No mateu els rossinyols

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres3 comentaris

mockingbirdAvui us volia parlar de To kill a mockingbird (Matar un rossinyol), una magnífica novel·la de Harper Lee de la qual segur que heu sentit a parlar o que fins i tot heu vist en forma de pel·lícula (jo no, i m’apunto de fer-ho). Ara mateix és en boca de tothom perquè, després de tota una vida, ha aparegut una segona novel·la de l’autora que, de fet, n’és una seqüela.

Matar un rossinyol és una història magnífica que reflecteix l’Alabama dels anys després de la Gran Depressió americana. Un món on negres i blancs feien vida per separat i on els blancs tenien tota mena de privilegis (encara). El llibre, però, no entra a sac en aquest tema, sino que comença oferint-nos un retrat plàcid de la infantesa dels protagonistes, la Scout i en Jem, que passen els dies jugant sense ser conscient d’aquestes desigualtats. La seva màxima preocupació és saber quin aspecte té el veí de la casa del costat, que no surt mai al carrer i viu envoltat de misteri.

A mida que avança el llibre, però, els núvols es van acumulant sobre aquest entorn tan tranquil i, gairebé, idíl·lic. El pare dels nens accepta fer d’advocat defensor d’un noi negre, i a partir d’aquí podem veure l’actitud que adopta el poble davant del cas, els problemes que té la família (fins i tot les agressions). La lectura es torna angoixant i guanya ritme, i acabes exhaust i amb un regust agredolç a causa del final de la història.

És un llibre molt recomanable, molt. Jo n’he llegit la versió anglesa, però també trobareu el llibre en català i en castellà. La versió catalana és de Xavier Pàmies, traductor de renom, o sigui que suposo que deu estar ben traduïda. I si quan acabeu de llegir-vos To kill a mockingbird necessiteu més teca sobre el sud i sobre la protagonista, continueu amb Go set a watchman, que trobareu en català amb el nom Vés i aposta un sentinella, traduït per l’Anna Llisterri (traductora, entre altres coses, de La mort del pare i Un bon partit, que també comentem en aquest bloc).

I ara, aneu-vos preparant: aviat tindreu la llista de deures per a aquest estiu!

 

Els punts sobre les “is”

On Per sifuroIn Llibres3 comentaris

Abans de res, volia donar-vos les gràcies a tots els que us heu llegit aquest modest “estudi” sobre el punt de llibre, aquest element que de vegades no tenim prou en compte. I també vull donar les gràcies a tots els que heu participat en l’enquesta, ja sigui emplenant el formulari o fent comentaris a l’entrada sobre punts. Fem una ullada als resultats.

L’enquesta pròpiament dita ha tingut 19 participants, i dues persones més han fet saber la seva opinió mitjançant comentaris al bloc. No està gens malament, tenint en compte que es tracta d’un bloc modest, i que estem ja en ple estiu. Més avall us ho comento tot amb més detall, però podem dir que hi ha una majoria important a qui agraden els punts que

  • no sobresurtin del llibre;
  • tinguin el gruix just;
  • siguin de cartolina;
  • tinguin una il·lustració discreta, i
  • els puguis intercalar entre pàgines.

midaAquest és el retrat robot que hem creat entre tots, i jo m’afegeixo al que diu la majoria (recordeu la foto dels meus finalistes?). Però aquí, com a TV3 per les eleccions, en agraden els gràfics de formatge, o sigui que, amb Ramon Pellicer o no, en tenim uns quants per acabar d’il·lustrar les vostres opinions. Som-hi.

La mida, el primer aspecte sobre el qual us demanava l’opinió, és on les votacions han quedat més repartides, ja que hi ha pràcticament empat entre els qui volen que sobresurti del llibre i els que preferim que quedi a dins i obri el llibre com per màgia:  52,6% (10 vots) contra 47,4% (9 vots).

gruix

 

Pel que fa al gruix, gairebé el 90% dels enquestats heu dit que preferiu que siguin suficientment consistents, i el 10% restant (2 persones) opinen que són millor els flexibles. Atenció, perquè la tercera opció, “Molt gruixuts”, no ha tingut ni un votant!

material

 

Quant al material, la cartolina “arrasa”! En aquest punt podíeu votar més d’una opció, o sigui que si us entreteniu a sumar tots els vots veureu que no dóna 19. Però, tot i així, la cartolina ha acumulat 16 vots, molt per davant de la tela reforçada, que, amb 5 vots, és la segona opció. Pel que fa a l’aspecte, podeu veure que també hi ha una majoria clara que prefereix els punts discrets, sense colors cridaners.

aspecte

 

Finalment, la col·locació també compta amb una opció pràcticament unànime: a 16 dels enquestats us agraden els punts intercalats, els de tota la vida. Una persona més contesta que li agraden intercalats i amb imant. La resta d’opcions són molt minoritàries.colocacio

Com podeu veure, doncs, tenim una imatge força clara de què ens agrada, menys pel que fa a la mida.

IMPORTANT: el sorteig!

Hem fet el sorteig dels tres exemplars de Sanyan. Una tria amb una plataforma web que només demanava que introduís els números que us havia assignat prèviament (no he donat cap dada vostra!), i els guanyadors són aquests:

  • Judit, número 5.
  • Anna, número 16.
  • Elisabet, número 6.

Em posaré en contacte amb vosaltres per correu electrònic per fer-vos la tramesa del llibre. Mentrestant, continueu-nos llegint. La setmana que ve, deures d’estiu per als més estudiosos… o els més desorientats.

 

 

Naked Earth

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Eileen Chang. Naked Earth.
New York Review Books, 2015.
312 pàgines.

naked-earthZhang Ailing, també coneguda com a Eileen Chang, té una història interessant i atzarosa. Quan, finalment, es va instal·lar als Estats Units, el govern d’aquest país li va encarregar que escrivís Naked Earth com a element de propaganda contra la Xina de Mao. No sé si realment l’afany propagandista és el principal element motivador del llibre, però us puc dir que n’he llegit d’altres que expliquen històries més o menys similars.

D’altra banda, també he llegit que el llibre té un fons documental, i que es basa en fets reals que l’autora va compilar d’una manera o altra: fets que coneixia de primera mà i fets que li havien explicat tercers. Sí que és veritat que en la primera part, almenys, sembla que estiguem veient un documental i la part més íntima i sentimental del protagonista queda amagada: tot just ensumem el començament de la seva història d’amor amb una companya. Per a mi, aquesta és la part que més valor té, la part on veiem estrictament què va succeir al camp durant la dècada de 1950, les autoconfessions, les sessions de crítica, etc.

Ara bé, el llibre té una segona part, que comença quan el protagonista, en Liu Ch’üan, se’n va a Shanghai. Aquí guanya pes la seva vida personal i en perd una mica la faceta documental i, tot i que podem veure els abusos i despropòsits de l’època, al final acaba imperant el destí d’ell i dels personatges que li són més propers.

En definitiva, doncs, diria que és un llibre més de tota la corrua de llibres dedicats a tot el que va passar amb Mao al poder, totes les misèries del règim. Potser té una mica més de valor perquè l’autora el va escriure en un temps relativament proper al moment en què van passar els fets, però si ja heu llegit altres històries sobre el mateix tema veureu que, de fet, tots acaben repassant el mateix.

El seductor de Kjaerstad

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres1 comentari

the_seducerA part de La mort del pare, que us comentava a l’entrada anterior, fa poc m’he llegit The seducer, de Jan Kjaerstad, i m’he quedat una mica descolocada. M’he passat 600 pàgines renegant, dient que no m’acabava de fer el pes, i resulta que me l’he llegit sencer, al mateix ritme que qualsevol de les novel·les del seu compatriota Nesbø. Qui ho entengui que m’ho expliqui. I a The Guardian tampoc ho acaben de veure clar.

La veritat és que potser la desconfiança em venia de la traducció, que és a l’anglès. Frases llargues, molt més llargues del que és habitual en aquest idioma. No sé si això és per ser fidel a la redacció original perquè no sé noruec, però la veritat és que en anglès queda una mica estrany. I cap al final o el traductor o el revisor estaven cansats perquè comencen a aparèixer faltes de concordança i errades tontes.

Tampoc m’han agradat les parts en què l’autor reflexiona i filosofa, ni les històries que no s’acaben d’explicar (qui ha matat exactament la seva dona? per què la seva cosina el vol matar?). I tants viatges amunt i avall buscant alguna mena d’espiritualitat… no sé… Per rematar-ho, va endavant i endarrere, fa flashbacks “aniuats”, l’un dins de l’altre.

D’altra banda, però, els trossos en què explica la vida del protagonista sense embolicar-se són molt bons. Les històries de quan era petit, les aventures amb la seva amiga Nefertiti, les històries de la seva tieta, les trapelleries de la secundària… tot això fa que valgui la pena llegir-lo. Tot i que el regust és agredolç.

I potser me l’hauria hagut de llegir en castellà, amb la versió de Nórdica Libros, que no falla mai: les millors traduccions de literatura escandinava passen per les seves mans. Sembla que a El País sí que han vist que, potser, part del meu problema ve de la traducció anglesa.

L’hem vist mort, el pare

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres9 comentaris

Mort-del-pareJa he acabat el primer llibre de la sextologia (es diu així?) “La meva lluita”, de Karl Ove Knausgård: La mort del pare. És un d’aquells llibres que ve precedit de molt rebombori, moltes crítiques positives i moltes expectatives. A mi m’ha agradat molt, però tinc un retret per fer-li: el títol.

És un llibre que es llegeix molt bé, que està molt ben traduït, que enganxa des del principi fins a la pàgina 495 (sí, l’última). Però, ai, el títol: et despista. Quan tries un llibre que es diu La mort de pare creus que el gruix de la història serà sobre la mort del pare de l’autor, la mort en general o, també, la figura del pare i la seva influència sobre l’autor. Per això em va sorprendre una mica trobar-me tantes i tantes pàgines dedicades a l’època de l’institut i a les seves relacions amb els companys de classe o amb noies. Francament, aquesta part se’m va fer una mica pesada.

Un cop dit això, però, cal destacar també els aspectes positius del llibre, que són molts.

Com podreu veure clarament, hi ha dues parts. La primera comença amb força, retratant les sensacions que el seu pare despertava en ell, la manera en què l’influia, la por que li feia. Després, per acabar-nos de situar en com veu ell la vida i en quin moment vital es troba, ens descriu la seva vida familiar a Suècia, amb nens petits i necessitat d’espai per a ell mateix (molts ens hi devem haver vist retratats). També és en aquesta primera part on parla de la seva adolescència.

I després arriba la segona part. Forta, punyent, dura. Aquesta és la bona. Aquí és on realment l’autor ens parla de la mort del seu pare, de les circumstàncies que l’envolten, de la tornada a casa de l’àvia, del retrobament amb son germà. És aquesta, la història que jo volia. I està molt ben explicada. La narració lenta, rica en detalls, fa que ho veiem tot com en una pel·lícula. Les imatges, fins i tot les olors, ens arriben clarament. I no només parla de la mort, sino de la decrepitud, del que queda quan un mor, de la vellesa… tot un plegat de coses que fan que valgui molt la pena llegir-lo.

Volia tocar també unes quantes curiositats. La primera és que l’autor esmenta un parell de vegades, breument, la seva estada a Barcelona. La nostra ciutat i el nostre país comencen a aparèixer amb normalitat en obres d’autors forans (com a Nora Webster, on apareix Sitges). Una altra cosa que m’ha sobtat és que, aparentment, a les cases noruegues de dos o tres pisos prefereixen tenir els dormitoris a la planta baixa i fer vida al primer pis, on hi ha la cuina, menjador i saleta. Fixeu-vos-hi. També destaca una cosa que ja he trobat en llibres de Jo Nesbø: l’afany de detallar si una persona parla el dialecte d’un lloc o d’un altre. No m’ho trobo habitualment en autors d’altres llocs (alguna traductora de noruec ens ho podria aclarir?). Finalment, volia comentar també que la traducció s’ha fet de l’anglès i no directament del noruec (aparentment, això només passa amb un parell de volums de la col·lecció). No conec els motius, que poden ser bons, o sigui que no criticaré la decisió, però sí que trobo que això s’hauria d’indicar clarament a la pàgina de crèdits.

I ara que he entrat en detalls tècnics, voldria parlar també, de la “feina oculta”, la de l’editorial i la traductora. La feina de L’altra Editorial i de l’Anna Llisterri és impecable. L’altra ens ofereix un llibre de 495 pàgines que no arriba a ser excessivament gruixut (no sé pas com s’ho han fet, perquè el paper és consistent, res de paper bíblia), amb una tapa que trenca amb l’estil habitual dels seus lllibres per encaixar amb la resta de “La meva lluita”. Pel que fa a la traducció de l’Anna, només puc dir que torna a ser un tour de force amb resultats boníssims, com ja va fer en un altre llibre immens, Un bon partit, que també us recomano que llegiu. Ah, i també és la traductora de la nova novel·la de Harper Lee (autora de Matar un rossinyol), l’esperada Vés i aposta un centinella.

Gent, no sé què més dir. És un llibre atractiu, que enganxa i que val la pena que us llegiu aquest estiu. M’ha quedat una entrada llarga, però els llibres excepcionals es mereixen que m’allargui. Us deixo amb el bloc de la traductora perquè us acabi de convèncer!