Categoria: 4 estrelles

Molt bo. Val la pena!

No mateu els rossinyols

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres3 comentaris

mockingbirdAvui us volia parlar de To kill a mockingbird (Matar un rossinyol), una magnífica novel·la de Harper Lee de la qual segur que heu sentit a parlar o que fins i tot heu vist en forma de pel·lícula (jo no, i m’apunto de fer-ho). Ara mateix és en boca de tothom perquè, després de tota una vida, ha aparegut una segona novel·la de l’autora que, de fet, n’és una seqüela.

Matar un rossinyol és una història magnífica que reflecteix l’Alabama dels anys després de la Gran Depressió americana. Un món on negres i blancs feien vida per separat i on els blancs tenien tota mena de privilegis (encara). El llibre, però, no entra a sac en aquest tema, sino que comença oferint-nos un retrat plàcid de la infantesa dels protagonistes, la Scout i en Jem, que passen els dies jugant sense ser conscient d’aquestes desigualtats. La seva màxima preocupació és saber quin aspecte té el veí de la casa del costat, que no surt mai al carrer i viu envoltat de misteri.

A mida que avança el llibre, però, els núvols es van acumulant sobre aquest entorn tan tranquil i, gairebé, idíl·lic. El pare dels nens accepta fer d’advocat defensor d’un noi negre, i a partir d’aquí podem veure l’actitud que adopta el poble davant del cas, els problemes que té la família (fins i tot les agressions). La lectura es torna angoixant i guanya ritme, i acabes exhaust i amb un regust agredolç a causa del final de la història.

És un llibre molt recomanable, molt. Jo n’he llegit la versió anglesa, però també trobareu el llibre en català i en castellà. La versió catalana és de Xavier Pàmies, traductor de renom, o sigui que suposo que deu estar ben traduïda. I si quan acabeu de llegir-vos To kill a mockingbird necessiteu més teca sobre el sud i sobre la protagonista, continueu amb Go set a watchman, que trobareu en català amb el nom Vés i aposta un sentinella, traduït per l’Anna Llisterri (traductora, entre altres coses, de La mort del pare i Un bon partit, que també comentem en aquest bloc).

I ara, aneu-vos preparant: aviat tindreu la llista de deures per a aquest estiu!

 

L’hem vist mort, el pare

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres9 comentaris

Mort-del-pareJa he acabat el primer llibre de la sextologia (es diu així?) “La meva lluita”, de Karl Ove Knausgård: La mort del pare. És un d’aquells llibres que ve precedit de molt rebombori, moltes crítiques positives i moltes expectatives. A mi m’ha agradat molt, però tinc un retret per fer-li: el títol.

És un llibre que es llegeix molt bé, que està molt ben traduït, que enganxa des del principi fins a la pàgina 495 (sí, l’última). Però, ai, el títol: et despista. Quan tries un llibre que es diu La mort de pare creus que el gruix de la història serà sobre la mort del pare de l’autor, la mort en general o, també, la figura del pare i la seva influència sobre l’autor. Per això em va sorprendre una mica trobar-me tantes i tantes pàgines dedicades a l’època de l’institut i a les seves relacions amb els companys de classe o amb noies. Francament, aquesta part se’m va fer una mica pesada.

Un cop dit això, però, cal destacar també els aspectes positius del llibre, que són molts.

Com podreu veure clarament, hi ha dues parts. La primera comença amb força, retratant les sensacions que el seu pare despertava en ell, la manera en què l’influia, la por que li feia. Després, per acabar-nos de situar en com veu ell la vida i en quin moment vital es troba, ens descriu la seva vida familiar a Suècia, amb nens petits i necessitat d’espai per a ell mateix (molts ens hi devem haver vist retratats). També és en aquesta primera part on parla de la seva adolescència.

I després arriba la segona part. Forta, punyent, dura. Aquesta és la bona. Aquí és on realment l’autor ens parla de la mort del seu pare, de les circumstàncies que l’envolten, de la tornada a casa de l’àvia, del retrobament amb son germà. És aquesta, la història que jo volia. I està molt ben explicada. La narració lenta, rica en detalls, fa que ho veiem tot com en una pel·lícula. Les imatges, fins i tot les olors, ens arriben clarament. I no només parla de la mort, sino de la decrepitud, del que queda quan un mor, de la vellesa… tot un plegat de coses que fan que valgui molt la pena llegir-lo.

Volia tocar també unes quantes curiositats. La primera és que l’autor esmenta un parell de vegades, breument, la seva estada a Barcelona. La nostra ciutat i el nostre país comencen a aparèixer amb normalitat en obres d’autors forans (com a Nora Webster, on apareix Sitges). Una altra cosa que m’ha sobtat és que, aparentment, a les cases noruegues de dos o tres pisos prefereixen tenir els dormitoris a la planta baixa i fer vida al primer pis, on hi ha la cuina, menjador i saleta. Fixeu-vos-hi. També destaca una cosa que ja he trobat en llibres de Jo Nesbø: l’afany de detallar si una persona parla el dialecte d’un lloc o d’un altre. No m’ho trobo habitualment en autors d’altres llocs (alguna traductora de noruec ens ho podria aclarir?). Finalment, volia comentar també que la traducció s’ha fet de l’anglès i no directament del noruec (aparentment, això només passa amb un parell de volums de la col·lecció). No conec els motius, que poden ser bons, o sigui que no criticaré la decisió, però sí que trobo que això s’hauria d’indicar clarament a la pàgina de crèdits.

I ara que he entrat en detalls tècnics, voldria parlar també, de la “feina oculta”, la de l’editorial i la traductora. La feina de L’altra Editorial i de l’Anna Llisterri és impecable. L’altra ens ofereix un llibre de 495 pàgines que no arriba a ser excessivament gruixut (no sé pas com s’ho han fet, perquè el paper és consistent, res de paper bíblia), amb una tapa que trenca amb l’estil habitual dels seus lllibres per encaixar amb la resta de “La meva lluita”. Pel que fa a la traducció de l’Anna, només puc dir que torna a ser un tour de force amb resultats boníssims, com ja va fer en un altre llibre immens, Un bon partit, que també us recomano que llegiu. Ah, i també és la traductora de la nova novel·la de Harper Lee (autora de Matar un rossinyol), l’esperada Vés i aposta un centinella.

Gent, no sé què més dir. És un llibre atractiu, que enganxa i que val la pena que us llegiu aquest estiu. M’ha quedat una entrada llarga, però els llibres excepcionals es mereixen que m’allargui. Us deixo amb el bloc de la traductora perquè us acabi de convèncer!

En Hole busca ratpenats a Austràlia

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres6 comentaris

el_ratpenatM’acabo de llegir El ratpenat, d’en Jo Nesbø. Us he de dir que es nota que és el primer de la saga, però que està a l’altura de la resta.

Aquí veiem que en Harry apunta maneres i ja és el policia buscabregues, alcohòlic i irrespectuós (quan cal) que ens trobarem a la resta de la saga. En aquest llibre, que va rebre la qualificació de millor novel·la negra noruega el 1997 i millor novel·la negra escandinava el 1998, en Harry actua fora del seu hàbitat natural: l’envien a Austràlia a investigar la mort d’una noia noruega. I és aquí on desplega tots els seus “encants” i aconegueix que l’estomaqui bona part del lumpen de Sydney fins que, evidentment, aconsegueix resoldre el cas. Tot això ve amanit amb informació abundant sobre els aborígens australians, el tracte a què els van sotmetre els nouvinguts europeus, llegendes… un bon al·legat en defensa d’aquest poble que ha acabat marginat.

Cal dir que en aquest llibre en Nesbø ja marca el ritme que és habitual a la resta de llibres de la sèrie d’en Harry Hole, tot i que en aquest cas li costa una mica arrencar. Qui sap, potser encara no hi tenia la pràctica que ja havia adquirit quan va escriure les magistrals El pit-roig o El redemptor, on la traça de l’autor brilla esplendorosament i en Hole ja és el personatge totalment torturat que coneixem.

També diria que veure’l actuar fora de Noruega m’ha descol·locat una mica, ja que estic acostumada a veure’l córrer per Oslo i entorns, en un ambient fosc i força més íntim. Els grans espais d’Austràlia, les dimensions de Sydney i la gran quantitat de gent que hi ha xoquen frontalment amb les novel·les posteriors, que passen principalment al seu país (bé, sembla que la segona, Escarabats, que acaba de sortir en català, passa a l’Àsia).

El més curiós de tot, però, ha estat conèixer en Harry “de jove”, tot just per sobre de la trentena, i tenir accés a la seva història personal i familiar. Com és lògic, el primer llibre posa la base sobre la qual s’han anat creant la resta de novel·les de la sèrie, i alguns dels fets més importants de la seva vida ja es donen per explicats en històries posteriors. En definitiva, un bon començament d’aquest autor que, al final, hem conegut en ordre invers.

No volia acabar sense fer notar que hi ha hagut un canvi de traductora. Ara és Meritxell Salvany qui ens ofereix una traducció fluïda i sense pràcticament errades (tot just alguna cosa de puntuació… digueu-me perapunyetes), aparentment traducció directa del noruec (algú ho pot confirmar?). Esperem que Proa no deixi de traduir les novel·les d’aquest autor i que no ens faci esperar gaire per llegir en català les dues últimes d’en Harry (Phantom i Police). Jo, ho sento, no m’he pogut esperar i els he fet el salt amb una…

Tots a can Nopca

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres7 comentaris

Puja-a-casa-JORDI-NOPCAEn Jordi Nopca ens convida a pujar a casa. Bé, no a casa seva, sinó a casa de la protagonista d’un dels relats que ens ofereix com si fossin un pom de flors al seu llibre Puja a casa, premi Documenta 2014, publicat per L’Altra Editorial amb el format que ens ofereix habitualment: una tapa amb una il·lustració en tons suaus (preciosa!), toc suau, paper amb el grau just de rugositat, lletra rodona i marges amplis.

A diferència del que us vaig comentar a l’entrada de M’agradaria, aquests relats sí que segueixen el patró habitual: històries independents que parlen de gent amb perfils diferents. Podríem dir que un dels pocs trets que tenen en comú és l’alcohol: o en consumeixen o en venen als altres, com els xinesos que porten un bar.

Hi ha relats tendres, com aquell en què un noi coneix una noia i li porta xocolata desfeta. I històries tendres però patètiques, com la d’en Fèlix i l’Àngels, que tenen problemes seriosos amb l’alcohol. O recargolades, com la de l’home que es vol venjar de la dona. O tristes, com la de la Rosa que va al bar d’en Jia i la Liang…

Personalment, la que més m’ha agradat és “Anell de compromís”, la història d’una parella i d’un gos. I, d’aquesta història, el que m’ha captivat ha sigut l’Elvis (el gos) i l’última frase, la de l’àvia. Ella sola ja val mig relat.

En resum, doncs, podem dir que n’hi ha per a tots els gustos i, precisament per això, us agradarà: podreu assaborir moltes realitats diferents que, de fet, podrien ser vostres. I si un relat us agrada menys, un altre us agradarà més. Segur.

Ara que ve l’estiu, poseu-vos-el a la maleta i llegiu-vos-el, a l’ombra, amb una beguda refrescant a l’abast de la mà…

Morrison estima els nens. I Déu?

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

God help the childToni Morrison és una grandíssima escriptora. Té una capacitat fora del normal per fer-te canviar, literalment, de pell. És la gran narradora de l’Amèrica negra i és igual d’hàbil explicant-te una història que passa avui com fa 100 anys. Per a mi, és un dels nobels més ben donats (l’any 1993), tant per l’escriptora excel·lent que és com pel que representa.

God help the child no és Song of Solomon. No té el to èpic d’aquesta segona, no tens el sentiment de drama. Però el que sí que pots notar és la pena, la injustícia de ser discriminat i menystingut pels teus propis pares pel fet de tenir la pell més fosca que ells. I, parlant d’això, és fascinant com descobrim un món en què la diferència entre poder comprar en una botiga o no ve marcat per si la gent pot veure que ets negre o no. Perquè hi ha negres que no ho semblen. Perquè n’hi ha que són foscos com la nit. I això és el que passa en aquest llibre: la Sweetness, que és pràcticament blanca (high yellow), té una filla, la Lula Ann/Bride, negra com el carbó (midnight black, Sudanese black). I no ho pot suportar. I el pare, menys: després de dir-li a la seva dona que és culpa seva i de posar en dubte que la nena sigui filla seva, fot el camp.

El primer capítol és duríssim. La Sweetness ens parla en primera persona i ens explica els seus sentiments quan neix la nena. El rebuig. La incredulitat. La duresa. I, tal com diu ella mateixa, tot el que fas als fills compta, i ells no ho obliden:

“What you do to children matters. And they might never forget.”

Així, doncs, el llibre és, en realitat, una història que és un cercle, ja que principi i final es donen la mà. Morrison ens el presenta en forma de capítols narrats per cadascuna de les protagonistes: la mare, la filla i una amiga de la filla, que va intercalant. Jo he llegit l’edició en tapa dura i, sincerament, és un plus: el paper és gruixut i ve tallat a mà (o ho sembla).

És un llibre que val la pena de llegir. I la Toni Morrison continua sent la reina de la novel·la negra (en el sentit estricte de la paraula), per més que li intentin fer ombra noves generacions (com ara Chimamanda Ngozi Adichie, que segur que ens oferirà millors coses que Americanah…).