Contes de reis menors

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

cementiri-reis-menorsAvui toca parlar d’El cementiri dels reis menors, una petita joia que ens fa arribar Raig Verd i de la qual és autor Zoran Malkoč. I no em deixo el traductor: és en Pau Sanchis, que ha traduït del croat al català aquest recull de petites tragèdies que ens fa arribar a l’autor.

Un recull on hi ha el millor de cada casa. Una colla de desvagats que fan el que poden per tirar endavant després de superar una guerra, la dels Balcans, que va afectar a moltíssima gent. Hi trobarem en Romeo, en Pastilla, el Xinès i molt altres, tots vinculats perquè van al Club d’Amics del Hajduk (el club de futbol, suposo), i també en Liputin, l’amo d’un bar, o el narrador (sense nom) que té una botiga de llibres de segona mà.

Tant hi trobareu relats posteriors a la guerra com alguns que s’hi inscriuen. Trobo especialment contundents “Discussió ornitològica” (publicat a Núvol), on un grup de soldats que discuteixen sobre quin ocell és el que veuen acaben causant un desastre, i “Quan vaig ser la iaia Pila, morta, però a la flor de la vida”, un relat molt trist sobre la vellesa i la mort. En canvi, no he acabat de connectar amb “Mai més amb nans” o “El moment en què vaig invocar l’escriptor més potent del món”. Suposo que hi ha gustos per a tot, o sigui que si em voleu dir quin conte us ha agradat més a vosaltres, podeu fer-ho deixant un comentari.

A part d’això, m’ha fet molta gràcia trobar personatges del món real que coneixo, amb un protagonisme especial dels futbolistes (en Robert Jarni, per exemple) i mencions al Real Madrid i al FCB Barcelona. És una manera de veure que, en realitat, estem més connectats amb la realitat que ens expliquen que no pas ens pensàvem.

Finalment, un detall que m’ha agradat molt és que l’autor no fa servir protagonistes diferents en cada relat, sinó que els relats són una manera diferent d’explicar-nos les coses, però en realitat, si enganxéssim les peces amb paciència, trobaríem que no és més que un únic relat (digues-ne novel·la, digues-ne energia) distribuït en mil pedaços, com un trencadís dels del Parc Güell.

En definitiva, és un bon llibre que podeu afegir a la vostra llista.

Dones al poder!

On Per sifuroIn Llibres5 comentaris

diadonatreballadoraxina
Avui és el dia de la dona treballadora. I, per tant, també és el dia de la dona traductora. I el dia de la dona autora. No hauria de ser necessari, però encara cal recordar-nos, de tant en tant, que tenim un paper important en la societat i que l’hem de desenvolupar en igualtat de condicions.

És per això que voldria recordar algunes de les autores que he llegit últimament i que considero que val la pena esmentar en un dia com avui. No tot el que he llegit d’elles m’ha agradat, però totes tenen un mèrit o altre. Aquí les teniu.

  • Zadie Smith, britànica. La meva favorita. Una escriptora jove (és del 1975) que té una capacitat bestial per retratar la societat britànica. La seva millor obra és Dents blanques (White Teeth), i la més recent, la novel·la curta The embassy of Cambodia, també val moltíssim la pena. També és notable NW. Les dues últimes, comentades en aquest bloc.
  • Marilynne Robinson, americana. Autora de llibres de ficció i de no-ficció que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2005 amb Gilead. Nosaltres li hem llegit Lila, que és absolutament fantàstic, i tenim pendent Vida de casa, que acaba de publicar Edicions de 1984. Al bloc de l’editorial hi podeu llegir aquesta entrevista que li va fer en Jordi Nopca.
  • Svetlana Alexiévich, bielorrussa. O soviètica? Després de llegir Temps de segona mà ja no em queda clar. En aquest llibre, la premi Nobel del 2015 ens explica tota mena d’històries sobre nostàlgics del règim soviètic, emigrants de les antigues repúbliques soviètiques… És la nostra outsider particular: l’única de la llista de qui hem llegit no-ficció.
  • Liudmila Petruixévskaia, russa. Un personatge curiós, que no es limita a escriure llibres. Li hem llegit Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, que és una de les entrades més visitades d’aquest bloc. Hi trobareu històries tristes, humorístiques… una mica de tot.
  • Alissa Ganíeva, l’autora més jove de la llista, tanca el trio soviètic: va néixer el 1985 a Moscou i va viure al Daguestan des de ben petita. Només li he llegit un llibre, La muntanya de la festa, però val la pena tenir-la al punt de mira. El llibre que citem ens fa arribar els conflictes viscuts al Daguestan entre persones de religions o procedències diferents.
  • Herbjorg Wassmo, noruega. És una escriptora molt coneguda al seu país, i és autora d’obres que ens presenten dones de caràcter, com la Tora o la Dina, amb una presència especial de la zona nord del país, on viu ella. És especialment destacada la trilogia de Tora, de la qual us parlarem aviat, i també cal llegir-ne Cent ans (en francès).
  • Amy Tan, americana d’origen xinès amb gran activitat a Twitter. Cal destacar-ne l’origen perquè bàsicament escriu sobre la Xina. Té una gran facilitat per traçar històries que ens transmeten la seva herència xinesa. Entre les seves obres més conegudes hi ha El club de la bona estrella, de la qual se’n va fer una pel·lícula, i La vall de la meravella.
  • Yiyun Li, xinesa. Va emigrar molt jove a Estats Units i publica directament en anglès. De moment, m’han agradat molt més els relats curts que no pas la novel·la que li he llegit. Us recomano molt Noi d’or, noia maragda i Los buenos deseos (en anglès, A thousand years of good prayers), que vaig comentar al meu bloc de xinès.
  • Toni Morrison, americana. La veu negra d’Amèrica, que també és premi Nobel. Excel·lent narradora de la realitat dels negres americans, tant ara com en el passat. Si voleu fer-ne un tast, proveu Song of Solomon (simplement, brillant, la podeu trobar en castellà) o Beloved (la tinc pendent, però les crítiques són excepcionals). En aquest bloc hi trobareu un comentari sobre God help the child (sembla que aquesta aviat la tindrem en català).
  • Eleanor Catton, neozelandesa nascuda al Canadà. Va guanyar el Man Booker Prize 2013 als 28 anys amb la seva segona novel·la, The luminaries, una obra absolutament potent que ens acosta a les antípodes de fa més d’un segle. Cal estar atents a les seves properes publicacions.
  • Alice Munro, canadenca. Em vaig alegrar molt que li donessin el Nobel. Feia temps que el premi no el rebia una dona. I em vaig animar a llegir-li un llibre, Estimada vida. No vaig acabar de connectar amb els seus relats, però crec que pot ser molt vàlida per a altres lectors.
  • Mercè Rodoreda, catalana. No podia tancar la llista sense la nostra gran autora, el Nobel que no va ser. Per a algú que viu a la Plaça del Diamant i veu l’entrada del refugi antiaeri des del balcó, la presència d’aquesta autora és constant. Us recomano molt que us llegiu aquest llibre, però no us oblideu de Mirall trencat o El carrer de les Camèlies. Jo tinc pendent Quanta, quanta guerra.

Com podeu veure, la llista combina joventut i maduresa, i hi ha tres premis Nobel! De tota manera, aquesta només és una petita mostra del que les dones escriuen arreu del món, i segur que vosaltres podeu allargar la llista. Us hi animeu? Doneu-nos la vostra opinió i publicarem els resultats abans de Sant Jordi, perquè pugueu fer gasto!

Podeu deixar comentaris en aquest mateixa entrada o, si ho preferiu, ens podeu escriure a bloc@fustegueres.com.

 

Celebrem la dona

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

diadonatreballadoraxinaAvui és el dia de la dona treballadora. I, per tant, també és el dia de la dona traductora. I el dia de la dona autora. No hauria de ser necessari, però encara cal recordar-nos, de tant en tant, que tenim un paper important en la societat i que l’hem de desenvolupar en igualtat de condicions.

És per això que voldria recordar algunes de les autores que he llegit últimament i que considero que val la pena esmentar en un dia com avui. No tot el que he llegit d’elles m’ha agradat, però totes tenen un mèrit o altre. Aquí les teniu.

  • Yiyun Li. Va emigrar als Estats Units i publica directament en anglès. De moment, m’han agradat molt més els relats curts que no pas la novel·la que li he llegit. Us recomano molt Noi d’or, noia maragda i Los buenos deseos (en anglès, A thousand years of good prayers), que vaig comentar en aquest mateix bloc.
  • Amy Tan. Tot i que és americana, la seva herència xinesa està molt present en tot el que escriu. Entre les seves obres més conegudes hi ha El club de la bona estrella, de la qual se’n va fer una pel·lícula, La filla del curandero i La vall de la meravella.
  • Yan Ge, una autora jove amb bones perspectives de futur. Al principi estava més enfocada a adolescents, però sembla que està entrant en el món de les publicacions per a adults i no ho fa gens malament. N’hem llegit alguna novel·la curta, com White horse, i un tros de 我们家 (The Chilli Bean Paste Clan) que ens ha fet venir ganes de llegir-nos-el sencer.
  • Eileen Chang, també coneguda amb el seu nom xinès, Zhang Ailing. És un personatge interessantíssim per la trajectòria que va seguir, ja que va emigrar als Estats Units amb l’arribada del règim comunista. De la seva obra, destaca L’amor a la ciutat vençuda (ens arribarà al juny de la mà de Club Editor) i Lust, caution, que va donar lloc a una pel·lícula que porta el mateix nom.
  • Xue Xinran, periodista. Filla d’una família acomodada, va tenir una infantesa molt marcada per la Revolució Cultural. Els seus llibres solen ser de no-ficció i parlen de temes que solen ser silenciats, com ara els maltractaments a dones o la Revolució Cultural. En aquest bloc vam comentar Generación Mao i Baguettes chinoises.
  • Dorothy Tse, autora de Hong Kong amb un estil força surrealista. Tot i que ha aconseguit diversos premis amb les primeres novel·les, la primera obra traduïda a l’anglès és Snow and Shadow, una recopilació de relats curts (que aviat tindreu en aquest bloc).
  • Yan Geling, autora de gran projecció internacional. En aquest bloc hem parlat de La novena viuda i de Las flores de la guerra (aquesta última l’han portada al cine amb el mateix nom). Així mateix, és autora de Little Aunt Crane, que s’ha publicat en anglès no fa gaire.
  • Wang Anyi, una de les autores més destacades de la Xina. La seva obra més destacada és La canción de la pena eterna, que hem comentat en aquest bloc. També és autora d’una gran quantitat de relats curts, que trobareu citats a la seva entrada de la Wikipedia en anglès.

Com podeu veure, n’hi ha per a tots els gustos: ficció i no-ficció, autores consolidades i joves, dones que escriuen en xinès i dones que escriuen en anglès, dones nascudes a la Xina i que n’han marxat i dones que han nascut fora de la Xina però en parlen a les seves novel·les.

Quina us agrada més a vosaltres? Quina altra autora citaríeu? La llista és llarga. Deixeu un comentari o escriviu a bloc@fustegueres.com.

I recordeu: a Caràcter xinès aviat hi sortirà el SOL.

Points of origin

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Diao Dou. Points of origin.
Traductor: Brendan O’Kane.
Ed. Comma Press, octubre 2015.
Versió Kindle equivalent a 192 pàgines.
Títol original: 出处.

Points of originAvui parlem d’una recopilació de relats que van des d’una invasió d’escarbats fins als típics torracollons que tenen tot el temps del món per adreçar-se a l’ajuntament demanant millores. Sí, no només n’hi ha a Barcelona: també n’hi ha a la Xina.

Com podeu veure, en aquest llibre tot hi té cabuda, i Diao Dou, l’autor, ens ho presenta amb una certa dosi de sarcasme i imaginació. El primer relat, “Cocroaches” ratlla d’absurd, el surrealisme més salvatge, amb un home obsessionat per la invasió d’escarbats que hi ha al seu poble, mentre la resta de paisans s’acostumen a la presència d’aquests animals i n’acaben treient profit. El segon, “Vivisection” és, en realitat, un compendi de relats més curts, cadascun dels quals narra una història relacionada amb una part del cos. Després passem a una altra història, potser la més surreal de totes, sobre una gata que es transforma (sí, ho heu encertat, aquest capítol es diu “Metamorphosis”). “An old fashioned romance” és, potser el més fluix, però just després arriba “Squatting”, que és simplement brillant, el dels torracollons que anunciava més amunt, en què el nivell de papanatisme que assoleixen els protagonistes, obsessionats amb millorar la vida al seu barri, és absolutament delirant.

Els dos següents, “Imagining the possibilities” i “The Last Shot” queden una mica a part de la resta. Són dos relats més centrats, més reals, i més durs. El primer parla de l’experiència de ser pare (i del paper del germà del pare en la història) i el segon és com un mirall que reflecteix el que passa en un mirall: veiem la història des dels ulls del protagonista i des de fora. Tot seguit tenim “Going to Zhangji”, una mena d’autoconfessió de l’autor que ens parla d’una mena de groupie i del poble imaginari de Zhangji, el “refugi” virtual de l’autor.

L’últim bloc és “Points of origin”, que en realitat és un grup de relats que estan entrellaçats. On acaba un comença el següent i els personatges poden tenir alguna relació entre ells, i la veritat és que en aquesta part apareixen tot de temes i històries molts diferents, des de la d’una dona que queda embarassada i se’n va a tenir la criatura en un altre lloc fins a un estudiant de doctorat deprimit perquè qualsevol amb diners es pot comprar el títol, passant per un policia que fa el torn de nit o un pare que va a comprar llibres amb la filla.

És curiós de notar que, com altres autors (Yan Lianke, Mo Yan), Diao té el seu propi poble referent i imaginari. Tal com diu ell, és un poble inventat on fa que passin les coses, i així ningú no s’hi reconeix i s’enfada per res. Aquest poble és Zhangji, i apareix en diversos dels relats d’aquest llibre. Fins i tot n’hi ha un en què una de les protagonistes vol anar-hi de visita, i és alehosres que l’autor ens confessa que el poble no exiteix…

En definitiva, es tracta d’un recull molt encertat, amb moments tristos, tendres i divertits, que us poden agradar força. L’autor parla de tot d’aspectes de la societat xinesa, i sap trobar el punt adequat per criticar-los sense fer-se pesat. Hem llegit molts altres llibres que algú ha decidit fer-nos arribar pel simple motiu que critiquen l’statu quo xinès o perquè allà són censurats, i no tots són bons.

Aquest, si em voleu fer cas, sí que n’és, de bo. Es mereix un 4,5 a la meva escala d’estrelles, i la traducció, de Brendan O’Kane, també en té part de culpa.

Svetlana o el drama soviètic

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

M’acabo de llegir Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. És de les poques obres de no-ficció que m’he llegit últimament, i la veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi: estic acostumada a una història que va avançant, encara que tingui alts i baixos o que hi hagi diverses veus implicades.

En aquest cas, en canvi, l’autora ataca un únic tema des de diversos punts de vista i ens fa arribar a una conclusió final: quin drama, Rússia i companyia. No hi ha pràcticament res que funcioni, els nostàlgics del règim soviètic l’enyoren, els “moderns” ho tenen complicat per fer prou diners per viure, els habitants de països ex-URSS que volen emigrar a Rússia són rebuts a patades… Només una minoria aconsegueix fer diners i viure dignament o, directament, en el luxe.

La fi del règim soviètic, la desaparició del sistema organitzat que tan havia controlat la vida dels soviètics, fa que la gran majoria no sàpiguen què poden fer per sobreviure. Un dels entrevistats diu: “Volieu tots el capitalisme, no? Somiaveu! Ara no rondineu dient que us han enganyat.” I és ben bé així: de vegades volem coses que, quan tenim, no sabem utilitzar. L’entrada del capitalisme descontrolat a Rússia fa que només els més espavilats pugin menar una vida com la nostra. La gran majoria malviuen fent-se favors, rebuscant menjar on no n’hi ha…

I tot això va acompanyat d’un odi entre pobles realment impressionant. Després del desmembrament de la Unió Soviètica, molts habitants de les noves repúbliques veuen com se’ls apaga el somni d’anar a les grans ciutats russes com Moscú, ja que no hi són ben rebuts: l’amor entre pobles propugnat pel règim sovètic ha mort. Rússia per als russos. Només cal veure què diu un policia sobre el mal tracte que donen als immigrants que arriben a la capital russa: “Li seré sincer… Els fem la vida insuportable expressament perquè toquin el dos al més aviat possible del nostre país. A Moscou hi ha dos milions de treballadors immigrants i la ciutat no pot absorbir la quantitat de persones que li cau al damunt de cop i volta. Són massa.”

Afegiu-hi l’abundància de màfies i grups enfrontats, que no dubten a matar a qui faci falta pel motiu més absurd. Màfies que s’aprofiten de la desgràcia de la gent per fer-los fora del pis (la mare i la filla que acaben pràcticament segrestades per un grup mafiós després d’acceptar ajuda per pagar l’enterrament de l’àvia, per exemple) i deixar-los perduts en qualsevol poble on “nostru” senyor va perdre l’espardenya, morts que et trobaves al matí, quan et llevaves…

Definitivament, és un llibre dur que no presenta cap aspecte amable de la Rússia dels darrers anys. Un llibre ple d’històries recollides a cop de magnetòfon o, directament, amb notes preses a mà. Una narració periodística que li ha valgut el Nobel a l’autora, que ens presenta la realitat del seu país a través d’un vidre molt, molt negre. No dubto que el col·lapse comunista hagi estat un desastre, però també costa de creure que això sigui pitjor que les purgues estalinistes, els desterraments a Sibèria, i tantes altres perles del règim comunista. Alguna cosa bona deu tenir Rússia…

Pel que fa al suport físic de totes aquestes declaracions, és un llibre impecablement presentat per Raig Verd, en la seva col·lecció de no-ficció, Ciclogènesi. La traducció és de la Marta Rebón, que deu haver tingut una bona feinada a traduir totes aquestes històries amb tocs orals i que, veient que els narradors procedeixen de diverses repúbliques exsoviètiques, segur que estan carregades de dialectalismes.

En resum, un llibre que frapa.