Etiqueta: literatura xinesa

Kinder than solitude

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Yiyun Li. Kinder than solitude.
Fourth Estate, febrer 2014 (edició Kindle).
Equivalent a 320 pàgines.

Fa mitja hora que faig voltes per Internet. Ara poso al dia el flipboard de Caràcter xinès, ara em miro una cosa a Amazon, ara em llegeixo un post… i no acabo de posar-m’hi. Aquest llibre em costa de comentar.

Quan vaig veure que la Yiyun Li havia tret llibre nou em va faltar temps per descarregar-me’n una mostra amb el Kindle (ves a saber quan sortirà, traduït) i començar a llegir. La mostra no em va entusiasmar, però, què coi, aquesta autora no falla! I, patatam, em vaig comprar el llibre.

Es tracta d’una història que comença l’estiu de 1989, a Pequín, poc després dels fets de Tian’anmen, i que mostre l’evolució dels personatges 21 anys després, quan mor la Shaoai, una dels quatre protagonistes, després d’una llarga malaltia causada per un enverinament.

La veritat és que no m’ha impressionat gaire. Si us llegiu alguns comentaris de lectors a amazon, veureu que la deixen superbé, però la veritat és que jo no li trobo el què. I em costa trobar la manera d’explicar-vos-ho, perquè és un llibre que m’ha deixat una mica confusa. Trobo que tot el que toca, ho toca a mitges. No aprofita la intriga que envolta l’enverinament de la Shaoai, no explora a fons les vides als Estats Units de la Moran i la Ruyu. Ni en els fets de Tian’anmen. No aprofundeix en res.

Per a mi, l’única cosa que realment val la pena és quan descriu el Pequín de finals dels vuitanta, els carrerons, la vida veïnal. A part d’això, és un llibre força prescindible, que no té la força dels seus dos llibres de relats: Los buenos deseos i Noi d’or, noia maragda (aquest últim és l’entrada més visitada d’aquest bloc!). Començo a pensar que la seva força rau, precisament, en la capacitat d’emocionar-nos i remoure’ns per dins amb narracions curtes, i que perd força quan s’allarga. De fet, l’altra novel·la que li he llegit, Las puertas del paraíso, també perd una mica de gas, tot i que està molt per sobre d’aquesta Kinder than solitude.

Ballant per Internet, he vist que no sóc l’única que ha quedat una mica decebuda i que, de fet, hi ha crítiques força més sagnants que la meva, com aquesta de The Guardian, on es queixen, més o menys, del mateix que jo: personatges plans, explicació insulsa de la vida de les dues emigrants… Vaja, que aquest llibre no us el posaré a la llista de Sant Jordi (que s’acosta, s’acosta, cavalcant!) i espero que la propera vegada que la Yiyun Li publiqui alguna cosa recuperi la potència d’altres vegades.

Per acabar, us volia dir que avui estrenem les “etiquetes de qualificació”. D’ara endavant, cada entrada tindrà una valoració de 1 a 5 estrelles, que posarem en forma d’etiqueta. Potser és evident, però permeteu-me que us digui que com menys estrelles tigui un llibre, menys m’haurà agradat i com més estrelles tingui, més m’haurà agradat. La qualificació de 3 estrelles vol dir que el llibre està prou bé com per llegir-lo. A més de servir-vos de resum de l’opinió sobre el llibre, recordeu que podeu filtrar per etiquetes (només cal fer-hi clic per veure quines entrades tenen l’etiqueta que us interessi), o sigui que si voleu una llista de recomanacions automàtica en tindreu prou amb filtrar pels llibres que tinguin 5, 4 o 3 estrelles. Llàstima que avui comencem amb un 2.

Quatre générations sous un même toit

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Lao She. Quatre générations sous un même toit.
Gallimard-Folio, 1998.
706 pàgines.
Títol original: 四世同堂.
Traductor: Jing-Yi Xiao.


Quina història! Quants personatges! Quants embolics! I només m’he llegit el primer volum! Però crec que no em llegiré el segon ni el tercer. Ja me n’he fet una bona idea.

No és que el llibre no sigui bo, no. La història enganxa, coneixes els personatges, et sembla que veus les cases tal com són, el hutong, tot plegat. I, si coneixes una mica Pequín, és molt agradable reconèixer els llocs (Xidan, Beisanhuan… ). Però, per al meu gust, tot queda massa embolicat en una mena de panfleto nacionalista. Que no dic que no tingui raó de ser, però a mi m’ha sobrat. Potser a Lao She li sobraria segons què de Victus. Anem a pams.

Aquest llibre (en podríem dir “trilogia”, seguint els criteris d’avui dia) el va escriure Lao She entre 1940 i 1942, en plena ocupació japonesa de la Xina (1937-1945). L’autor, doncs, fa servir els habitants d’un hutong de Pequín per descriure una barreja de la vida diària en aquests petits barris amb la situació que es vivia arran de l’ocupació japonesa.

En la part inicial, ens presenta els personatges de la novel·la, encapçalats per la família Qi, la que té quatre generacions sota un mateix sostre i que és la més antiga del barri. Poc a poc, ens va presentant la resta de veïns, que cobreixen un ventall molt ampli de perfils: professionals de tota la vida, vividors, gent senzilla, artistes, “quiero-y-no-puedos”… hi ha una mica de tot.

Quan ja ens els té presentats, passem a l’acció: Pequín acaba de caure en mans dels japonesos, i ara cal veure com tota la gent que hem conegut reacciona davant d’aquest fet i com es posiciona. Alguns marxen d’amagat per unir-se a l’exèrcit de defensa del país, altres intenten treure profit de la situació tan convulsa per aconseguir feines amb una bona posició, encara que això impliqui convertir-se en col·laboracionista… i aquí és on ve la part que em sobra: una insistència gairebé obsessiva a parlar del caràcter xinès, exaltar el caràcter nacional propi per comparació amb el dels invasors, pàgines i pàgines en què un dels protagonistes, Ruixian, dóna voltes i més voltes al paper que ha de tenir ell, com a proveïdor de les necessitats de la família i com a patriota xinès.

No sé, potser no calia parlar-ne tant: “He de fer això? He de fer lu altre? He d’anar aquí? He d’anar allà?”. Hi ha un recargolament excessiu del pensament del noi (em recorda altres obres, com Crim i càstig, on el protagonista es pregunta constantment què ha de fer i per què li passa el que li passa). També entenc que, en el moment en què Lao She va escriure el llibre, devia estar profundament afectat per la situació, i suposo que quan es va publicar (1949) tenia tot el sentit veure per escrit totes aquestes reflexions. Però, és clar, el temps passa, i potser aquest llibre no ha envellit tan bé com altres llibres seus (no deixaré mai de recomanar Mr. Ma and Son).

En resum, crec que, tot i la part més pamfletària, és un bon llibre. La prova “del algodón” és que no me l’he desenganxat de les mans fins arribar al final. La descripció dels llocs i les situacions és impecable, i en pràcticament tot el llibre tens la sensació d’estar veient una pel·lícula. I, per a mi, això és molt bo. De tota manera, crec que amb 700 pàgines ja n’he tingut prou per fer-me una idea i, com deia més amunt, no crec que em llegeixi els volums següents. Hi ha tantes coses per llegir…

Algú de vosaltres l’ha llegit? Què li sembla?

Carta als Reis 2014

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

Un any més, arriba l’hora de regalar i regalar-se algun llibre en aquestes dades tan assenyalades (uix, que cursi!). Ja sabeu que, per Nadal, qui res no estrena res no val. I un llibre és una cosa que podem estrenar a un preu raonable, que podem disfrutar durant unes quantes hores o que ens pot fer quedar bé. Si voleu recordar les propostes de l’any passat, només cal que feu clic aquí. I si voleu més material, mireu què us recomano:

Grup 1: qualitat provada

Grup 2: a l’aventura!

Com podeu veure, els llibres del grup 1 els he llegit i els he comentat en aquest mateix bloc. Només cal que feu clic a l’enllaç. Crec que n’hi ha per a tots els gustos: des dels relats curts i brutals de Yu Hua o els de la Yiyun Li fins a peces més clàssics com la de Lao She.
En canvi, els llibres del grup 2 no me’ls he llegit ni en sé gran cosa. Bé, sí, he llegit algunes ressenyes sobre el llibre de Ma Jian, que podreu trobar fàcilment a Internet. Es tracta d’un llibre que parlar d’una família que fuig del seu poble per evitar el compliment de la llei del fill únic. Pel que fa al de Wen Zhu, poca cosa us en puc dir: si us agraden els relats curts, sembla que aquesta compilació toca temes ben variats. Espero poder-vos-en parlar durant l’any que ve!
No volia acabar l’entrada sense recordar-vos que tinc un altre bloc, L’illa deserta, on parlo de llibres d’altres literatures. Allà també hi trobareu una llista de recomanacions.
I ara us toca a vosaltres: quins llibres us heu marcat per al 2014?
Bones festes!

La vall de l’Amy Tan

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

ValleyAmazement hc cM’acabo de llegir The Valley of Amazement, de l’Amy Tan. Una vegada més, ha estat un plaer llegir una obra seva. No solen decebre’m.

Feia molt de temps que no llegia res d’ella, des de Un lugar llamado nada, i la veritat és que les coses han canviat molt des d’aleshores. En aquella ocasió, em vaig comprar el llibre en paper, amb tapes dures i una edició molt acurada, i me’l vaig llegir sense saber pràcticament res de les opinions de les persones que se l’havien llegit abans que jo.

Aquesta vegada, en canvi, m’he comprat el llibre en versió original i en format Kindle. Amb el meu Kindle Paperwhite nou de trinca (us en parlaré a la propera entrada, perquè és un molt bon candidat per a la vostra llista de Reis). I l’experiència ha estat molt positiva. Però no em vull desviar: l’experiència Kindle us la documentaré a la propera entrada.

El llibre, tornem al llibre. Per fer-vos-en un resum sense explicar-vos gaire de què va, us diré que és una mena de muntanya russa. Hi ha moment en què la trama s’accelera i que no podeu deixar de llegir, d’hiperventilar, de pensar “ai mare, què passarà ara”, mentre que en altres moments l’acció es ralenteix, tot passa a poc a poc i t’aletargues una mica. No és que sigui dolent, això: l’autora només està agafant embranzida per fer-nos accelerar en la propera baixada del Dragon Khan que és The Valley of Amazement.

La història arrenca a Shanghai a principis del segle XX, en una “casa d’alterne”. No sé com definir-la ben bé. No és únicament un prostíbul, sinó que es tracta d’un negoci que combina un club per a homes de negocis, que parlen dels seus temes, i l’acompanyament d’aquests mateixos homes per part de dones joves, cortesanes, gueishes, no sé ben bé quina seria la paraula. Potser “senyoretes de companyia”. El gruix de la novel·la gira en torn d’això, i es combina amb la relació entre la protagonista, la Violet, i la seva mare, que tenen una relació amor-odi en un context, com a mínim, peculiar.

A partir d’aquí, la Violet passarà per diverses històries i dificultats, des del treball forçat (no us diré en què) fins a un matrimoni desgraciat, l’estada en una zona rural… i moltes altres coses que no us puc dir perquè us estaria fent l’spoiler del llibre, i suposo que no és això el que voleu.

El que sí que faré és remetre-us a les ressenyes que se n’han fet en mitjans fiables perquè, si voleu, en pugueu aplegar més informació. Aquí en teniu uns quants:

Comentari de The Guardian

NPR (National Public Radio)

Comentari de l’autora sobre com es documenta per als seus llibres

Washington Post, sobre el llibre i el món de les cortesanes

En definitiva, és un llibre que segueix molt la línia de l’autora i que podeu recomanar sense cap mena de por… o afegir a la vostra llista de Reis (sí, aviat toca).

L’emigració interior xinesa

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Els temes per a novel·la són inesgotables, i jo encara no havia llegit mai res sobre les noies que migren dels pobles a les grans ciutats xineses per intentar aconseguir una vida millor, lluny de la misèria i dels costums antics. O sigui que em vaig comprar Northern Girls, de Sheng Keyi.Northern_girls

Per a mi, aquest llibre ha estat un descobriment, ja que presenta les històries de dues noies que decideixen marxar del seu poble i anar a Shenzhen durant la dècada de 1990. En aquell moment, Shenzhen era una de les poques zones de desenvolupament especial (=economia menys controlada) que hi havia a la Xina i gaudia d’una mena d’aura i era l’origen d’un mute de mites i llegendes urbanes que atreien molta gent que volia trobar una feina més ben remunerada que als seus llocs d’origen amb la il·lusió de fer-se rics.

La protagonista de la novel·la, la Xiaohong, és una persona optimista que no dubta de la capacitat pròpia d’aconseguir el que vol, i que, potser per això, no té prou en compte la capacitat dels altres per posar-li entrebancs o intentar aprofitar-se d’ella. Massa innocent? Naïf? Passota? No sabria com definir-la. I tampoc dubta a treure profit del seu propi cos o dels contactes per aconseguir el que es proposa.

No és una novel·la inoblidable. No passarà a la història, però sí que ens permet fer una ullada a una realitat que, segurament, continua vigent: la migració interior xinesa, il·legal, cap a les grans ciutats. El trasllat il·legat de les persones d’una zona a una altra implica la pèrdua de molts drets i facilitats que sí que teniu si us quedeu a la zona que teniu assignada. Si us llegiu el llibre, podreu fer-vos-en una bona idea. Si voleu tenir més informació sobre aquest tema i sobre l’autora, llegiu-vos aquesta entrevista amb l’autora.

Ah, i el que m’agradaria saber és si us heu fet amics de la protagonista o si, al contrari, l’heu trobada un xic insuportable…