Aquesta era la tercera vegada que em llegia Tirant lo blanc, “el Tirant” per als amics. I, independentment de les aventures, els amors i els desamors, que cada vegada he apreciat d’una manera diferent, sempre és un plaer i un goig llegir aquesta obra cabdal del patrimoni literari català, publicada l’any 1490. 1490. I encara és llegible. Aquest envelliment digne no l’han tingut tots els llibres que he llegit. Alguns “caduquen” amb pocs anys, mentre que el Tirant, igual que el Quijote, Sueño en el pabellón rojo o les obres de Shakespeare i Ibsen continuen tenint validesa. L’autor, Joanot Martorell, va fer molt bona feina i ens ofereix un llibre que beu de les fonts de l’època per narrar unes aventures que ens remeten, salvant les distàncies, al mític rei Artur.

Això sí, aquesta mena de llibres no els podem llegir com si fossin escrits ara mateix. Hi ha una qüestió de perspectiva històrica que és necessari tenir en compte per valorar-los degudament: els llibres s’escriuen per acontentar (o provocar) el públic del moment en què es publiquen. Si ens llegim un llibre 532 anys després de la seva publicació segurament hi haurà coses que no ens arribaran o que, fins i tot, ens molestaran. En parlarem més avall, recorrent als humils coneixements d’història d’una servidora. Hi ha estudiosos que us oferiran una visió molt completa de tot plegat, o sigui que jo em limitaré a comentar-ho des del meu punt de vista personal.

Sí, val, però… de què va?

Ah, de què va. Va de dos dels temes més antics del món: l’amor i la guerra. Com ja sabeu, el Tirant correspon a la categoria literària dels “llibres de cavalleria”, un tipus de llibre que consistia, bàsicament, a narrar les aventures de cavallers que recorrien Europa defensant els seus ideals. Aquests ideals eren la defensa de l’honor, tant el seu com d’altres persones, l’enfrontament bèl·lic amb enemics propis o d’aquell qui els pagués, l’amor cortesà i la defensa de la religió. Així, doncs, el protagonista de la nostra història es passeja des de les illes britàniques fins a la costa nord d’Àfrica, arribant fins i tot a l’imperi bizantí, defensant reis i nobles, escampant la religió i pensant en la seva aimada.

El personatge més important que l’acompanya en les aventures és el seu cosí Diafebus, que té una presència destacada durant pràcticament tota la història, però també hi ha n’Hipòlit, el seu servent, que anirà creixent a mesura que avança la narració. Per la banda femenina trobem la princesa Carmesina, filla de l’emperador bizantí, i l’Estefania, dama seva de companyia, juntament amb la Plaerdemavida (una criada molt decidida) i la Viuda Reposada (antiga dida de la princesa). Entre uns i altres ens amenitzaran la lectura amb escenes d’acció i sang i fetge que queden compensades per subtrames amoroses plenes de picardia i embolics.

Què deies de la perspectiva històrica?

Més amunt deia que aquesta mena de llibres no es poden llegir com si fossin publicats fa dos dies. Amb això vull dir que avui dia els autors busquen sorprendre’ns amb girs inesperats, o tocar-nos amb narracions tristes i personals, o oferir-nos personatges amb molta profunditat, que sembla que siguin reals.

En el cas del Tirant, tot això no hi és. En aquella època, els possibles lectors eren molts menys que ara i, segurament, l’objectiu dels autors era diferent dels que he dit. Buscaven entretenir, és clar, però suposo que els gustos dels seus coetanis eren força diferents dels nostres. Per això és força probable que els amors de Tirant i Carmesina us semblin infantils o molt bàsics, plans. El mateix serveix per a les escenes bèl·liques i els motius que tenen per desafiar un o altre oponent, sigui al camp de batalla o en tornejos: motius idealitzats, que avui dia ens semblen fora de lloc. Tot plegat fa que, a estones, me’ls imagini com uns putxinel·lis d’aquells que veia de petita: tot va a patacades, i tan aviat són amics com s’estomaquen.

Finalment, hi observo també una certa voluntat evangelitzadora i moralitzant, ja que els discursos religiosos tenen una presència important en tot el llibre. Déu els ajudarà a guanyar les batalles (ehem), Déu els indica què han de fer… fins i tot bategen conversos! Aquest és, potser, l’aspecte que se m’ha fet més enganxós.

Ja per tancar, una cosa que m’ha encantat és la gran quantitat de personatges que hi apareixen. Alguns entren i marxen, mentre que els principals tenen presència continua o, com en el cas d’alguns secundaris de luxe, apareixen i desapareixen per reaparèixer més endavant. En aquest sentit, cal destacar la capacitat de Joanot Martorell per no perdre el fil en les seves narracions, que ens porten d’un país a l’altre sense perdre mai pistonada!

Sí, és un llibre llarg. 971 pàgines en la versió de Marius Serra en català actual, que és la que m’he llegit aquesta vegada. N’havia llegit una versió juvenil abreujada fa molts anys. Després li va tocar el torn a la versió original, plena de notes. Com és lògic, la versió de Serra es llegeix molt més fàcilment que l’original, i el seu talent fa que es llegeixi d’una manera àgil i entenedora. No se m’ha fet gens pesat, llevat d’alguna parrafada molt i molt llarga sobre religió. A part d’això, és un bon llibre i sobta veure que encara, avui dia, fa de bon llegir. Si no us fan por els totxos, us el recomano plenament!