Whitehead i el camí de la llibertat

underground_whiteheadQuin tros de llibre, senyors, quin tros de llibre. Colson Whitehead ens regala una història plena d’emoció a The underground railroad, un llibre que ens explica la història de la Cora, una esclava negra de Georgia, que s’escapa de la seva plantació fent servir una xarxa ferroviària imaginària que, en realitat, és un reflex de la xarxa de camins i cases segures que tenia el mateix nom que el títol del llibre.

Havíeu sentit a parlar mai, d’això? Jo no. I em sap greu no haver-ho descobert fins ara, ja que trobo que és un concepte molt interessant: rutes que els abolicionistes i els seus al·liats protegien i vigilaven per tal de donar ajuda als esclaus que fugien dels seus amos. Això és real. Ho trobareu explicat en diversos llocs, i a la Wikipèdia en teniu una explicació abreujada.

Però l’autor no és queda aquí. Partint d’una base històrica que reflecteix la situació esclavista a mitjans del segle XIX, Whitehead ens passeja per diversos estats en què  la situació dels negres -esclaus o no- varia notablement. I aquí és on combina fets reals amb invencions que ens costarà molt de saber en quina banda de la línia cauen. Com dèiem més amunt, l’underground railroad existia, tot i que no era una xarxa ferroviària real. No he pogut documetar el que apareix com a Freedom Trail, que al llibre és un camí al llarg del qual pengen els negres que troben a Carolina del Nord, i tampoc he pogut assegurar-me de la veracitat del que expliquen sobre la seva estada a Virgínia. D’altra banda, però, sí que hi ha coses que són autèntiques, com l’esment que fa a la rebel·lió de Southampton i al cabdill d’aquest grup de gent, en Turner.

En tot cas, es tracta d’un llibre que ha tingut una gran rebuda al seu país, els Estats Units, on ha rebut el National Book Award, i que ens obrirà els ulls sobre un tema que, a nosaltres, aparentment, ens queda lluny. És una història dura, però enriquidora, i m’ha recordat vagament el Song of Solomon de Toni Morrisson, que em va agradar molt. Si us llegiu The underground railroad viatjareu des del sud més esclavista al nord, i sabreu on és la mare de la Cora: creieu-me, tindreu ganes de saber-ho des de la pàgina 20.

També voldria dir que si el llibre t’atrapa des de la pàgina 1 no és només pel tema, sinó perquè està escrit de tal manera que costa deixar una pàgina a mitges, i això és mèrit de l’autor. Potser l’haurem de seguir, d’ara endavant.

Per acabar, us diré que aviat podreu llegir-lo en català. Sí, en català. Als qui, com jo, sou seguidors d’Edicions del Periscopi, no us sorprendrà que us digui que són ells qui ens posarà aquest llibre a les mans, segurament al setembre, amb un traductor de solvència contrastada. O sigui que ja us el podeu posar a la llista i, mentrestant, podeu llegir algun dels títols que han publicat i que hem comentat en aquest blog. Només cal que cerqueu “Periscopi” a la capseta de dalt a la dreta.

 

Läckberg, primer contacte

ombra-sirena-lackbergAra fa uns dies em vaig llegir L’ombra de la sirena, de Camilla Läckberg. Tenia pendent de fer-ho des de fa molt de temps, però ja sabeu que sóc fan incondicional de Jo Nesbø i el seu Harry Hole, i no acabava de trobar el moment de posar-me amb les històries de l’Erica Falck.

Al final, però, gràcies a un regal inesperat, em va caure a les mans el llibre que us dic. Tot comença amb la mort d’en Magnus, i a partir d’aquí la cosa es complica i acaba afectant el seu cercle d’amics. La mort d’en Magnus amaga secrets d’un passat distant, i l’autora va intercalant present i passat d’una manera molt clara, ja que els salts al passat vénen marcats amb una tipografia diferent, i en capítols diferents. I això sempre facilita la lectura.

La gràcia d’aquest llibre, però, no és exclusivament l’argument, sinó la manera en què Läckberg ens presenta l’entorn en què ha succeït, la ciutat de Fjällbacka. A diferència de Jo Nesbø, que centra les històries d’en Harry Hole al voltant d’aquest personatge i el fa el protagonista absolut de les seves històries, Läckberg teixeix una teranyina que té en compte la vida personal de tot un seguit de personatges, i l’Erica Falck, que en teoria és el personatge central de les seves històries, només és una més del gran cor que constitueix els seus llibres.

Així, doncs, coneixem la vida desgraciada de la Louise, una dona alcoholitzada que no és feliç amb el seu marit (estigueu atents a aquest personatge), o la dona malalta d’en Kenneth, o la vida també desgraciada de la Sanna, la dona d’en Christian, a qui el seu marit no fa gaire cas…

En resum, podem dir que el primer contacte amb aquesta escriptora ha estat satisfactori, tot i que és difícil acostumar-s’hi després de llegir tantes històries sobre en Harry Hole.

La vida a través d’una entrevista de feina

bosch-oliveras-generacions-espontaniesEdicions del Periscopi ens porta Les generacions espontànies, un llibre de la Mar Bosch Oliveras que, prenent com a punt de partida una entrevista de feina, ens explica vida i miracles de la protagonista. És un llibre amb un estil fresc, que es llegeix pràcticament d’una tirada i que en alguns punts ens fa somriure perquè, en el fons, no estem tan lluny del que fa la protagonista.

La noia, que comença dient que no vol fills ni parella, va evolucionant al llarg del llibre, i la veritat és que hi ha escenes i explicacions molt bones, com ara l’escena de les portes que no s’obren (pàgina 49). Un altre punt brillant de la història és quan es presenta a l’entrevista i veu que toooootes les noies que hi ha a l’empresa o que vénen a buscar la feina són rosses. Quin espant, pobra noia! Es pensa que està fora de lloc!

La feina és estranya, però és que de totes les que ha fet no n’hi ha ni una que sigui “normal”, per dir-ho d’alguna manera. I llegint la seva història, a part riure una mica, veureu que en el món en què vivim, en plena crisi, hi ha gent disposada a fer pràcticament qualsevol feina per guanyar-se la vida. Per això trobo que el llibre és molt encertat: ens parla d’un tema molt actual però sense acritud.

Altres moments, per a mi, curiosos són quan parla del desgast de la pasta de dents i del matrimoni o quan dóna un telèfon que comença per 555, com a les pel·lícules americanes. O el manual de benvinguda a l’empresa, amb un contingut inesperat (tot i que l’alternança masculí/femení es fa pesada: no sé si l’autora ho ha fet exprés, però jo, en la vida real, hi estic totalment en contra, que ho sapigueu!).

Per tot això, us recomano que us el llegiu si voleu una lectura tranquil·la i agradable. Potser us ho dic perquè m’estic llegint La Storia, d’Elsa Morante, que és molt i molt dura, i, és clar, per comparació sembla que Les generacions espontànies sigui una cosa molt lleugera. Però és un bon llibre, i Edicions del Periscopi es manté en la seva línia de publicacions de qualitat. Només per això ja val la pena llegir-lo.

Glaç, gel, aigua, Kopf

kopf-germa-gelEl llibre és preciós. Una portada en blanc i negre amb un dibuix magnífic de la Terra, la imatge corporativa de L’altra editorial, el toc suau de la coberta. Pel que fa a l’interior, el contingut està organitzat en capítols d’estructura diferent, amb fotografies, gràfics i diàlegs que tallen al narració rectilínia. Es tracta, doncs, d’un llibre amb una presentació impecable i atractiva. I per això me’l vaig comprar: el menjar entra pels ulls, i alguns llibres, també.

Ara bé, jo no he acabat de connectar amb la història. Segurament té a veure amb el que me n’esperava, que no és el que ofereix, en realitat. Pensava que la història tocaria més de prop la vida del germà autista, la relació amb la protagonista, però veig que no. També m’esperava que la interacció entre la part dedicada a la investigació polar i la vida personal fos més estreta.

No em malinterpreteu. Aquest llibre és el Premi documenta 2015. Tanta gent no pot estar equivocada, no. Simplement, de llibres n’hi ha per a tots els gustos.

Jo, de Germà de gel, em quedo amb les explicacions sobre les aventures polars, les fotos i la perspectiva històrica, que trobo molt treballades. També m’ha agradat força la part en què l’autora ens explica el viatge a Islàndia (algun dia també el faré jo) i les excursions que fa. Sembla que és un lloc “de moda” entre els escriptors del nostre país: en aquest mateix bloc ja hem parlat de Somnis de riolita i El silenci del far, tots dos situats en aquesta illa.

En resum: no em penedeixo d’haver llegit el llibre, que entra bé i es deixa llegir fins al final, però de vegades trobo que els autors escriuen el que els passa en la seva vida real, barrejat amb unes gotes d’imaginació, i no li acabo de trobar el què. No tinc clar que estigui a l’altura dels dos premis Documenta anteriors, el Puja a casa d’en Jordi Nopca i La nostra vida vertical d’en Yannick Garcia. I no sóc l’única que ho veu així: feu una ullada al blog de Josep Sala i Cullell, a qui no conec de res, però que té un blog que m’ha agradat molt. 

En el fons, però, com deia més amunt, hi ha llibres per a tots els gustos. Potser aquest no era per a mi.

Vosaltres us l’heu llegit? Què us ha semblat?

O’Connor o la gran emigració irlandesa

irish-male-home-abroadFa molts i molts anys, abans que això de fer blogs es posés de moda i que existís L’illa deserta, em vaig llegir un llibre que es deia The Irish Male Home and Abroad, un llibre divertidíssim que vaig descobrir en el meu primer viatge a Irlanda. L’autor era en Joseph O’Connor, i en aquest llibre explicava moltes coses que els irlandesos mascles fan tant al seu país com a l’estranger. Un llibre molt divertit i recomanable.

El temps va passar i li vaig perdre la pista. Hi ha tantes coses per llegir, que no és fàcil fer un seguiment de tots els autors que m’agraden o de qui he llegit alguna cosa.

Aquest estiu, a les precioses llibreries de Cork, hi he trobat una perla oculta: Star of the Sea, del mateix Joseph O’Connor que tant em va fer riure anys enrere. Aquest llibre, però, no té res a veure amb l’anterior, i de fet va ser una compra basada, únicament, en el nom de l’autor. El reclam era un assassinat produït en un vaixell, i la investigació per trobar el culpable. A priori, no és la mena de cosa que em llegeixo, però per la manera en què es presentava la història, amb textos que imitaven articles ficticis (a dues columnes), il·lustracions d’època, citacions reals de cartes i altres documents, feia molt bona pinta.

star-of-the-seaI és un gran llibre, indeed. El que semblava que havia de ser una simple investigació policíaca resulta que és un document molt més profund, un retrat pràcticament dickensià dels finals del segle XIX i principis del XX a Irlanda, de la gran fam que hi va haver i, en conseqüència, la importantíssima migració que hi va haver cap als Estats Units, el sofriment de la gent que es quedava a Irlanda perquè no podia pagar-se el bitllet en vaixells que transportaven més passatgers dels que era prudent assumir, que viatjaven en condicions infrahumanes, poc diferents de les condicions en què viatjaven els esclaus.

És una història punyent, una història que volta entorn de la víctima de l’assassinat, Lord Kingscout. No és cap spoiler: ens diuen qui és des d’un bon principi. I l’autor, a través del retrat d’aquesta realitat tan dura per als pagesos i la gent de classe treballadora d’Irlanda i la Gran Bretanya, va perfilant els motius que hi ha per assassinar-lo i qui ho fa. Però no només veurem això, no. La Gran Fam no només va ser una fallida de la collita a causa d’una malaltia de la patata, sinó que també va marcar el final d’una època en què els grans terratinents sempre havien confiat en els ingressos dels seus parcers i pagesos rellogats. Davant d’aquesta collita fallida, no van saber reaccionar i molts també van haver d’acabar venent i marxant a la ciutat o emigrar (sobretot cap als Estats Units). Aquest canvi en la manera de viure dels aristòcrates també s’estava produint en altres llocs: ho podeu veure a Downton Abbey, tot i que allà el drama de la collita no hi és present.

Com podeu veure, el llibre és un repàs de la història més o menys recent d’Irlanda i una explicació molt convincent de per què hi ha tants irlandesos als Estats Units. I encara toca un tema més: la reacció airada de determinats grups d’irlandesos davant el mal tractament que els donava la Gran Bretanya. Suposo que aquests petits grups, amb el temps, devien acabar formant l’IRA i altres grups de lluita, l’actuació dels quals va culminar amb la independència parcial d’Irlanda.

En definitiva, no pots jutjar un llibre per la coberta. Ni per l’argument principal. I aquest llibre està molt bé perquè combina a la perfecció la trama d’intriga entorn de l’assassinat i les referències històriques, que poden arribar a ser esgarrifoses. Tot això adornat amb una fantàstica reproducció de les diferents maneres de parlar de la gent segons el lloc d’on són o la seva posició social. Un gran llibre que els qui podeu llegir en anglès no us heu de deixar escapar.