Dia de la Traducció 2021: Entrevista a Antonio Paoliello

On Per sifuroIn Caràcter xinès, Perfil de traductor1 comentari

Després de la interrupció del 2020, aquest 2021 tornem a publicar entrevista per celebrar el Dia del Traductor. En aquesta ocasió, tornem als orígens i publicarem únicament una entrevista a un expert en xinès. I dic expert en xinès perquè, habitualment, els traductors en xinès solen tenir diverses facetes. I dic tornar als orígens perquè abans que L’illa deserta fos una illa, el blog Caràcter xinès ja existia.

Tornem al tema. Ja ho hem comentat en entrevistes anteriors: és difícil que un traductor de xinès es pugui guanyar la vida traduint únicament textos d’aquest idioma, i encara menys si parlem només de traducció literària. El nostre convidat d’avui també té aquest perfil: es tracta d’Antonio Paoliello, que oscil·la entre el món de la traducció del xinès a l’italià i el de la docència de l’àmbit xinès. Espero que amb aquesta entrevista pugueu conèixer millor el perfil de l’expert en xinès.

Som-hi!

Antonio, moltíssimes gràcies per voler-nos respondre les preguntes d’avui. Com sempre, començarem per la part de la formació, ja que això ens ajudarà a conèixer el teu perfil i les teves activitats. Així, doncs, si parlem de la formació… per què vas triar el xinès? Quan t’hi vas posar estava de moda o vas ser el friqui del grup com jo?

Gràcies a tu, Sílvia, per convidar-me. Estic molt content de poder xerrar de la feina del traductor literari aquí, en un dels meus blocs favorits! Sempre vaig tenir molt clar que volia estudiar alguna cosa relacionada amb l’Àsia Oriental, i especialment amb el món xinès. Als tretze, catorze anys vaig comentar als meus pares que a la universitat triaria xinès i ells van pensar que “Bueno, ja li passarà, la cosa aquesta”… i mira tu, no em va passar i aquí estic, barallant-me cada dia amb el xinès. I així després del batxillerat (a Itàlia se’n diu “liceo”), vaig decidir estudiar xinès i coreà. Em vaig llicenciar en Llengües i Civilitzacions Orientals a la Università degli Studi di Napoli L’Orientale, que en aquella època era una de les poques universitats italianes on es podien estudiar llengües de l’Àsia i de l’Àfrica. A finals dels noranta, el xinès encara no estava de moda (el japonès, sí), així que jo també vaig ser el “rarillo” del grup. 

Aquests estudis universitaris que ens comentes són específicament per a traductors o cobreixen un espectre de vocacions més ampli?

Són estudis força generalistes que cobreixen una mica de tot, des de la llengua fins a les religions, passant per l’arqueologia, la literatura, l’antropologia, però sempre en relació amb la regió geogràfica escollida, que pot ser: Orient Mitjà, Àsia central, Sud-est asiàtic, Àsia oriental, Nord-Àfrica i Àfrica subsahariana. No em vaig formar específicament com a traductor, però a les classes de llengua i literatura de nivell avançat sí que es dedicaven moltes hores a la traducció editorial i a les classes de xinès clàssic també fèiem molta traducció.

Veig que et vas especialitzar en xinès, però, com deies més amunt, també vas fer estudis coreans: vas fer la tesina sobre el bilingüisme de la minoria coreana que viu al nord-est de la Xina i, de fet, vas anar-hi a estudiar. També parles coreà? 

Correcte, em vaig especialitzar en xinès clàssic i modern, però també vaig estudiar coreà com a segona llengua oriental i quan vaig marxar a la Xina vaig escollir anar a la zona que abans es deia Manxúria. Allà em vaig apuntar a un curs de coreà (a banda del típic curs de xinès per a estudiants estrangers) i vaig fer recerca sobre l’educació bilingüe de la minoria coreana, sobretot a la provincia de Jilin. Abans sí que parlava una mica de coreà, però se m’ha oblidat gairebé tot el que vaig aprendre perquè després de llavors ja no l’he fet servir mai més.

Val. Estada al nord de la Xina, bilingüisme coreà… i ara veig que un dels teus camps de recerca és la literatura sinomalaia i la taiwanesa, just a l’altre extrem de l’àmbit d’influència xinesa. Com vas passar d’una cosa a l’altra?

La cosa va ser del tot casual: quan vivia i treballava a Hong Kong anava sovint a una de les biblioteques públiques per agafar llibres en xinès. Un dia vaig agafar una antologia de literatura sinòfona de Malàisia publicada a Taiwan. Me’n vaig enamorar completament i se’m va obrir una porta cap a un món que fins llavors no coneixia i del qual mai ningú m’havia parlat. Després vaig decidir passar una temporada llarga a Taiwan i quan vaig començar el doctorat a la UAB vaig escollir centrar-me en la narrativa sinòfona contemporània de Malàisia per investigar temes relacionats amb la identitat xinesa i les relacions amb les altres ètnies del país.

Entenc, doncs, que tu llegeixes literatura en xinès, literatura que no sempre està traduïda a les nostres llengües. Què hauríem de tenir traduït al català o al castellà, que encara no tinguem? Què ens estem perdent?

Llegir en xinès m’agrada moltíssim, i no només per feina, també ho faig per gaudir de literatura que no trobo traduïda a les nostres llengües. Crec que s’està fent una molt bona feina de difusió de la literatura en xinès tant en castellà com en català, encara que, òbviament, es podria traduir molt més, especialment pel que fa a les literatures en xinès una mica més “perifèriques”, o sigui d’autors xinesos no continentals. M’agradaria que algú traduís al castellà i al català la novel·la Niezi (del taiwanès Pai Hsien-yung), un clàssic de la narrativa LGBTI en xinès, publicada per primera vegada el 1983. Se’n poden llegir traduccions a l’anglès (Crystal Boys), al francès (Garçons de cristal) i a l’italià (Il maestro della notte). 

Pel que fa a la literatura sinòfona de Malàisia, hi ha moltes obres que m’agradaria llegir en castellà o català. Ja vàrem comentar la Ho Sok Fong aquí al bloc. Però també crec que ens estem perdent el Zhang Guixing, un autor molt prolífic, que escriu en un xinès esplèndid i és capaç de fer-nos viatjar a les selves pluvials de l’illa de Borneo. En anglès es pot llegir la novel·la My South Seas Sleeping Beauty.

Continuem per la banda de la traducció, i per això m’agradaria fer esment de la teva faceta de traductor. Fas només traducció literària o també fas traducció d’altres àmbits?

Malauradament la meva activitat com a traductor és molt marginal dins del meu dia a dia professional. Abans sí que traduïa una mica de tot (webs, material promocional, prospectes de medicaments…) i treballava com a intèrpret, però ara, per falta de temps, només em dedico a la traducció literària i a la recerca/docència.

Parlem, doncs, d’un llibre que has traduït recentment, La moglie del mercante e altre donne cinesi, de Xu Dishan. Què ens pots dir del llibre? Més en general: què ens ofereix aquest autor?

Aquest recull de relats va ser una proposta que vaig fer a una editorial de Torí i que, inesperadament, van decidir publicar amb la condició que hi hagués una bona introducció/contextualització i un bon aparat de notes. És una traducció que defineixo com a “filològica”. Xu Dishan va ser molt important i pioner en diferents àmbits de la cultura xinesa moderna, però d’alguna manera va ser silenciat durant molt de temps, probablement per no ser un autor “polític”. Els relats que apareixen al recull mostren l’evolució artística de l’autor i, sobretot, els seus interessos i coneixements: des de la cultura clàssica xinesa fins a la filosofia cristiana, passant pel budisme, l’islam i el sud-est asiàtic. També m’agrada que molts dels seus textos (i tots els relats d’aquest recull) tinguin dones com a protagonistes. 

Has tingut oportunitat de traduir altres llibres? En cas negatiu, t’agradaria fer-ho o prefereixes l’àmbit de la docència?

A part de Xu Dishan, he traduït un relat de Dong Xi que va aparèixer al desembre 2020 a la revista italiana Internazionale. Ara mateix estic traduint una novel·la de literatura sinòfona per a una altra editorial italiana. És una novel·la contemporània, de gran actualitat però amb un punt fantàstic i surrealista. Vaig desitjar moltíssim poder traduir-la, perquè ja l’havia llegida, però no vaig ser jo a fer la proposta. Gràcies a un grup de recerca i de pràctica de la traducció del qual sóc membre, l’Officina Permanente di Traduzione dirigida per Silvia Pozzi (traductora de Yu Hua, Hao Jingfang i Wu Ming-yi, entre d’altres), des de l’editorial em van demanar una prova de traducció. Els hi va agradar i van proposar-me traduir-la. A banda, en aquest moment, també estic traduint (sempre a l’italià) uns relats sino-malais i estic enllestint una proposta per a una altra editorial. 

La traducció m’agrada moltíssim i si pogués em passaria tot el dia traduint, però a Itàlia (i aquí) no es pot viure només de la traducció literària del xinès i per això també sóc professor investigador de llengua, literatura i traducció xineses a la Università di Milano-Bicocca. Com que fer recerca també sempre ha sigut una de les meves passions, no em puc queixar. A més, sovint faig recerca sobre aspectes de textos literaris que en algun moment he traduït o m’hagués agradat traduir.

Dins de l’àmbit de la docència, has impartit assignatures diverses de literatura i de llengua. En tens alguna de preferida? 

La meva assignatura preferida és segurament la de xinès clàssic que vaig impartir durant uns quants cursos a la UAB. És una assignatura que vaig muntar de zero: vaig gaudir moltíssim escollint els textos, presentant els autors i explicant la gramàtica d’una llengua tan diferent no només de les nostres sinó també del xinès modern. I, sobretot, em va donar molta satisfacció veure com els alumnes s’hi engrescaven i acabaven apassionant-se per aquesta llengua. 

Voldria tancar l’entrevista aprofondint en la literatura xinesa. Vist que una de les teves especialitats és el xinès clàssic, ens podries recomanar algun llibre de literatura clàssica?

De la literatura escrita en llengua clàssica m’agraden molt els textos filosòfics com ara el Lunheng de Wang Chong, un pensador força independent de la Xina clàssica. De la seva obra hi ha moltes traduccions a l’anglès i al francès. Però també m’agrada llegir chuanqi d’època Tang. Hi ha, per exemple, un petit recull en edició bilingüe xinès-italià (traducció de Barbara Bisetto) que es diu Il laccio scarlatto i que sempre aconsello a tothom que vulgui apropar-se a la literatura en llengua clàssica. Són històries romàntiques, però també són relats que ens apropen a una Xina molt llunyana no només geogràficament sinó també temporalment. Històries que ens fan comprendre que alguns sentiments són universals i intemporals. 

Això és tot, Antonio. Ha estat una conversa molt interessant que ens ha fet conèixer moltes coses de tu i de la literatura xinesa (jo la primera!). Moltes gràcies un cop més per la paciència. Espero que tinguis un molt bon Dia de la Traducció i que continuïs ampliant coneixements… i traduccions! De moment, llegirem i comentarem La moglie del mercante a la propera entrada de Caràcter xinès.

Lu Xun: el pare de la literatura xinesa moderna

On Per sifuroIn Caràcter xinès7 comentaris

Amb aquesta entrada sobre Lu Xun iniciem un seguit de publicacions pensades per difondre la literatura xinesa entre els lectors que no la coneixen gaire… o gens. No són escrits pensats per a erudits o especialistes d’aquest camp, que tenen coneixements avançats, sinó textos que tenen la humil intenció de despertar l’interès entre el públic no especialista.

Per aquest motiu, hem triat un dels autors més coneguts internacionalment i amb una escriptura de qualitat però senzilla que pot arribar als lectors d’arreu del món. Esperem que us agradi!

Autor

Lu Xun és un dels autors xinesos més traduïts i és considerat el pare de la literatura xinesa moderna. Nascut el 1881 i mort el 1936, va viure la caiguda de la dinastia Qing, l’última que va regnar al seu país, i tot el període de canvi que va seguir, amb totes les turbulències i els canvis que acabar donant lloc al règim actual. Cal dir que el nom amb què és conegut arreu del món no és el seu nom real, sino que es tracta d’un pseudònim: el seu nom de naixement era Zhou Shuren.

De ben petit, va cursar estudis tradicionals, però després va rebre un ensenyament de tipus occidental i fins i tot va viure una temporada al Japó, on va començar estudis de medicina, que va deixar córrer per tornar a la Xina. Ja tornat al país, va començar a publicar i va formar part d’associacions d’escriptors i va ajudar-ne alguns, com ara Xiao Hong. Si voleu més informació sobre la seva vida i accions, podeu llegir-vos Regresar a China, de Carles Prado-Fonts, que tracta la figura d’aquest autor, així com de Lao She i Qian Zhongshu. També trobareu informació més resumida en aquest article del mateix Carles Prado publicat a Visat.

Context històric

A principis del segle XX, la llengua xinesa va iniciar un procés de transformació que la va acostar al poble. Fins en aquell moment, l’escriptura es feia principalment en llengua clàssica (wenyan 文言), que utilitzava caràcters tradicionals i estava força allunyada de la llengua oral. En aquell moment de canvi total, però, es va començar a escriure en xinès vernacle, que rep el nom de baihua (白话) i que es basa en el mandarí oral. Aquesta variant no és nova d’aquell moment, però sí que ho és l’increment de l’ús. De fet, després d’evolucionar durant el segle XX, és la llengua que s’utilitza avui dia.

Tot i que Lu Xun havia escrit en xinès clàssic, va ser dels primers que va utilitzar aquesta “llengua moderna”. Això, juntament amb els temes que tocava, relacionats amb el moment de canvi, el va fer més proper al públic i, segurament, la seva popularitat es va veure beneficiada.

Obres destacades

Lu Xun és un autor molt complet i va escriure pràcticament de tot, des d’assaig fins a ficció, passant per la poesia. A continuació trobareu uns quants títols de la seva extensa obra, que us cito en l’idioma en què els he llegit o que podeu trobar més fàcilment:

  • Diari d’un boig i altres relats. Traducció de Carles Prado-Fonts publicada per Edicions de 1984. Aquest llibre inclou alguns dels seus relats més coneguts:
    • Diari d’un boig.
    • Kong Yiji.
    • La veritable història de l’A Q.
  • Contar nuevo de historias viejas. Traducció de Laureano Ramírez publicada per Hiperión.
  • Mala herba. Traducció de Séan Golden i Marisa Presas publicada per Edicions 62.

Tingueu en compte que, en la literatura xinesa, els relats breus (o novel·les curtes) tenen un paper molt destacat, i podríem dir que se’ls dona la mateixa importància que nosaltres donem a les novel·les. “Diari d’un boig”, per exemple, tot i ser un relat no gaire llarg, és una de les peces clau no només de l’obra de Lu Xun sinó, també, de la literatura moderna xinesa. Si llegiu el llibre que conté aquest relat, veureu que l’autor fa una crítica social molt fina que no es limita a la crítica nua sinó que es revesteix de pinzellades costumistes que afegeixen valor a l’obra.

Finalment, pel que fa a les altres dues obres, Contar nuevo de historias viejas es tracta d’un recull de llegendes populars xineses recreades per l’autor que ens acosta a la cultura xinesa amb la seva reinterpretació, mentre que Mala herba és un recull de poesia.

Conclusió

El concepte “pare de la literatura xinesa moderna” pot semblar una mica exagerat, però si llegiu alguna de les seves obres i la compareu amb alguna obra més clàssica veureu que no va desencaminat. La seva obra és molt diferent de les grans novel·les anteriors, i sí que marca en certa manera l’arribada d’una literatura més actual i crítica amb el que veu.

Per postres, la seva obra ha envellit molt dignament i es pot llegir pràcticament com si s’hagués escrit avui dia. En definitiva, si voleu entrar en el món de la literatura xinesa Lu Xun és un bon autor per començar. I el teniu en català.

Si voleu fer alguna aportació o pregunta, aprofiteu l’espai dels comentaris!!!

La novia prusiana, de Yuri Buida

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Aquest any (perquè jo, eterna ànima d’estudiant, començo els “anys” a mitjans de setembre) m’he marcat l’objectiu de llegir més autors russos. Fa molt de temps vaig llegir Guerra i pau i vaig pensar que, tot i que el llibre està bé, li sobren unes quantes (moltes) pàgines. Si hi sumeu que vaig llegir Crim i càstig en una versió que, per al meu gust, estava una mica passada, entendreu que no hagués llegit res més en una bona temporada.

Fa un temps, però, em vaig adonar que Automàtica Editorial té una bona selecció d’autors russos (i, en sentit més ampli, soviètics). També em vaig adonar que tenim grandíssims traductors de rus, com ara Miquel Cabal, que estan fent molt bona feina per difondre la literatura d’aquell país tan gran. I vaig començar a llegir cosetes d’aquesta bona gent.

Des d’aleshores, he llegit Las andanzas del agente secreto Shípov (una novel·la ben curiosa, de Bulat Okudzhava), La muerte del vazir-mujtar (novel·la històrica, de Yuri Tyniánov) i Els nostres (del benvolgut Serguei Doblàtov). La majoria els he comentat aquí o a Instagram. I ara toca parlar de l’últim: La novia prusiana, de Yuri Buida.

Feia temps que veia passar per Instagram les fotos d’altres llibres d’aquest escriptor, com ara Helada sangre azul o El tren cero, però per un motiu o un altre no acabava de decidir-me a llegir-me’ls. Finalment, quan vaig veure que es publicava La novia prusiana i de què anava, vaig decidir fer un cop de cap.

En resum, m’ha agradat molt.

I per què m’ha agradat tant, direu

Com ja he dit en altres ocasions, no soc gaire de relats i, quan llegeixo un recull d’històries dispars, tinc molts números perquè la meitat no m’agradin. En aquest cas, però, el que trobem és una sèrie de relats que estan entrellaçats i que comparteixen personatges, fets i, sobretot, localització. Això li dona una aparença de falsa novel·la, i per aquí m’han enganxat. També em va passar, per exemple, amb El camí dels esbarzers, que també inclou relats de diversos personatges d’un mateix poble (no, no té res a veure amb el llibre que ens ocupa, només és un exemple pel que fa a l’estructura).

De fet, algun dels relats de La novia prusiana serien prou llargs per ser una novel·la curta per si sols si se’ls afegís algun detall més. I n’hi ha de tota mena, des d’històries plenes de personatges sorneguers fins a històries tendres, o tristes, o de fantasia. També m’ha agradat molt que passi en un poble. No sé per què, m’agraden les coses que passen en pobles (trilogia de Holt, per exemple!).

“Un alto en el camino a las Indias”, per exemple, conté una anada d’olla impressionant, amb un buc que es diu Generalísimo i que té unes dimensions impossibles, que han fabricat per descobrir l’Índia i, de pas, mentre van de camí, França. I a partir d’aquí el relat entra en una deriva absolutament delirant. Podríem dir que és una crítica a la propaganda, que diu que tot va bé encara que no vagi bé.

“Mis hermanos los mirlos”, en canvi, és la història del “tonto” del poble. A tots els pobles n’hi ha un, no ho negueu. I no vol dir que siguin persones amb alguna deficiència (poseu-li el nom políticament correcte que vulgueu), sinó que de vegades són gent amb mala sort, o que per qualsevol motiu queden al marge de la resta. En aquest cas, tenim la història tendra i trista del Sorbo, el personatge desgraciat del poble.

Aquests només són dos exemples perquè veieu com de diferents poden ser els relats que conté aquest llibre. Afegiu-hi que tot plegat es desenvolupa en un poble de la Prússia Oriental, territori antigament alemany i que els soviètics van ocupar l’any 1945. És la zona d’on és Buida. Per això, a part de tot el que he dit, hi he vist un cert valor històric i biogràfic, ja que l’autor ho deu conèixer bé.

En resum, com deia més amunt, m’ha agradat molt, i us el recomano sense cap reserva. Continuarem llegint els russos!

Jardí vora el mar, l’esperit Rodoreda

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres1 comentari

Després de llegir Jardí vora el mar he arribat a la conclusió que Mercè Rodoreda és a la literatura catalana el que El último de la fila és a la música. Els continguts d’aquest grup i de l’autora tenen en comú que són poesia pura, d’una qualitat superior, però escoltis/llegeixis el que escoltis/llegeixis pots veure que totes les seves obres tenen alguna cosa en comú. Digueu-ne veu, digueu-ne estil, però és evident que tot el que escriu Rodoreda ho ha escrit la mateixa persona i té un to molt uniforme. No és una crítica, és una constatació.

I dic que no és una crítica perquè, per dir-ho d’alguna manera, per a mi Rodoreda és refugi i familiaritat. És obrir un llibre i ensumar flors, sentir la seva veu, sigui quin sigui el protagonista. És saber què en puc esperar. Del que li he llegit, només La mort i la primavera m’ha fet arrufar el nas. La resta, és sempre Rodoreda. Fins i tot en el cas de Jardí vora el mar, en què el protagonista narrador és un home, podem sentir la veu familiar de l’autora en la manera en què ens descriu tot plegat, siguin les coses que passen o els paisatges que retrata. En aquest sentit, és magnífica la descripció del jardí i de les vistes al mar: és com si hi fossis.

Més enllà de tot això, però, trobo que aquest llibre és, en realitat, la història d’un final. El final de l’estiu, ja que el llibre està format per sis capítols que acaben, indefectiblement, quan s’acaba la temporada estiuenca. El final d’una història, ja mig anunciat al principi del llibre, que arribarà quan menys ens l’esperem i que no puc comentar perquè és de les poques intrigues que té aquest llibre. El final dels personatges del servei, que seran ejectats quan arribi el final de les temporades a la casa…

Dic que el llibre té poques intrigues perquè, en realitat, el que veiem és la descripció dels sis estius d’una parella de gent de casa bona (molt bona) que van a la torre a passar la temporada estiuenca. A través dels ulls del jardiner (de qui no sabem el nom) anem coneixent la resta d’habitants de la torre d’estiueig, dividits en una mena de A dalt i a baix en què el servei es mira el que fan els amos i s’entreté a comentar les històries que hi ha entre aquests amos i els seus convidats, que passen tot l’estiu al jardí vora el mar. A la primera part, tot sembla més o menys en equilibri, però les coses canviaran amb l’arribada del senyor Bellom, que es farà una casa al costat, i poc a poc s’anirà gestant la tempesta que acabarà esclatant.

Per acabar, voldria destacar que, a diferència d’altres llibres de l’autora com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies, aquest llibre ens traurà de Barcelona, ens portarà a la vora del mar i ens oferirà una lectura pausada i tranquil·la, molt adequada per a l’estiu. Ara, tocarà atacar Aloma mentre espero veure si la Laia Viñas consolida la seva veu com a hereva de la gran Rodoreda.

Lectures d’estiu 2021

On Per sifuroIn Llibres, recomanacions4 comentaris

Us pensàveu que aquest any us en salvaríeu? Doncs… no! Jo començo “tard” les vacances, o sigui que fins a finals de juliol no em poso a pensar quins llibres em llegiré a l’estiu, ni quins recomanar-vos a vosaltres. Si voleu veure què he recomanat altres vegades, només cal que feu una cerca amb “lectures d’estiu” o “deures d’estiu” i trobareu tot de material d’altres anys.

Aquest any veureu que la llista és més llarga perquè hi ha unes quantes aportacions de literatura xinesa. Arran d’una xerrada que vaig fer a Vic en el marc del cicle Més Nits (moltes gràcies per convidar-me!), he vist que pot tenir un cert interès i que pràcticament ningú no s’hi fixa, més enllà de les últimes creacions de ciència ficció.

Som-hi, doncs!

(Foto de Heather McKeen a Pexels.com)

Deures, deures, deures!

Com sempre, us recomano llibres que m’he llegit. Alguns m’han agradat molt i altres no tant, però no n’hi ha cap que m’hagi semblat una xufla i potser a vosaltres us agradaran més. També aviso que és una combinació de llibres de “fons d’armari” i de novetats, perquè s’ha de llegir de tot!

Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Començo amb dos grans clàssics de casa nostra com són Cabré i Rodoreda. Són magnífics tots dos, i us recomano els llibres que més m’han agradat d’ells, tot i que, agafeu el que agafeu, són bons. Sé que són dues recomanacions molt suades, però és que són dues grandíssimes obres de la nostra literatura i, si encara no us les heu llegit, potser ja ha arribat el moment. Si ja us les heu llegides, trieu-ne una altra de qualsevol de tots dos autors! Jo us diria Senyoria, de Cabré, i Mirall trencat, de Rodoreda.

la danza del gabbiano

Passem a Itàlia. Qui diu Itàlia, diu “extrems d’Itàlia”, perquè el que us recomano són dos sicilians de pro com Andrea Camilleri i Simoneta Agnello-Hornby, amb històries a la seva illa, i un romà com Antonio Manzini, que situa les seves novel·les de polis a l’altra punta de país, la Vall d’Aosta. Les senyores primer: Agnello-Hornby ha escrit moltes coses, però La mennulara, que podeu trobar en italià i en castellà amb el mateix títol, ens porta a la Sicília de fa molts anys amb ecos de Il gatopardo. Aquesta obra té en comú amb les que Camilleri dedica al comissari Montalbano una cosa: la llum siciliana. Si llegiu les històries d’aquest mestre del gènere policíac italià descobrireu una visió més “social” del món del delicte (us en parlo en aquesta entrada) i, si voleu, podeu començar pel primer de la sèrie: La forma de l’acqua / La forma de l’aigua (traducció de Pau Vidal!!!!). Tanca el trío italià Antonio Manzini, a qui qualificaria d’hereu de Camilleri: el seu personatge, Rocco Schiavone, és un cascarràbies molt pitjor que Montalbano, però també té el seu petit cor i, sobretot, té una patrulla que és per flipar. Jo començaria pel primer (Pista nera) i aniria llegint… 🙂

També us vull recomanar dues obres en anglès ben diferents, però que comparteixen un toc històric. D’una banda, Wolf Hall ens porta a la cort d’Eduard VIII a través dels ulls del seu home de confiança. Aquest llibre és el primer d’una trilogia dedicada a la història d’aquest monarca i retrata amb precisió l’ambient de l’època. No sé si el tenim en català, però us recomano que, si podeu, us la llegiu en versió original. Simpement magnífic. Per altra banda, us recomano The luminaries, una obra que ens porta a Nova Zelanda a mitjans del segle XIX i que va guanyar el Man Booker Prize de 2013. És un llibre èpic amb tocs de western que val molt la pena llegir (el teniu en anglès i en castellà, Las luminarias).

A continuació us vull parlar d’un autor que no tenim en català i que tampoc té gaire material traduït al castellà o l’anglès. Es tracta de Kim Leine, autor nascut a Noruega i criat a Dinamarca que va viure a Groenlàndia, on va treballar com a infermer. Fruit d’aquesta experiència va escriure Tunu, el llibre que us recomano, i El fiordo de la eternidad, un llibre també molt atractiu que trobareu ressenyat aquí al blog. Tots dos són superrecomanables, i si us agrada l’escriptura de Leine poden trobar altres llibres en francès (i en idiomes nòrdics, però aquí ja no hi arribo). Soc superfan d’aquest autor, i espero que algun dia el puguem llegir en català. Si no, hauré d’armar-me de valor i llegir-me Valdemarsdag en danès, però segur que em perdo detalls…

Si parlem de llibres que he recomanat no fa gaire, us parlaré de El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, i La caja negra, d’Alek Popov. Són molt diferents tots dos, però tenen en comú que els autors són de l’Europa de l’est. Tibuleac, de Moldàvia, ens porta els records d’una nena petita i els canvis que hi va haver al seu país d’origen. És una bona excusa (si és que en cal alguna) per fer una ullada en aquest racó d’Europa. Per altra banda, Popov ens porta una crítica hilarant i corrosiva on tant rep el sistema capitalista (oh, senyor, gloriós, el tema dels “cangurs” de gossos a Central Park) com el socialista/comunista. Aprofito per lloar la bona feina de les editorials que han publicat aquests dos llibres: Les hores i Automàtica. Quan llegeixo algun dels seus llibres sé que, tant si m’agraden com si no (que això és molt personal), al darrere hi ha feina ben feta.

I tanco la llista amb l’apartat dedicat a la literatura xinesa, a la qual dedico una secció completa, ja que és la meva especialitat.

Capbusseu-vos en la literatura xinesa!

Com deia al principi, arran de la xerrada de Vic (que podeu veure a YouTube), em vaig adonar que la literatura xinesa no està gens representada a “món-Instagram”, que és per on ara pul·lulo més, ni, en general, a les xarxes. Així, doncs, crec que ha arribat el moment de donar-la a conèixer i fomentar-ne la lectura. A casa nostra se’n publica poca, però també se’n publica en castellà i, si podeu llegir en altres idiomes, el francès, per exemple, té un ampli ventall de publicacions amb traduccions molt ben fetes. I sembla que en italià també s’estan posant les piles!

A poc a poc, doncs, aniré donant informació per a qui vulgui endinsar-se en aquest món tan llunyà i, segons com, tan proper. Mentrestant, us recomano quatre llibres per anar fent boca. Repeteixo la llista de dalt per a més comoditat vostra:

El que obre la llista és Lu Xun, considerat pare de la literatura xinesa moderna, a qui més endavant dedicaré una entrada. De moment, us recomano aquest llibre on es recullen alguns dels seus relats més coneguts. “Diari d’un boig” és molt impactant i és meravellós veure que podem ficar-nos en la pell del protagonista d’una manera tan absoluta.

Matar el marit és el més nou d’aquesta llista de llibres i ens porta una història de violència domèstica i social que posa els pels de punta. Les imatges són vívides i la narració té una qualitat cinematogràfica que no la fa apta per a estomacs sensibles, sobretot si tenim en compte que està basada en fets reals. Una aposta valenta de l’editorial Males Herbes, que ja havia publicat un recull de relats de Yu Hua, un dels meus autors xinesos preferits, i que a l’octubre ens portarà, per primer cop en català, l’altre dels meus dos autors xinesos preferits: Yan Lianke!!!! (Sereu degudament informats, my dears).

I tanco la llista precisament amb l’autor de qui us acabo de parlar: Yan Lianke. Mentre esperem tenir-lo en català, aprofito per dir-vos que en castellà s’està fent molt bona feina i que tenim publicats uns quants llibres d’ell, sobretot a mans d’Automàtica Editorial. Aquí només en destaco dos, però la veritat és que tots són molt bons. En algunes publicacions veig que es compara aquest autor amb Gabriel García Márquez, i si aquest tenia Macondo, Yan té les muntanyes de Balou.

I això és tot. Jo encara no sé què em recomano a mi mateixa. De moment, em preparo per al repte de la primera setmana amb Booktique, la iniciativa de Meyonbook que us explica en aquest vídeo. Hi participareu?