en tota mena de tractes corruptes: regals il·lícits a jutges o policies, suborns, invitacions a sopars, prostitució de noies… és un crack de la corrupció amb fins judicials.

No espereu un llibre amb una gran trama i grans misteris. En realitat, és com veure un documental sobre la corrupció que abunda en el sistema judicial xinès. Segons ell, tots els casos es poden resoldre pagant suborns a les persones adequades o fent un favor a qui te’l pugui haver de tornar més endavant. Un panorama gens alentador, la veritat.
Però l’home tampoc en surt indemne perquè, ja se sap: tal faràs, tal trobaràs. Arriba un punt, doncs, en què cau en la seva pròia trampa i, a partir d’aquest moment, Murong ens ofereix l’altra cara de la moneda: com un advocat de gran èxit pot acabar ocupant el lloc dels que ell tantes vegades ha menyspreat.
Igual que en el cas de Leave me alone: a novel of Chengdu, el llibre m’ha agradat però trobo que li falta ganxo. Suposo que el ganxo és, precisament, aquesta ullada a la corrupció, però per a mi li falta alguna cosa més.

Name the translator

El libre és impecable: tapes dures, paper aspre, lletra  de bona mida… és un gust llegir-lo. Ara bé, jo em pregunto si costaria tant posar el nom del traductor a la portada. Trobo que és un costum que a casa nostra és cada vegada més popular, sobretot entre editorials noves o petites, però que en el món anglosaxó no té tant de pes. I és una llastima, perquè està clar que el traductor és la meitat de l’autor. En aquest cas, és Harvey Thomlinson, i podeu trobar més informació sobre ell en aquest enllaç.

En definitiva, aquest és un bon llibre per als qui vulguin saber com funciona el sistema judicial xinès. Sí, això és un llibre de ficció i, segurament, hi ha coses que hi surten exagerades, però també tinc clar que hi deu haver un fons de veritat. No m’estranya que el govern xinès l’hagi censurat.

Glaç, gel, aigua, Kopf

kopf-germa-gelEl llibre és preciós. Una portada en blanc i negre amb un dibuix magnífic de la Terra, la imatge corporativa de L’altra editorial, el toc suau de la coberta. Pel que fa a l’interior, el contingut està organitzat en capítols d’estructura diferent, amb fotografies, gràfics i diàlegs que tallen al narració rectilínia. Es tracta, doncs, d’un llibre amb una presentació impecable i atractiva. I per això me’l vaig comprar: el menjar entra pels ulls, i alguns llibres, també.

Ara bé, jo no he acabat de connectar amb la història. Segurament té a veure amb el que me n’esperava, que no és el que ofereix, en realitat. Pensava que la història tocaria més de prop la vida del germà autista, la relació amb la protagonista, però veig que no. També m’esperava que la interacció entre la part dedicada a la investigació polar i la vida personal fos més estreta.

No em malinterpreteu. Aquest llibre és el Premi documenta 2015. Tanta gent no pot estar equivocada, no. Simplement, de llibres n’hi ha per a tots els gustos.

Jo, de Germà de gel, em quedo amb les explicacions sobre les aventures polars, les fotos i la perspectiva històrica, que trobo molt treballades. També m’ha agradat força la part en què l’autora ens explica el viatge a Islàndia (algun dia també el faré jo) i les excursions que fa. Sembla que és un lloc “de moda” entre els escriptors del nostre país: en aquest mateix bloc ja hem parlat de Somnis de riolita i El silenci del far, tots dos situats en aquesta illa.

En resum: no em penedeixo d’haver llegit el llibre, que entra bé i es deixa llegir fins al final, però de vegades trobo que els autors escriuen el que els passa en la seva vida real, barrejat amb unes gotes d’imaginació, i no li acabo de trobar el què. No tinc clar que estigui a l’altura dels dos premis Documenta anteriors, el Puja a casa d’en Jordi Nopca i La nostra vida vertical d’en Yannick Garcia. I no sóc l’única que ho veu així: feu una ullada al blog de Josep Sala i Cullell, a qui no conec de res, però que té un blog que m’ha agradat molt. 

En el fons, però, com deia més amunt, hi ha llibres per a tots els gustos. Potser aquest no era per a mi.

Vosaltres us l’heu llegit? Què us ha semblat?

O’Connor o la gran emigració irlandesa

irish-male-home-abroadFa molts i molts anys, abans que això de fer blogs es posés de moda i que existís L’illa deserta, em vaig llegir un llibre que es deia The Irish Male Home and Abroad, un llibre divertidíssim que vaig descobrir en el meu primer viatge a Irlanda. L’autor era en Joseph O’Connor, i en aquest llibre explicava moltes coses que els irlandesos mascles fan tant al seu país com a l’estranger. Un llibre molt divertit i recomanable.

El temps va passar i li vaig perdre la pista. Hi ha tantes coses per llegir, que no és fàcil fer un seguiment de tots els autors que m’agraden o de qui he llegit alguna cosa.

Aquest estiu, a les precioses llibreries de Cork, hi he trobat una perla oculta: Star of the Sea, del mateix Joseph O’Connor que tant em va fer riure anys enrere. Aquest llibre, però, no té res a veure amb l’anterior, i de fet va ser una compra basada, únicament, en el nom de l’autor. El reclam era un assassinat produït en un vaixell, i la investigació per trobar el culpable. A priori, no és la mena de cosa que em llegeixo, però per la manera en què es presentava la història, amb textos que imitaven articles ficticis (a dues columnes), il·lustracions d’època, citacions reals de cartes i altres documents, feia molt bona pinta.

star-of-the-seaI és un gran llibre, indeed. El que semblava que havia de ser una simple investigació policíaca resulta que és un document molt més profund, un retrat pràcticament dickensià dels finals del segle XIX i principis del XX a Irlanda, de la gran fam que hi va haver i, en conseqüència, la importantíssima migració que hi va haver cap als Estats Units, el sofriment de la gent que es quedava a Irlanda perquè no podia pagar-se el bitllet en vaixells que transportaven més passatgers dels que era prudent assumir, que viatjaven en condicions infrahumanes, poc diferents de les condicions en què viatjaven els esclaus.

És una història punyent, una història que volta entorn de la víctima de l’assassinat, Lord Kingscout. No és cap spoiler: ens diuen qui és des d’un bon principi. I l’autor, a través del retrat d’aquesta realitat tan dura per als pagesos i la gent de classe treballadora d’Irlanda i la Gran Bretanya, va perfilant els motius que hi ha per assassinar-lo i qui ho fa. Però no només veurem això, no. La Gran Fam no només va ser una fallida de la collita a causa d’una malaltia de la patata, sinó que també va marcar el final d’una època en què els grans terratinents sempre havien confiat en els ingressos dels seus parcers i pagesos rellogats. Davant d’aquesta collita fallida, no van saber reaccionar i molts també van haver d’acabar venent i marxant a la ciutat o emigrar (sobretot cap als Estats Units). Aquest canvi en la manera de viure dels aristòcrates també s’estava produint en altres llocs: ho podeu veure a Downton Abbey, tot i que allà el drama de la collita no hi és present.

Com podeu veure, el llibre és un repàs de la història més o menys recent d’Irlanda i una explicació molt convincent de per què hi ha tants irlandesos als Estats Units. I encara toca un tema més: la reacció airada de determinats grups d’irlandesos davant el mal tractament que els donava la Gran Bretanya. Suposo que aquests petits grups, amb el temps, devien acabar formant l’IRA i altres grups de lluita, l’actuació dels quals va culminar amb la independència parcial d’Irlanda.

En definitiva, no pots jutjar un llibre per la coberta. Ni per l’argument principal. I aquest llibre està molt bé perquè combina a la perfecció la trama d’intriga entorn de l’assassinat i les referències històriques, que poden arribar a ser esgarrifoses. Tot això adornat amb una fantàstica reproducció de les diferents maneres de parlar de la gent segons el lloc d’on són o la seva posició social. Un gran llibre que els qui podeu llegir en anglès no us heu de deixar escapar.

Diaris del Sàhara

Sanmao. Diaris del Sàhara.
Autora: Sanmano.
Traductores: Sara Rovira-Esteva i Irene Tor Carroggio.
Editorial: Rata, octubre de 2016.
Pàgines: 455 + annexos.

rata_portada-sanmao-catM’ha costat molt trobar el moment per escriure aquesta entrada. Diaris del Sàhara ha representat, per a mi, una lectura contradictòria, i no vull desanimar el públic davant d’un llibre que pot resultar molt interessant per a altres. Més ben dit: que és molt interessant per a molta gent, ja que Sanmao té un gran nombre de seguidors.
Així, doncs, deixeu-me dir abans de res que tot el que escric aquí és la meva opinió absolutament personal i que, almenys aquesta vegada, no us heu de deixar influir gaire pel que digui. L’autora té reputació internacional, la traducció és impecable i la presentació per part de l’editorial també és impactant.
Sanmao s’explica amb gràcia i senzillesa. No trobareu frases grandiloqüents, ni coses excepcionalment tràgiques. Cal recordar que el llibre, tal com diu el títol, és un dietari, un recull de les coses que Sanmao va veure durant l’etapa en què va viure al Sàhara Occidental, allò que tots els que ens hem criat aquí sabem que era una colònia espanyola però que no sabíem ben bé on quedava… ni què hi passava. Doncs precisament una de les coses que més valor dóna al llibre és que ens situa en l’època final del colonialisme espanyol i que retrata costums dels espanyols que hi vivien i, també, dels locals. Jo no havia llegit mai res sobre aquest tema, i només per això ja ha valgut la pena llegir-se el llibre.
Resulta curiós, però, que qui m’hagi explicat una part de la història de l’estat on visc sigui algú que no hi té res a veure: una xinesa. Sanmao retrata amb precisió fotogràfica tot el que veu. Sembla que estiguem veient una pel·lícula, en lloc de llegir un llibre. I suposo que això és el que va aconseguir enganxar els lectors quan va començar a escriure: recordem que escrivia articles, no llibres sencers, i que els anava enviant a Taiwan, on les seves històries es publicaven en diaris i tenien un gran èxit. I tot això té sentit, ja que els seus conciutadans descobrien a través d’ella moltes coses d’altres països, no només del Sàhara. Ho podreu veure si continueu llegint els llibres que publicarà Rata Books, que ha adquirit els drets per publicar-ne tota l’obra en català i en castellà.
Sí, gent, podríem dir que Sanmao va ser una precursora dels bloggers. Actualitzem la figura i ho veureu més clar: imagineu-vos un català que se’n va a viure a la Xina i que fa un blog on explica el que fa cada dia. No seria el mateix? No el seguiríeu? Jo sí. Potser per això entenc l’èxit que va tenir al seu país. I potser per això m’ha resultat estrany llegir un llibre escrit per una xinesa… que no parla de la Xina. Quan llegeixo autors xinesos, espero veure la meva Xina. I per això us he dit més amunt que la meva opinió no és fiable en aquest cas, perquè aquest llibre és molt diferent dels que llegeixo actualment (només cal que, per exemple, feu una ullada a l’entrada sobre Les chroniques de Zhalie, de Yan Lianke).
81dctcy1zulEn general, però, crec que és un llibre molt llegible. Es tracta del primer que publica Rata Books, que neix amb la intenció de publicar en català i en castellà. El volum té una presentació molt maca, contundent, amb un paper lleugerament aspre, una imatge corporativa molt coherent (potser massa: no sé si calia introduir part de l’imagotip al peu de pàgina). Queda estrany que la foto de l’autora vagi a la contraportada, ja que m’ha fet agafar el llibre al revés alguna vegada. En definitiva, però, és un llibre que fa de bon agafar.
No podem acabar la ressenya sense parlar de les traductores de tots dos idiomes, que em consta que han treballat a fons per fer-nos arribar aquesta obra a temps i que han fet una bona feina d’equip. En el cas del castellà, la traductora és la Irene Tor Carroggio, que comença a fer-se un lloc en aquest àmbit. No hem llegit la versió castellana, però pel que sabem és precisa i de qualitat. En el cas del català, la traductora és la Sara Rovira-Esteva, a qui ja hem llegit en altres obres i que vam entrevistar aquest últim dia del traductor. Com sempre, les seves traduccions són garantia de precisió en la interpretació de l’original, i Diaris del Sàhara en català es llegeix amb fluïdesa i frescor, tal com es devia llegir l’original. La veritat és que només podem queixar-nos de dos errors de concordança a finals del llibre. Ja sabeu que sempre “rasco” a veure què trobo.
En resum, doncs, aquest llibre us agradarà si us agrada la literatura de viatges, o els dietaris, o la literatura directa, sense guarniments ni pretensions. És una bona manera de conèixer l’editorial i de fer un primer contacte amb Sanmao, una autora que, fins ara, no s’havia traduït a cap llengua occidental (és estrany que no s’hagi traduït mai al francès), però que gaudeix d’una gran fama a Taiwan i a la Xina, on continua venent milions de llibres.