Categoria: Llibres

Els plats més picants de la cuina tàrtara, d’Alina Bronsky

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

I resulta que Alina Bronsky torna a parlar en català, aquest cop amb la veu de la Rosalinda, una dona que se’ns diu que viu més allà dels Urals. És la tercera dona potent que ens porta, i diria que és llibre més ambiciós dels que li he vist publicats en català per l’editorial Les Hores (no publicats en l’ordre dels originals). Fem memòria?

El primer va ser L’últim amor de Baba Dúnia, on coneixíem una àvia entranyable i tossuda que vivia a prop de Txernòbil. Aquest llibre continua essent el que més endins m’ha arribat, ja que vaig ser testimoni del desastre nuclear i és una cosa que m’ha quedat.

El segon que vam rebre va ser La trena de la meva àvia, on topàvem amb una àvia encara més tossuda i manaire, la Margo, que havia emigrat a Alemanya amb el seu marit i el nét. Vam repetir èxit amb una història familiar.

Ara, amb Els plats més picants de la cuina tàrtara, anem un pas més enllà per entrar en un llibre que toca molts temes, des de la uniformització soviètica i el poc respecte per la cultura tàrtara fins a l’emigració a Occident i el preu que té, la relació amb fills i néts, la malaltia, i molts altres que podem anar trobant. De fet, diria que aquest llibre és com una carxofa, que vas pelant i pelant fins que arribes al nucli.

Com deia més amunt, en les històries de Bronsky que tenim en català la protagonista sempre és una dona d’una certa edat amb un caràcter fort. Aquest cop tenim la Rosalinda, una dona d’una edat que no he acabat de filar però que, en tot cas, és més jove que les altres. Es tracta d’una dona amb una autoestima molt alta, que no reconeix els errors i que, segons ella mateixa, fa de bon veure. No dubta a aprofitar el seu atractiu per aconseguir el que vol, i si considera que algú altre és poca cosa també ho diu. Té uns objectius propis, i no dubta a aplicar-se a fons per aconseguir-los. Al seu costat, personatges com el marit i la filla són simples putxinel·lis que fa anar al seu gust per aconseguir el que es proposa.

Però, ah! Quan finalment sembla que aconseguirà el que vol s’adona del preu que cal pagar, que la moneda que ella tenia preparada no és la moneda de canvi que els altres volen. Començarà aquí una segona part que ens porta a l’altra banda del mur de Berlín, on les coses funcionen diferent i descobrirà, també, altres maneres d’aconseguir el que vol. 

Tenim davant nostre, per sobre de tot, una dona decidida que no dubta a actuar. Queda a les vostres mans decidir si us és simpàtica o si, per contra, la trobeu un monstre. En tot cas, Els plats més picants de la cuina tàrtara és un llibre molt complet que m’ha ben enganxat.

Heu llegit algun dels llibres d’aquesta autora? Us escolto!

Fins a l’última pedra, de Berta Creus

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Llegir Fins a l’última pedra és emprendre un viatge que saps on comença però no tens clar on acaba. Aquest llibre, el primer de la Berta Creus, és un artefacte complex que ens transporta en el temps, l’espai i, per què no dir-ho, en la llengua.

Tot comença amb un home que condueix per l’autovia. Assumirem que és l’A-2, per proximitat a la geografia i la parla de l’autora i perquè, en determinats dies d’hivern, quan un la deixa i agafa la sortida cap a Calaf, es pot trobar amb una grisor que s’ho menja tot i no deixa veure per on s’avança. És una sensació poc agradable, però l’home porta el navegador en marxa i aconsegueix arribar on anava: un poblet abandonat. No sabem què hi busca, no sabem per què hi va precisament ara. No hi queda ningú, llevat d’una dona que li diu que escolti les pedres. I aquí comença el viatge per a nosaltres.

Punt de ganxet

En realitat, aquest llibre és com fer ganxet amb punt alt. Per a qui no ho sàpiga, aquest tipus de punt consta d’una cadeneta, que serveix de base, i es complementa amb uns moviments que fan que el fil se n’alluny i hi torni.

Per una banda, doncs hi ha un viatge constant, que serveix de base, que és la història de l’home que ha anat al poble. El veurem de petit, de més gran i en el moment actual, i anirem descobrint tot de coses d’ell i de la seva família.

Per l’altra banda, tenim tot un seguit d’històries que, com el ganxet que deia més amunt, es van entrellaçant amb el fil central al mateix temps que se n’allunyen per fer-nos viatjar en el temps i anar descobrint les històries que ens expliquen les pedres. Aquestes històries, tot i tenir en comú el punt de partida, ens porten a èpoques i temes molt diferents les unes de les altres, i admeto que amb alguna no hi he connectant tant com amb altres. Altres m’han captivat. Hi teniu de tot, però en general tenen un toc de conte a la vora del foc, de llegenda ja sentida, que és molt atractiu.

Sé que en altres ressenyes es donen més pistes sobre què passa al llibre, però jo crec que és millor no saber-ne gaire cosa més perquè, precisament, un dels petits plaers de llegir-lo és anar fent-se el llibre seu, generant connexions, trobant-hi punts comuns… i cadascú és diferent, o sigui que millor no parlar-ne gaire.

Com tornar a casa

Per a mi, per exemple, la lectura ha estat un viatge per la llengua de casa nostra. Habituada com estic a llenguatges molt contemporanis, elaborats però estàndard, ha estat un plaer immens deixar-me endur per la llengua que utilitza la Berta, que considero una part tan important d’aquesta obra com les històries que ens explica.

És una llengua rica, plena de paraules i expressions que m’han fet sortir de la Barcelona en què em moc cada dia per anar cap a la Segarra que veig de tant en tant. Perquè, en realitat, la parla que fa servir, tot i que actualment correspongui a la zona de l’Anoia, podem atribuir-la al que es reivindica com a “Segarra històrica”, que inclou, a més de l’actual, alguns trossos de les comarques que hi estan en contacte.

I perquè veieu quina mena de cosa és la que m’ha captivat, us copio algunes frases que m’han cridat especialment l’atenció. Són frases de punts diversos del libre, i potser no s’entenen fora de context, però crec que poden donar pistes de per què m’ha agradat tant com explica les coses:

  • [… ] continua mastegant silenci.
  • Un silenci baladrer l’empenta i la boira, famolenca, no deixa de cruspir-se les capçades dels pins.
  • En agafar el darrer trencall, els pulmons se li ompliren de llar 
  • No hi trobà restes dels quatre anys del menut 
  • Mansa com un gat que no ha gastat cap vida

Conclusions

Sé que hi ha gent que diu que hi ha tocs de Solitud, i els dono la raó. Però en la part dels relats també diria que hi he trobat una punta d’Els sots feréstecs. Paraules antigues, temes llunyans en el temps, personatges del folklore…

No puc tancar sense dir que Males Herbes s’ha convertit en la meva editorial de capçalera a l’hora de descobrir nous valors del panorama literari català. Ja en porto uns quants, com ara Jordi Masó, Roser Cabré-Verdiell, Ferran Garcia i la mateixa Berta Creus. Només puc dir Chapeau! a la feina d’aquests editors que tant m’encerten els gustos (i dels pocs que publiquen literatura xinesa en català).

En resum: si teniu intenció de llegir Fins a l’última pedra, només us puc dir que no ho feu esperant veure com acaba. Disfruteu el viatge, que d’això es tracta.

Moisés en la llanura, de Shuang Xuetao

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres1 comentari

Moisés en la llanura és un llibre de tot just 153 pàgines que presenta dues novel·les curtes de Shuang Xuetao. No és la primera cosa que llegeixo d’aquest autor: ja li havia llegit un relat i la veritat és que, tot i no ser el meu preferit del recull en què estava inclòs, sí que vaig veure que apuntava maneres. De fet, a la breu introducció que feien de l’autor, el presentaven com un dels autors més prometedors de la Xina contemporània (gens malament, tenint en compte que és nascut el 1983).

Els dono la raó. Tantes vegades he llegit llibres d’autors de generacions similars i he quedat decebuda per la pobresa de la narració. El poc valor que aporten al que expliquen, basat sempre en les seves vivències i sense cap mena d’ornament ni recurs literari. Simples documentals fets amb ben poca gràcia. Aquest cop, però, la cosa ha anat diferent.

Com deia més amunt, aquest volum conté dues històries. La primera, que és la que dona títol al llibre, ens porta una mena de novel·la negra en què el delicte queda pràcticament apartat i l’autor ens fa anar endavant i enrere en el temps per acabar coneixent els protagonistes i, també, acabar aclarint el cas, que comença amb assassinats de taxistes en una ciutat del nord-est de la Xina. A la segona narració, “El aeronauta”, descobrim la història d’una família i, poc a poc, anem veient els lligams que hi ha entre els seus membres.

Fins aquí, tot normal, no?

Doncs bé, jo he trobat dues coses que m’han agradat molt. En el cas de “Moisés en la llanura”, a part dels salts en el temps, que és un recurs que m’atrau força, també anem canviant de narrador (i de punt de vista). Així, has de fer un cert esforç per anar lligant caps i arribar a la conclusió final.

En el cas de “El aeronauta”, Shuang ens fa fer tot de giragonses i anirem coneixent els detalls “d’enfora cap endins”. És a dir: comença amb els detalls més allunyats del nucli per anar-s’hi acostant com si seguís una espiral cap endins. De fet, en algun moment m’ha costat establir qui era qui i quina relació tenien.

Com podeu veure, doncs, es tracta d’un llibre curt però intens, una lectura senzilla pel que fa a l’estructura i el vocabulari però exigent pel que fa a contingut, amb una traducció que està prou bé (obra de Xuan Le i Munir Hachemi), tot i que el plantejament d’alguna de les notes no m’ha acabat d’agradar (deformació professional, suposo). Pel que fa al nombre de notes, cal dir que s’agraeix que no n’hi hagi en excés, que és una cosa que de tant en tant ens trobem amb les novel·les traduïdes del xinès.

En resum, podem dir que Shuang Xuetao pot progressar molt i que m’agradarà estar al cas de les seves noves obres.

Petits mons, de Caleb Azumah Nelson

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Després d’una llarga pausa nadalenca, avui us vull parlar del llibre Petits mons, de Caleb Azumah Nelson, que ens porta l’editorial Les Hores amb traducció d’Octavi Gil Pujol. En aquesta novel·la veiem com l’Stephen i la seva colla d’amics acaben el batxillerat i surten al món. Un moment vital clau, oi?

Doncs bé, l’Stephen volia ser músic, però la vida el porta cap a una altra banda. O no?

En tot cas, mentre l’acompanyem en la seva decisió, avançarem en dos nivells. Per una banda, veurem com aquest grup de gent avança en la vida, quines carreres estudien, quines feines troben, relacions que comencen o s’acaben…

Per l’altra banda, anirem coneixent la vida dels seus pares, que van emigrar de Ghana al Regne Unit. Així, doncs, tenim també una ullada a la vida de l’emigrant, a com es viu la integració/no integració en la societat d’acollida, quines dificultats han d’afrontar en un món nou. Fins i tot hi trobareu cites de casos reals de violència contra immigrants que van tenir lloc a Anglaterra. 

Tot això ve amanit amb música, molta música. He d’admetre que a mi, que en un llibre hi hagi tanta tanta música se’m pot fer pesat perquè, de vegades, sembla que queda una mica forçat. No ha estat així, però li ha anat de poc. El repertori, molt complet i variat, cobreix des d’intèrprets tan coneguts com Marvin Gaye, Bob Marley o Kool and The Gang, fins a músics ghanesos que no coneixia i que són molt interessants, com Ebo Taylor o Pat Thomas.  Si voleu aprofundir en aquest aspecte, podeu buscar la llista oficial del llibre a Spotify (Small Worlds Official Playlist) i enriquireu l’experiència lectora.

Finalment, vull destacar la cadència de la veu narradora. Sí: l’autor no es queda en la música, que no deixa de ser un ritme extern, sinó que utilitza determinades expressions en un lloc i després les recupera en un altre, de manera que quan les reconeixes sembla que hi hagi una melodia de fons, un fil conductor que va connectant un capítol amb un altre. De totes les ocasions en què ho ha fet, només n’hi ha una que m’ha semblat excessivament repetitiva, que és quan parla de “el nostre ritme”. Utilitzat en excés, pot arribar a semblar sobrer.

Tanco, en canvi, amb una cosa que m’ha agradat molt. I és que, llegint llibres, o veient sèries, descobreixo coses que no sabia, llocs dels quals no havia sentit a parlar mai. Exemple: no havia sentit mai a parlar del ferrocarril subterrani dels EUA fins que vaig llegir The Underground Railroad de Colson Whitehead, i després l’he anat veient en altres llibres. En aquest cas, l’Stephen va a Ghana i visita un castell d’esclaus que havia aparegut a Homegoing (Tornar a casa) de Yaa Gyasi. Ha estat emocionant tornar-hi i veure, entre altres coses, la “porta de no retorn”, l’última porta que els esclaus africans passaven abans d’embarcar-se vers un destí de tot menys bonic.

Com podeu veure, doncs, Petits mons és un llibre sobre el pas al món adult, però, també, sobre què representa ser immigrant i els vincles amb el país que ha quedat enrere.

La saga de Kormákr

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Està clar que la gent de l’editorial adesiara són valents. La seva selecció d’obres, tant d’adés com d’ara és realment espatarrant, i no dubten a publicar llibres que és un plaer tenir en català, però que poden tenir un públic reduït.

Aquest és, segurament, el cas de La saga de Kormákr, un llibre escrit a Islàndia en algun moment del segle XIV, tot i que les històries que ens porta ens fan tirar enrere en el temps, fins ben bé al segle X, per seguir les aventures d’en Kormákr, un heroi que no dubta a lluitar (literalment) pel que considera just o per aconseguir el que vol.

L’edició que ens han preparat l’editorial i la traductora és una petita joia: edició bilingüe norrè-català. Que no en tinc ni idea, de norrè, però m’ha agradat molt jugar a endevinar paraules, o a trobar patrons que després es poden intuir en llengües actuals com el danès (el xapurrejo). Perquè, sí, el norrè és la llengua mare de l’islandès i de les llengües escandinaves d’avui dia.

Per tots aquests motius, vull destacar especialment la tasca de la traductora, la Inés Garcia López, que no només ens porta un text molt llegible, sinó que l’acompanya amb un pròleg que ens ajuda a entrar en situació amb coses tant importants, com per exemple, que el nom del protagonista es llegeix Kormákur.

A més, és una excusa fantàstica per agafar el Google Maps i viatjar, gratis, des del sofà. Ha sigut com tornar a Islàndia.

Heu vist passar aquest llibre? Us fa curiositat?