Tal com deiem a l’entrada anterior, volem celebrar el Dia de la Traducció parlant amb dues traductores que últimament han tret llibre. Avui parlarem amb la Maria Rosich, llicenciada en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona, que té l’anglès i el rus com a idiomes de carrera. Amb el temps, però, n’ha afegit d’altres a la seva cartera de treball: el neerlandès i el danès. De fet, el seu currículum com a traductora literària del neerlandès no para d’ampliar-se, i tenim curiositat per aquesta especialització…

Maria, molts dels qui estudiem traducció i interpretació hi entrem pensant que traduirem textos escrits en la nostra llengua estrangera principal (en el teu cas i el meu, l’anglès), però és força habitual acabar treballant amb altres idiomes. En el teu cas, sembla que el neerlandès ha adquirit molt protagonisme… ho has buscat conscientment o ha sigut casualitat?

De fet, jo encara anava més desencaminada: vaig entrar a la carrera pensant que em dedicaria al rus. L’anglès, me’l prenia com un mal menor: com que no sabia francès i només una mica d’alemany, havia de triar anglès com a llengua B de totes totes per fer la prova d’accés. Dos anys més tard, com que no hi havia erasmus a Rússia, vaig triar Copenhague perquè allà podia continuar amb el rus, a més de fer danès. El danès em va agradar i vaig pensar que potser em dedicaria a les llengües nòrdiques, però en lloc d’això vaig conèixer la meva parella i em vaig traslladar a Amsterdam, on vaig continuar fent rus i danès, perquè sempre he sigut molt tastaolletes, però mai no he deixat cap llengua de les que he començat. I ara reprenc el fil de la pregunta: els primers encàrrecs que vaig tenir van ser de danès, però últimament sembla que predomina el neerlandès. No ho he buscat conscientment, però estic contenta que hagi anat així perquè són dues literatures que m’agraden.

Ens agradaria repassar les darreres traduccions del neerlandès que t’hem vist publicar, totes amb l’editorial Raig Verd. Veiem que tres d’aquests llibres són d’un mateix autor, Gerbrand Bakker. Creus que el fet de traduir sovint un mateix autor et facilita la feina quan comences un llibre nou? Ha sigut més fàcil traduir l’últim que el primer? O cada vegada tornes a començar de zero?

Hi ha autors que canvien molt la veu narrativa en cada llibre, i autors que la tenen més constant. En el cas d’en Bakker, haver fet el primer llibre em va anar bé per al tercer, perquè l’escenari és semblant. Però en general diria que començo de zero cada vegada.

També voldríem parlar del llibre El vigilant, de Peter Terrin. Com a lectors, hem sentit una angoixa, gairebé claustrofòbica, llegint-lo. Aquesta mena de sensacions també t’embolcallen quan estàs traduint? O més aviat intentes que no t’influeixin?

Com que abans de traduir m’he llegit el llibre, ja sé el que m’espera i això esmorteeix l’impacte, per dir-ho així. A més, cada vegada que passes pel mateix tros de text, en vas ribotant aquesta mena de sensacions i et quedes més amb les paraules, les estructures, el llenguatge, el to… i te’l pots prendre més objectivament.

El quintet de publicacions amb Raig Verd es tanca amb un altre llibre que també has traduït del neerlandès: A l’altra banda de la nit, de Jan van Mersbergen. Si repassem els temes de tots cinc, veurem que són força diversos… quin d’aquests llibres t’ha agradat més de traduir? Quin t’ha posat més dificultats?

Crec que el que més em va agradar de fer va ser el primer, A dalt tot està tranquil, perquè era una novel·la de què havia sentit parlar a Holanda i em va fer molta il·lusió que me la proposessin. A més, iniciava la col·laboració amb una editorial nova, que s’estrenava amb aquesta novel·la, i va ser un procés molt emocionant. No et sabria dir quin va ser el més difícil, cadascun ha tingut el seu què.

A dalt tot està tranquil va guanyar el premi Llibreter 2012. És innegable que una part important del mèrit és de l’autor, però aquest reconeixement també és cosa del traductor, ja que el premi s’atorga a partir de la tradució… Creus que el nostre paper està prou reconegut? La gent és conscient que sense el traductor no podria llegir molts llibres dels que tant es venen?

Segur que hi ha gent que mai no s’ha plantejat que hi ha un traductor darrere del llibre, però de la mateixa manera que no es plantegen molts altres elements de la cadena. Ara hi ha moltes bones iniciatives per augmentar el reconeixement del traductor i estic molt agraïda a les editorials i associacions de traductors que hi participen, però també penso que no som els que estem pitjor ni de bon tros.

Per acabar, hi ha alguna anècdota que ens vulguis explicar? Alguna qüestió que t’hagi sobtat especialment?

M’ha sorprès favorablement la relació amb els editors i els escriptors. Durant els anys d’universitat m’havien pintat els editors com una figura una mica maquiavèlica i els escriptors com uns personatges inexpugnables que no toquen de peus a terra, però en la meva experiència, no ha anat gens així, per sort. Ara acabo d’acabar una novel·la d’una escriptora que és morta, i ha estat el primer cop que no he pogut escriure-li per solucionar els dubtes. Però tenia una bona excusa, la senyora.

Moltes gràcies per les teves respostes, Maria. Demà continuarem parlant de traducció, aquest cop amb l’Anna Llisterri. 

 

Ja ha començat el curs, i les dues primeres coses de què hem de parlar són La Setmana del Llibre en Català i el Dia de la Traducció. De La Setmana ja n’hem parlat en una entrada anterior, i avui us volem parlar d’aquest dia tan especial per a nosaltres, els traductors.

Ja fa anys la Federació Internacional de Traductors va decidir que el 30 de setembre, dia de Sant Jeroni, patró dels traductors, seria el Dia de la Traducció. El DDT, per fer-ho curt. Entre altres coses, aquest sant és l’artífex principal de la traducció de la Bíblia coneguda com a La Vulgata, la versió llatina d’aquesta obra que va ser adoptada com a oficial a principis del segle VI.

En aquest dia, associacions de traductors de tot el món, i traductors en general, celebrem la nostra professió i aprofitem per fer-nos visibles més enllà del nom que apareix a les traduccions dels llibres. I això pel que fa als traductors literaris. Els que traduïm altres coses som totalment invisibles, tot i que és igual d’important (o potser més i tot) poder entendre les instruccions d’una màquina de teixir japonesa que llegir l’obra de Shakespeare. Apa, reivindicació feta.*

Aquesta setmana, però, el que volem és celebrar el DDT amb vosaltres, gent que us agrada llegir, acostant-vos dues persones que fan possible que llegiu obres d’autors que escriuen en altres idiomes. Així, doncs, hem pensat que estaria bé parlar amb dues traductores literàries que ens han acostat algunes de les obres que més han sonat últimament.

D’una banda, parlarem amb la Maria Rosich, que ens ha acostat, entre altres coses, les tres primeres obres de Gerbrand Bakker, publicades per Raig Verd. Es tracta de A dalt tot està tranquil, Deu oques blanques i Les pereres fan la flor blanca, que hem pogut comprar en aquesta última Setmana del Llibre en Català.

D’altra banda, parlarem amb l’Anna Llisterri, una veterana del món de la traducció literària, que ens comentarà la seva experiència traduint obres com ara dos dels sis volums de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (La mort del pare i Un home enamorat), Vés i aposta un centinella, de Harper Lee (la preqüela de Matar un rossinyol), Com es fa una noia, de Caitlin Moran, i moltes altres obres d’autors com Chomsky, Donna Leon, David Vann… la llista és llarga.

Així, doncs, us convidem a compartir amb nosaltres les experiències d’aquestes dues grans traductores a partir de demà. 

 

 

NOTA: No sé si és fruit d’aquestes reivindicacions, però no fa gaire s’ha anunciat el “redisseny” del Man Booker International Prize, que a partir del 2016 repartirà la quantitat del premi (50.000 lliures!) entre l’autor i el traductor. Potser aquest serà un primer pas. Mentrestant, ens haurem de conformar a conscienciar els lectors que, sense traducció, no hi ha lectura…