Etiqueta: literatura americana

Franzen i la puresa

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres3 comentaris

Franzen_puresaHem rentat la cara al bloc. Ara és encara més blanc, amb la lletra una mica més grossa, i amb una foto preciosa que, tot i que no és d’una illa deserta, dóna una imatge de pau i tranquil·litat que em va convèncer.

I encetem aquesta nova etapa amb Purity/Puresa, de Jonathan Franzen, que comença amb una de les converses telefòniques de ritme frenètic que em van fer fan d’aquest autor a The Corrections. Conversa entre mare i filla, és clar. Sempre hi ha una mare. Sempre és una histèrica, o un “bitxo raro” o alguna cosa pitjor. He arribat a la conclusió que Franzen té algun problema amb la figura de “la mare”.

I, fins aquí, el llibre que jo m’esperava. Puresa no és The Corrections i, afortunadament, tampoc és Freedom ni Strong Motion (molt fluixes, aquestes dues). Puresa és un senyor llibre que no s’està de res, amb set blocs que toquen temes i personatges diferents. Hi ha moments que, com deia més amunt, reprodueixen relacions entre mares i fills que recorden a les de The Corrections (és nota gaire, que em va entusiasmar?), mentre que altres són més sòbries, més ordenades, com ara la segona part, “The Republic of Bad Taste”, en què l’autor ens retrata, sense pietat, la difunta Alemanya de l’Est, amb una atenció especial a la caiguda del mur de Berlín. Altres capítols se centren més en la vida dels personatges, però tot i així Franzen troba temps per parlar dels Wikileaks, els personatges estranys que genera la fama i la contraposició entre el periodisme tradicional i els periodistes “no-professionals” que amollen la informació a Internet.

S’ha escrit molt sobre aquest llibre. Tant en Jordi Nopca com en Pere Antoni Pons ens n’han parlat al diari Ara. Estic d’acord amb el que diuen, i us recomano que us els llegiu perquè ho claven. Ara bé, jo voldria afegir-hi un tema que ja he comentat més amunt: les mares. Aquest llibre està ple de mares que, d’una manera o altra, marquen els seus fills. L’Anabel és la número 1 (com diu en Nopca, “és una torturadora psicològica de primer nivell”) i arriba a posar-nos nerviosos amb les seves manies i paranoies (jo l’hauria escanyat, en algun moment). Però no ens podem oblidar de l’estricta Clelia (mare d’en Tom), ni de la seva mare opressora, ni de la mare de l’Andreas Wolf, que té una relació d’amor-odi amb el seu fill. Totes apareixen amb força i ocupen una bona part del llibre.

Jo me llegit el llibre en anglès, però també s’ha publicat en català i en castellà. La traducció al català és de Ferran Ràfols, un professional de solvència contrastada que ja he llegit en altres traduccions, i la trobareu a Empúries Narrativa. No us espereu a Sant Jordi. Compreu-lo JA.

 

No mateu els rossinyols

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres3 comentaris

mockingbirdAvui us volia parlar de To kill a mockingbird (Matar un rossinyol), una magnífica novel·la de Harper Lee de la qual segur que heu sentit a parlar o que fins i tot heu vist en forma de pel·lícula (jo no, i m’apunto de fer-ho). Ara mateix és en boca de tothom perquè, després de tota una vida, ha aparegut una segona novel·la de l’autora que, de fet, n’és una seqüela.

Matar un rossinyol és una història magnífica que reflecteix l’Alabama dels anys després de la Gran Depressió americana. Un món on negres i blancs feien vida per separat i on els blancs tenien tota mena de privilegis (encara). El llibre, però, no entra a sac en aquest tema, sino que comença oferint-nos un retrat plàcid de la infantesa dels protagonistes, la Scout i en Jem, que passen els dies jugant sense ser conscient d’aquestes desigualtats. La seva màxima preocupació és saber quin aspecte té el veí de la casa del costat, que no surt mai al carrer i viu envoltat de misteri.

A mida que avança el llibre, però, els núvols es van acumulant sobre aquest entorn tan tranquil i, gairebé, idíl·lic. El pare dels nens accepta fer d’advocat defensor d’un noi negre, i a partir d’aquí podem veure l’actitud que adopta el poble davant del cas, els problemes que té la família (fins i tot les agressions). La lectura es torna angoixant i guanya ritme, i acabes exhaust i amb un regust agredolç a causa del final de la història.

És un llibre molt recomanable, molt. Jo n’he llegit la versió anglesa, però també trobareu el llibre en català i en castellà. La versió catalana és de Xavier Pàmies, traductor de renom, o sigui que suposo que deu estar ben traduïda. I si quan acabeu de llegir-vos To kill a mockingbird necessiteu més teca sobre el sud i sobre la protagonista, continueu amb Go set a watchman, que trobareu en català amb el nom Vés i aposta un sentinella, traduït per l’Anna Llisterri (traductora, entre altres coses, de La mort del pare i Un bon partit, que també comentem en aquest bloc).

I ara, aneu-vos preparant: aviat tindreu la llista de deures per a aquest estiu!

 

Doble impacte, doble Fante

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres3 comentaris

fante_germandat_raimM’he llegit dos dels llibres de John Fante que Edicions de 1984 ens ha portat al català: La germandat del raïm i A l’oest de Roma. Així, pim-pam, seguits. Potser ha estat per això que m’ha semblat que trobava alguns paralel·lismes entre tots dos: comencen a la brava, amb un principi digne de comèdia italiana, amb crits i gesticulacions tan clars com si els estiguessis veient en pantalla, i van evolucionant com un riu que es va encalmant a mesura que avança.

I és quan arriba aquesta calma que veiem realment de què ens vol parlar l’autor: la nostra reacció quan els pares es fan grans, en un cas, la buidor que hi pot haver a casa quan els fills s’independitzen, en l’altre. en tots dos llibres, el que comença amb aire de comèdia acaba com a reflexió sobre la vida i sobre com ens va canviant.

No us sabria dir quin m’ha agradat més dels dos. Potser ha estat La germandat del raïm. En aquest llibre Fante parla del seu pare, de com es fa gran sense voler-ho reconèixer i dels amics que encara manté. Aquest grupet d’homes grans, que beuen vi sense parar i es comporten com criatures, són absolutament impagables i et fan riure sí o sí. Al final, però, la mort arriba i fa net…
fante_oest_roma
Per altra banda, A l’oest de Roma és una visió molt personal de la vida quan els fills es fan grans. Aquella fase en què els pares ja no són necessaris per als fills, quan aquests emprenen la seva pròpia vida. Retrobar-se amb la parella, sols, amb la casa buida… Igual que en el cas anterior, aquest llibre comença amb moviment, amb la troballa d’un gos tot peculiar, i després va canviant el panorama fins a encalmar-se i enfrontar-nos amb el tema central de la novel·la.

Com és habitual, Edicions de 1984 ens ofereix una edició molt acurada, amb uns llibres que ve de gust enganxar-se a la mà i amb traduccions impecables de Martí Sales.* Potser li discutiria un parell de comes, poca cosa més.

I perquè sigueu conscients de la importància del traductor, ja us avanço que aquest any aquest personatge serà el protagonista del nostre Sant Jordi. Que queden quatre dies. Avisats esteu.

* Us recordo que les meves opinions s’emeten sobre la base del text traduït i que, llevat que hi hagi sospita de gran desastre, no acaro amb l’original.

Lethem: pistola i música

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

lethem_pistola_musicaUna vegada més, un petit “missal” de Males Herbes que és addictiu. I té mèrit perquè, aquesta vegada, m’he llegit una història que, d’entrada, no té cap ni peus: un gàngster cangur? una casa incrustada dins d’un turó? droga? Tot plegat és una mica difícil de pair.

Per a mi, Pistola amb música de fons, escrita per Jonathan Lethem i traduïda per Ferran Ràfols, ha estat un exercici de concentració i situació per no confondre personatges i capir la història. No, no us penseu que sigui una obra tan elevada que sigui difícil d’entendre. És que, a mi, a les històries rocambolesques em costa d’entrar-hi. Però ho he aconseguit!

Què hi trobareu, en aquest llibre petitó? Doncs hi ha condensada la història d’un crim, amb personatges antropomòrfics i notes que ens recorden Brave new world, d’Aldous Huxley, com ara les drogues que estan autoritzades per al consum i que modifiquen la conducta i l’humor de les persones (una mica, també, com a Terra inhòspita). Es tracta d’una història que podríem incloure en la línia distòpica que últimament flota en l’ambient: recordeu que fa un temps es va parlar molt del Pistola…, però també de La peixera, Terra inhòspita, Cat Country… totes pensant en un futur en què els governs són corporatius, es consumeixen drogues per millorar la conducta, convivim amb animals amb característiques humanes…

Per tot plegat, si us agraden les històries de detectius amb gotes de futurisme, us agradarà Pistola amb música de fons. Poseu-lo a la vostra llista de llibres pendents!

Eggers no vol que es tanqui el cercle

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

The CircleOstres tu, quin mal rotllo! Des que m’he llegit The circle, d’en Dave Eggers, cada cop que faig un Like o un retweet m’agafen tots els mals.

Per què? Doncs perquè aquest llibre posa al descobert el pitjor de les xarxes socials i ho porta a l’extrem, a l’absurd. Demostra com un invent que, en origen, és bo i pot millorar la nostra vida pot generar un grau excessiu de control de la vida dels altres i fer-la pràcticament impossible.

En aquest llibre no hi trobareu trames secundàries, misteris ni res per l’estil. Tot ho veiem a través de la protagonista, la Mae, una noia que entra a treballar a The Circle gràcies a la recomanació d’una amiga seva, l’Annie, que és un dels alts directius de l’empresa. Poc a poc, però, la Mae va guanyant força i ascendeix, i fins i tot arriba a fer ombra a l’Annie, que no pot suportar-ho. Però “en el pecat trobaràs la penitència”, diuen, i tant l’una com l’altra, intentant ser més popular, més estimada, més valorada, arribaran a un punt en què ja no tenen vida privada i no poden mantenir ocults fets que no cal que el gran públic conegui (antecedents dels pares, històries familiars, exnòvios, etc.).

The Circle és una empresa fictícia situada a Califòrnia, una mena d’amalgama d’Apple, Google i Facebook, tant pel que fa la tecnologia i els productes que venen com pel que fa a l’esperit de comunitat que sembla que es fomenta en aquestes grans empreses. De fet, les presentacions que fa el director general de l’empresa recorden moltíssim les que fa Apple quan llença un nou producte. Tot és “awesome”, “exciting” i estan “encantats de conèixer-se”. La manera de treballar, totalment abocada a les xarxes socials, és una exageració del que ja fem nosaltres: fer Like a un comentari genera una espiral de Likes i de comentaris interminable, i hi ha un moment en què sembla que la Mae s’hagi de tornar boja, amb totes les pantalles que ha de controlar, les xarxes socials a què ha de respondre… una autèntica bogeria, de veritat.

És un gran llibre, tot i que espero que no sigui un llibre profètic. No aniríem bé: un món en què tothom ho ha de saber tot, en què queda malament guardar-se coses per a un mateix, en què tot és tan transparent que acabarà essent opac, en què unes poques companyies tenen el control de les dades de tothom, en què fins i tot serà obligatori votar. (!!!!!!)

Conclusió: llegiu-vos-el ja. Jo me’l vaig llegir en anglès, però crec que també està publicat en castellà per Mondadori. No he sabut trobar-lo en català. Valdria la pena que hi fos. Per cert, si voleu llegir-ne un comentari molt més profund (i llarg), mireu-vos aquest anàlisi de la Margaret Atwood a The New York Review of Books, i també us pot interessar aquest de Friki Attack.