Etiqueta: segle XX

Frutos salvajes, de Sheng Keyi

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres1 comentari

No és el primer llibre que llegeixo de Sheng Keyi, una autora xinesa que retrata la realitat del seu país. El llibre anterior era Northern Girls, que explica les vivències d’una noia que marxa del seu poble, un entorn empobrit i tradicional, per anar a Shenzhen, que fa uns anys era el més modern de la Xina (Shenzhen és una ciutat molt a prop de Hong Kong, i era el Hong Kong xinès abans que la ciutat colonial tornés a mans de la Xina). Així, doncs, en aquest llibre un dels temes principals era la migració interior xinesa, que mou milers (o milions) de persones entre poble i ciutat.

El llibre que he llegit aquesta vegada és “Frutos salvajes”. Aquí el que tenim és la Xiaohan, una periodista procedent d’un entorn rural que aconsegueix triomfar en una gran ciutat i que repassa la història de la seva família. Cada capítol fa referència explícita i específica a un dels seus familiars propers, o sigui que és força senzill de seguir la història.

  • No entraré en la trama perquè faria espòilers per aquí i per allà, però sí que us diré que:
  • Un dels seus germans es veu embolicat en un “delicte” polític i va a presó.
  • L’altre està present als fets de Tian’anmen de 1989.
  • L’avi és tot un personatge.
  • El pare és un capità manaies, molt desagradable.
  • La germana és víctima de maltractament psicològic.

I així anar fent. Veurem la contraposició entre món rural i urbà, i la narració està bé i es deixa llegir.

He de dir que, tot i que és un bon llibre, m’ha fet la impressió d’haver llegit coses com aquesta abans, ja que m’ha recordat molt Mo Yan (i ja he llegit molts llibres d’ell) i, en menor mesura, Yan Lianke (aquest sol tenir algun element de caire surrealista o sol ser més reivindicatiu).

Si no heu llegit gaire literatura xinesa, però, considero que aquest pot ser un bon llibre per entrar-hi, ja que té la proporció justa d’exotisme i actualitat. La part més amorosa m’ha sobrat, però quan parla de Tian’anmen ho he trobat força interessant.

Le puits, de Lu Wenfu

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Avui us vull parlar de Le puits, un llibre de Lu Wenfu que no sabia pas què em portaria. El vaig comprar una mica a l’atzar, sense haver llegit mai res d’aquest autor, i ha resultat una lectura força interessant. L’editorial ja era una bona garantia, ja que Editions Picquier té un bon assortiment de literatura xinesa i de l’Àsia Oriental en general.

Com he comentat en altres ocasions (fins i tot al podcast que fem amb la Mireia Vargas Urpí, L’any de la rata), a la Xina hi ha una tradició important de novel·les curtes (o relats llargs, com ho vulgueu dir), que troben lloc en el sistema editorial amb una certa facilitat. Estem parlant de narracions que ronden les 80-100 pàgines i que permeten desenvolupar raonablement personatges i trama. Són doncs, una mena de text força interessant per a servidora, que en els relats més curts troba a faltar aquest aprofundiment.

En el cas que ens ocupa, el llibre inclou dues novel·les breus: “Le puits” (El pou) i “Le diplôme” (El diploma). Totes dues ens porten la vida dels carrerons antics de Suzhou, en una època en què tothom es coneixia i les xafarderies volaven. 

En el primer cas, com ja anuncia el títol, tot surt arran d’un pou: és el punt de concentració de les veïnes, que hi van a buscar aigua (no hi havia aigua corrent) i aprofiten per fer-la petar. Just davant del pou hi viuen en Zhu Shiyi i sa mare, d’una família de mitjans vinguda a menys. Es vol casar amb una noia maca, que faci les feines de casa i que tingui un cert nivell intel·lectual, i finalment troba la Xu Lisha: formació universitària i molt bufona. Tot va bé fins que es casen i la noia va a viure a casa amb ells. La sogra es destapa com a bitxo autoritari i comencen les desgràcies. Us sorprendrà veure fins on pot arribar la gent per aconseguir el que vol, i el poc suport que pot donar el veïnat a la noia: enveja?

En el segon cas ens trobem una família formada per cinc persones (la Li Manli, el seu marit, el fill i la jove, i el net) que viuen en una casa plena de trastos i records. Cada vegada que la família vol reformar una mica la casa, es troben amb el mateix problema: no hi ha manera que la Li llenci coses i desbarassi una mica l’espai. Qui creieu que acabarà guanyant aquesta batalla per la renovació de l’espai? 

En resum, tot i que no és un llibre imprescindible, és una lectura àgil i interessant que retrata amb precisió la vida a la Xina de fa 30-40 anys i que permet veure enveges, gelos, ambicions de poder i moltes altres coses.

Colección de un errante, de Lu Xun

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Lu Xun és un dels personatges més importants de la literatura xinesa. Aquest autor, que molts consideren pare de la literatura moderna del seu país, no acaba de trobar el camí per arribar al públic lector de casa nostra. Ni en català ni en castellà. Per això vaig voler aprofitar l’ocasió de llegir Colección de un errante, publicat fa un parell d’anys per Lamola Press, una editorial que està publicant en castellà obres d’alguns dels escriptors més importants de la primera meitat del segle XX.

Lu Xun és un autor molt complet que va escriure pràcticament de tot, des d’assaig fins a ficció, passant per la poesia. Dins de l’àmbit de la ficció, va escriure dos grans grups de narracions. El primer es va publicar amb el nom de Gritos i el podeu trobar en castellà i en italià (Sellerio editore). El conjunt de narracions de Colección de un errante és el segon d’aquests blocs, i també cal esmentar la publicació en català Diari d’un boig i altres relats, que inclou narracions del primer bloc i del segon. Però tornem al llibre que ens ocupa.

Els relats de Colección de un errante

Aquest llibre conté una sèrie de relats en què Lu Xun ens acosta a la realitat de la Xina del seu temps (primeres tres dècades del segle XX). Així, podem veure-hi com la societat, poc a poc, va canviant i malda per abandonar creences tradicionals de tota mena. Ens mostra la mentalitat de gent amb educació (lletrats i estudiants) i la contraposa a les idees encara antigues de la població rural. Tot seguit teniu quatre pinzellades sobre els temes que he pogut intuir en alguns dels relats:

  • El paper de la dona: la dona té poc a pelar en la societat rural i tradicional. D’una banda, si es divorcia, el sistema social la rebutja; d’una altra, si queda vídua, es considera que porta mala sort i no la deixen intervenir en ritus socials.
  • Situació política i econòmica del país: l’autor retrata què passa al carrer i com creu que pot evolucionar la situació.
  • Amor fraternal: germans que s’estimen, però… fins a quin punt? La por a haver de carregar la família d’un germà que mor és més forta que l’estimació?
  • Medicina tradicional vs. medicina occidental: segons el nivell educatiu, desconfiança d’una o altra.
  • El canvi: a favor o en contra? què portarà el futur? por al desconegut?

Com en tots els llibres de relats, n’hi ha hagut alguns que m’han agradat força i altres que m’han avorrit o que no he entès. Així, “Ofrenda de año nuevo”, que parla sobre una vídua i el rebuig que pateix, m’ha agradat força perquè ens presenta la vida rural i la sort i la dissort d’aquesta dona. També m’ha agradat “Divorcio”, on primer no entenia per què la dona no es volia divorciar. Així mateix, és interessant “El maestro Gao”, que toca el paper de la dona en la revolució i la preocupació pels estàndards morals. O “Jabón”, un altre relat en què el protagonista està contra el canvi.

En canvi, no he connectat gens amb “Espectadores en la calle”, que directament no he entès, i “Una familia feliz” no m’ha semblat res de l’altre món. És normal: quan un sent a parlar de Lu Xun pensa que tot el que escrivia ha de ser perfecte, i suposo que això no sempre passa. O que està molt lluny en el temps. O que la manera de presentar les coses, pensada com a narració exemplificant, no ha envellit bé.

En general, però, he de dir que trobo positiu que es publiqui obra d’aquest escriptor i que, tot i algunes errades, el conjunt s’entén prou bé. Com que és el primer llibre d’aquesta editorial que em llegeixo, també l’he valorat com a objecte. En aquest sentit, sempre des de la subjectivitat, diria que la tapa, senzilla i sense grans floritures, compleix l’objectiu (potser hauria posat el nom dels traductors a la coberta). La mida és perfecta: una mica més ample del que solen ser els llibres, el paper té un to grogós molt agradable i una tipografia rodona i fàcil de llegir, ni massa grossa ni massa petita. També s’agraeixen les notes dels traductors, que aclareixen algun concepte de fons interesant. En resum: continuaré atenta a les publicacions que facin.

Lao She: múltiples punts de vista

On Per sifuroIn Caràcter xinèsDeixa un comentari

Si algú em preguntés quins són els autors de la primera meitat del segle XX que més m’han agradat, serien, sens dubte, Lu Xun, Ba Jin i… Lao She. Si algú em preguntés quin d’aquests tres retrata amb més habilitat la vida quotidiana de la gent normal, diria Lao She. Si algú em preguntés amb quin d’aquests tres connecto més, segurament també diria Lao She. Per què?

No ho podria explicar ben bé, però diria que toca més diversitat de temes que els altres dos. En certa manera, podríem dir que és una mena de Yu Hua abans de Yu Hua, una mena de camaleó que és capaç d’entendrir-nos amb històries de gent senzilla però també escriu ciència ficció o fa servir la seva experiència com a estudiant estranger per parlar del tractament dels xinesos a l’exterior i la relació entre pares i fills. Un autor molt complet.

Situació històrica i personal

Lao She va néixer a Pequín el 1899, a les darreries de l’última dinastia xinesa, la Qing. El seu pare, que era soldat, va morir en enfrontaments durant la Rebel·lió dels boxers, i la família de l’autor les va passar magres per tirar endavant. Tot i això, va aconseguir acabar els estudis i anar a Anglaterra, on va ensenyar xinès a l’Escola d’Estudis Africans i Orientals de Londres, un centre de gran prestigi encara avui dia. La seva experiència a l’estranger i la tornada a la Xina les trobareu documentades àmpliament a Regresar a China, un llibre interessantíssim de Carles Prado-Fonts.

Com molts altres intel·lectuals xinesos, Lao She es va posicionar contra la invasió japonesa de la Xina, i quan es va instaurar el règim comunista va gaudir d’una bona posició. Desgraciadament, l’arribada de la mal anomenada Revolució Cultural va significar l’inici d’una persecució política que el va anar encerclant fins que, finalment, es va suicidar.

Una obra molt diversa

Com dèiem a l’entrada, una de les característiques de Lao She és la seva capacitat per reproduir entorns i situacions molt diversos. Així, entre les seves obres més destacades trobem temes molt diferents:

  • La verdadera historia del camello Xiangzi, una història que ens porta a les capes més desafavorides del Pequín de principi del segle XX a través dels ulls d’un portador de rickshaws.
  • La casa de te, una obra cabdal de la literatura xinesa moderna on veiem els canvis de la societat a través d’una casa de te i els seus clients.
  • Mr. Ma and Son, on un pare i un fill emigren a Londres; aquí veurem les seves dificultats per inserir-se en una societat on són estranys i, també, la diferència entre les dues generacions.
  • Quatre générations sous un même toit, novel·la coral on podem veure la vida en un barri tradicional xinès. Personatges, embolics… hi ha de tot!
  • Cat Country, una novel·la de ciència ficció que ens porta a Mart, en un país on (aguanteu-li el cubata!) viuen i manen els gats. Absolutament delirant.

Tanco la llista amb relat que vaig traduir de l’autor, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Va ser tota una experiència i recordo amb gratitud la família de l’autor, que va donar permís per fer la traducció.

Ja ho veieu, oi? Temes i espais molt diferents, tots retratats amb precisió i fina ironia. Com podeu apreciar, no en tenim cap en català. Aquest seria un buit que convindria omplir com abans millor. Algun valent a la sala?

East of Eden, magnífic Steinbeck

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Steinbeck és tan bo que no necessita ni el nom. Sí, també hi ajuda que no es diu Smith i que d’Steinbeck només n’hi ha un. Però és que ja porto dos dels seus llibres i entrar-hi és com… com… com entrar en una pel·lícula lenta però molt agradable. Fa un temps em vaig llegir The grapes of wrath (El raïm de la ira), que és absolutament brutal i molt, molt recomanable, i ara m’he enfrontat a les 700 pàgines i escaig de East of Eden, un altre llibre que ens porta l’Amèrica més autèntica i rural.

En aquesta ocasió, Steinbeck ens porta la història d’un teixit de gent. Sí, dic un teixit perquè no són una única família, ni un poble, ni un grup ben trabat. Es tracta de diversa gent que, per un motiu o un altre, emigren a California. D’una banda, tenim els Hamilton, una família procedent d’Irlanda, amb molts fills (9, si no m’he descomptat), un dels quals és la mare de l’autor. D’altra banda, tenim els Trask, una família de l’est dels Estats Units, part de la qual emigra cap a l’estat daurat.

El que fa Steinbeck és presentar-nos breument la història de Califòrnia des de temps antics. L’explicació és magnífica, gairebé poètica, i m’ha transportat a aquella terra tan llunyana amb una dolçor infinita. A continuació, ens presenta els Hamilton i ens situa en l’entorn: la terra és pobra, la casa és feta sobre la marxa, tenen tants fills… I quan et penses que la cosa ja està encarrilada i que es limitarà a explicar la història de la seva mare, pam! Ens fot un calbot i ens porta l’Adam Trask i la seva família. Així, doncs, volem a la Costa Est i veiem com van les coses per allà (aquí hi ha més moviment, ja ho veureu). I quan ho té tot a punt, inicia el teixit.

Un teixit, una trena… en podeu dir com vulgueu. El fet és que, un cop fetes les presentacions (que són uns quants capítols), l’autor va intercalant les històries fins que les fa convergir mitjançant l’amistat entre el patriarca Hamilton i l’Adam, que serà el pal de paller de tot plegat.

Califòrnia, sempre Califòrnia

Igual que a The Grapes of Wrath, l’entorn té un paper especial. En aquest cas, tenim Califòrnia a tocar dels dits: sembla que hàgim de poder passar la mà pels cereals ben rossos a l’estiu. Gairebé diria que m’ha recordat la meravellosa trilogia que Kent Haruf dedica al poble imaginari de Holt: espais oberts, narració tranquil·la i històries del dia a dia.

Espereu: narració tranquil·la? Sí, en general sí. Les coses passen seguint el ritme de les estacions, les converses plàcides entre veïns… però clar, són 700 pàgines i no pots fer-ho massa tranquil o la gent s’hi adorm! Així, doncs, el que fa Steinbeck és combinar aquesta placidesa amb alguns passatges més tensos i intrigues. I en sap un munt: quan et penses que la cosa comença a decaure, et fa un gir argumental o passa a una altra part de la trena que comentava més amunt i et deixa amb un pam de nassos. T’has de resituar i seguir llegint: no et deixa opció. Sí, en algun punt em vaig cansar, però va ser molt poques vegades i és un llibre que va guanyant intensitat a mida que avança.

En resum, Steinbeck no és Nobel per res, i aquest és un llibre molt atractiu al qual li dono 4 estrelles ben bones. Si el llegiu amb el Google Maps al costat, estareu a la glòria!