Dia de la Traducció 2016: parlem amb la Sara Rovira

El 30 de setembre és el Dia Internacional de la Traducció. Per què? Doncs perquè és el dia de Sant Jeroni, patró dels traductors. Al blog L’illa deserta, germà bessó d’aquest, trobareu més informació sobre aquest tema.

sararovira
Sara Rovira-Esteva

Aquest any hem volgut celebrar el nostre dia parlant amb una traductora del xinès que té una trajectòria llarga i consolidada, i que ben aviat publica una nova traducció. Es tracta de la Sara Rovira-Esteva, llicenciada en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona (anglès i xinès al català) i doctora en Teoria de la Traducció. A més de la seva tasca com a traductora, la Sara és professora a la Facultat de Traducció i Interpretació d’aquesta universitat, on ensenya llengua i lingüística xinesa, a més a més de traducció del xinès. Així mateix, és la investigadora principal del Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i és traductora jurada del xinès al català. A més de tot això, és companya de promoció de la qui escriu, o sigui que és un plaer repassar amb ella diversos aspectes de la seva trajectòria professional.

Sara, quan et vas matricular a la carrera de Traducció i Interpretació calia triar un idioma principal, que en el teu cas era l’anglès, i un de secundari. Per què va ser el xinès? Ja tenies clar que t’hi volies dedicar o, com en el meu cas, la tria va ser accidental?

En realitat, la meva idea era fer alemany, del qual ja tenia un nivell elemental, però a l’hora de triar només quedàvem places a portuguès i xinès i em vaig decantar pel que em suposava un major repte personal.

A la universitat es dediquen moltes hores a l’aprenentatge del xinès, però… creus que és viable tenir-ne un coneixement suficient sense anar a la Xina? Aquesta pregunta és vàlida per a tots els idiomes, però potser és encara més pertinent en el cas del xinès…

Sincerament penso que no. Crec que és imprescindible passar un temps a la Xina no només per la qüestió del nivell d’idioma, sinó també per qüestions culturals que després constitueixen una competència fonamental per a la nostra formació com a mediadors entre aquestes dues cultures i per a la comunicació intercultural en general.

En el teu cas, després d’una estada llarga a la Xina durant la carrera (i d’altres que has fet posteriorment) has aconseguit un domini del xinès que t’ha permès dedicar-t’hi professionalment. El teu perfil és ric en matisos, i ens agradaria començar per la teva dedicació a la traducció. Les traduccions que fas són principalment literàries o també en fas d’altres tipus?

Puntualment també he tingut l’oportunitat de traduir algunes pel·lícules tant al castellà com al català i de tant en tant faig alguna traducció jurídica. Val a dir, però, que ni la traducció literària, ni l’audiovisual ni la jurídica em donarien de menjar, ni totes juntes ni per separat, en el cas del xinès.

Tu ets una de les tres traductores jurades del xinès al català que hi ha a Catalunya. Això vol dir que tens molta feina amb traduccions d’aquesta mena? O el mercat és petit?

Realment m’arriben molt poques traduccions d’aquesta mena. Penso que el mercat amb aquesta combinació lingüística és petit, però que encara ho és més en aquest àmbit, en què hi predomina la combinació xinès-castellà i, fins i tot, xinès-anglès. En tot cas, m’arriben més casos d’inverses (català-xinès) que a l’inrevés i, sobretot, de documents més de caire administratiu (expedients acadèmics, antecedents penals, etc.).
nina-pequin

Parlem ara de la traducció que té més visibilitat: la traducció literària. Tu ja has traduït uns quants llibres, que cobreixen un ventall molt ampli de temes. Et vas estrenar amb la traducció de novel·la curta del segle XVIII, i posteriorment has traduït autors com Ma Jian i Chun Sue, sense oblidar-nos de Gao Xingjian, premi Nobel de literatura (any 2000). Segur que tots tenen aspectes complicats, però… quin t’ha fet suar més?

La veritat és que tots han suposat un repte i m’han plantejat les seves pròpies dificultats. Del San Yan: una tria, recordo la dificultat de trobar l’equilibri entre el llenguatge arcaic de la narració i el to directe i fresc dels diàlegs. De Treu la llengua saburrosa de Ma Jian el que em va costar més va ser trobar tots els referents a la cultura budista i tibetana. De La nina de Pequín, en canvi, recordo la dificultat de trobar el to juvenil i col·loquial de l’autora en català, a més a més de tots els referents a la cutura punk xinesa dels anys 90. Del premi Nobel, Gao Xingjian, el que em va costar va ser la seva prosa de contingut abstracte amb sintaxi francesa i, finalment, dels Diaris del Sàhara destacaria els nombrosos referents literaris i filosòfics a la cultura xinesa camuflats dins del text, a més a més de la impossibilitat de recuperar els noms propis àrabs i amazigs originals perquè queden totalment irreconoscibles després de passar pels caràcters xinesos.

Parlem del futur immediat, d’aquests Diaris del Sàhara, de Sanmao, que publica un segell nou, _Rata:, d’aquí a tres setmanes. Què ens en pots dir, per fer-nos-el comprar?
rata_portada-sanmao-cat

De la Sanmao puc dir que és una autora que t’atrapa. Una mena de trobadora que t’agafa de la mà i et duu d’aventures amb ella. És una dona directa, que et captiva pel seu sentit de l’humor, la seva frescor, la seva vitalitat i empenta. Diaris del Sàhara són el testimoni del pas d’una taiwanesa pel Sàhara espanyol dels anys 70, un punt de reflexió i d’encontre entre tres cultures molt diferents, que ella ens ensenya a través de la seva mirada a vegades divertida, a vegades tràgica, però absolutament sempre des del cor i des de la seva necessitat d’explicar i compartir.

I la pregunta clau és: San Mao o Sanmao, com es veu en alguna foto de la coberta?

Doncs nosaltres apostàvem, tal com prescriu l’ortografia del pinyin, per San Mao separat. Això no obstant, el seu agent i la seva família van insitir que volien que el seu nom sortís transcrit junt i no hi ha hagut res a fer al respecte.

Aquí hem tocat un tema important: la transcripció de noms xinesos. Aquest tema apareix a la Guia de tractament de mots xinesos que va elaborar el TXICC, del qual ets membre fundadora i investigadora principal. Aquesta guia, que es va publicar en català i en castellà, conté una sèrie de directrius i orientacions per intentar posar una mica d’ordre en l’ús que es fa de les paraules d’origen xinès. Com va ser el procés d’elaboració? En quina mena de persones es va pensar a l’hora d’elaborar-la?

btpl13_guia-mots-xinesos-jpg_558860114

El punt de partida d’aquesta guia va ser l’anàlisi de la situació i la identificació dels problemes i les necessitats lingüístiques observades en diferents contextos pel que fa al tractament dels mots d’origen xinès en català. L’equip de treball el formàvem professores de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la Universitat Pompeu Fabra i membres adscrits externs, integrants del Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català i el Castellà. Per tal que la iniciativa no es quedés en l’àmbit universitari i tingués l’impacte social desitjat, vam buscar l’assessorament i la complicitat d’institucions i serveis lingüístics de referència, concretament l’Institut d’Estudis Catalans i el TERMCAT.

El perfil dels usuaris no només inclou professionals de la llengua i de la comunicació, com poden ser periodistes, traductors, intèrprets i lingüistes, sinó també bibliotecaris, mestres, mediadors, jutges, metges o, en general, tota persona que hagi de fer ús de termes d’origen xinès que cada cop són més a casa nostra.

A part de tot el que hem comentat fins ara, tu et dediques a la docència en l’àmbit del xinès, i ja han passat per les teves mans un munt de promocions. Com veus el futur de la traducció del xinès? Tenim professionals ben preparats?

Penso que el fet que s’hagin diversificat els estudis, ja que ara també comptem amb un grau en Estudis de l’Àsia Oriental, a més a més del grau en Traducció i Interpretació, és una bona notícia perquè cada cop la nostra societat compta amb una major massa crítica més ben preparada perquè ha gaudit de més i millors recursos durant el seu procés de formació. Això no obstant, penso que la societat en general encara no valora suficientment la tasca del traductor-mediador amb aquest perfil.

Moltes gràcies, Sara, per les respostes i el temps que ens has dedicat. Esperem que aquest sigui el primer perfil de traductor que publiquem en aquest blog, i t’agraïm molt que ens hagis ajudat a trencar el gel.

Lectors, ja ho sabeu: el 26 d'octubre, tenim una cita amb una Rata i amb Diaris del Sàhara!

El Dia de la Traducció: traductors de llibres (i 2)

Avui és el Dia de la Traducció. Per molts anys, si ets traductor! La nostra manera de celebrar-ho és parlar amb traductores de llibres. Ahir vam parlar amb la Maria Rosich, i avui li toca a l’Anna Llisterri.

Anna-LlisterriL’Anna és llicenciada en Filologia Anglogermànica per la Universitat Autònoma de Barcelona, i fa molts anys que treballa com a traductora i correctora de textos relacionats amb el món editorial. Nosaltres, per celebrar el Dia de la Traducció, hem volgut preguntar-li per la seva experiència com a traductora literària, que abraça autors molt diversos: des del noruec Knausgård, que ara està tan de moda, fins a autors costumistes de la llunyana Índia, com Vikram Seth, passant per autors mítics de l’Amèrica del segle XX, com Harper Lee. Repassarem algunes de les seves traduccions més conegudes per tocar diversos aspectes de l’àmbit de la traducció.

Anna, tu vas estudiar filologia. Aquesta carrera, però, no està pensada específicament per a la traducció… Com és que et vas decantar per aquesta sortida?

Bé, de fet, quan vaig començar la carrera la idea de traduir o alguna cosa similar ja em tirava… Però en aquell moment (el llunyà 1987) vaig parlar amb gent del gremi, vaig sospesar pros i contres (el nivell de llengües estrangeres que demanaven i el que jo tenia, el fet que llavors els estudis de traducció tinguessin una categoria acadèmica inferior…) i vaig acabar decantant-me per filologia. Després vaig confirmar que ensenyar no era el meu fort, m’anava formant en correcció i traducció pel meu compte, i una cosa en va portar una altra… En tot cas, sempre he pensat que a traductor s’hi pot arribar per molts camins i que és una feina prou diversa per acollir gent amb perfils i històries molt diferents.

un bon partit.inddEl teu idioma principal de treball és l’anglès, o sigui que pots cobrir un ventall molt ampli d’autors que parlen aquest idioma com a nadius, encara que siguin de llocs i cultures molt diferents. N’hi ha algun que, a causa de l’entorn que retrata, t’hagi causat algun problema especial? Estic pensant, per exemple, en Un bon partit, un llibre enorme (prop de 1.000 pàgines), escrit per Vikram Seth, que és una saga familiar índia.

No ho sé, aquest llibre, com altres d’autors angloindis que he llegit, diria que està adreçat a un públic molt ampli, més enllà del seu entorn, i encara que la cultura no sigui la nostra està explicada d’una manera que se’ns fa entenedora. Almenys a mi no em deixa amb la sensació d’«aquí se m’escapa alguna cosa, o aquesta gent és molt estranya» que de vegades tinc amb obres xineses o japoneses. Però és una impressió subjectiva, és clar.

D’altra banda, és evident que l’entorn en què passa aquesta novel·la t’obliga a fer recerca sobre com és, el seu vocabulari, etc. Però, tret que tinguis una cultura amplíssima o t’hagis especialitzat molt, quan tradueixes narrativa és molt habitual que t’hagis de documentar sobre temes que hi apareixen, de manera més o menys important o tangencial: llocs, èpoques, oficis, aficions, menjars… El llibre que no té un all té una ceba, i ara mateix no te’n podria destacar cap. Però et deixo una anècdota-confessió: un dels trossos d’Un bon partit que més em va costar va ser una cosa a priori tan poc índia com una partida de bridge.

Relacionat amb això, et colo un tema sobre el qual m’he trobat rumiant bastant últimament, i és que en aquests casos, tant o més que entendre l’original, el que costa és decidir fins a quin punt el lector comparteix el coneixement del món de l’autor i quan, per dir-ho d’alguna manera, necessita que l’ajudis. És a dir, això que per a un autor nord-americà i els seus personatges és el més normal del món però aquí no tenim, al lector català li sonarà? Miro d’explicar-ho? Puc fer-ho amb naturalitat? Filo prim sense explicacions i corro el risc que el lector es despisti perquè no ho entén? Tiro pel dret, generalitzo i el que coneix el tema s’enfada perquè no és ben bé allò? És veritat que amb Internet tenim molta informació a uns quants clics, però no sempre pots esperar lectors disposats a fer l’esforç. I si es tracta d’un llibre per a públic infantil o juvenil (algun me n’he trobat), els meus dubtes es multipliquen. En fi, de tots els equilibris que hem de fer els traductors, aquest em fa ballar força el cap i, com passa sovint en el nostre ofici, no et sabria donar una resposta clara.

Game_of_thronesUn altre aspecte de la traducció que pot presentar problemes és fer la feina en equip, com ara les traduccions de la sèrie «Joc de Trons», de George R. R. Martin. Suposo que cal fer un esforç addicional per coordinar-se amb la resta de l’equip i aconseguir la màxima coherència possible…

Mira, justament Cançó de gel i foc seria un bon exemple del que parlàvem abans, perquè hi ha tota una construcció d’un món al darrere, amb l’afegit que com que és de fantasia l’autor pot copiar del món real o inventar-s’ho, i per tant cal anar amb peus de plom.

Tornant al que em preguntaves, les traduccions en equip (i aquest és el cas més bèstia de la meva carrera) tenen el seu què. Cal coordinar-se, mirar d’establir el màxim de criteris per endavant, intercanviar molts missatges, fer moltes llistes de terminologia, noms propis, decisions i excepcions a les decisions… Amb la saga, el document on guardàvem tot això era un full de càlcul compartit que no sé quantes fileres devia tenir!

Un altre aspecte que cal tenir en compte en aquestes feines és la importància especial de la revisió i la correcció. Quan he col·laborat amb altres traductors, normalment procurem llegir la feina de l’altre, o que un agafi un plus de coordinació i s’ho repassi tot. A més, també convé que el corrector de l’editorial estigui al cas i pugui fer bé la seva feina. Per desgràcia, sovint quan un llibre es reparteix entre diversos traductors és perquè hi ha poc temps abans de llançar-lo al mercat, i ja sabem que la pressa mai no ajuda.

Pel costat bo, hi ha el fet de tenir companys que es miren el llibre igual que tu i poder-vos fer costat a l’hora de resoldre problemes, sospesar opcions, compartir troballes, desencallar-se en els moments d’ofuscació que sempre surten quan passes un munt d’hores en una feina, o simplement desfogar-se amb algú que sap de què va.

mockingbirdTambé hi ha obres com la de Harper Lee, Vés i aposta un sentinella, que poden fer una mica de por: la seva obra anterior, Matar un rossinyol, va tenir unes vendes excepcionals quan es va publicar fa ja molts anys, i era difícil preveure com reaccionaria el lector en aquest cas. Vas sentir més pressió que l’habitual?

Sí, al principi l’encàrrec em va fer molta il·lusió, perquè era un llibre del qual es parlaria molt, però quan me’l vaig trobar al davant em va venir molt respecte. Em va pesar sobretot el secret amb què s’havia de dur el projecte perquè no s’escapés res abans d’hora: no poder-ne dir res a ningú, saber que si tenia dubtes m’havia d’espavilar sola… Perquè podia ser discreta, és clar, però quan preguntes a un traductor sempre et demana context i llavors corria el risc de parlar massa. En tot cas, crec que en l’enrenou que envolta la novel·la el paper de la traducció és molt petit, i poc hi puc aportar.

I ara que parlem de famosos, també hem de parlar de la bomba mediàtica de l’any, en Karl Ove Knausgård, que en català ha estat publicat per L’altra editorial. Tu has traduït La mort del pare i Un home enamorat. Aquests llibres són traduccions indirectes, ja que has fet la traducció a partir de la versió anglesa. Això afegeix dificultats a la teva feina?

Mort-del-pareEn aquest cas diria que no ha estat així. Pel que he llegit, la traducció anglesa era molt bona i em fa la sensació que en certa manera em va desbrossar el camí, perquè tenia al davant un text molt llegidor, tot i les digressions i la barreja d’estil formal i informal de l’autor.

Sí que vaig passar un cert neguit amb el vocabulari referit a coses específicament escandinaves: menjars, etapes escolars, institucions… De vegades patia per estar fent una adaptació d’una adaptació i allunyar-me massa de l’original, per exemple, i quan buscava informació em sabia greu no entendre bé algunes fonts. En això també he tingut la sort que tots dos llibres estaven publicats en castellà i en cas de dubte podia veure com s’ho havia fet un altre traductor abans de decidir-me. Però sempre eren coses molt puntuals i secundàries. O almenys això espero, no sé si els lectors catalans que coneixen bé Noruega senten gaires grinyols…

No volia acabar l’entrevista sense parlar d’una petita joia que es diu L’emigrant amateur, de R. L. Stevenson. Es tracta d’una obra molt diferent de les més conegudes d’aquest autor (L’illa del tresor, La fletxa negra… ), ja que no és ficció. És l’únic llibre de no ficció que has fet? Què et va semblar, aquesta experiència?

Més que pel fet de no ser ficció (havia fet alguna cosa de no ficció abans, de temes contemporanis), a mi em va marcar pel fet de ser un autor del segle XIX, el més reculat que he traduït mai. I és clar, el seu llenguatge periodístic és tan diferent del nostre que s’havia d’abordar més com a literatura que altra cosa. Traduir-lo em va suposar aprendre força, tant per comprendre el que explica Stevenson i l’anglès que gasta, com per trobar la manera de fer-lo llegidor per a un català d’avui i alhora transmetre que és d’un altre temps. Però en conjunt l’experiència em va agradar i no m’importaria gens repetir-la. De fet, entre les meves fantasies professionals hi ha la de trobar un clàssic petit i bonic, saber-ne prou per traduir-lo bé i que me’l paguin. Qui sap si algun dia passarà!

Per acabar, et volíem preguntar si algun d’aquests projectes t’ha agradat més que els altres o ha sigut més especial. O te’ls estimes tots igual?

Una mica de tot. Per descomptat no tots els projectes són iguals, ni tampoc sóc igual jo quan hi treballo, i és inevitable que alguns et marquin més que d’altres (ni que sigui per les hores que t’hi has tirat), que n’estiguis més orgullosa o que tinguis l’espina clavada de no haver-ho fet millor. Tu m’has posat exemples importants i «vistosos», però quan hi penses, tots els projectes tenen un punt especial: perquè em va fer il·lusió tocar aquell autor o aquell gènere, perquè era bo i no em va quedar malament, perquè vaig aprendre tal cosa o tal altra, perquè li va agradar a aquella persona que m’importa, perquè vaig conèixer aquella companya, aquell editor o aquella correctora, perquè em va fer gràcia aquella ximpleria… En aquesta feina nostra, tant si fem llibres com si fem altres coses, si no ens mirem tots els projectes amb ni que sigui una mica d’afecte, malament rai.

Moltes gràcies, Anna, per tota aquesta informació. Ens has explicat coses que no sabíem.

Com podeu veure, el món de la traducció amaga moltes, moltes coses. Esperem que gaudiu del dia d’avui i que compreu, si podeu, algun llibre traduït per celebrar-lo.

El Dia de la Traducció: traductors de llibres (1)

Les-pereres-fan-flor-blancaTal com deiem a l’entrada anterior, volem celebrar el Dia de la Traducció parlant amb dues traductores que últimament han tret llibre. Avui parlarem amb la Maria Rosich, llicenciada en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona, que té l’anglès i el rus com a idiomes de carrera. Amb el temps, però, n’ha afegit d’altres a la seva cartera de treball: el neerlandès i el danès. De fet, el seu currículum com a traductora literària del neerlandès no para d’ampliar-se, i tenim curiositat per aquesta especialització…

Maria, molts dels qui estudiem traducció i interpretació hi entrem pensant que traduirem textos escrits en la nostra llengua estrangera principal (en el teu cas i el meu, l’anglès), però és força habitual acabar treballant amb altres idiomes. En el teu cas, sembla que el neerlandès ha adquirit molt protagonisme… ho has buscat conscientment o ha sigut casualitat?

De fet, jo encara anava més desencaminada: vaig entrar a la carrera pensant que em dedicaria al rus. L’anglès, me’l prenia com un mal menor: com que no sabia francès i només una mica d’alemany, havia de triar anglès com a llengua B de totes totes per fer la prova d’accés. Dos anys més tard, com que no hi havia erasmus a Rússia, vaig triar Copenhague perquè allà podia continuar amb el rus, a més de fer danès. El danès em va agradar i vaig pensar que potser em dedicaria a les llengües nòrdiques, però en lloc d’això vaig conèixer la meva parella i em vaig traslladar a Amsterdam, on vaig continuar fent rus i danès, perquè sempre he sigut molt tastaolletes, però mai no he deixat cap llengua de les que he començat. I ara reprenc el fil de la pregunta: els primers encàrrecs que vaig tenir van ser de danès, però últimament sembla que predomina el neerlandès. No ho he buscat conscientment, però estic contenta que hagi anat així perquè són dues literatures que m’agraden.

Ens agradaria repassar les darreres traduccions del neerlandès que t’hem vist publicar, totes amb l’editorial Raig Verd. Veiem que tres d’aquests llibres són d’un mateix autor, Gerbrand Bakker. Creus que el fet de traduir sovint un mateix autor et facilita la feina quan comences un llibre nou? Ha sigut més fàcil traduir l’últim que el primer? O cada vegada tornes a començar de zero?

Hi ha autors que canvien molt la veu narrativa en cada llibre, i autors que la tenen més constant. En el cas d’en Bakker, haver fet el primer llibre em va anar bé per al tercer, perquè l’escenari és semblant. Però en general diria que començo de zero cada vegada.

El vigilantTambé voldríem parlar del llibre El vigilant, de Peter Terrin. Com a lectors, hem sentit una angoixa, gairebé claustrofòbica, llegint-lo. Aquesta mena de sensacions també t’embolcallen quan estàs traduint? O més aviat intentes que no t’influeixin?

Com que abans de traduir m’he llegit el llibre, ja sé el que m’espera i això esmorteeix l’impacte, per dir-ho així. A més, cada vegada que passes pel mateix tros de text, en vas ribotant aquesta mena de sensacions i et quedes més amb les paraules, les estructures, el llenguatge, el to… i te’l pots prendre més objectivament.

El quintet de publicacions amb Raig Verd es tanca amb un altre llibre que també has traduït del neerlandès: A l’altra banda de la nit, de Jan van Mersbergen. Si repassem els temes de tots cinc, veurem que són força diversos… quin d’aquests llibres t’ha agradat més de traduir? Quin t’ha posat més dificultats?

Crec que el que més em va agradar de fer va ser el primer, A dalt tot està tranquil, perquè era una novel·la de què havia sentit parlar a Holanda i em va fer molta il·lusió que me la proposessin. A més, iniciava la col·laboració amb una editorial nova, que s’estrenava amb aquesta novel·la, i va ser un procés molt emocionant. No et sabria dir quin va ser el més difícil, cadascun ha tingut el seu què.

dalt-tot-esta-tranquilA dalt tot està tranquil va guanyar el premi Llibreter 2012. És innegable que una part important del mèrit és de l’autor, però aquest reconeixement també és cosa del traductor, ja que el premi s’atorga a partir de la tradució… Creus que el nostre paper està prou reconegut? La gent és conscient que sense el traductor no podria llegir molts llibres dels que tant es venen?

Segur que hi ha gent que mai no s’ha plantejat que hi ha un traductor darrere del llibre, però de la mateixa manera que no es plantegen molts altres elements de la cadena. Ara hi ha moltes bones iniciatives per augmentar el reconeixement del traductor i estic molt agraïda a les editorials i associacions de traductors que hi participen, però també penso que no som els que estem pitjor ni de bon tros.

Per acabar, hi ha alguna anècdota que ens vulguis explicar? Alguna qüestió que t’hagi sobtat especialment?

M’ha sorprès favorablement la relació amb els editors i els escriptors. Durant els anys d’universitat m’havien pintat els editors com una figura una mica maquiavèlica i els escriptors com uns personatges inexpugnables que no toquen de peus a terra, però en la meva experiència, no ha anat gens així, per sort. Ara acabo d’acabar una novel·la d’una escriptora que és morta, i ha estat el primer cop que no he pogut escriure-li per solucionar els dubtes. Però tenia una bona excusa, la senyora.

Moltes gràcies per les teves respostes, Maria. Demà continuarem parlant de traducció, aquest cop amb l’Anna Llisterri. 

 

El Dia de la Traducció

Ja ha començat el curs, i les dues primeres coses de què hem de parlar són La Setmana del Llibre en Català i el Dia de la Traducció. De La Setmana ja n’hem parlat en una entrada anterior, i avui us volem parlar d’aquest dia tan especial per a nosaltres, els traductors.

Ja fa anys la Federació Internacional de Traductors va decidir que el 30 de setembre, dia de Sant Jeroni, patró dels traductors, seria el Dia de la Traducció. El DDT, per fer-ho curt. Entre altres coses, aquest sant és l’artífex principal de la traducció de la Bíblia coneguda com a La Vulgata, la versió llatina d’aquesta obra que va ser adoptada com a oficial a principis del segle VI.

En aquest dia, associacions de traductors de tot el món, i traductors en general, celebrem la nostra professió i aprofitem per fer-nos visibles més enllà del nom que apareix a les traduccions dels llibres. I això pel que fa als traductors literaris. Els que traduïm altres coses som totalment invisibles, tot i que és igual d’important (o potser més i tot) poder entendre les instruccions d’una màquina de teixir japonesa que llegir l’obra de Shakespeare. Apa, reivindicació feta.*

Aquesta setmana, però, el que volem és celebrar el DDT amb vosaltres, gent que us agrada llegir, acostant-vos dues persones que fan possible que llegiu obres d’autors que escriuen en altres idiomes. Així, doncs, hem pensat que estaria bé parlar amb dues traductores literàries que ens han acostat algunes de les obres que més han sonat últimament.

D’una banda, parlarem amb la Maria Rosich, que ens ha acostat, entre altres coses, les tres primeres obres de Gerbrand Bakker, publicades per Raig Verd. Es tracta de A dalt tot està tranquilDeu oques blanques i Les pereres fan la flor blanca, que hem pogut comprar en aquesta última Setmana del Llibre en Català.

D’altra banda, parlarem amb l’Anna Llisterri, una veterana del món de la traducció literària, que ens comentarà la seva experiència traduint obres com ara dos dels sis volums de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (La mort del pare i Un home enamorat), Vés i aposta un centinella, de Harper Lee (la preqüela de Matar un rossinyol), Com es fa una noia, de Caitlin Moran, i moltes altres obres d’autors com Chomsky, Donna Leon, David Vann… la llista és llarga.

Així, doncs, us convidem a compartir amb nosaltres les experiències d’aquestes dues grans traductores a partir de demà. 

 

 

NOTA: No sé si és fruit d’aquestes reivindicacions, però no fa gaire s’ha anunciat el “redisseny” del Man Booker International Prize, que a partir del 2016 repartirà la quantitat del premi (50.000 lliures!) entre l’autor i el traductor. Potser aquest serà un primer pas. Mentrestant, ens haurem de conformar a conscienciar els lectors que, sense traducció, no hi ha lectura…