Etiqueta: Raig Verd

10 idees per als Reis 2018

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

Durant el 2017 m’he llegit un bon munt de llibres. De vegades, no he tingut temps de fer-ne la ressenya corresponent, però ara que arriba Nadal i que arriba el moment de regalar i de rebre regals m’agradaria compartir amb vosaltres els llibres que més m’han agradat. Qui sap: us els podeu demanar per Reis, fer aquell regal d’amic invisible que us fa voltar el cap… fer-los cagar al Tió…

Com sempre, us presento la llista de recomanacions i, més avall, les comento una mica perquè us en feu una idea. Som-hi:

desig-flanaganComencem pels dos grans hits de l’any: un d’Austràlia i l’altre dels EUA, i, tot i la distància tots dos recreen l’època colonial. A Desig, Flanagan ens presenta la Nova Zelanda colonial a través de la vida d’una nena aborígen “transplantada” a la societat dels colonitzadors. El llibre és un plaer de llegir gràcies a l’acurada traducció de Josefina Caball i la presentació sempre impecable de Raig Verd. Si us quedeu amb més ganes d’aquest autor, llegiu-vos L’estret camí cap al nord profund. Pel que fa a El ferrocarril subterrani, l’autor ens fa veure les plantacions americanes i ens transporta en un tren imaginari que, de fet, és una recreació d’una xarxa real de camins i cases segures per als fugitius negres dels camps del Sud. Simplement brillant i emocionant. Jo me’l vaig llegir en anglès, però el trobareu en català gràcies a Edicions del Periscopi.

Seguim amb colonialisme: Homecoming, de Yaa Gyasi, recrea la història de les dues branques d’una família originària de l’Àfrica. Una branca es queda a la terra d’origen, mentre que l’altra va a parar a les plantacions dels Estats Units. La història és molt bona, però a més té una part documental superinteressant. Vosaltres sabíeu que als EUA es capturaven negres lliures i se’ls oligava a treballar en mines?

star-of-the-seaContinuem dins del cicle de les grans migracions per anar a un país productor net d’emigrants: Irlanda. Heu sentit a parlar de la gran fam del segle XIX que va fer que una part important d’irlandesos marxessin del país? Bàsicament, la destinació va ser els Estats Units, i hi ha un munt de llibres i pel·lícules que en parlen (Brooklyn, per exemple), però… què va passar amb els que es van quedar al país? Per què la fam va ser tan gran? Esteu de sort. Joseph O’Connor us ho explica a Star of the Sea, un magnífic llibre que ens planteja un misteri complicat de resoldre i, al mateix temps, ens explica les causes d’aquesta gran migració. Si no en teniu prou, o si voleu veure’n un enfocament diferent, podeu provar The Wonder, d’Emma Donoghue, que us ofereix un retrat de la Irlanda més rural a través dels ulls d’una infermera anglesa.

I si volíeu aventures i emigracions, aquí teniu la tercera tassa, tot i que és un llibre totalment diferent: Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, un llibre amb un enfocament quixotesc i, a estones, passat de voltes, que no us caurà de les mans. Max Besora ens parla de les aventures d’un noi català que no s’arronsa per res i que, fins i tot, intenta fundar una nova Catalunya. Molt adequat, vist els temps que corren. L’edició, a cura de Males Herbes, també és molt atractiva.

Aquí s’acaba la secció “moguda”. A Book of American Martyrs és un llibre intens, ple de reflexions sobre la societat americana actual, que parteix de l’assassinat d’un metge que fa avortaments. L’assassí és un home molt religiós que creu que ha rebut un “missatge” de “nostru senyó” i que no dubta a executar-lo. A partir d’aquí, Joyce Carol Oates ens ofereix la història des de diversos punts de vista: l’assassí, la seva família, la família de l’assassinat… un relat molt ric en punts de vista que ens porta l’enfrontament de les dues amèriques: la que podríem dir “Amèrica Trump” i la que podríem dir “Amèrica Clinton”.

En aquesta llista també té espai la no-ficció. Raig Verd ha publicat diversos llibres de l’autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o. En aquest cas, us parlem del primer de la llista, Somnis en temps de guerra, on veurem com Kenya es transforma de colònia en estat lliure a través dels ulls d’un nen, l’autor. És un retrat fantàstic dels ecosistemes familiars africans, el camí per rebre ensenyament, els mau-mau… Us agradarà molt, si voleu conèixer la història d’aquest país.

pabellon-peonias-relinqueTanquem la llista amb dos llibres xinesos. El primer és El pabellón de las peonías, amb una magnífica traducció al castellà d’Alicia Relinque Eleta que li va fer guanyar el I Premi Marcela de Juan a una obra traduïda del xinès al castellà. En aquest cas, el més important no és la història (una noia s’enamora tan apassionadament que mor, i vol tornar amb el seu estimat), sinó la representació que se’n fa: el llibre barreja poesía, òpera xinesa, narrativa, refranys… És un llibre supercomplet des de l’aspecte formal, que us permetrà accedir a la literatura xinesa clàssica amb tots els ets i uts. Finalment, us proposo Gritos en la llovizna, del meu estimadíssim Yu Hua, l’autor més complet que ens ofereix la Xina actual, que en aquest cas retrata la vida d’un nen donat en adopció que ha de tornar a casa seva. Una història trista a través de la qual podreu conèixer la Xina rural de finals del segle XX, amb una traducció estupenda d’Anne-Hélène Suárez, una altra de les grans traductores del xinès al castellà. Si us quedeu amb ganes de més literatura xinesa, no dubteu a passar pel meu blog dedicat exclusivament a aquesta literatura, Caràcter xinès.

Bé, gent, és hora de tancar el missatge abans no sigui tan llarg que no us l’acabeu de llegir. Aprofito per desitjar-vos unes bones festes i un 2018 encara més ple de llibres!

Si teniu alguna proposta literària per a Reis, no dubteu a deixar un comentari.

Flanagan: postals des de Tasmania

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

desig-flanaganM’he llegit Desig, de Richard Flanagan. I ja us dic que li dono 5 estrelles. Me’l vaig comprar per quatre motius:

  • L’autor: ja he llegit altres coses de Richard Flanagan i m’han agradat.
  • La traductora: la Josefina Caball, que no em falla mai.
  • L’editorial: Raig Verd, que tampoc sol fallar-me.
  • El llibre: un llibre molt bonic, que ve de gust tenir a les mans.

Com deia més amunt, ja coneixia l’autor. En aquest blog hem parlat de L’estret camí cap al nord profund, un retrat brillantíssim de la Segona Guerra Mundial a l’Àsia del Sud i a Austràlia, i Mort d’un guia de riu, que no em va agradar tant però també està força bé. I, és clar, no hi ha 2 sense 3, oi?

Desig ens porta al segle XIX, i ens fa veure la història des de dos llocs diferents: la Tasmània d’aleshores, que encara es deia Terra de Van Diemen, i l’Anglaterra de Dickens. Veurem, doncs, la vida dels aborígens de Tasmània, que la raça de gent vinguda d’Anglaterra i altres països volia exterminar per poder dominar completament el territori, i l’Anglaterra industrial, llardosa i contaminada (boira, a Londres? hahahahaha… i a Manchester, també!) que Dickens va retratar a les seves obres. Un Dickens que apareix, també, en aquest llibre, com a manera d’enllaçar els dos països mitjançant la seva connexió amb Lady Jane, que és el nus central de la història.

La Tasmània colonial la veurem mitjançant la vida del governador de l’illa i la seva dona, que se les donen d’intel·lectuals i cultes, molt per sobre de la població original del territori, que es veu reduïda a l’anorreament, a l’alcoholisme, la inacció, la malaltia… I tot això ho veurem reflectit en la Mathinna, una òrfena aborigen que Lady Jane adopta i intenta educar “a l’anglesa”. Segur que ja us ensumeu que el projecte no acaba d’arribar a bon port, però el que no us podeu imaginar és com acaba tot, com s’enllaça Tasmània amb Anglaterra, ni el paper que Dickens hi té.

El que sí que us diré és que no us quedeu a l’últim full de la novel·la. Gireu pàgina, sisplau, i llegiu-vos la recomanació de l’editoral. Poques vegades ha estat tan encertada!

Al riu, un, s’hi ofega

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres4 comentaris

mort-dun-guia-de-riuJa fa un temps em vaig llegir L’estret camí cap al nord profund, un llibre de Richard Flanagan publicat per Raig Verd i traduït per Josefina Caball que em va agradar molt i que us vaig recomanar de la manera més entusiasta.

Ara ha arribat l’hora de repetir triplet (editorial, autor i traductora) amb Mort d’un guia de riu. Pensava que l’experiència seria similar, però no. Cal veure per què.

Per començar, Mort d’un guia de riu és la primera novel·la de Flanagan, i potser es nota una mica. Ep, jo no sóc cap experta, però hi ha coses que queden molt més ben lligades a L’estret camí cap al nord profund. Per seguir, trobo que això de tenir un paio ofegant-se des de la primera pàgina fins a l’última és una mica forçat. L’autor fa que l’Aljaz, mentre s’ofega, repassi tota la seva vida i part de la vida de la seva família. El resultat és que aquestes anades i vingudes queden forçades i que no m’ha agradat quan es veu a sí mateix des de fora, per exemple.

Ara bé, com tots sabem, totes les històries tenen dues cares, oi? Doncs aquest libre també les té. Tot i que, com he dit, la part de l’“ofegant” és una mica pesada, el que està molt bé són les parts en què ens explica la vida de la seva família i com arribem a conèixer els seus avantpassats, convictes i no convictes (recordeu que això passa a Tasmània, on al principi s’enviaven els presos a complir condemna). En aquests fragments Flanagan desplega tot el seu atractiu literari per ensenyar-nos el paisatge de la zona, explicar-nos coses sobre els aborígens, portar-nos pels rius d’aquesta illa. Jo em quedo amb aquesta part, més que no pas amb la vida d’en Aljaz. Ara cal veure amb quina us quedeu vosaltres.

Per altra banda, com sempre, l’edició és impecable i és un plaer tenir entre mans aquest llibre, que ja és el 15è de la meva col·lecció personal de Raig Verd.

Seguirem amb en Flanagan.

De nens i guerres a Kenya

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Somnis-en-temps-de-guerraHa estat una delícia llegir-me Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o, traduït per la Josefina Caball i publicat per Raig Verd. Per què?

Segurament hi ha moltes raons per dir-ho, però a mi m’ha enganxat per dos motius. El primer és que m’agrada molt sentir les coses explicades per veus de nen. Per això em va agradar molt, per exemple, The fishermen, també situada a l’Àfrica (però que parla d’un tema totalment diferent). En el cas de Somnis en temps de guerra, el nen que havia estat l’autor ens explica tot de coses sobre els darrers temps de la Kenya colonial, sobre l’ambient prebèl·lic que hi havia, els estudis, i molts altres temes, però té la gràcia, com tots els nens, d’explicar-ho sense grans dramatismes, només dient-nos tal com és la vida, sense jutjar-la gaire.

Per altra banda, m’ha agradat molt perquè no sempre és fàcil trobar una veu autoritzada que ens parli de l’Àfrica, com deia, sense exageracions. I Thiong’o sap fer-ho la mar de bé. És un bon candidat al Nobel de literatura, i és una llàstima que no en fos el receptor (un altre dia ja parlarem dels premiats que no es dignen ni a donar les gràcies per un premi com aquest, ehem).

Thiong’o ens explica moltes coses, en aquest llibre, però segurament el que més em va arribar a l’ànima és la importància que dóna a l’educació, els quilòmetres que està disposat a fer per anar a escola, quan nosaltres preinscrivim els nens en escoles a les quals puguin anar a peu… en cinc minuts. Permeteu-me que us copiï una frase que em va impressionar especialment i que diu en relació amb la circumcisió:

“Per bé que el ritual de convertir-me en un home em deixa una profunda empremta dins meu, n’emergeixo meś convençut que mai que, en els nostres temps, és l’educació i el coneixement, i no pas una marca a la pell, allò que dóna pes i capacitat als homes i les dones.”

I el llibre es tanca amb un emotiu final al tren. Llegiu-vos-el.

Anys i anys, per molts anys!

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

… volem que súper t’ho passis,
bufis fort i les apaguis!
… I per molts aaaaanys!

Això és el que hauríem pogut cantar ja fa uns dijous als editors que celebraven el seu cinquè aniversari: Edicions del Periscopi, Males Herbes i Raig Verd (per ordre alfabètic) es van confabular per celebrar junts el seu primer quinqueni d’activitat editorial. Aquesta entrada se m’havia quedat enganxada, però més val tard que mai, oi? Som-hi!

Aniversari-editorialLa trobada va començar amb un bon pica-pica i va seguir amb breus parlaments de diverses persones que, d’una manera o altra, han estat implicats en els projectes o els han seguit de prop. Per anomenada i visibilitat mediàtica destacaven l’Anna Guitart, presentadora dels discursos, i Màrius Serra, que va trencar el gel fent el primer parlament. Hi havia altres editors, escriptors i gent coneguda, però jo voldria destacar la participació senzilla i fresca de tres persones: la Núria Iceta, editora, l’Anna Arranz, llibretera, i en Ferran Ràfols, traductor, que van parlar-nos de la seva relació amb els editors que celebraven festa. No sempre és fàcil fer un discurs de “felicitació” que sàpiga cantar les virtuds de la gent sense caure en l’exageració, i ells tres ho van aconseguir. Cal destacar la presència important de traductors: totes tres editorials reconeixen la importància de la seva feina, cosa que no fa tothom. Podríem dir que ells representen el col·lectiu ocult de professionals que contribueixen a la producció d’un llibre (correctors, dissenyadors, impressors i molts altres que em deixo).

Un cop acabats els parlaments començava la música, però servidora funciona en horari infantil i no s’hi va quedar, o sigui que la crònica l’haurà de fer un altre…

Només vaig trobar a faltar una cosa: alguna menció als lectors. Els humils lectors, els invisibles lectors, a qui també caldria recordar en ocasions com aquestes. Per una banda, els lectors també celebrem que les editorials que ens agraden facin anys i ens continuïn aportar teca per llegir. D’altra banda, però, sembla que ningú sigui conscient que som nosaltres, amb els nostres diners i les nostres compres, els qui mantenim viva la flama de la lectura. Oblideu-vos de l’ADMINISTRACIÓ, que tant va aparèixer durant les intervencions, i penseu més en qui us llegim i, en el fons, fem moure la màquina.

Per acabar, voldria fer un petit resum de les coses que més m’agraden de cadascun dels homenatjats. A veure si algú altre hi coincideix:

Col·lecció de Raig VerdRaig Verd

  • Aquesta editorial té les millors portades del panorama català, amb una menció especial a Les pereres fan la flor blanca. Felicitats al professional en qüestió!
  • Així mateix, m’ha permès accedir a Gerbrand Bakker, un dels escriptors de qui més he gaudit darrerament (Jo Nesbø a part, evidentment). De fet, trobo que el millor llibre que Raig Verd ha publicat és A dalt tot està tranquil, traduït per Maria Rosich.
  • Aplaudeixo la creació d’aquesta segona línia de no-ficció, Ciclogènesi, en què destaca l’obra de Svetlana Aleksiévitx.

Edicions del PeriscopiEdicions-Periscopi

  • Les seves portades són originals i trencadores: mai no havia vist el resum del llibre a la portada.
  • Dins de la tria que molts cops s’allunya del panorama europeu, jo em quedo amb Ànima, de Wajdi Mouawad, un dels primers llibres que vaig llegir d’aquesta editorial i que més m’ha afectat en els darrers anys.
  • Pel que fa als autors de casa, em quedo amb Albert Juvany i El silenci del far, un dels llibres que més bona puntuació han aconseguit en aquest blog.

Males-HerbesMales herbes

  • No em podeu negar que els seus petits llibres verds, com missals fora d’església, són un material addictiu i que fa de molt bon identificar i agafar.
  • De tot el que els hi he llegit d’autors catalans, em quedo amb Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora, del qual parlarem ben aviat.
  • Els estaré eternament agraïda per haver traduït al català El passat i els càstigs, de Yu Hua, un autor que fa olor a Nobel i que la Carla Benet va traslladar al català magníficament.

Com podeu veure a les fotos, aquesta gent m’omple les prestatgeries que dóna gust (no són els únics, però ocupen força espai). En resum, nois, continueu publicant… tot i que sou la meva ruïna.