Jo sóc d’aquella generació que, de petits, vam veure la sèrie de la Plaça del Diamant, on brillava la Colometa de la Sílvia Munt, acompanyada del Quimet d’en Lluís Homar. Aleshores, ni tan sols sabia que es basava en un llibre de la Mercè Rodoreda que ha estat traduït a idiomes com ara el castellà, l’anglès, el francès, l’alemany, l’italià, el rus o l’islandès.

Després, potser perquè ja sabia què hi passava, no me l’havia llegit mai, el llibre de La plaça del Diamant. Fins ara.

Normalment, quan es dóna una combinació “llibre-pel·lícula”, un dels dos surt perdent en la comparació. I En aquest cas, però, per a mi ha sigut molt gratificant llegir el llibre sentint la veu de la Colometa amb la cara de la Munt. Com si la meva àvia m’expliqués coses d’aquella època. Sí, perquè la meva àvia havia nascut el mateix any que la Mercè Rodoreda, i, si fem números, veurem que es devia portar ben poc amb la Colometa.

Segur que ja us l’heu llegit, vosaltres. Jo faig molts anys tard. O sigui que no us sorprendrà que us digui que, més enllà de tot el que ens explica sobre els fets de l’època (la República, la guerra… ), a mi el que més m’ha frapat és adonar-me que en Quimet és un maltractador. Sí, ho és. D’entrada, li canvia el nom. Després, la té controlada, li fa deixar la feina, li dóna tota mena d’instruccions… Com és que mai no havia sentit a parlar d’aquest aspecte de la novel·la?

Però el que té més força de la novel·la és la veu de la Colometa, com explica les coses, com sembla que sigui a dins del seu cap. La capacitat de l’autora de fer-nos reviure un món que ja no hi és, de fer-nos passejar per un barri que ara em miro amb uns altres ulls. Perquè jo també sóc una mica Colometa, i passo cada dia pel carrer Montseny, i ara em miro totes les cases intentant pensar on vivia ella. Si les cases que hi ha ja són les que eren, diria que viu a l’escala de la llibreria Haiku, un edifici de planta baixa i dos pisos, igual que ens expliquen a la novel·la.

I on tenia la botiga, l’adroguer de les veces? Per a mi, basant-me en el recorregut que fa a la pàgina 260, el colmado era a la cantonada de la Rambla del Prat amb el carrer Berga, on ara hi ha una botiga de sabons i, quan jo era petita, hi havia un colmado que portaven dos vellets, amb la part de viure tot just al darrere que donava a un arbre immens de gessamí, que encara ara fa l’olor que diu la Colometa.

I és aquesta veu tan potent, la de la Rodoreda a través de la Colometa, la que ens porta als punts àlgids de la novel·la, com quan té por de “morir partida” en el part, o quan envia el nen a les colònies o quan vol matar les dues criatures amb el salfumant (prepareu-vos perquè us caigui la llàgrima). Aquest és el nus més gros de la història i el que, d’alguna manera, obre la part final del llibre, quan l’adroguer la contracta i, a poc a poc, li va fent un lloc a casa.

En definitiva, la Plaça del Diamant és una història que ens podem fer molt nostra, on podem veure els revolucionaris vestits de blau a dalt del camió, on podem sentir la pena dels qui van ser afusellats, on podem reviure una part molt important de la nostra història, perquè com diu ella:

“Hi ha una cosa més grossa al damunt de tot això, perquè és una cosa de tots i si perdem ens esborraran del mapa”.

No van poder. No podran ara.